divendres, 3 / juliol / 2009

Ja tenim Llei, estem satisfets.... i ara?



Feia mesos que estava aquí tot amagat, mirant l'anar i venir de notícies, de declaracions, de vagues, d'amenaces. El cert és que des del mes de març no sabia què pensar: tan aviat el pacte semblava possible com no.

En primer lloc, felicitar als qui han tingut la valentia de tirar endevant aquesta llei. Possiblement vagi més enllà del que es pot en alguns aspectes? Potser cal ser innovador, transgressor... Possiblement aquesta llei només ha estat possible amb uns partits de govern afeblits per la seva pròpia idiosincràsia i un partit de la oposició valent, responsable, tossut i convençut.

Deixeu-me que faci un breu parèntesi: n'hi ha pels qui la transgressió només ha de ser en un sentit, en allò que a ells els sembla transgredible a ells i prou; però quan es plantegen transgressions en altres sentits, ho "senten molt", però hi ha "normes que ens marquen el camí". Ja... d'això se'n diu la llei de l'embut, si no ho recorden. Per exemple, la zona com a criteri de "repartiment" de l'alumnat sembla quelcom que no es pot transgredir ni qüestionar. Perquè no??? Parèntesi acabat i qui vulgui entendre que entengui...

Els mitjans de comunicació publiquen aquests dies articles, cartes, notícies, reaccions, davant l'aprovació de la LEC. Ara ja és una Llei, amb majúscules. I diu coses força interessants, que poden millorar el sistema educatiu. De l'educació podem parlar un altre dia, perquè no crec que depengui només d'un sistema educatiu, sinó dels pares, mestres i la societat en general.

I ara què? Imagino que ja deuen estar preparant-se, a la cuina de la conselleria i dels ideòlegs corresponents (no pedagogs, ni experts en educació, ni potser homes de lleis), els decrets i normes que vagin desenvolupant cada aspecte desenvolupable de la Llei. Doncs cal anar, ara encara més, en compte perquè quan un té una llei de país, el que té és una espasa de doble fil, que ha de permetre que qui governa en faci l'ús que vulgui: i hi ha coses inalienables: la llibertat d'educació en totes les seves vessants.

Una cosa molt engrescadora en aquest sentit és la possibilitat que també als centres públics es vulgui potenciar la identitat pròpia, el projecte singular, que segur que revertirà en la llibertat de triar el centre que els pares vulguin per educar els seus fills. Perquè no podem oblidar que qui educa és la família, i l'escola és una gran ajuda (i malauradament són sovint una rèmora perquè els pares no poden triar escola)

Només esperem que, pel bé de l'educació dels nostres fills i filles, també tots els mestres vulguin ser excel.lents, cohesionadors i, sobre tot, responsables del que tenen entre mans: el futur del país.

En un món ideal, el govern hauria de fer uns decrets que, entre altres moltes coses, permetin que la llibertat de triar escola sigui una realitat, i no una fal.làcia com fins ara: nominalment sí, realment no. Potser hauriem de fer això cada quatre anys: a l'enquesta dic una cosa i en faig una altra, a veure si aprenen...

Mentre això no passa, bones vacances.

dimecres, 11 / març / 2009

En llatí: de fraus, dolus, falacia


Fa uns dies, ha saltat als mitjans la mesura (estalinista, diria) que proposa el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

La forma de la normativa sembla que és una Resolució (concretament la Resolució EDU/553/2009, de 2 de març, que es pot llegir íntegra a https:// www.gencat.cat/diari/5333/09057094.htm) de manera que la responsabilitat de la cosa només pot recaure en el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

Quan deixi el càrrec, que esperem que sigui el més aviat possible, caldrà fer una bona ponderació de tot el que ha fet, desfet o deixat de fer.

Però és aquesta Resolució, que ha aixecat tanta polseguera, que ens preocupa enormement. Caldria preguntar-se perquè alguns pares estarien disposats a mentir per defensar la seva llibertat. Tornem a ser-hi: quin és el valor que va per damunt, quin és el dret prevalent: el de l'administració a planificar (com l'Stalin o en Hitler, que també ho feia) o el dels pares a triar l'educació que volen per als seus fills?

Crec recordar que els tribunals més qualificats, a Espanya, Europa i el món sencer (el normal, no les dictadures) han defensat que és el dret a triar dels pares el dret preferent.

Però, és clar, al senyor conseller li molesta tant això que els pares tinguin drets, que ha de fer normes així.

Si algú recorda alguna lliçó d'història...: hi va haver un rei (ho poso en minúscula) d'un país veí que va promulgar una llei: si algun dels jueus o musulmans es converteix, però continua practicant la seva religió; si algú coneix algú que sigui heretge... que el denuncii, i el premiarem amb la meitat del seu patrimoni.

Aquesta és la política d'aquest personatge: el foment de la denúncia, la del.lació i el bon rotllo!

Aquesta esquerra s'ha carregat ("a este país no lo va a conocer ni la madre que lo parió", Alfonso Guerra dixit) la mínima moralitat d'una societat, que ara va a la deriva. Ara pretenen que no facin allò pel que se'ls ha preparat: la trampa, la mentida i la confabulació per aconseguir el que un vol. Ara no els agrada i amenacen amb donar la meitat del seu patrimoni al denunciant (que evidentment ho fa per amor a la justícia i al dret, no pas perquè se senti perjudicat personalment!!!)

És a dir, que la delació es convertirà en una forma més d'entretenir al personal. O potser és que han pensat a dinamitzar el sector econòmic de la investigació privada per disminuir l'atur, no voldria ser malpensat!!!

Però no queda aquí la cosa. Els nois i noies, nens i nenes que tenen la mala sort de tenir uns pares separats, divorciats o barallats, estan de sort (o de pega, segons ho mirem!!): els pares podran fer dues preinscripcions. No com els altres, que si en fan dues queden totes dues anul.lades automàticament, perdent tots els drets preferents que tinguessin!!. Concretament, diu:

"Quan la duplicitat es produeixi per discrepància de criteri entre persones que comparteixen la custòdia del menor, i mentre no hi hagi una resolució judicial, es prioritza la continuïtat al mateix centre on està escolaritzat l'alumne o l'alumna o, quan es tracti de nova matrícula, les comissions d'escolarització afectades, escoltades les persones interessades, anul·len una de les sol·licituds."

A veure quantes se'n presenten duplicades, buscant la trampeta. Perquè no diu que calgui estar separat o divorciat o barallat. Simplement discrepància de criteri entre els que comparteixen la custòdia del menor. Ara caldrà interpretar la interpretació interpretable que fa l'intèrpret??? Embolica, que fa fort!!!

Que s'ho pensi aquest senyor, però li creixen els "enanos" per allà on passa. Diu que ha dialogat amb tothom, però el cert és que té a tothom encabronat (i perdoneu l'expressió, però és prou descriptiva). I aquesta és la llei que ha de durar molts anys, moltes legislatures?

Gairebé estariem d'acord en no tenir cap llei pròpia, amb aquest tarannà. Talante que en diuen uns altres...


dimecres, 18 / febrer / 2009

La libertad en juego


Transcrivim un article publicat avui a "El Confidencial Digital". Per la seva claredat sobre la llibertat de triar dels pares, que és la màxima reivindicació d'aquest bloc.
L'autor, Emili Avilés, és especialista en educació familiar, i ja ens ha aportat altres articles. Val la pena seguir les seves aportacions a la web de referència, sempre sobre educació i llibertat.


LA LIBERTAD EN JUEGO (http://www.elconfidencialdigital.com/Articulo.aspx?IdObjeto=19669)

¿Se imaginan ustedes que la empresa que suministra la energía eléctrica en sus hogares les impusiera la forma de iluminar las habitaciones de su domicilio? Pues, por lo que respecta a la educación en España, nuestros gobernantes actuales hacen algo parecido al imponer sus particulares preferencias ideológicas y sus monocromas opciones didácticas a familias y a profesores.

Amigas y amigos, no es posible vivir en democracia sin que la libertad de todos sea defendida y respetada. No entraremos ahora en el debate de cómo encajar verdad y libertad, tiempo tendremos, pero es claro que en lo que se refiere a la educación estamos muy lejos de que se respeten en nuestra país los derechos de todos los ciudadanos.

Y para que vean que no exagero les quiero explicar que en un reciente encuentro de profesionales de la educación con “políticos del ramo”, observé que muchos de estos últimos, con verdadera fijación, se dedicaron a repetir argumentos ideológicos ya muy manidos, de piñón fijo, sin aportar soluciones o salidas de consenso. Todo lo contrario. Hasta algunos rechazaban la posibilidad de que las familias fueran más libres para poder elegir centro educativo o “cargaban” sobre el profesorado incluso lo más básico de la formación conductual de niños y jóvenes.

¿Pero a qué están jugando con nosotros? ¿Por qué motivo se ponen tantas trabas a la libre elección de centro, a conseguir el pluralismo educativo respetando el ideario y preferencias de los padres?

Considero que después de 30 años ya es hora de buscar estabilidad en nuestro sistema educativo, tanto en lo que respecta a las autonomías como al gobierno central. Pero, para eso, nos urgen políticos valientes, sin prejuicios, que busquen el bien común no el voto fácil o el silencio “como sea”. Y me remito, como una de las muchas reacciones sensatas que se están produciendo, al Círculo de Economía de Barcelona que reclamaba, hace sólo una semana, la estabilidad normativa en Educación, a partir de un acuerdo de mínimos. Y es que saben bien los empresarios que una sociedad culta es una de las grandes riquezas de un país.

Digo todo esto porque es verdad que los padres necesitamos orientación y criterio educativo y nos hemos de dejar ayudar. ¡Por supuesto! Pero sería tremendamente injusto que alguien deseara dejarnos atrás en la tarea de ser los primeros educadores de nuestros hijos.

No crean que exagero. Tan es así que, por ejemplo, en los debates sobre la nueva Ley de Educación de Cataluña (LEC) se están valorando más las razones ideológicas partidarias, a menudo estatalistas y de pensamiento único, que los argumentos de calidad educativa que son los que padres y madres, y profesores, valoramos principalmente.

Así, insisten algunos en limitar el derecho a la libertad de educación frente a otro supuesto "derecho a planificar", o sea la zonificación y el intervencionismo uniformador de la administración pública, que prohíbe escoger libremente entre los diversos centros públicos y concertados.

De igual forma, en esa futura LEC no se garantizaría la gratuidad para todas las familias al no financiarse los centros concertados equitativamente con los centros públicos. Incluso hay quien quiere hablar del "servicio público de educación" para referirse a escuelas públicas y concertadas, como si el Estado o cualquier gobierno autonómico fueran los propietarios de ambas.

También se ignora en esa controvertida ley el carácter propio que pudieran tener los centros educativos. Y se prohíbe, en grave contradicción con la legislación vigente, la posibilidad de la educación diferenciada (o no mixta) en los centros públicos y concertados.

Por cierto, considero que es una gran farsa que personas que se llaman expertas en educación insistan en despreciar el modelo educativo de la escuela diferenciada, pues está más que probado que es un buen medio –como muchos otros- de personalización, de atención a la diversidad y de mejora de la calidad educativa.

En fin, una ley así impediría que la sociedad civil pudiera promover y organizar centros docentes. Y, de hecho, cuando el Estado se apoya en su poder financiero –que es de todos- para arrogarse cualquier autoridad metodológica en educación, lo que hace es, ya, abusar de su poder.

Pongámonos de acuerdo, consolidemos la calidad de la escuela pública y de la privada. Y para eso será preciso ofrecer opciones reales de elegir en libertad. Como dice un buen amigo: "Jamás se me ocurriría decirle a un vecino cómo tiene que educar a sus hijos. En el mejor de los casos y con el fin de ayudarle, le daría alguna sugerencia delicadamente, pero nada más".

Y, digo yo, mucho menos ningún gobernante actual o futuro debe poder quitarnos el derecho a elegir –de forma efectiva- el tipo de educación que consideremos más adecuada para nuestros hijos. Recordemos que, un país sin libertad de educación es un país en el que difícilmente se podrá disfrutar de ninguna libertad.

diumenge, 1 / febrer / 2009

Ara, les esmenes...


Ep!, que ja s'acaben les compareixences. Segons es pot veure a la web del Parlament, el proper dimarts dia 3 s'acaben.

Qui parlarà de llibertat? En principi se'n poden reconèixer dos: el representant de la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya i la Inger Enkvist. El primer podria ser el senyor Carles Camí, president de l'entitat que acull centres d'iniciativa social i que s'ha caracteritzat per la defensa de la llibertat d'educació des de fa molts anys.

Inger Enkvist és professora de la Universitat de Lund i assessora del Ministeri d'educació suec. Serà bonic veure com els hi trenca la cintura als pijoprogres del Parlament. Només cal buscar a internet quantes entrades (i de quina categoria), té aquesta figura internacional. 

I qui ha estat l'agosarat que ha plantejat aquesta compareixença? Podriem pensar que l'esquerra, que sempre busca al nord d'Europa els seus referents, la seva Meca ideològica. Però no, sembla que ha estat Convergència i Unió, que ha estat capaç de buscar experts internacionals i proposar-los perquè ens expliquin què és la llibertat d'educació a alguns d'aquí (periodistes, polítics, parlamentaris...).

Llibertat... paraula en desús real, gastada i sense continguts...

I què més? Movilitzacions? Uffffff. Encara és el moment del Parlament, de la negociació política, de la transacció, del minué (o bé el vals, com vulguin). Les pressions artificials, orquestades des de les mateixes ideologies que formen part de l'escenari de la política són deslleials i poden tenir uns resultats diferents dels esperats. El que és gairebé segur és que distorsiona, molesta...

En fi, que el dimecres comencen vuit dies per presentar les esmenes al text del projecte de llei d'educació (un termini extraordinariament breu, que el "tripa" s'ha tret de la mànenga amb una interpretació laxa del reglament del Parlament...). 

La llàstima és que per quan tinguem la Llei d'Educació aprovada pel Parlament, no serà cap novetat per ningú, perquè el conseller s'està dedicant a aplicar tot allò que ha proposat al projecte de llei abans d'aprovar-la el poble. Tota una lliçó de democràcia, oi?




dimecres, 21 / gener / 2009

Es van aclarint...


Ha començat ja el moment de les compareixences.

Tots els qui han estat cridats a participar del procés legislatiu ho estan fent amb ilusió, amb rigor i també amb el respecte que han de generar els representants del poble.

Per les compareixences que s'han pogut veure per internet (que s'aniran publicant a http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040601?p_cp7=2), quan els problemes tècnics no ho han impedit, es van clarificant les postures.
  • N'hi ha preocupats per l'educació i d'altres preocupats per l'status-menjadora.
  • N'hi ha disposats a acceptar transacció i d'altres, sectaris, que no ho toleren.
  • N'hi ha que defensen la llibertat i d'altres que volen la intervenció de l'Estat.
  • N'hi ha que defensen el dret d'escollir i n'hi ha que no...
Parlo dels compareixents, però també dels diputats i diputades.

Val la pena seguir el que va passant perquè sovint als ciutadans només ens arriben aspectes parcials i partidistes del que els representants del poble fan en el dia a dia. De moment, vistos i analitzats dos dies de compareixences (apretades perquè s'ha imposat un criteri poc realista en la seva programació) la cosa dona pel següent. Proposo una endevinalla, a veure si sabeu de qui parlo...

