On volem anar?

Publicat a la web EDU21.cat, promogut pel Centre d'Estudis Jordi Pujol

Enric Roca, coordinador d'Edu21 Article / 25 de maig de 2008
L’avantprojecte del la Llei d’Educació de Catalunya ja s’ha fet públic i ha iniciat el seu periple que l’ha de portar al Parlament. Des d’Edu21 l’hem començat a analitzar en detall tal com férem amb el document de bases anterior a aquest avantprojecte. Aviat presentarem les nostres pròpies opinions al text però, d’entrada, diguem-ho ja: una Llei no ha d’entrar en el detall, no ha de ser exhaustiva, és absurd que precisi que els centres poden obtenir ingressos “per la venda de material i mobiliari obsolet o deteriorat”. El que ha de fer una Llei és establir el marc general des del qual, per exemple, pugui ser possible exercir l’autonomia pedagògica, organitzativa i econòmica per part dels centres educatius.
Des del document de bases a l’avantprojecte s’han sumat pàgines i pàgines al text però s’han aprimat algunes de les innovacions que s’avançaven abans. Les direccions han perdut les referències a la professionalització de la gestió directiva; el lideratge del director resta diluït en l’equip de direcció; aquest ha d’impulsar el projecte educatiu però no queda clar que el projecte de direcció hagi de ser un autèntic pla estratègic que concreti i modifiqui el projecte educatiu amb objectius avaluables a la fi del període. També sembla que s’utilitza la Llei per impulsar un model de gestió administrativa de l’educació de caire municipalista. Aquest model pot comportar avantatges indubtables com la proximitat i, per tant, una millor contextualització de les accions administratives, també una major possibilitat per corresponsabilitzar tot l’entorn en el projecte educatiu general, etc. Ara bé, al mateix temps, aquest enfocament municipalista també pot comportar, al nostre entendre, un autèntic perill de difuminar les línies rectores que donen cohesió al sistema, o bé la creació d’una xarxa educativa on els nòduls siguin només els municipals i no els pròpiament nacionals. I això comportaria pel sistema educatiu català, que no disposa d’un estat al darrera, una aposta veritablement suïcida.

En qualsevol cas, la Llei és necessària per a Catalunya i seria molt bo que obtingués un ampli suport de totes les forces polítiques catalanistes al Parlament. El sistema educatiu català necessita poder treballar amb tranquil·litat. Requereix comptar amb un marc legal que l’orienti sobre el camí a seguir i que li doni garanties que no restarà sotmès als avatars polítics del moment. Cal un nou Pacte nacional per a l’educació a Catalunya però ara protagonitzat per les forces polítiques. Qualsevol model si té pretensions de ser nacional, d’abastar la totalitat del sistema educatiu català a partir de les competències de l’Estatut, requereix un finançament garantit i sostingut. Sense diners no hi ha reformes. Sense diners aquest avantprojecte serà paper mullat i incrementarà la frustració i la desorientació acumulades. I sense pacte polític no hi haurà ni diners ni un model estable.

Sabem que els recursos econòmics també es decideixen en la discussió del nou model de finançament. Per tant, l’efectivitat de la Llei d’Educació a Catalunya es juga per una part en aquesta discussió, per altra en el Tribunal Constitucional en referència a la seva sentència sobre l’Estatut i, per últim, l’èxit de la Llei dependrà també de la pròpia voluntat i capacitat d’entesa i de generositat nacional que demostrin les forces polítiques catalanes per posar, en la seva agenda política, l’educació en un punt prioritari i no pas susceptible de confrontació partidista. Tanmateix, això no hauria de ser incompatible perquè cada partit defensés el seu propi model però, justament, tractant-se de la primera Llei d’educació de Catalunya, cal que el govern no tingui la temptació d’utilitzar la norma legal per imposar el seu, de model, que l’administració freni les seves irrefrenables ànsies d’intervencionisme reglamentista i que l’oposició no vulgui aprofitar les contradiccions de la pròpia Llei per desacreditar, sense matisos, tot el redactat i malbaratar molts dels aspectes positius que contempla.

En definitiva, ens cal una Llei més genèrica i no tant intervencionista, que no imposi un sol model de gestió del sistema, que aprofiti l’Estatut per imprimir un horitzó nacional a l’ensenyament de casa nostra –tal com fan tots els països del món en relació al seu sistema educatiu– i que vingui dotada amb un pressupost rigorós que la faci viable.

Edu21 treballarà en aquesta direcció; catalanitzar l’escola del nostre país; proporcionar i garantir espais d’autonomia pedagògica i organitzativa en els centres; promoure lideratges forts, capaços de responsabilitzar-se de projectes innovadors, que compaginin l’equitat amb l’excel·lència, i contribuir a definir uns objectius comuns que forneixin un veritable i ambiciós full de ruta per a l’escola de la Catalunya dels propers decennis.