- xxx. Defensa millorar el text, fer una llei de país, respectant la llibertat d'educació.
- xxx. Defensa el text pensant que fa una llei de país, hauria d'entendre millor la llibertat d'educació i que no es pot planificar i municipalitzar l'educació.
- xxx. Prioritza el control administratiu, el servei públic i xarxa única, etc.
- xxx. Ataca el text, no vol una llei de pais, respecta la llibertat d'educació.
- xxx. Servei públic, discriminació a qui no pensi con ells, igualitarisme per baix de tot, els pares no pinten res, xarxa única, planificació com a principi sagrat...
- xxx. Només els preocupa una cosa.

Vinga, ànim que és molt fàcil...

Entre els compareixents d'aquestes tres sessions maratonianes val la pena destacar especialment les que defensen la llibertat d'educació i els drets dels pares ("we, the parents")

- Antoni Arasanz, de la FAPEL
- Mercè Rey, de la CCAPAC

Escoltades amb més detall trobareu molt positives per la llibertat d'educació algunes altres compareixences, que van al moll de l'òs de la llei i que desacrediten molts aspectes relacionats amb la xarxa educativa, amb el finançament, amb el dret a triar que tenim els pares, a la llibertat d'establiment i de projectes pedagògics mixtes o diferenciats... etc. etc.

No sorpen, però cal constatar que tenim molts i grans professionals de l'educació a Catalunya. Aquesta llei no pot deixar-los sense el reconeixement, els recursos i el tracte que mereixen. Defensem la consideració social dels professionals de l'educació, juntament amb la llibertat d'educació per a pares, professors i alumnes.

El proper post, més novetats de les compareixences, que estan força interessants.

dimarts, 23 / desembre / 2008

Carta als Reis Mags


Evidentment!!!

Una bona Carta als Reis Mags. Això és el que els pares d'arreu de Catalunya voldrien escriure. Sovint no tenim temps, ens apressa el consumisme (fins i tot en temps de crisi!!). Els nostres fills escriuen als Reis i demanen la il.lusió, el que els entra pels ulls, el que els amics i coneguts els expliquen. Els pares mirem d'assessorar-los, per evitar frustracions innecessàries (d'uns i d'altres!!). Finalment els Reis Mags rebran una carta de cada nen on hi ha reflectit allò que volen de debò, que encaixa amb la família, amb l'estil, amb el que és necessari... i una miqueta més.

Un apart. L'austeritat no està de moda; ull!, l'austeritat no vol dir no comprar o no tenir, sinó anar al que realment necessitem per dur a terme el nostre projecte (personal, íntim, familiar, professional, social...), sense enganyar-nos ni deixar-nos guiar per una publicitat o uns hàbits socials poc sobris.

Bé, vaig al gra. La Carta als Reis Mags.
Els pares volem el millor per als nostres fills, i per això hem de fer una bona carta:

"Estimades Majestats, Reis Mags d'Orient:

Som els pares i mares de Catalunya, i aquest any ens hem portat força bé: hem lluitat de valent per millorar el projecte de llei d'educació de Catalunya (la LEC). Hem escrit cartes, hem demanat el que creiem (sabem) millor, hem fet milers d'al.legacions, ens hem manifestat... Però sembla que el nostre clam no ha estat escoltat (potser perquè emetem en una freqüència d'ona diferent dels que han de rebre el missatge).

Esperavem poder fer una carta demanant només la Pau, l'Amor... i recursos per a l'educació!!, però també els demanarem coses que no són per nosaltres:
  • Un receptor en condicions per al Conseller. No escolta sent gaire bé.
  • Sentit comú per als polítics, que facin una llei que respecti el dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions, i en igualtat de condicions. Ara i en el futur.
  • Un moment de claredat, només un moment, per alguns que militen en partits d'esquerres, perquè no confonguin el dret a l'educació amb el dret a la manipulació.
  • Fortalesa per als que, sigui des del partit que sigui, creguin que els pares tenim el dret a educar els nostres fills.
  • Magnanimitat per saber veure que el millor és la llibertat, encara que no sigui el que defensem políticament (parlo per alguns d'esquerres)
També els volem demanar, benvolguts Reis, més recursos per al sistema educatiu de Catalunya, un millor finançament, respecte per la qualitat i l'excel.lència que tots els projectes educatius busquen per als seus alumnes, respecte per totes les metodologies pedagògiques.

Finalment, bones orelles i una bona predisposició per als qui han d'escoltar als qui han de comparèixer al Parlament. Tots volem el millor, i segurament hem de començar per respectar la llibertat.

Gràcies, Majestats, per escoltar i llegir aquesta carta. Només desitjem el millor per als nostres fills."

A veure si tenim més llibertat, més pau, més excel.lència (de la bona, no la del tripa), i un Feliç Nadal.

Fins a l'any vinent!!!

dimecres, 17 / desembre / 2008

A qui s'escoltaran?


Qui exposarà i defensarà que la LEC mereix una clara millora en aspectes nuclears? Aspectes essencials que han de construir la nostra societat local i global, no només el sistema educatiu?

Quines persones i institucions es "mullaran" per defensar els drets i llibertats fonamentals (dels pares i dels nostres fills)?, pel nostre dret a la llibertat de triar?, per defensar la llibertat de les escoles a existir segons un ideari, un caràcter propi?

La llista s'ha vist dràsticament reduïda a 65 compareixents. Està clara que, malgrat la pressa que gasten, no tenen la barra de reduir a quatre o cinc els qui han de donar la seva opinió sobre el projecte de llei. S'ha quedat en 65, però segurament val la pena analitzar quines veus sentiran els senyors i senyores diputats i diputades, i quins plantejaments defensaran, quines visions de l'educació tenen (si és que en tenen) els qui el Parlament ha acordat convocar...

L'ordre en que estan posats és el del Diari Oficial del Parlament. També valdria la pena llegir la transcripció de la sessió de la comissió: un garbuix poc transparent. Es possible que el pragmatisme hagi d'anar per davant, per evitar que sigui farragós, però una primera lectura ens indica que ja està amanit en reunions no públiques. No era al Parlament on hi ha d'haver la màxima transparència?

Bé, la llista:

  • Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya
  • Associació d’Inspectors d’Ensenyament de Catalunya
  • Associació Catalana de Professionals dels Centres de Recursos Pedagògics, de l’Associació Catalana de Professionals dels Equips d’Assessorament Psicopedagògic i del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius
  • Federació Catalana d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Especial i de la Federació Catalana Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual
  • Col·legi de Logopedes de Catalunya
  • Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
  • Comissions Obreres de Catalunya
  • Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya
  • Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya
  • Educar en Família
  • Federació Catalana de Centres d’Ensenyament
  • Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari de Catalunya
  • Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya
  • Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Escoles Lliures de Catalunya
  • Federació d’Ensenyament de la Unió General de Treballadors
  • Foment del Treball Nacional
  • PIMEC
  • Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya
  • Unió Sindical Obrera de Catalunya
  • Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques
  • USTEC-STEs
  • Junta Central de Directors de Catalunya d’Ensenyament Primari i de la Junta Central de Directors de Catalunya d’Ensenya­ment Secundari
  • Alfons Formariz, expert en matèria educativa i formació d’adults
  • Miquel Martínez, exdirector de l’Institut de Ciències de l’Educació i expert en matèria educativa
  • osep Maria Terricabras i Nogueras, professor i filòsof, i expert en matèria educativa
  • Màrius Martínez, ponent de l’Avantprojecte de llei d’educació en el Consell Escolar de Catalunya i expert en matèria educativa,
  • Agrupació Escolar Catalana
  • Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura
  • Associació Catalana de Municipis i Comarques
  • Associació de Joves Estudiants de Catalunya
  • Associació Professional de Serveis Educatius de Catalunya
  • Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
  • Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya
  • Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya
  • Federació de Municipis de Catalunya
  • Institut d’Estudis Catalans
  • Secretariat d’Escola Rural de Catalunya
  • Joaquim Prats Cuevas, president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu
  • Jordi Sànchez i Picanyol, director de la Fundació Jaume Bofill
  • Josep Maria Rañé i Blasco, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya
  • Unió General de Treballadors de Catalunya
  • Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari
  • Associació de Catedràtics d’Ensenyaments Secundaris de Catalunya
  • Axia, Associació de Directius de l’Educació Pública de Catalunya
  • Associació d’Estudiants Progressistes
  • Associació Catalana d’Universitats Públiques
  • Associació de Mestres Rosa Sensat
  • Estudiants en Acció
  • Federació Catalana de l’Esplai
  • Fundació Inform
  • Grup de Recerca en Educació i Treball, de la Universitat Autònoma de Barcelona
  • Lliga per la Laïcitat
  • Joan Manel del Pozo, expert en matèria educativa
  • Josep Maria Torres, expert en matèria educativa
  • Ramon Simon i Campà, expert en matèria educativa
  • Marina Tomàs, experta en matèria educativa
  • Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya
  • Fundació Eduard Soler
  • Fundació Pere Tarrés
  • Òmnium Cultural
  • Joaquim Arenas i Sampera, expert en immersió lingüística
  • Inger Enkvist, professora de peda­gogia de la Universitat de Lund
  • Francesc Riu i Rovira de Villar, expert en legislació educativa
  • Ferran Ruiz Tarragó, expert en tec­nologies de la informació i la comunicació
  • Federació d’Ensenyament de la Unió Sindical Obrera de Catalunya
Déu n'hi do!
El criteri sembla que ha estat incloure a tots aquells que van signar el Pacte Nacional. Si és així, majoritàriament diran que la llei no s'ajusta al Pacte, que ha mancat escoltar (no sentir, que no és el mateix), que els del tripa van a la seva, que és difícil governar un país amb lleis com aquesta, que els pares no estan contents amb la llei. Es el govern qui hauria de presentar la millor llei possible, acollint i reflectint els drets fonamentals.
I el primer i principal és que els pares som els que eduquem als nostres fills. A partir d'aquí, els drets dels altres.
Efectivament, pesats fins a dir prou. Però sembla que el que és obvi necessita d'aquesta insistència, perquè si no sembla que no existim.

divendres, 12 / desembre / 2008

Ara tenim pressa??


Estem estorats, bocadabats i esmaperduts. Quina pressa tenim, ara? 

Sembla que la llei més important dels darrers decenis, alguns se la volen pulir en unes setmanes de mirar-s'ho ràpidament. Reclamem ja mateix el dictamen del Consell Consultiu sobre el projecte de llei d'educació (comparegut, esmenat i informat convenientment) que vagi a votació al Parlament. Suposo que algú tindrà el sentit comú de demanar-lo, però per si les mosques...

Miraré d'expressar-me, analitzant els fets:
  • Novembre 2007: document de bases.
  • Maig 2008: avantprojecte de llei.
  • Agost 2008: projecte de llei.
  • 14 Novembre 2008: consideració del projecte de llei.
  • 11 Desembre 2008: "corre, corre, que te pillo" (amb l'objecte de tenir ja totes les esmenes presentades, segons sembla, a principis de febrer).
Sis mesos mirant-se el document de bases. Tres mesos, l'avantprojecte, gairebé quatre mort de riure al Parlament, esperant... I ara de cop i volta, en un parell de mesos volem tenir una llei "de primera"?. Així, ni de tercera, escolti...

De moment se m'acut (quina sagacitat, eh?) que el govern (que no ens enganyem, és qui vol dictar el ritme en aquesta festa), ha donat la consigna d'apretar l'accelerador. Amb quina finalitat?

El conseller ha dit que voldria aplicar la llei al curs 2009-10. Això significa que, per anar bé (que vol dir malament pels drets dels pares i mares, i de les escoles) hauria de tenir-la aprovada abans del periode de preinscripcions (abril?) i poder trinxar ben de gust els drets constitucionals dels pares, a través del sistema totalitariament aplicat de zones, punts, etc.

Llàstima (pel conseller i els seus amics) que la renovació de concerts educatius no pugui entrar sota l'aplicació de la llei per l'any vinent; però no cal patir, alguna cosa se li acudirà al conseller, doncs ja hi ha en vigor alguns aspectes del projecte de LEC (perquè a aquest pais som idiotes i ens deixem enganyar). El frau de llei no és difícil amb una bona dosi mediàtica, oi? O simplement negar el dret i prou ("que s'ha cregut vostè? els cabals públics no són per malgastar-los en bestieses com l'educació, que tenim altres prioritats!!!")

Una altra possibilitat: els socis de govern es van aprentant els uns als altres. Quan va sortir l'avantprojecte de llei, va coincidir amb les canonades, els "transvassaments" (perdó, aportacions puntuals) i els encomanes a la Mare de Déu de Montserrat. Ara coincideix amb el finançament: potser algú ja sap que no n'hi haurà el promès (fixa't, que ja és estrany, amb lo cumplidors que són!!), i la moqueta val massa per fer-hi sang al damunt. Es evident que no hi té res a veure, però només es constata la coincidència temporal...

Agendes ocultes. Sembla un terme d'espies, però s'aplica a aquelles situacions en que un equip (som un país?) en la que els seus components (ara per ara alguns polítics; vaja, ja hi tornem a ser...) tenen interessos i objectius que no poden posar-se damunt de la taula perquè, en el fons, són inconfessables. He vist una definició a un article que diu que "Responen a pica-baralles, rancúnies, ambicions, venjances, prejudicis, conflictes històrics o desitjos contraris als objectius explícits del grup, o a les normes que l'equip s'ha dotat."

Encaixa de pel.lícula!!! Es el paradigma del joc polític!!! Aquí sembla que gairebé tots en tenen, d'agendes ocultes. I així és evident que no ens entendrem en el que és essencial: el dret a la llibertat d'educació. Per cert, és públic que el conseller anirà a Santpedor el dilluns: allà s'ha comès un atropellament dels drets fonamentals que els pares han denunciat i els tribunals els han donat la raó. Ara tot serà normalitat "democràtica", oi?

Ara repassava un post publicat mesos enrere, i recordo que parlava dels "minuets" dels polítics (http://noalalec.blogspot.com/2008/07/comena-el-vals.html). Sap greu haver errat tan poc. Per moltes bones paraules que ens diguin a totes les parts, la transacció existirà, i hi haurà ferits i algun mort pel camí. Però tot sigui per conservar l'statu quo, oi?

A mi em sona a covardia. Pragmatisme, en diran alguns. Pactisme, uns altres. La nostra cultura política, que ens ha permès avançar... ha, ha, ha...!! Però és que amb els principis no hi podem jugar. Encara espero equivocar-me absolutament.

Heu vist la pel.lícula "Beautiful mind" (2001)?. Era protagonitzada per Russel Crowe, que encarnava a John Nash, premi Nobel d'economia de 1994. Bé, una idea que s'il.lustra a la pel.lícula és el seu famós "equilibri de Nash" o "teoria dels jocs"; em va cridar l'atenció i vaig llegir alguna cosa al respecte. Es força espès, basat en matemàtiques; però una cosa em va quedar clara: si algú, en un entorn competitiu, actua pensant en el benefici de tots, guanya i fa guanyar als altres. Sembla paradoxal, però aparentment aquest senyor va demostrar, matemàticament, que pensar en fer el bé als altres té premi.  Que cadascú ho apliqui com cregui oportú.

El que sembla evident és que treballar amb agendes ocultes (moneda de canvi freqüent a l'entorn del que parlem), no s'adiu amb aquest equilibri. Per tant, jo a la meva, a conservar l'statu quo i a mirar de mantenir-lo o millorar-lo en "benefici" (llegir perjudici) d'altres. I si són els pares, o les escoles, o la llibertat d'educació, se me'n fum.

Si 225000 persones a la porta del departament no són escoltades, potser caldrà que els passem pel damunt, a veure si s'assebenten del que són 550000 peus en moviment...

Acabarem, però, donant les gràcies a tota aquesta colla que ens desgoverna per les molles que han aconseguit pel pais. De moment, però, el pastís se'l mengen ells. Ep!, i ben contents!!!!

diumenge, 7 / desembre / 2008

Sentir, escoltar...


És evident que ara cal ser prudent, i escriure pensant què passa i què pot passar. Ja s'ha acabat el termini que tenien els partits per proposar persones i institucions perquè compareguin davant la comissió d'educació i universitats del Parlament de Catalunya.

Aquestes persones hauran d'expressar allò que opinen sobre el projecte de Llei d'Educació. Lliurement, sense por, sense embuts, amb educació però amb la veritat. Cadascú ha estat proposat per una o més formacions polítiques perquè hi diguin la seva (la del compareixent, no la del partit!!). Sembla que la dinàmica, segons ens explica el Reglament del Parlament, és la següent:
  • El compareixent (fetes les presentacions i el protocol corresponent), exposa durant una estoneta el seu "capteniment" sobre el tema pel que ha estat convocat (la Llei d'Educació). Això és important, perquè potser algun (vista la llista), té la temptació de parlar d'altres coses...
  • El grup parlamentari que l'ha convocat té un torn de paraula durant una estona exactament igual, i pot interpel.lar el compareixent.
  • El compareixent pot respondre breument al parlamentari.
  • Els altres grups parlamentaris disposen, entre tots, del mateix temps que el grup convocant, i amb la mateixa dinàmica.
Bé, caldria recordar als compareixents que cal defensar algunes coses (vinguin d'on vinguin):
  • La llibertat d'educació i TOTS els seus drets (dels pares, especialment)
  • L'Estatut.
  • La Constitució Espanyola (mal que pesi a alguns).
  • Les sentències dels tribunals: el Suprem i el Constitucional.
  • La declaració dels drets humans.
  • Els tractats internacionals.
La llista de proposats és especialment llarga (i en ocasions coincident entre els diferents grups parlamentaris). Però perquè és tan llarga?. 
  • Que no han estat prou escoltats, tots ells, pels redactors del projecte de Llei?. 
  • O és que no han estat ni tan sols escoltats? Potser només han estat sentits, i ara ens hem d'assegurar que siguin escoltats, amb "llum i taquígrafs"... 
  • Són (experts solvents) tots els que estan?
  • Estan tots els que són?
  • Els titllats com a "representants", ho seran realment?
El més preocupant és que els parlamentaris sentin la urgència de convocar tanta gent. Fins i tot sembla que els grups que donen suport al govern ha fet una llarga llista de persones i institucions. 
Ja ens està bé, als que defensem que cal modificar aquest projecte de llei, que vinguin tants i tants. Segur que entre ells n'hi haurà que despertaran el sentit comú, el seny català, dels parlamentaris i faran la llei que ens cal de debò, sense sectarismes ni dogmatismes de cap mena...

Es podrà seguir el debat per internet o televisió? si mireu l'anterior post veureu les adreces on poder seguir l'esdevenidor...
Es podrà seguir a través dels mitjans de comunicació ordinaris (eufemisme de tributaris)?
Si més no, podrem llegir als butlletins oficials del Parlament, què opinen (sense intermediaris) els diferents actors de l'educació, i que cadascú es faci una composició (sense comentaris...). Caldrà ser actius i saber què s'hi diu.

I poca cosa més... Es reprodueix la llista completa dels compareixents proposats (i si me'n deixo alguna, ja ho sento): 126 persones haurien de comparèixer, si tots els grups parlamentaris hi estan d'acord, havent-se presentat 190 peticions (per tant moltes han estat sol.licitades per dos o tres grups):

  1. Alfons Formariz, expert en formació d'adults
  2. Àngel Castiñeira Fernández, professor titular del Departament de Ciències Socials d'ESADE
  3. Antoni Puigverd, professor i analista
  4. Antonio Jimeno Fernández i Luis Ugedo Ucar, Representants d'Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari
  5. Cornelius Riordan, professor del Providence College Boston i sociòleg expert en educació diferenciada per sexes
  6. Emili Contavitarte Carral, Representant de la Confederació General del Treball
  7. Enric Puig i Jofra, secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
  8. Ferran Ruiz Tarragó, expert en tecnologies de la informació i la comunicació
  9. Francesc Pedró i García, gerent del Centre per a la Innovació i la Recerca Educativa de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
  10. Francesc Riu i Rovira de Villar, expert en legislació educativa
  11. Inger Enkvist, professora de pedagogia de la Universitat de Lund
  12. Isidro Cabello Hernandorena, professor, investigador i Representant del Consell Escolar de l'IES Blanxart, de Terrassa (Vallès Occidental), i responsable de legislació de la revista "Magisterio"
  13. Jaume Sarramona López, catedràtic emèrit de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona
  14. Javier Elzo, catedràtic de sociologia de la Universitat de Deusto
  15. Javier Urra, president de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid
  16. Joan Estruch Tobella, expert en direcció escolar
  17. Joan Guitart, exconseller d'Ensenyament
  18. Joan Manel del Pozo, expert en matèria educativa
  19. Joaquim Arenas i Sampera, expert en immersió lingüística
  20. Joaquim Prats Cuevas, president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu 
  21. Jordi Cañameras Gaya, Representant de la Coordinadora d'Instituts d'Educació Secundària amb Batxillerat Nocturn de Catalunya
  22. Jordi Fibla, en representació de l'Associació de Llars d'Infants de Catalunya
  23. Jordi Sànchez i Picanyol, director de la Fundació Jaume Bofill
  24. José Antonio Marina, catedràtic de filosofia i escriptor
  25. José Menéndez Cabrera, director del Centre d'Estudis Joan XXIII, de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona)
  26. Josep M. Esquirol, professor de la Universitat de Barcelona
  27. Josep Maria Rañé, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya
  28. Josep Maria Terricabras i Nogueras, professor i filòsof
  29. Josep Maria Torres, expert en matèria educativa
  30. Maite Mauricio Jareño, presidenta de la Junta de Govern del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya
  31. Manuel Silva, expert en dret educatiu
  32. Maria Antonia Pujol Maura, professora titular del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona i experta en educació infantil
  33. Marina Tomàs, experta en matèria educativa
  34. Màrius Martínez, expert en matèria educativa
  35. Miquel Martínez, expert en matèria educativa
  36. Neus Buisán Cabot, presidenta de l'Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques
  37. Pere Ciudad Palanques, Representant d'ANPE - Sindicat Independent
  38. Ramon Simon i Campà, expert en matèria educativa
  39. Rosa Cañadell, Representant d'USTEC-STEs
  40. Rosa Maria Tarradellas, professora de la Universitat de Girona i experta en educació infantil
  41. Salvador Cardús i Ros, professor titular de sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
  42. Ton Duif, expert en finançament educatiu,
  43. Xavier Massó Aguadé, Representant de l'Associació Sindical de Professors d'Ensenyament Públic de Catalunya - Sindicat de Professors de Secundària
  44. Xavier Melgarejo Draper, director del Col·legi Pare Claret, de Barcelona 
  45. Representants d'Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari 
  46. Representants d'Ad hoc - Associació per l'Ensenyament de la Filosofia a Secundària 
  47. Representants d'Axia, Associació de Directius de l'Educació Pública de Catalunya
  48. Representants de la Federació d'Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya 
  49. Representants de Convivència Cívica Catalana 
  50. Representants de Foment del Treball Nacional 
  51. Representants de la Cambra de Comerç de Barcelona 
  52. Representants de la Confederació Cristiana d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya 
  53. Representants de la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya 
  54. Representants de la Federació Catalana d'Associacions de Pares d'Alumnes d'Educació Especial i de la Federació d'Entitats Pro Persones amb Discapacitat
  55. Representants de la Federació Catalana de Centres d'Ensenyament 
  56. Representants de la Federació Catalana de l'Esplai 
  57. Representants de la Federació d'Associacions Culturals i Educatives de Persones Adultes 
  58. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya 
  59. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes d'Ensenyament Secundari
  60. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Escoles Lliures de Catalunya 
  61. Representants de la Federació de Centres Infantils de Catalunya 
  62. Representants de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya 
  63. Representants de la Federació de Municipis de Catalunya 
  64. Representants de la Federació de Sindicats Independents d'Ensenyament 
  65. Representants de la Federació d'Ensenyament de Comissions Obreres 
  66. Representants de la Federació d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors 
  67. Representants de la Federació d'Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya 
  68. Representants de la Federació d'Entitats per a l'Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya 
  69. Representants de la Federació d'Entitats Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual 
  70. Representants de la Fundació Catalana de l'Esplai 
  71. Representants de la Fundació Eduard Soler 
  72. Representants de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
  73. Representants de la Fundació Inform 
  74. Representants de la Fundació per l'Ajuda a Nens i Joves amb Altes Capacitats de Catalunya 
  75. Representants de la Fundació Pere Tarrés 
  76. Representants de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Primari i de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Secundari 
  77. Representants de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Secundari 
  78. Representants de la Lliga per la Laïcitat 
  79. Representants de la Mesa d'Educació de Persones Adultes de Catalunya 
  80. Representants de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya 
  81. Representants de la plataforma Dret a Escollir 
  82. Representants de la Unió General de Treballadors de Catalunya 
  83. Representants de la Unió Sindical Obrera de Catalunya 
  84. Representants de la Xarxa d'Educació Lliure 
  85. Representants de l'Agrupació de Mares i Pares per la Llibertat d'Educació 
  86. Representants de l'Agrupació Escolar Catalana 
  87. Representants de l'Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques 
  88. Representants de l'Associació Catalana de Llars d'Infants 
  89. Representants de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques
  90. Representants de l'Associació Catalana de Professionals dels Centres de Recursos Pedagògics, de l'Associació Catalana de Professionals dels Equips d'Assessorament Psicopedagògic i del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius
  91. Representants de l'Associació Catalana de Professionals dels Equips d'Assessorament Psicopedagògi
  92. Representants de l'Associació Catalana d'Empreses del Lleure, l'Educació i la Cultura
  93. Representants de l'Associació Catalana d'Escoles de Música 
  94. Representants de l'Associació Catalana d'Orientació Escolar i Professional 
  95. Representants de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques 
  96. Representants de l'Associació de Catedràtics d'Ensenyaments Secundaris de Catalunya 
  97. Representants de l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya
  98. Representants de l'Associació de Mestres Rosa Sensat
  99. Representants de l'Associació de Professors de l'Ensenyament Públic de Catalunya - Sindicat de Professors de Secundària 
  100. Representants de l'Associació de Professors pel Bilingüisme 
  101. Representants de l'Associació d'Educació de Persones Adultes 
  102. Representants de l'Associació del Professorat de Tecnologia de Catalunya 
  103. Representants de l'Associació d'Ensenyants de Música de Catalunya 
  104. Representants de l'Associació d'Ensenyants d'Informàtica de Catalunya 
  105. Representants de l'Associació d'Estudiants Progressistes 
  106. Representants de l'Associació d'Inspectors d'Ensenyament de Catalunya 
  107. Representants de l'Associació Nacional de Professorat Estatal - ANPE Catalunya 
  108. Representants de l'Associació Professional de Serveis Educatius de Catalunya 
  109. Representants de l'Institut d'Estudis Autonòmics 
  110. Representants de l'Institut d'Estudis Catalans 
  111. Representants de PIMEC 
  112. Representants de Professionals per l'Ètica 
  113. Representants d'Educar en Família 
  114. Representants del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i Professors de Dibuix de Catalunya 
  115. Representants del Col·legi de Logopedes de Catalunya 
  116. Representants del Col·legi de Pedagogs de Catalunya 
  117. Representants del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya
  118. Representants del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya 
  119. Representants del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya 
  120. Representants del Grup de Recerca en Educació i Treball, de la Universitat Autònoma de Barcelona
  121. Representants del Secretariat d'Escola Rural de Catalunya
  122. Representants d'ESADE 
  123. Representants d'Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya 
  124. Representants d'Estudiants en Acció amb relació 
  125. Representants d'Òmnium Cultural 
  126. Representants d'USTEC-STEs 

Poc més a afegir...
Només esperar que el seny es manifesti al Parlament, i que la llibertat d'educació es respecti, malgrat costi diners. No podem renunciar a la llibertat per quatre duros, per quatre euros. La planificació és un dret de l'administració, però va pel darrera del dret dels pares a triar l'educació que creguin millor per als seus fills. 

Que no ens equivoquem... Senyores i senyors diputats.

dimecres, 19 / novembre / 2008

Noves de la LEC


Feia dies que no tocavem el tema.

Des que va sortir de l'àmbit del govern i ha entrat al del Parlament de Catalunya, han passat coses interessants i s'han dit coses notables. Especialment per part del conseller Maragall: ja les podia haver dit abans, ja les podia haver assumit abans, i ja les podia haver posat al text del projecte de llei, no? Ja està bé veure la llum, però ara la feina la té més complicada, perquè si hem de creure (jajaja) en la separació de poders (jajaja, perdó), l'executiu no hauria d'influir en el legislatiu.

Però en aquest cas cal esperar i desitjar que el conseller i el president Montilla facin realitat el que diuen i, sense influir en el legislatiu, esmenin la llei a través del grup parlamentari que els dona suport i esdevingui veritablemente una llei de pais, sense sectarismes.

Però per tal que ens creiem realment que la LEC serà com volem -i com diu el conseller- en temes com l'escola concertada, els diferents models i metodologies pedagògiques, la llibertat d'escollir dels pares el projecte educatiu (admissió d'alumnes, zones), de les escoles a ser diferents, de la llibertat de curriculum, etc. etc.-, caldrà canviar força coses de la llei.

Però sembla que ja hi ha ha qui té -argot polític- capteniment sobre com hauria de ser la llei. (http://www.vilaweb.cat/www/ep/noticia?noticia=3072438). Potser al final serviran d'alguna cosa les 225000 al.legacions, les esmenes dels titulars de les iniciatives socials, i multitud i multitud de pares i mares de Catalunya força "emprenyats" amb la manca de llibertat i la manca de respecte per la diversitat.

Però ara ja és l'hora dels polítics que ens representen, que ens representen, que ens representen (potser ordinàriament no caldria repetir tres cops una cosa, però en aquest cas ens gastarem una mica...). I ara és quan ells tenen l'encàrrec de fer d'un projecte de llei, una llei de pais, que faci que ens duri molts anys. Però perquè duri molts anys hauria de "desmarcar-se" de les previsions de la LOE, no repetir els seus plantejaments, articles, frases, etc. Perquè si no, a la que canvii la LOE, s'acabat la LEC: tornarem a obrir el meló, i no sabrem com acabarà.

Cenyim-nos a formular els principis generals, els que diu la constitució i l'estatut sobre la llibertat d'educació (en tots els seus aspectes!!!!!), establim aquells temes que ens puguin diferenciar d'altres (per a bé!!!), que qui governi a Catalunya la pugui aplicar durant molts anys, sigui el partit que sigui (el que guanyi les eleccions o el que governi, tan se val...)

El Pacte Nacional per l'Educació tenia una gran virtut, que caldria recuperar: la voluntat de fer. Però sense fortalesa (que és una virtut, escolti), la voluntat queda en no res, i se'ns esmuny tot entre els dits...

I a què hem d'estar amatents??? Doncs a tot allò que passi al Parlament:
  • Sovint les comissions es poden veure per internet (http://www.parlament.cat, a la dreta de la pàgina inicial, hi ha l'agenda);
  • Es pot consultar tota la documentació relativa a la llei (http://www.parlament.cat/porteso/rec_doc/doc_parlam/Index.pdf);
  • Es poden seguir els tràmits de la llei a l'expedient del Parlament (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE06/IE0602?STRUTSANCHOR1=detallExpedient.do&criteri=200-00043/08&ad=1).
En segon lloc (molt en segon lloc) a totes les declaracions que vagin publicant-se als diaris i televisions: preses de posició per part dels grups parlamentaris i dels polítics, i copsar qui està pel pais i qui per la ideologia i el sectarisme, veure qui vol sumar i qui vol restar, qui respecta i qui menysté, qui vol llibertat i qui no, etc.

El que no ens agradarà (a ningú) és sentir al conseller o a algun polític dient: jo ja volia... jo pensava que... jo ja vaig dir que... Això sona a excusa infantil (o d'adult immadur) per cobrir-se les esquenes davant dels qui representen, els qui representen, els qui representen (diu el ressò de les muntanyes...). El que val és posicionar-se, mullar-se i buscar la llibertat, la qualitat (excel.lència en diu el conseller), i la justícia (que m'agrada més que equitat, perquè això significa tots iguals, i la justícia és donar a cadascú el que li pertoca).

Doncs vinga, a mirar què passa i a treballar perquè la foto no sigui realitat; i si algú coneix un diputat, que li expliqui (delicat) que vol justícia i llibertat...

dimecres, 22 / octubre / 2008

La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.
Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.
Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.
Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...
Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!
Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...
Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

dilluns, 29 / setembre / 2008

Des del bon rotllo


Suposem que el nostre conseller vol, realment, una llei de país. Una llei de país no pot anar contra algú que forma part del país. Una llei de país no pot deixar de banda realitats que existeixen, que funcionen, que són excel.lents en gran part i que, a més, li surten bé de preu al país!!!!
Qui, si no és encegat per una passió ideológica intolerant, podria subscriure el plantejament anterior???

Suposem que el nostre conseller d'educació vol, realment, un país que tingui persones lliures (és a dir, que fan allò que està bé i és correcte perquè els dona la gana), formades, capaces de prendre decisions responsables, assumint les conseqüències d'allò que han decidit (qué difícil és això!!!). 
Perquè proposa una llei que menysté la llibertat més elemental dels pares a triar escola, projecte educatiu, projecte docent, ideari???

A la vista de l'actual redactat del projecte de LEC, hem de suposar que el nostre conseller vol un sector públic a l'educació fort, potent, capaç de generar coneixement, capaç de generar valors socials i personals basats en la nostra tradició filosòfica occidental. La LEC, no ho podem  deixar de dir, té punts interessants: posa les piles al sector públic pel que fa a la direcció de centres i a  l'avaluació: per això genera rebuig entre un sector del professorat (bé, de fet entre un sector dels sindicalistes que no estan a l'aula ni a l'escola i que veu perillar l'statu quo).

Però no hauria de ser mai en detriment de l'escola d'iniciativa social, dels projectes pedagògics que volen excel.lència, dels milers de pares i mares de família que busquen en les diferents opcions i escoles el millor per als seus fills. Es d'una supèrbia sense límits pensar que el sistema públic i únic que planteja la LEC ha de satisfer tots els pares i mares de Catalunya. O supèrbia o manipulació malintencionada. O és que algú pensa que el 40% dels pares de Catalunya, són idiotes i només volen mal per als seus fills?

Cal insistir que la llibertat és el millor? Cal insistir que els drets dels pares són inalienables? Els jutjes no paren de donar la raó als pares: és prioritari el dret dels pares a triar escola que el de l'administració a la planificació.

I ara, més propaganda; no us ho perdeu. Feu comentaris, difoneu-lo per correu electrònic: els pares de l'escola d'iniciativa social estem en lluita, i d'això en sortirà guanyant el país !!!

http://www.youtube.com/watch?v=d1J0K03a8oc 
http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow




divendres, 26 / setembre / 2008

Video interessant

 
La foto ilustra una persona encadenada, amb una mordaça a la boca. Però els fets són tossuts, i la tecnologia també.

No us perdeu aquest vídeo penjat a youtube

A la tele segur que no el passarien: llista d'excuses:

- "és molt llarg...",  (o molt curt)
- "és molt curt...", (o molt llarg)
- "la imatge no correspon amb les nostres expectatives...", (ni amb les del govern, no et...)
- "això és relatiu...", (un dret o és o no és; i el de llibertat d'educació, ho és)
- "hi ha qui pensa diferent i no podem ofendre..." (ofen la manca de llibertat)
- "cal escoltar les dues parts..." (com si no haguéssin dit ja la seva...)

Algú se li acuden més excuses dolentes?

Feu-ne difusió perquè tothom ho sàpiga. Els mitjans de comunicació no s'han fet prou ressò de la gravetat d'aquest tema. Internet ens dona una nova oportunitat.



dijous, 25 / setembre / 2008

El finançament


Vaig llegir fa unes setmanes un article molt encertat, o una carta, d'un professor d'institut. No era un malvat professor de la privada, escanyapobres i insolidari, tiranitzat per un director més malvat encara, dilapidador de l'erari públic (que ni veu ni administra...). Aquest professor (malvat i tal...), escrivia més o menys el següent (més elaborat, justificat i explicat): educar (els edificis, els mestres i professors, els materials, la llum i l'aigua, els ordinadors...) costa (molts) diners, i no es valorarà l'educació mentre tot sigui absolutament gratuït.

La setmana passada, una notícia al diari: la conselleria deixarà de banda un programa pilot que pretenia la gratuitat del transport per als infants. L'argument del responsable (un bon pes pesant del PSC, un partit que pressumptament desgoverna al departament d'educació), és el mateix que el nostre malvat professor d'institut.

La coincidència no passaria de ser això, si no fos pel greuge dramàtic de comparar un servei d'interès públic (decissiu per al país i que s'entesten que sigui gratuït per a tothom ) amb un servei de transport prestat pel sector públic. Cal valorar més el transport públic, la "mobilitat sostenible", la "col.lectivització" del transport. Cal menystenir l'educació dels nostres ciutadans?

L'informe PISA ha estat objecte d'una darrera munyida per part de la Fundació Bofill. Un resultat interessant: els alumnes nouvinguts tenen un fracàs escolar molt inferior (10% front al 30%), si estan a una escola concertada. Es a dir, finalment valoren allò que costa uns diners i hi ha famílies disposades a valorar, a canvi d'uns euros.

Cal distingir valor i preu, ho vaig aprendre d'un professor universitari (de la pública, eh?).  Que cadascú faci la reflexió que vulgui.

dissabte, 20 / setembre / 2008

Sobra l'administració, sobren els sindicats i sobra la llei


Sobren tots ells.

Jo no sé què passa, però sembla que els altres "actors" del sector educatiu, els que compten de debò: pares i professors, estan més d'acord del que sembla...

El senyor Cuní convoca pares i professors a un programa de televisió, i sota la pregunta de si els pares menystenen els professors, es crea un debat que, finalment, sembla que va en la mateixa direcció per part de TOTS els pares i GAIREBÉ TOTS els professors (llevat els que defensaven la llei...), i els espectadors que són presoners de la pregunta, que és una generalització perillosa. Potser el debat caldria haver-lo centrat en altres aspectes socials, educatius, legislatius, d'estil polític...

Hi va haver gairebé unanimitat en la recuperació del criteri que qui educa és la família, els valors de l'esforç, l'autoritat, la disciplina, la puntualitat, l'ordre... Semblava molt clar, fins i tot als professors, que si es pot triar escola les famílies s'impliquen més en el procés educatiu i hi ha molt més "bon rotllo"...

Al final, les conclusions queden per l'espectador, i un pot arribar a la conclusió del titular: sobren l'administració, els sindicats i la llei. Equitat i excel.lència: qui creu que un mestre o un pare no estan d'acord en això? Qui pot pensar que una escola, la seva direcció, el claustre, les famílies no volen el millor per a les famílies, per als alumnes, per als fills...? Potser els qui pensen que ens cal una llei com la que tenim en fase de projecte.

Doncs avortem-lo. Que les comissions del Parlament el tirin enrere, ara que poden. És en benefici de la societat, en benefici dels pares i mares, professors i alumnes, en benefici de la pròpia llei, que pot néixer coixa d'entrada: el consens és impossible perquè el projecte de llei està ideologitzat.

Què quedarà? les trampetes que ha anat fent el conseller amb el tema de les zones educatives, els convenis de corresponsabilització, i tot allò que l'administració s'hagi anat prenent com a propi a les comissions d'escolarització en contra de les famílies i a favor d'una planificació mal entesa i pitjor feta.

I per acabar, més soroll al canal: l'informe de la Fundació Bofill. No perquè sigui cert ha de ser oportú. Us el podeu llegir aquí, tot vé de l'informe PISA. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_premsa_DEFINITIU.pdf

Fins que no es compti amb els pares en el procés educatiu, anirem malament; però de debò, no al consell escolar o a l'ampa, sinó al dia a dia de cada fill, de cada alumne. Cal formació als pares, naturalment. Les AMPAs, les seves federacions, l'administració de la Generalitat caldria que invertissin en formació de pares. El que passa és que això és renunciar a manipular el sistema i renunciar a malmetre i manipular les generacions futures, i els qui ens governen no estan disposats a això.

dilluns, 1 / setembre / 2008

Escalfant motors


Hem passat un necessari parèntesi estival. El descans ens ha servit per reflexionar? Per desconnectar? Per preparar el nou curs? De moment a la web “autobombo” preparada per la conselleria sobre la LEC no hi ha novetats. I no és que no s’hagin produït. Segurament molts ciutadans hauran volgut accedir a l’apartat de “Participació” i els ha estat impossible perquè s’han encarregat que no s’hi pugui accedir per fer preguntes al conseller.

 

Aquests darrers dies s’ha publicat l’oposició frontal a la LEC de la Cambra de Comerç de Barcelona. No és un “jugador” petit ni menyspreable. El sector empresarial s’hi juga molt amb l’educació del nostre país, tot i la “dicotomia” que viu l’empresariat (del sector no educatiu) que sovint demana al sistema persones amb valors i no és capaç de generar-los ni a les seves organitzacions ni entre els seus consumidors. Potser caldria parlar amb els publicistes, també.

 

Bé, també els darrers dies han sortit a la premsa notícies sobre els costos de la plaça escolar, tant de titularitat pública com d’iniciativa social. Qualsevol anàlisi mínimament honest hauria de posar vermell de vergonya als qui acusen la concertada de “treure” els diners a la pública. Potser és un tema de millor gestió, potser caldria que fins i tot des del propi govern es promogui, defensi I financii millor l’educació que els pares trien per millorar l’equitat i l’excel.lència.

 

Enganxo a continuació, tal qual, un document que he rebut aquestes vacances al correu, procedent d’una font fiable. Comenta la notícia de LV del dia 14 d’agost i un document de l’AEC.

Si algú sent la necessitat d’escriure al conseller o als directors dels diaris del nostre país, té dades per difondre…

 

 

La escuela concertada española recibe 5.000 millones anuales

 - MADRID. Efe

La escuela concertada recibe unos 5.000 millones de euros al año en concepto de conciertos y subvenciones de las respectivas comunidades autónomas. En términos absolutos, Catalunya y Madrid son las que más dedican a conciertos y subvenciones, 936 y 685,7 respectivamente, lo que representa un 22,1% de sus respectivos gastos en educación no universitaria.

En términos relativos, es el País Vasco, con un 30,7%, la comunidad que más dinero destina a esta partida, mientras que Canarias (7,8%) la que menos. Tras Catalunya y Madrid se sitúa Navarra (21,9%), y le siguen Cantabria, Comunidad Valenciana y Baleares, que destinan un 20%. En la media, sobre el 17% están Aragón y la Rioja, y por debajo Castilla y León (16,5%), Murcia (14,1%), Galicia (13%), Andalucía (12,5%), Asturias (11,8%), Extremadura (8,6%) y Castilla-La Mancha (8,3%).

La red de escuelas concertadas no es homogénea en todo el territorio ni la política de concertación de las distintas comunidades tampoco. Los datos, referidos a 2006, dados a conocer por el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte, reflejan que las consejerías y el Ministerio gastaron poco más de 36.930 millones, de los que 27.669 se destinaron a la enseñanza no universitaria, 5.000 de ellos a conciertos y subvenciones.

Cada año, los presupuestos del Estado fijan el importe mínimo por unidad escolar y nivel de enseñanza, el concierto, que las comunidades pueden aumentar. Este se distribuye entre los salarios de los profesores, incluidas cargas sociales, gastos variables y otros.

La escuela concertada lleva tiempo demandando una revisión del concierto por considerar que no refleja el coste real de la plaza escolar.

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20080814/53520374584.html   

 

Según la Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada representa un 53% del coste de la plaza escolar pública.

 

Visto que 5.000 millones son sólo el 53% del coste, si tuviera que pagar el 100% haciendo públicas las escuelas concertadas, el desembolso sería de 9.500 millones. Luego actualmente el estado se está ahorrando 4.500 millones anuales gracias a las escuelas concertadas.

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"El costede una plaza escolar para el Estado es de unos 3.500 euros anuales."

"...establezcamos en 6.000 euros el coste anual de una plaza universitaria"

"... Nuestro joven amigo llevaría consumidos a estas alturas de su vida 82.075 euros procedentes de la renta de sus compatriotas. Y todavía no ha dado un palo al agua."

"En el momento de su jubilación habrá sustraído de la renta nacional un millón de euros en concepto de salario. Súmenle a partir de ahí los programas subvencionados del Inserso para visitar Benidorm cada mes de enero y los gastos que ocasionará, gracias a la flamante Ley de Dependencia, si al final de sus días se pone pachucho. En fin, una burrada de dinero "

 http://cesaryo.blogspot.com/2007/01/es-posible-pasarse-la-vida-entera.html

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"Según el Estudio sobre las escuelas de la AEC (Agrupació Escolar Catalana) del año 2000, la administración financia alrededor del 60% del coste de la plaza escolar y por consiguiente los titulares de los centros deben asumir el 40% restante."

"-Coste plaza pública: 4.200 euros/año No incluye conceptos como la amortitzación, inversiones, transporte escolar, comedor ni extraescolares.

-Coste plaza concertada: 3.600 euros/año Incluye todos los conceptos tanto los concertados como los que no lo estan.

"Según la propia Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada le representa un 53% del coste de la plaza escolar pública."

http://www.edad-vida.org/_oev/Ficheros/JoaquimTriadu.pdf

 


divendres, 8 / agost / 2008

El camí de l'èxit


El conseller Maragall ens mostra el camí, com si fos un d’aquests infumables “reality show” que la tele ens escup diàriament, ens ensenya que per tal de tenir èxit cal una fórmula ben senzilla: mentir, enganyar, manipular, i tot això amb una dosi extraordinària de cinisme, de falsedat. Ha de comptar, però, amb els còmplices necessaris entre els acòlits (estòmacs agraïts) dels mitjans de comunicació.

Des de fa ja molts dies parlem de la “brunete mediàtica” del conseller. Més o menys explícits, més o menys tapats, els membres de l’orquestra mediàtica del conseller ja està tocant els diferents moviments, que recorden aquells moviments de l’obra de Johann Sebastian Mastropiero:

  1. Enunziazione in tempo de menuetto;
  2. Hipotesis agitata;
  3. Tesis;
  4. Demostrazione, ma non troppo;
  5. Finale presto, con tutti.

Cadascún dels diferents “moviments” que està seguint el camí del (ara per ara) projecte de LEC són fàcilment identificables per a tots aquells que han seguit de prop el tema. Molt em temo que aquests han estat els professors, els pares, els titulars de la iniciativa social; segurament no han estat els de la menjadora, diguem alguns “periodistes” (gairebé a sou, podriem dir), que ara desbarren al so que toca el conseller.

Espero que no acabem al Parlament amb un “finale presto”, sinó assenyadament amb una llei de país, de veritat.

Per a mostra un botó:

Hi ha dos articles recentment publicats a l’Avui i a La Vanguardia, que són un fidel reflex de l’estratègia, en el tempo “demostrazione, ma non troppo”; glossarem només uns bocinets.

Diari Avui, editorial pàgina tres del dia 1 d’agost de 2008.

  1. “… posa en marxa un model educatiu que ha de satisfer a tots els sectors.” Es evident per a la majoria que això no és cert, i el fet que CCOO hagi demanat la dimissió del conseller i que tingui a pares i escoles d’iniciativa social molt enfadats no ho avala.
  2. “Entre els avantatges de la nova llei d’educació, que va ser acollida amb alguna reserva des d’IC-V”. Primer no és una nova llei, sinó un projecte de llei que ha de passar pel Parlament. Retorçar deliberadament el llenguatge i el que significa ha estat una especialitat del periodisme i els polítics d’esquerres. Segon, cal tenir poca memòria (abans en deiem cinisme o barra) per considerar com “alguna reserva” mostrar una oposició frontal al projecte al si del consell de Govern.
  3. “…és important assenyalar el consens que ha presidit la seva elaboració, amb l’objectiu de satisfer tots els ciutadans…” “ I la col.laboració de l’oposició amb les seves aportacions que han quedat recollides en el projecte”. On ha estat en els darrers mesos el que ha escrit això? Potser ha estat per aquí, però poc atent; ens preguntem si potser perquè ja tenia la instrucció d’escriure allò que li diguessin des de la conselleria…
  4. “El nou marc legal del servei d’educació català (…) posa un nou èmfasi en l’adaptabilitat, l’eficiència, els resultats i l’orientació d’un model educatiu que reflecteixi la identitat i la pluralitat del país”. Identitat i pluralitat? El text del projecte de llei menysté la diversitat, menysprea i castiga a diferents models pedagògics existents, com l’educació diferenciada, intentant uniformar-los ideològicament sota una feblíssima capa d’autonomia. Els projectes de centre o idearis són bandejats, si més no perquè una llei hauria de parlar amb intensitat del que és rellevant, i d’aquest tema no en parla gaire…

 

Ja ho veuen…

Anem amb La Vanguardia. També és del dia 1 d’agost.

La “Llei Maragall”, diu el títol. Si miren més avall, en aquest bloc, molt ens temiem que aquest era l’horitzó del conseller: passar a la història batejant una llei, encara que sigui a costa de no-consens, no-pau, no-sentit comú, no-llibertat.

  1. “…reconocimiento al conseller Ernest Maragall, que con tanto teson y entre tantas dificultades la está sacando adelante.” Això em recorda a aquella mare que tenia un fill cabut fins a l’exasperació, i en deia tenacitat. Fer virtut del defecte és cosa de mares amantíssimes.
  2. “ El cambio contó con diversos principios, siendo a mi entender muy relevantes la mayor igualdad entre centros públicos y privados –evitando así que con el dinero de todos se consolidaran dos calidades diferenciadas-“. I es queda tan tranquil. Es carrega amb una frase a la concertada, sembrant el dubte sobre la diferència de qualitat i acusant la concertada de tots els mals de la pública. No ho diu expressament, però està en el discurs maniàtic i fal.laç d’alguns manipuladors poc entesos.
  3. “… según la democratica idea  de que los criterios de admisión de los alumnos deben ser iguales (hoy, la concertada selecciona, ergo discrimina)”. De nou la ma i el criteri mentider de l’esquerra intolerant torna a sortir. Si fos cert que la concertada selecciona, caldrà demanar les responsabilitats als inspectors de centre, a les comissions d’escolarització municipals, als delegats i delegades territorials d’educació, que consenteixen aquest fet. Senyor conseller, sigui diligent i expedienti ràpidament totes aquestes persones i organismes per no complir la llei. Els esmentats elements del sistema educatiu dediquen força part del seu temps a “posar la lupa” en el procés d’admissions, especialment a la concertada. I seria a ells atribuible, en l’actual entorn de control inquisitorial i pèrdua de llibertats. Però afortunadament per al país, això no és cert.

 

Retorçar la veritat, fent que la mentida sembli veraç; insistir en els arguments (erronis) propis, fa que semblin veritats; desprestigiar l’adversari amb frases plenes de falsa magnanimitat; atribuir als altres el que no s’ha dit o no s’ha fet… sembla que aquest és el camí de l’èxit.

diumenge, 3 / agost / 2008

Cinisme, descaro, barra


S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).

dissabte, 2 / agost / 2008

Cal mobilitzar-se?


Primera pregunta: Perquè caldria mobilitzar-se?

Segona pregunta: Per a què caldria mobilitzar-se?

De ben segur que cal mobilitzar-se, perquè la llibertat està en perill. Sota l’excusa demagògica de l’excel.lència i l’equitat ens volen fer passar per l’adreçador. Bé, millor dit per l’embut: el clàssic embut socialista que han estat practicant durant anys i anys.

Ara el forat petit de l’embut és cada cop més petit, cada cop més estret.

Hem anat avançant per l’embut, però cada cop és més estret i, per passar-hi, la nostra societat ha anat deixant enrere cada cop més coses: primer  el que anava semblant, tot i no ser-ho, més prescindible, i aleshores hem acceptat el relativisme “blandi blub” que mana a la societat: social, econòmic, moral; hem acceptat que la família ja no és una cosa (concreta, amb una finalitat, amb uns beneficis personals i socials); hem acceptat que la vida comença i acaba quan a l’administració “li peta”, influida per pseudo-intel.lectuals (ideòlegs de pa sucat amb oli) que dicten la nova ètica social, a la que tots hem de plegar-nos.

Allò que és realment més important; la vida, la persona, la família, la intimitat, la trascendència, la llibertat, la responsabilitat, l’exigència, l’ordre... tot és relatiu, tot és prescindible per passar pel tubo, pel foradet de l’embut, per arribar al paradís socialistoide buit de tot el que és important.

Perquè ens hem de mobilitzar, doncs? si anem estupendament, “tot avall”, i ens anem desempellegant del que “sobra” per passar per l’embut. Quina mandra anar contra corrent, quina mandra haver de recuperar tot allò que, per mandra, hem renunciat en el camí de baixada; total, ja ens haviem fet a la idea i ja teniem la nostra pròpia justificació moral i intel.lectual... Quina mandra!!!

Però potser val la pena fer-ho, per recuperar allò que som i que volem exercir cada quatre anys a les urnes. Potser val  la pena recordar als nostres dirigents que estan allà perquè els hem posat nosaltres, que no tenen un dret absolut a fer el que vulguin amb els nostres drets. Potser cal dir-los que no volem que ens manipulin, que tenim criteri propi, que volem ser lliures, i que volem educar els nostres fills com nosaltres, els pares, volem fer-ho. I que cada pare trii el model que vulgui, i si en falta algún, que lluiti per assolir-lo: hi té dret.

Per a què mobilitzar-se, és la segona pregunta. La dignitat de cada persona mereix que ens mobilitzem? Val la pena recordar-nos que la llibertat d’educar els nostres fills no ens la poden manllevar? Ser conscients dels nostres drets i exercir-lo, ser conscients de les nostres responsabilitats I no delegar-les a ningú: ni a l’administració, ni a l’escola, ni a la minyona, ni al cangur, ni a la tele, ni als avis. Els pares manem en l’educació dels nostres fills. I el trist és que calgui anar recordant la constitució, tan sovint que la gastem. No caldria, però hem anat deixant tantes coses en el camí de baixada cap al foradet de l’embut, que sembla que recuperar el que és nostre sigui un favor que ens han de fer. 

dimecres, 30 / juliol / 2008

Comença el vals


Ja tenim totes les peces del ball, i pot començar el vals. La política té aquestes coses, aquests divertiments. Els partits es miren les coses, sovint, des d'un punt de vista global. Sempre hi ha un punt de renúncia, de pèrdua, de transacció, si allò troncal o cabdal al meu discurs és respectat. Una reverència pactada, unes passes mesurades, al ritme que toca l'orquestra. Finalment tots els participants queden al lloc d'on van sortir...


A l'educació, hi cap la transacció? Crec que no podem permetre'ns com a país, que ens passem els anys (els darrers trenta així ha estat) transaccionant, canviant, modificant el sistema educatiu, en funció de qui governa. De fet la trasacció i el pacte ja existeixen, i es diu Pacte Nacional per l'Educació. Només calia posar-lo en articulat.


És clar que el conseller ara ja comença a tenir el protagonisme que no ha volgut fins ara: la roda de premsa d'avui (dimarts 30 de juliol) ha estat un exercici de demagògia, de disfressar la veritat amb girs, epítets, descripcions poc concretes. I els diaris hi entren al drap, qué innocents!. O potser no tant... (allò de la menjadora, ara recordo...) Ara sembla que qualsevol que estigui contra el projecte de LEC és poc menys de antipatriota, perquè estem parlant d'un projecte de país, que compta amb la convicció sincera de tots els sectors de l'educació (pares, mestres, patronal, alumnes...) Quanta mentida!!!!


Però ara és el moment dels polítics, al Parlament, amb unes regles del joc taxades, uns terminis, unes formalitats... i també unes aritmètiques que, vulguin o no, són molt sàdiques. Potser caldrà anar passant pel Parlament per recordar als polítics que els pares existim, que volem que els nostres drets es respectin, que volem llibertat. I si cal anar amb alguna cassola perquè no es despistin, doncs hi haurem d'anar.


Sortosament (o gràcies a la comissió jurídica assessora, caldria esbrinar) el concepte de servei públic ha desaparegut. Malgrat que els antiquats de l'esquerra síndria (verda per fora, vermella per dins), ja han dit que confien entrar esmenes en aquest sentit. Ara veurem l'abast de les cessions al tripartit: primer van ser els transvassaments; ara serà la MAT?, o bé les medusses?, o el "pla bombeta" del ministre d'indústria, o qualsevol altra xorradeta...? Això és molt poc seriós.


Si el projecte no millora al Parlament, que NOMÉS vol dir assemblar-se mínimament al Pacte Nacional per l'Educació, tindrem un nyap i tots els sectors en peu de guerra un altre cop. I amb la crisi (bé perdó, suau desacceleració econòmica), les hipoteques, els llibres, les quotes bestials de l'AMPA d'alguns centres públics, les aportacions voluntàries però necessàries, i la Visa (ex visa, perque s'ha fos durant l'agost per efecte de la calor), etc. el personal estarà bastant encabronadet (perdoneu l'expressió) com per acceptar una LEC com la planteja el govern. Perquè no oblidem que ara, el responsable del projecte de llei, no és només el conseller, sinó el govern presidit pel M.H. sr. Montilla.


Recordo una pel.lícula de cinema, on hi havia un fantàstic ball: un saló amb grans columnes, bordejada de grans finestrals i portes cap a un jardí encisador. Unes aranyes que penjaven dels sostres policromats; l'orquestra tocant valsos i peces divertides... Les regles socials de la urbanitat tot ho gestionaven, tot semblava sota control, totes les expressions estaven estandaritzades, res es movia un bri del que estava establert pel protocol i l'etiqueta.

Espero que no ens passi això, al Parlament, sinó que s'acabi com acabava aquella pel.lícula: una monumental batussa provocada per l'amor a la veritat, que mou els cors i els esperits de les persones, fins i tot dels que es dediquen a la política.

No cal que aquest ball acabi a bufetades, però sí cal que el políticament correcte o les transaccions interessades no deixin que la veritat i la llibertat quedin bandejades, ignorades o enterrades. Anem al que és essencial: la llibertat, la diversitat, la qualitat, l'equitat, l'excel.lència. Tornem al Pacte!!!

divendres, 25 / juliol / 2008

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.


dimecres, 16 / juliol / 2008

La ma estesa

El conseller Maragall ha instat a les veus crítiques amb l'avantprojecte de la LEC a veure el projecte de llei que aprovi el Govern. Diu  que serà fruit de tot un procés de diàleg i, segons les seves pròpies paraules, no es tracta d'un compromís de mínims, sinó una síntesi de màxims.

Si això és veritat, que ho hem de veure encara, potser ens agradarà una mica. El que em preocupa és que els màxims que contemplarà també seran els d'altres postures radicals i específicament contràries a la llibertat d'elecció dels pares. Quins equilibris haurà de fer el text?

"By de way", que diuen els anglesos, estem esperant que el govern aprovi un text que ningú ha vist. També diuen "wait and see". Aplicant això, ens podria passar el que va passar amb el text de l'avantprojecte? Hi havia esperances molt grans posades en un text que havia de respectar l'Estatut, el Pacte Nacional i el document de Bases... Però el resultat va ser força galdós. Així que "wait and see", i una ma estesa...

He sabut que el conseller, a Tribuna Barcelona, va fer un discurs sobre educació que, segons un article d'El Periódico (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=527305&idseccio_PK=1006) , volia salvar el món... Mentre salvi l'educació dels nostres fills en tindrem prou, senyor conseller, que no és poc!!! I ja sap que la llibertat, la diversitat, l'exigència, la disciplina, l'esforç, el respecte, la formació dels pares i la seva implicació, són els elements que fan que un sistema educatiu excel.leixi. Ho està dient als seus discursos, però no he sabut trobar-ho al text. Comenci per eliminar tot el referent a l'admissió d'alumnes, que no hauria de ser-hi. Flexibilitzi el sistema amb una llei mínima que contempli els màxims. Però els màxims de llibertat, diversitat, exigència, etc. etc. Deleixo per llegir el projecte de llei, i també el dictamen del Consell Escolar de Catalunya i els seus vots particulars, així com el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

Mentre esperem, podriem comentar les darreres novetats educatives de la conselleria, que han estat als mitjans els darrers dies: les EBE. Li donariem tots un aprovat a la mesura (ara l'explico), només (allò de les mates "si y sólo si") es respecta el dret dels pares a triar el projecte educatiu, l'escola que vulguin per educar als seus fills... Els EBE són els "Espais de Benvinguda Educativa", espais on alguns dels nouvinguts i les seves famílies s'hi relacionin i romanguin un breu periode de temps per tal d'adaptar-se al seu nou entorn social, educatiu. De nou, "wait and see"... Cal seguir respectant els drets de triar escola dels pares.

dimecres, 9 / juliol / 2008

Pessebrisme


Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

dimecres, 2 / juliol / 2008

I ara que diu?


Avui el Conseller Maragall ha dit això: "La Llei, vull remarcar-ho, és un instrument. Les Lleis per sí soles no solucionen res. Ens en sortirem no només per aplicar un article concret. Ens en sortirem si estem construint un sistema entre tots. Si tots hi som presents, si tots hi tenim veu, i possibilitat d’afegir-hi el què calgui. Per recuperar la confiança en vosaltres mateixos i per obtenir el reconeixement de la societat. Aquesta és la meva obsessió. L’única. És una obsessió per l’educació de Catalunya. Us convido a compartir-la. Com a projecte, com a estratègia sense perdre un bri de la personalitat, de l’interès, de la posició que cadascú representa." 

Què voleu que us digui. M'agrada (ep!! no el conseller, sino el que diu) No sembla gens ni mica el que traspua la llei i l'actitud del conseller en els darrers dos mesos, des de que va presentar l'avantprojecte de LEC. Ara bé, és veritat això?, o l'anterior?; parlar és fàcil però els fets no l'acaben d'avalar prou...
Doncs faci una cosa, senyor conseller, només és un suggeriment que segurament subscriurien més de 225.000 persones, moltes més. Llenci aquest text i comenci de nou. I a l'exposició de motius hi posem el paràgraf que es trascriu a dalt. I abans de res parlem entre tots de construir entre tots, i que tots tinguem veu i hi poguem afegir allò que caracteritza el sistema educatiu de Catalunya, i també la seva societat: la llibertat, la pròpia consciència, la diversitat, el respecte.

Què volen aquesta gent...?


"Què volen aquesta gent, que truquen de matinada", deia la cançó. En Serrat cantava un drama familiar, personal, d'un estudiant perseguit per pensar diferent dels qui manen. 

Perquè tinc la sensació que torna a passar? I el pitjor és, potser, que ara qui reprimeix és qui era reprimit com descrivia en Serrat i tants d'altres; i ja no recorda la por dels pares a perdre els seus fills per un compromís personal o familiar. 

Potser algú ja coneix aquesta famosa frase: "Els nostres joves d'avui estimen el luxe, tenen modals pèssims i avorreixen l'autoritat, mostre molt poc respecte pels seus superiors i perden el temps anant i venint d'un cantó a l'altre, i estan sempre disposats a contradir als seus pares i a tiranitzar als seus mestres". Es perfectament aplicable a la nostra joventut, no? Doncs és de Sòcrates, S. IV abans de Crist. Sembla que la història es va repetint generació rere generació, però generació rere generació es van superant les crisi, es van posant les coses al seu lloc, i els qui eren joves, esdevenen pares, i el rol canvia.
Perquè el nostre govern s'entesta a substituir als pares? No volem que ho facin. Si algú, per circumstàncies concretes, personals, particulars, no pot ocupar-se'n prou, segurament no serà perquè no vol, perquè ens posen a tots al mateix sac? Potser és aquest pare o mare que necessita ajut de l'escola, del mestre. Donem-li les eines als pares, i no els prenem els drets.
Es evident que hi ha situacions frustrants, que no tiren endevant, sempre n'hi ha. Però no es poden generalitzar ni crear mecanismes generals per resoldre problemes particulars. Hem d'anar d'allò més important al que ho és menys. 
Hi ha un aforisme que diu que fa més soroll un arbre quan cau que milions d'arbres creixent. I això és el que sembla que senti el govern, un arbre que fa soroll, o potser dos, entre els milers i milers de families que fan bé les coses, que tiren endavant, que eduquen els fills en uns valors, en virtuts, en la llibertat. 
I perquè m'he recordat de la cançó que li sentia al cantautor? perquè tinc la sensació que avui, ara, s'està perseguint per pensar diferent. I aquesta persecució no és com aquella, sinó més subtil, tot ignorant als que volen ser lliures, establint discursos "políticament correctes" que exclouen aquells que no els comparteixen. Han vist la pel.lícula GATTACA? La recomano. Una societat que rebutja als que volen ser lliures, només accepta als perfectes, aquells que s'han sotmès a les lleis injustes, a les pràctiques antinaturals... Allà on la persona, antropològicament parlant, no té cap rellevància, i només compta la perfecció del cos i de la ment, sense cap altra finalitat que el transcedeixi. 
La cançó també deia que "els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana"... 

Seguim educant, lluitem per la llibertat


L'escola s'ha acabat. Fa ja uns dies que tenim als menuts per casa, pels casals, a casa dels avis o tiets, amb cangurs ocasionals... Però l'educació no es para (no el departament, eh?, que si que es para una mica). Tots els pares i mares de Catalunya continuem educant els nostres fills encara que els mestres i professors ja hagin plegat (a efectes escolars lectius, si hem de ser exactes).
Però fiquem-nos amb l'avantprojecte de LEC, que és el que ens motiva. Sembla que té ara dificultats, doncs el President Montilla diu que necessita consens, que és un tema de país. Quina por. Es el preludi d'una entrada urgent i aprovació ràpida de la LEC tal com està.
Curiosament no ha sortit a la premsa ni als mitjans gairebé res de l'avantprojecte, ni de les queixes de TOTS els sectors, ni de les manifestacions dels pares i mares, ni de les al.legacions (més de 225.000!!). I això que el president diu que és un tema de país. Sembla que el sector periodístic i mediàtic té altres prioritats al cap, potser és per això que no era important i per això no sortia... Vet-ho aquí!!
Ara surt el president amb lletres grosses dient que això requereix un màxim consens perquè és un tema de país... Quina casualitat. Ha vist la llum? Perquè ho diu ara, a quinze dies de tancar el Parlament? Avui fa un mes, tenia a la porta de la conselleria d'educació 225.000 persones demanant la retirada d'aquesta llei: rep amb tant de retard el resum de premsa? Fa tres setmanes tenia allà mateix, i també a la Diagonal de Barcelona milers de famílies catalanes emprenyades: no informen a temps al President?
Deixeu-me ser una mica dolent. No serà que prepara la opinió pública perquè pensi que ell vol el consens? Jo crec que l'interessa sortir així als mitjans per crear la percepció que és un home de consens i d'harmonia, de diàleg. Espero equivocar-me, però crec que hi haurà més aviat poc diàleg i es voldrà fer passar per l'embut (com sempre) al Parlament, aprovant un cop més una llei injusta. Però l'hemeroteca dirà el contrari.
I els pares i mares seguirem educant perquè és la nostra vocació com a pares i mares. I encara que el senyor Montilla i el senyor Maragall s'ho pensin, seguirem educant els nostres fills dient-los que una llei injusta no es moralment vinculant ni és cap referent ètic a la societat; perquè si és injusta, va en contra de les persones, encara que algú vulgui fer creure que va a favor dels drets. Però és que els drets no són una entelèquia sense suport, sinó que són de les persones, que doten els drets de sentit; i si la llei és injusta, no pot anar a favor dels drets, sinó en contra. Però els pares i mares seguirem educant, i seguirem lluitant contra les propostes injustes dels qui ens governin. I els direm als nostres fills perquè tinguin criteri i siguin lliures.

divendres, 27 / juny / 2008

Cartes enviades o publicades


IGUALDAD ¿CON LIBERTAD O SIN ELLA?
Enviada als mitjans per Isabel Sebastián.


Resulta bastante curioso cómo la Ministra de Igualdad va a crear un Biblioteca sólo para mujeres, porque, según ella. los escritos de la mujeres están ocultos en las “otras” Bibliotecas. Al reflexionar sobre ello, he visto por lo menos dos temas:1º.- Hay muchos escritos de escritoras, publicados en las Bibliotecas “Mixtas”. Quizá el problema esté en que los escritos que ella se refiere, aún no tienen la calidad literaria suficiente.2º.- Sin embargo me consta que los colegios diferenciados concertados, sí que tienen una calidad probada. Me pregunto el porqué existe este distinto trato legal, pues a estas escuelas les quieren quitar el concierto por este motivo. Hay que tener en cuenta que las leyes estatales y europeas consideran a los colegios diferenciados una muestra de libertad de la sociedad democrática. De hecho hay países europeos que, en la escuela publica, tienen asignaturas o grupos concretos que separan las alumnas y los alumnos. Aducen, para realizar este sistema, que las y los alumnos rinden académicamente más. Y al revés. ¿No será uno de los motivos que explican la bajada de nivel académico y disciplinario de la escuela pública en el estado español?

___________________________________________

Carta Pulicada a la web de El Pais
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Escuela/concertada/elpepuopi/20080623elpepiopi_7/Tes

Como madre de seis hijos todos escolarizados en la escuela concertada (que no privada), me indigna leer que ciertos sindicatos acusan a este tipo de escuelas de estar doblemente financiadas. Dicen que de cada plaza escolar de la escuela concertada se recibe el total de su coste por dos partes: el dinero público y el de los padres. Y me indigna porque la verdad es que la escuela concertada sólo recibe una pequeña parte (1/3) de la Administración (es decir, de nuestros bolsillos a través de los impuestos) y el resto también de nuestros bolsillos. Este tipo de falsedades sólo ayudan a generar malestar y enfrentamiento social.
Isabel Trius Bejar

Al acabar el curso, superemos el desconcierto educativo


Publicat a la web http://www.diariocritico.com/

Como dice el Sr. Cándido Méndez, “la política de concertación practicada en España en los últimos treinta años ha sido un factor fundamental para afrontar las cuestiones fundamentales de orden social y económico que afectan a los ciudadanos”. Sí, pero, ¡ay! amigos, hay un tema contra el que nos damos de bruces, gobierno tras gobierno. Es un asunto que viene ya desenfocado desde los años ochenta e imposible de “concertar” de una manera realmente justa. Esto es, la necesidad de conseguir una educación de calidad y que respete la diversidad de los ciudadanos y de los padres para elegir escuelas distintas a las creadas por los entes públicos.

Seguro que estaremos de acuerdo en algo básico: Que la familia y la escuela son clave para educar buenos ciudadanos, que los padres y madres de familia necesitamos orientación y buenos criterios educativos. Esto se puede hacer desde la escuela pública. Pero no es de recibo que los centros de enseñanza, de iniciativa social o institucionales, con gran arraigo y prestigio en nuestro país, puedan quedar por falta de ayudas o por imposiciones ideológicas, fuera de un sistema educativo moderno y de calidad. Sería un gravísimo atentado a la libertad, en sus múltiples facetas. Sería imponer una escuela única, como panacea de progreso, cuando en tantos países desarrollados ya están de vuelta de ello. Mientras más variadas sean las escuelas, más se perfecciona el derecho a elegir.

Una buena manera de mejorar sería reconocer explícitamente la importancia del ideario de cada centro, sea público o privado, como sello de calidad y transparencia. Así, en real sintonía, se pueden realizar proyectos comunes -padres, profesores y alumnos-, esfuerzos compartidos, estrategias eficaces para el desarrollo integral de niños y jóvenes. O sea, despolitizar la educación, con transparencia, aunando esfuerzos y evitando prejuicios. La enseñanza pública y la privada son complementarias, ambas imprescindibles para garantizar la libertad de enseñanza.

Es de interés común asegurar que los que manden en cada momento no vuelvan a utilizar la educación como arma ideológica, cosa que siempre acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el “café para todos” impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos, no facilita un ambiente de libertad ni una mayor calidad en el sistema educativo. Y ustedes me dirán y quién puede querer unas conciencias manipuladas o una libertad eliminada en este país: pues quien permita o mire para otro lado ante una adoctrinadora y obligatoria Educación para la Ciudadanía, o ante el perseguido derecho de todos a aprender y usar el castellano en cualquiera que sea la parcela de la nación en la que uno se encuentre, o cuando se llama educación sexista la que en realidad busca una educación personalizada, pues la educación diferenciada no discrimina, todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de 7 a 18 años, en aulas separadas los forma mejor.

(Por cierto, no nos dejemos confundir, la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada).
Además, si gobernantes y gobernados partimos de la verdad sobre el hombre llegaremos a soluciones prácticas y acertadas. Defenderemos la libertad, tanto la propia como la de los demás. Nos dedicaremos, con todas las fuerzas y altura de miras, a lo más apasionante de este milenio: luchar por ser buena referencia y estímulo de progreso para los países del tercer mundo. Nos desviviremos, allí y aquí, en la defensa de la dignidad humana.Nuestros hijos, andando el tiempo, en un entorno cada vez más globalizado, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la pluralidad y la tolerancia. Pero, insisto que para ello, urge que las decisiones que se tomen sean a favor de todos y no en contra de la otra mayoría.

Emili Avilés

Educación diferenciada


Carta al director publicada al diari ABC, el dia 25 de juny de 2008.


Harán bien los colegios de educación diferenciada en recurrir la sentencia del Tribunal Supremo, que deja la libertad de educación al arbitrio del poder político autonómico de turno. Sí, quiero romper una lanza a favor de la educación diferenciada, modelo educativo de contrastada eficacia en todo el mundo. La educación diferenciada no discrimina; todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de siete a dieciocho años años, en aulas separadas se forman mejor.

Pero, lamentablemente, los que mandan vuelven a utilizar la educación como arma ideológica y eso siempre lo acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el «café para todos» impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos no facilita un ambiente de libertad, ni una mayor calidad en el sistema educativo.

No nos dejemos confundir: la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada. ¿No pagamos todos los impuestos? Pues ¡ea!, libertad de elección. Recordemos que los derechos constitucionales no están para satisfacer sólo a las mayorías; son para todos, sin distinción. Por ello, como existe el derecho de los padres a elegir la educación de sus hijos, el Estado tiene el deber de garantizar ese derecho. Nuestros hijos, de unos y de otros, pasado el tiempo, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la diversidad.

Emili Avilés Cutillas
Barcelona

diumenge, 22 / juny / 2008

La connivència


He vist repetidament als diferents mitjans, audiovisuals o escrits, que quan hi ha una preocupació real per algun tema, tothom hi diu la seva. Els diaris, les revistes especialitzades, les noticies... Els columnistes hi prenen un especial interès.

Darrerament, el més gran interès que s'ha pogut veure als mitjans, en matèria educativa, és tirar contra les escoles perquè pleguen tan aviat. Total, som a 19 de juny i ja tinc els nens a casa. I què farem ara 3 mesos amb ells?? Això mereix un apunt: els sindicats són uns autèntics irresponsables, i tenen una mirada curta i miop. Però no en tenen cap culpa, perquè cal estar preparat per mirar les coses globalment i a llarg termini, en benefici de la societat. I els qui negocien els calendaris, les hores de feina, la distribució, les vacances, la conciliació solen ser elements que ja no treballen (de debò) i que passi el que passi a ells no els afecta.

Es trist que això sigui el que ens té distrets als columnistes i periodistes. Suposo que quan els toca de prop, s'hi posen. Recordo quan a un canal públic es van posar de moda els programes sobre pediatria, nounats, etc. Rascant una mica resulta que hi havia quatre periodistes embarassades i, com que els tocava de prop, van fer programes d'aquesta temàtica...

No s'adonen que aviat els tocarà encara més de prop la manca de llibertat? No s'adonen, ells que haurien d'estar més alerta que ningú, que perdem un llençol a cada bugada?

He vist, cada dia, cartes al director a molts diaris on els pares i mares clamen per la llibertat. I ningú els fa ni cas. El conseller no escolta, el president escolta. No escolten més de 225000 persones, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten una munió d'escoles, de consells escolars, de comitès d'empresa, de professors, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten ni que els cridin a cau d'orella, davant de la conselleria. No és que no hi hagués ningú: el consell escolar de Catalunya estava reunit en aquell moment considerant els articles de la LEC per fer-ne l'informe preceptiu.

Sembla que són, el conseller i el president, d'aquella mena de polítics que tenen la barra de dir que s'assabenten pels diaris. I com que els mitjans "ni mu" perquè els tenen lligats... perquè altrament no s'explica, senyors i senyores dels mitjans, que no surtin més que cartes al director. No han pensat que és un tema greu?

Un dia un periodista em deia que no es podia parlar malament de la premsa perquè aleshores no els tindras mai de cara. Però vist el que s'ha vist, o millor dit, el que no s'ha vist, sembla clar a qui volen tenir de cara. I quina cara!!

Em consta que centenars de cartes i articles arriben a les redaccions dels diaris, i no en fan gaire cas. De debò que m'agradaria saber per què no es publiquen, o per què no fan el possible per esbrinar si al darrera de tantes queixes hi ha alguna veritat. Aquest mateix periodista em deia que a aquesta colla cal donar-los-ho tot mastegat i gairebé pait perquè ho entenguin: ignorància o mandra? m'estimaria més la primera, perquè sovint es pot vèncer. La mandra, si a més s'incentiva des del poder, es difícil de superar.

I com és evident, estic fins al capdamunt dels polítics i dels periodistes. I potser ja és això el que volen: que el poble passi d'ells per fer la seva sense embuts, sense haver de donar massa explicacions.

Ara bé, el dia que un periodista (que segur que passarà), es queixi del sistema educatiu, o dels horaris, o dels mestres, serà per preguntar-li: i tú què c..... vas fer quan milers de pares deien que no a la LEC? La connivència té un preu, i és molt car.

dijous, 19 / juny / 2008

La USTEC diu mentides


Carta publicada al Diari de Girona, el dijous, 19 de juny de 2008
Joaquim Gubert Casanova. Blanes.

A la web de la USTEC (www.sindicat.net/LEC/lecprivada.php) hi ha una nota relativa a les més de dues-centes mil al·legacions individuals presentades per ciutadanes i ciutadans de Catalunya sobre la Llei Catalana d´Educació (LEC) que diu mentides. D´entrada, no són «al·legacions de l´escola concertada» sinó de persones singulars, a títol individual. I és una llibertat cívica encara reconeguda al nostre país. Són de gent que té el mateix dret que aquests sindicalistes «alliberats de la seva feina» (o sigui, els que cobren dels nostres impostos per no fer res) a fer sentir la seva veu.

I quines mentides diuen sobre les escoles no estatals? Enganyen sobre: a) no hi ha doble finançament, públic i privat, sinó que s´intenta arribar a final de mes amb una despesa per alumne inferior a la dels centres estatals (estalvien!); b) no seleccionen l´alumnat sinó que atenen les sol·licituds lliures de les famílies que viuen a Catalunya; c) gaudeixen de la convenient «democràcia interna» -col·laboració, participació, etc., no conflictiva- i d´un ideari, necessaris per tenir caràcter i objectius clars; d) escolaritzen l´alumnat immigrant i el fan tirar endavant com cal.

I ja, per repassar tota la mala bava de la web d´aquests «alliberats sindicals», resulta que, fins i tot, cerquen de col·laborar amb l´administració educativa (escarrassant-se per arribar als millors resultats acadèmics) i en la transmissió de valors ciutadans i ètics, d´acord amb les famílies i amb l´ideari propi de cada escola. Aquesta és «la veritat», la que és viscuda i real, no la de «formulari de revolucionari caduc».

Si han tingut la curiositat de mirar la web de la USTEC i han comprovat com «se les gasten», conclouran que l´únic «gueto» privat en el món educatiu són ells mateixos, que ens treuen la sang i els diners als qui treballem de valent per anar amunt. Com pitjor vagin les coses, més contents es posaran els de la USTEC, perquè no cerquen pas de millorar l´educació i els importen tres raves els mestres: són ideòlegs!

diumenge, 15 / juny / 2008

De un plumazo


Pel seu interès sobre el tema concret de l'educació diferenciada, es refereix aquest article d'un altre bloc, publicat per rfalaguera


El Tribunal Supremo acaba de usurpar de un plumazo la libertad de enseñanza y el derecho de elección de la educación que los padres queremos para nuestros hijos, con una sentencia en la que, entre muchas otras cosas, reconoce el derecho de las Comunidades Autónomas a no concertar los centros educativos que tienen como proyecto pedagógico la educación diferenciada.
Ya sabemos que hay muchos temas para reivindicar frente a este gobierno sectario, injusto y totalitario. Pero cuando nos tocan a nuestros hijos es mas comprensible que levantemos la voz exigiendo nuestras libertades. Unas libertades y derechos avalados no solo en la legislación española, sino también por la jurisprudencia europea como se puede demostrar en:

- Art. 9 y 27 de la Constitución Española donde “se reconoce la libertad de enseñanza” y se garantiza “el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones” en unas condiciones de igualdad real y efectiva.

- Art. 14 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea del año 2000 segun el que “Toda persona tiene derecho a la educación. Este derecho incluye la facultad de recibir gratuitamente la enseñanza obligatoria. Se respetan, de acuerdo con las leyes nacionales que regulen su ejercicio, la libertad de creación de centros docentes dentro del respeto a los principios democráticos, así como el derecho de los padres a garantizar la educación y la enseñanza de sus hijos conforme a sus convicciones religiosas, filosóficas y pedagógicas”.

-Art. 26.3 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos que dispone que “los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos”.

- Articulo 2 de la Convención de la UNESCO relativa a la lucha contra las discriminaciones en materia de enseñanza que proclama que “no serán consideradas como constitutivas de discriminación: la creación o el mantenimiento de sistemas o establecimientos de enseñanza separados para los alumnos de sexo masculino y para los de sexo femenino, siempre que estos sistemas o establecimientos ofrezcan facilidades equivalentes de acceso a la enseñanza, dispongan de un personal docente igualmente calificado, así como de locales escolares y de un equipo de igual calidad y permitan seguir los mismos programas de estudio o programas equivalentes”.

Pues bien, resulta curioso que los mismos que hace unas décadas recorrían las calles pidiendo libertad, justicia, pluralidad…, en un intento de democratizar un sistema dictatorial que pretendía anular y marginar cualquier otra ideología divergente, son, ahora, los que, sin razonamientos pedagógicos y científicos que lo avalen, pretenden usurpar nuestro derecho legitimo y prioritario de educar a nuestros hijos y escoger el centro educativo que consideremos mejor para ello.

Un "detall" de la LEC


En Maragall és l'autor del text de l'avantprojecte de llei d'educació, i n'accepta plenament la paternitat, tot i que ell només hi posa realment l'esperit i la mala llet. A mida que ha anat parlant i explicant la llei, ha anat reduint el contingut del discurs, limitant-se a parlar de "cohesió social, potenciar l'equitat i l'excel.lència del servei públic d'educació." I ja se sap que, encara que sigui mentida, quan es repeteixen tants cops les coses, finalment semblen veritats.

Hi ha un petit detall a l'avantprojecte de llei que ha saltat a la premsa aquesta setmana, amb motiu d'una sentència del Tribunal Suprem. I és que les escoles que fan educació diferenciada (no segregada, com li agrada dir al Maragall) no tenen dret al concert, sinó que és l'Estat qui ho decideix. Confeso que mai es coneix prou el sistema educatiu... Quina riquesa de matisos!!

Com sempre, hem de recórrer al diccionari per aclarir de què estem parlant:
Segregar: Separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos o lingüístics diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable respecte a la que és aplicada als altres ciutadans.

Una de les coses que diu que vol el conseller és l'excel.lència. Les seves paraules el desmenteixen, un cop més. Utilitzar demagògicament les paraules, i deixar que altres (dels que és responsable o els atia perquè bordin) ho facin no és correcte. Però què podem esperar...?!
Les escoles que ARREU DEL MÓN fan educació diferenciada no segreguen, sinó que DIFERENCIEN. Per a més informació dels que cerquen la veritat i no es conformen amb el que altres diuen, he trobat una web que parla força del tema: http://www.diferenciada.org/. Té una pila de recursos (alerta, la majoria en anglès). He entès força bé què és l'educació diferenciada, perquè es fa això, quines motivacions tenen els pares que la trien.

Doncs bé, al que anem. Fan algun mal aquestes escoles? Per què no se les pot concertar? Quin gran delicte cometen? Quin atac perpetren contra el sistema educatiu? Fan malbé els alumnes? Desfan les famílies? Generen males persones, que estan en contra de la societat i del sistema? Malgasten els recursos públics? No compleixen les lleis educatives en els curriculums, en l'exigència, en la formació?

Des de l'aparició de la notícia de la sentència del Tribunal Suprem, he volgut parlar amb algunes persones que coneixen bé la resposta a aquestes preguntes. Algunes són d'escoles que fan educació diferenciada, i d'altre (permetin la discreció per evitar repressalies) persones del departament d'educació, fins i tot algun inspector.

Sembla que no fan cap mal, que no és cap delicte, que no ataquen el sistema educatiu, que no fan malbé als alumnes, que ajuden les famílies, que tenen voluntat de formar persones socials, que estalvien recursos a l'administració, que compleixen el curriculum i, sovint, el milloren...

La resposta a totes les preguntes fa que en tornem a fer moltes preguntes, però ara serien aquestes: Quines intencions té REALMENT en Maragall? Quin odi o rancúnia el mou a ell o als qui l'apreten per actuar així? El senyor Boada ja va ensenyar les orelles en un article publicat fa un parell de setmanes al Diari de Girona. No hem d'enfocar el tema en que sigui millor o pitjor, perquè en educació (encara que el conseller no ho sàpiga, o no ho vulgui saber, o bé ho sembli) no hi ha fórmules magistrals, sinó que cadascú té uns ritmes d'aprenentatge (i si no, perquè es gasta tants recursos en les necessitats educatives especials?), cada persona (antropològicament i filosòficament parlant), és diferent i necessita un tracte diferent. Un petit exemple que tots podem conèixer: en Pasqual i l'Ernest són germans, educats pels mateixos pares i en circumstàncies socials i econòmiques iguals; però, renoi, quina diferència!!! Potser els seus pares veien la necessitat d'educar-los igual però diferent? atenent a cadascú en les seves necessitats i característiques? o potser no, i ara tenim el que tenim?

En fi, que a la vista del que he pogut conèixer sobre el tema, em sembla molt sectari el que es proposa a l'avantprojecte de llei. Ensumo por (a la llibertat dels pares, a no poder controlar aquests ciutadans que es formen lliurement; rancúnia (no sé a què, però ja ho sabrem); ignorància (al sistema i als seus resultats). De fet potser és això darrer. La ignorància genera pors al que no es coneix. Potser és que el conseller no coneix aquest sistema d'educació i caldria que el conegui.

Contra la ignorància, educació.

dimecres, 11 / juny / 2008

Pirates del Carib - Crònica del contramestre al capità


Diuen que els capitans més vàlids ho són, entre altres coses, per la seva capacitat de rodejar-se d'una tripulació amb molta capacitat, intel.ligent, amb sagacitat i iniciativa.

Crec que en aquest bloc ja hem comentat abastament sobre la gran capacitat, intel.ligència i sagacitat demostrada pel nostre benvolgut capità Maragall. Sap què vol i com ho hauria d’aconseguir. Té una gran visió de la comunicación, dels seus mecanismes (i de la praxi), té domini de l'escena, del dramatisme (des del punt de vista teatral), i dosifica bé les intervencions, que el seu natural tímid volen que siguin el mínim possible, potser per no haver de rectificar en públic allò que erra en privat, o des de la barrera. Però ara fa de capità, i això no pot ser. Com a molt pot enviar als lleons als seus acòlits més fervents: el contramestre, per exemple. O posar-se proteccions en forma de direcció general de relacions amb la comunitat pirata.

En aquest sentit, crec que és conscient que aquestes “defenses” li servirán per abarloar-se, pactar i ballar un minué polític, però no per parar l’embestida del vaixell de tota la comunitat dels corsaris, bucaners i pirates.

Aquest vespre s'ha produit una escena que no m'atreveixo a qualificar, perquè estic segur que podria ferir sensibilitats. M'abstindré. Només miraré de fer una descripció i que qui llegeixi això en tregui conclusions: una "taula rodona" entre el senyor Contramestre i una diputada del Parlament, de la oposició, naturalment.

Avançaré el resultat pels que van malament del cor: vapuleig immisericorde i pallissa per K.O. Ha perdut el Contramestre, naturalment, tot i que sortia amb avantatge, però no ha sabut aprofitar-la prou, i ha iniciat la seva intervenció amb una referencia al contingut de la llei del pirata. Poc convincent, fluix.

Les andanades li venien primer des de babor, en forma senzilla, planera. Però alhora amb la contundencia que la raó conté. I no ha calgut gaire munició per tombar les veles majors.

Evidentment el Contramestre no es volia rendir sense lluitar, però ha estat inútil (l’esforç). Cap dels arguments esgrimits tenia força ni convicció.

Acabades aquestes, les andanades li han arribat per la proa, babor i estribor. Hi havia pirates - pares; bucaners -sindicats; corsaris -titulars. La dignitat no li permetia la rendició, però s’ha quedat virtualment sense màstils, pals ni veles; donant fins al final trompades a tort i a dret, dient ara una cosa i després la contrària, defensant el que és indefensable, prometent consens, assegurant incorporar a l’avantprojecte el pacte nacional, garantint reunions del comité de seguiment del pacte.

Fins al final ha estat intentant salvar els barrils de rom i pólvora de la sentina. El tresor, però, és en perill. Encara no han entès que és patrimoni de tots, que el progrés de la societat no depèn d'una llei (només), sinó del respecte per la llibertat, la diversitat, els drets.

¿Qué es preferible ser injusto o padecer la injusticia?


Creo no ser exagerado al protestar por la dictadura silenciosa imperante en los medios de comunicación. Día sí y día también asistimos a un seudo-terrorismo censurador de aquella información que llega a la opinión pública. Quizás sea un pacto de silencio sobre realidades que contradigan a los políticos de turno que nos mandan, a quienes por cierto les pagamos nosotros el sueldo. Tal vez sea una autocensura que “nos evite los disgustos” de conocer la cruda realidad. Sea como sea, el dirigismo estatal campa de nuevo a sus anchas en nuestro país.

Entenderán mi atrevimiento en relacionarlo con la improvisación del gobierno central ante nuestra crisis galopante, ante las perdidas multimillonarias por huelgas previsibles y no bien afrontadas, ante la sinrazón de las bombas de terroristas –tal vez perceptores de alguna ayuda económica oficial- al diario El Correo; ante leyes educativas en contra de las opinión de inmensidad de asociaciones de madres y padres de familia que ven conculcados sus derechos constitucionales de poder elegir escuela o de educar moralmente a sus hijos según sus convicciones. Pues no, no puede ser que a estas alturas de la historia de la humanidad alguien se vaya a conformar con que impere la “ley del más fuerte”.

¿Qué hacer? ¿Es suficiente con intentar no ser uno injusto, ir a votar “el mal menor” y que cada palo aguante su vela? Evidentemente no. Un país democrático no puede consistir en una ciudadanía de súbditos, ni en una partitocracia sin vocación de servicio a todos. Sí es posible y urgente que desde la sociedad civil surjan más iniciativas para orientar y sensibilizar a los políticos sobre lo que parece mejor, más prioritario para el bien común. Entonces, en esos temas, poner todas las fuerzas, buscar consensos, aglutinar sensibilidades. Los políticos, si quieren, lo pueden hacer bien. Para eso hace falta que no les embrujen los faustos del poder.

Pero, ¡ay!, muchas veces ya vemos que es difícil. El interés particular y cierta inercia de “rodillo” arrasan y desdibujan lo que ocurre, tirando balones fuera, atrasando soluciones eficaces y que sirvan para el bien común. Ya veremos lo que ocurre con el precio de la luz, la subida de los combustibles, el encarecimiento acelerado de la cesta de la compra, etcétera. Lo pagaremos los mismos de siempre, la gente de a pie. Quiero ser optimista, pero por lo que se ve, ni el gobierno central ni los autonómicos - al menos por lo que respecta a Cataluña- están afrontando las necesidades con rigor y transparencia.

Como muestra, un botón. Imagínense ustedes que mientras un consejero de educación como el Sr. Ernest Maragall habla ensimismado sobre excelencia educativa, recibe por parte de padres de familia catalanes un cuarto de millón de alegaciones a su Proyecto de Ley de Educación, pues conculca derechos fundamentales para toda la comunidad educativa. Pero no se crean ustedes, ni caso, ¡eh!

Para más señas, ¿a ver en cuántos medios aparece tratada con objetividad esta noticia?: El lunes día 9 de junio, por la tarde, en la Vía Augusta barcelonesa, de una manera familiar y festiva, varios miles de ciudadanos pidieron libertad para elegir la educación que consideren oportuna para sus hijos. Había cámaras y periodistas. Será la prueba del algodón. Ustedes mismos lo comprobarán. No digan que no les avisé.


Emili Avilés Cutillas

¡¡¡ Què Guay la “Mani”!!!!


Això es que em va dir el meu fill el passat dilluns 09 de Juny per la tarda; quan tornàvem a casa després de la manifestació davant del Departament d’Educació. Jo em vaig quedar reflexiu i ell ho va notar, tot seguit va preguntar: ¿Pare, què passa?. En aquell moment el vaig mirar a la cara i li pregunto: ¿Si, tu estiguessis dins d’un cotxe perquè tens una reunió, o has d'anar a treballar, o només ganes de arribar a casa desprès de treballar; i no poguessis circular perquè han “tallat” la Via Augusta i desprès Diagonal. Com estaries, content o trist?. Ell va contestar: trist pare, trits i empipat.

Doncs si fill, es molt trist haver de sortir al carrer i molestar a la gent, per tal de reclamar el que és de calaix. Que l’Educació sigui Plural, ignorar el caràcter propi dels centres educatius. Pretendre imposar per la força el principi d’escolarització mixta. No respectar la llibertat d’ensenyament ni d’elecció de centres. Intervencionisme en l’admissió d’alumnes, etc..

Reflexioni Sr. Maragall, potser algunes escoles hauran de tancar per la manca de concert; potser desapareixerà la pluralitat en el centres educatius; potser el “comissari municipal” governarà i tindrà control en els centres privats i públics, eliminant qualsevol iniciativa professional, pedagògica, cultural o d'ideari. Però el que si que tinc molt clar, és que el Meus Fills, qui els hi donarà l’educació en valors, respecte, llibertat, etc... Serà com sempre el Seus Principals Educadors: la meva esposa i jo.

Josep ORIOL PALET I COMAS

NO US DESANIMEU !!!!!



Escric aquestes 4 ratlles després d’alguna conversa que he mantingut avuí amb alguns dels “centenars d’estudiants” que ens vàrem manifestar ahir. Tots sabem els que erem i que molts ja fa uns quants anys que vàrem deixar de ser oficialment estudiants (tot i que seguim estudiant).

Jo segueixo igual d’engrescat i animat a seguir lluitant pels meus drets i els de la nostra família. M’està servint per a seguir educant els nostres fills (que també eren a la manifestació) el que suposa defensar el que un creu, i que per molts entrebancs que ens posin no ens cansarem de lluitar, mirant sempre endavant.

Però si no ens fan cas !!!!!!, diran alguns. I a mi què !!! els dic jo. No deixaré de lluitar pel que defenso i crec. Carai, però si estem en una societat que porta anys dormida, ¿què us pensàveu que tothom despertaria de cop (mitjans, pares, coneguts, amics)? Portem massa anys en una societat cómode on tot ens ha vingut més o menys donat, i només uns pocs han seguit lluitant. Jo m’incloc en els que ha estat dormit fins ara, però gràcies a Deu, el Sr. Maragall m’ha despertat, i m’està ajudant a ser millor pare i ciutadà.

¿Què faré doncs? Seguiré escrivint, educant els meus fills, estalviant, preocupant-me de ser menys egoïsta, volcant-me més en la família, seguir treballant per a construir un mon millor, i també apuntant-me a totes aquelles iniciatives que vagin en la línia del projecte familiar que defensem a casa, mirant menys televisió i llegint més.

Ara a les 21:30h del dia 10-Juny-2008 acabaré d’escriure aquestes 4 reflexions i m’aniré tranquilament a mirar TV3. Si precisament TV3. Em posaré en el sofà amb un bloc de notes i un bolígraf a veure Vent del Plà i demà el Telenotícies, i em dedicaré a apuntar tots els anunciants que van sortint. Diuen que estem en época de crisis, i que hem de procurar estalviar i apretar-nos el cinturó. Doncs bé, jo des de casa i a la meva manera exerciré els meus drets de vetllar per l’economia familiar i refarem els pressupostos familiars i les llistes de la compra començant per retallar algunes despeses en aquells productes i/o serveis que s’anunciin a TV3 durant l’emissió del Telenotícies i Vent del Plà.

Ànim que això no ha fet més que començar. És una carrera de fons a mig termini, i per anar avançant s’han d’anar donant passes. I si tot i així continuen amb les seves (penseu que estan en un estat de coma vegetatiu, egoïsme i borreguisme recalcitrant) almenys haureu crescut com a persones i pares, i haureu contribuit a crear un món millor i més lliure !!!!!

Finalment us adjunto una frase Anònima que en el seu dia em va impactar molt per la seva profunditat, i que crec que bé ni que pintada per aquesta ocasió :

Dintre de 100 anys no importarà
el tamany de la casa en què hagi viscut,
ni el cotxe que hagi conduït,
ni els zeros que hagi pugut tenir el meu compte corrent,
però si he estat important en la vida d’un nen,
hauré contribuït a crear un món millor



Rafael Faus Masifern

dilluns, 9 / juny / 2008

Excel.lència a l'avantprojecte de LEC?


Avui el conseller ha fet un acte públic, un petit bany de popularitat en un entorn interessant i que caldrà tenir en compte per veure com es desenvolupa. Si l'administració no el toca gaire, tindrà alguna oportunitat. A banda de consideracions sobre el qui presidia l'acte, el tema-excusa és força interessant, i de ben segur tindrà volada pròpia perquè fomenta bones actituds i el coneixement. I a això no li caldrà la maquinària de propaganda (com a terme goebelià) que el conseller té per costum.

El conseller ha parlat d'excel.lència, concretament que el text de l'avantprojecte de llei que a ningú li agrada conté les condicions per generar excel.lència. La nota de premsa del departament diu, exactament: "...que la Llei d'Educació de Catalunya preveu mecanismes per a fomentar l'excel·lència a través del suport a les beques, el mèrit i l'esforç".

Benvolgut conseller. Per començar no és una llei. Ara mateix, és un text (molt desafortunat i il.legal, si esdevingués llei) en fase d'avantprojecte de llei. I no es poden dir certes coses, quan realment són d'una altra manera, oi? Vaja, seria com si jo o qualsevol el tractés a vostè com a exconseller ... Bé, espero sincerament que ben aviat sigui així, amb la màxima urgència, li ho asseguro. Però no seria exacte, oi? Si més no ara mateix (9 de juny de 2008, cap al vespre).

Excel.lència: qualitat d'excel.lent.
Excel.lent: que és eminent en bones qualitats, molt bò en el seu gènere.
Eminent: Que ateny un alt grau, que excel·leix pel seu mèrit, talent, virtut, posició social, etc.

Vejam, senyor conseller. Una llei que és rebutjada per TOTHOM. A veure si ho ha entès bé, per TOTHOM, com vol que contingui aquestes condicions?. Es que de cop i volta tots ens hem tornat ruquets. Ara ja els pares no saben llegir, ni interpretar, els mestres són uns corporativistes, i vostè, només vostè, està en possessió de la veritat. Bé, vostè i el senyor Boada que, probablement, ni s'ha llegit la llei ni li interessa l'excel.lència. Ningú, més que vostè, s'ha llegit l'informe PISA i ningú, només vostè, està cridat a entendre allò que el poble de Catalunya necessita. Es vostè un gran visionari?, com els antics herois de la ciència, la tècnica, la literatura. Un avançat al seu temps, vaja. Vostè va per davant de tots, la torxa que ens il.lumina, la llum que ens marca el camí. Au va.

I com s'assoleix l'excel.lència? No soc segurament el més indicat per dir-li del cert, però una mica d'estudi i observació em fan intuir que les coses van per un altre lloc: llibertat, oportunitats, diversitat, finançament, premi a l'esforç, la disciplina, equips motivats, famílies ateses, drets respectats... Gairebé tot allò que l'avantprojecte de llei no contempla. Curiosa manera d'excel.lir.

Es el colmo de la manipulació


Aquesta tarda milers de persones s'han manifestat a Barcelona. Lluiten per drets fonamentals. Lluiten per defensar el que és el més important per a un pare i una mare: el seu dret a educar als seus fills con creguin convenient. No es demana una única forma d'educar, sinó la llibertat per als pares de triar el que creguin més oportú per educar els seus fills.

Diu un bon amic meu que l'educació d'un fill comença 30 anys abans que aquest neixi. És evident que parla de la pròpia educació dels pares, del nostre "background", de la nostra història i de com ens han educat. Pensem'hi i veurem quanta raó té...

Però per altra banda un pot arribar a alamar-se al pensar com hauran educat als nostres polítics i responsables. Concretament al nostre conseller, entre d'altres!!. Quines mancances, quines absències ha tingut per no voler la llibertat per als altres. Mou a compassió, i també a indignació. Però no només cap al "tete" Maragall, sinó tots aquells que han volgut fer el mateix en els darrers anys: en Bargalló, la Cid... i molts que voldrien retallar, manipular, però que no tenen ni la capacitat ni el valor de fer-ho.

El pitjor, senyor conseller, és que menystingui d'aquesta manera els pares i mares que volen dir la seva. A més de maleducat, demostra una gran ignorància dels drets i llibertats. Un governant que cap país no es mereix.

Mirant els mitjans electrònics, escoltant la ràdio, he arribat a la trista conclusió que tenim uns mitjans tributaris del poder. Covards en la seva majoria: la vanguàrdia (en minúscula, perquè em dona la gana), catalunya ràdio (que hauria de tenir un altre nom, i no embrutar el nom del nostre pais)...

Jo sé el que ha passat aquesta tarda, a la porta de la conselleria, al carrer Calvet, a la Diagonal, a la porta de Catalunya Ràdio... I els mitjans que he esmentat han manipulat, mentint descaradament sobre el que ha passat realment. (recordem que és dir el contrari del que es pensa o se sap amb ànim d'enganyar). Tremolo de pensar què milers de persones s'empassen les noticies, perquè no saben què ha passat i ho expliquen aquesta tropa d'incompetents.

Disjuntives... per què?


Enviat per Sunsi Estil.les en resposta a un article publicat a la Contra VILAWEB
la contra, ENRIC RAMIONET.


He llegit dos cops l’article del Sr.Ramionet. Interessant –desconcertant?- estudi d’alguns aspectes que generen conflicte dins l’àrea d’educació. Malgrat tot, no entenc les tres disjuntives que planteja: "Considerar l'ensenyament des de la perspectiva dels drets individuals o de la seva funció social? Centrar-nos en la llibertat o en la igualtat d'oportunitats? Pensar més en la cohesió social, en la justícia, en la formació humana o en les dimensions economicistes de l'educació?".

La disjuntiva exclou sempre una de les dues proposicions.

Drets individuals o funció social. Per què "o" en lloc de "i"? Mai ens podem carregar el dret de l’individu; la conseqüència de la suma dels drets de tots ens porta, sens dubte, a una Educació amb veritable funció social perquè hi caben tots el elements individuals.

Llibertat o igualtat d’oportunitats. En aquest cas parlem d´un dret i un deure. Mai la igualtat, excepte en règims comunistes, pot sotmetre la llibertat. Perillós plantejament que enfronta el dret a escollir per part del pares i el deure de la administració de preservar que tothom pugui exercir el seu dret.

Cohesió social, justícia, formació humana... barrejat amb el tema econòmic?. Ara l´escolto. Anomena tres principis, tres valors socials que s´aprenen a la família i l´escola recolza. El problema no és altre que en el tema de la formació de les conviccions el neutralisme no existeix . Potser al que jo anomeno neutralisme vostè li col•loca la etiqueta "centre". Tant se val. És una qüestió formal. El que ja no és una qüestió formal es que determinades maneres d’entendre l’home i la seva formació suposin una càrrega econòmica pels pares. És antisocial i injust perquè, al cap i a la fi, la discrepància és el símptoma de que existeix la pluralitat. Desitjo que el Sr.Maragall no ho oblidi.


Sunsi Estil-les Farré
Tarragona

dissabte, 7 / juny / 2008

Guaita que diu aquest!


Em sembla bé que els pares protestin. Ja veig que hi ha "moguda", i que entre al.legacions a la llei d'educació i una convocatòria de manifestació els pares estan força ocupats. I el conseller ho sent, potser escolta. Tot i que, vist des de fora, sembla que el conseller "passi" de més 225.000 pares i mares de Catalunya. Tot un exemple de respecte als qui representa.

El senyor conseller s'autoqualifica com a funcionari. Res a dir, cadascú és lliure de triar la seva adscripció i la seva dignitat humana és inalienable. Aquest fet no passaria de ser una pura anècdota, si no traspués una intenció, potser inconscient, de no tenir la responsabilitat de sentir-se escollit, sinó desginat com un digne funcionari més. I qui no es sent escollit, sinó adjudicat, designat, és més fàcil que menystingui als qui governa (als qui no gestiona) perquè té unes normes i uns procedimets (el seu programa ideològic), que l'informen (el sectaritzen?) necessàriament.

La UNESCO va promoure l’any 1966 (total, fa quatre dies….) un "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals", que al seu article 13.3, diu que "Els Estats part en el present Pacte es comprometen a respectar la llibertat dels pares i, en el seu cas, dels tutors legals, d'escollir per als seus fills o pupils escoles diferents de les creades per les autoritats públiques, (...) i de fer que els seus fills i pupils rebin l'educació religiosa o moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions".

Suposo que no cal, però només vull recordar-ho: Espanya ha ratificat (en democràcia) aquest Pacte; la Generalitat forma part de l'Espanya, de fet el President és, jurídicament, el màxim representant de l'Estat (no conforndre amb govern) a Catalunya, escollit democràticament al Parlament de Catalunya, al seu torn triat democràticament pel poble de Catalunya. I el senyor Maragall és Conseller, que vol dir que aconsella al President en matèria d'educació.

Senyor President, està vostè mal aconsellat, de moment; i tot i que les decisions de govern són essencialment col.legiades, és a dir, que es voten per majoria, qui passa a la història gairebé sempre és el president. Suposem que no es guia per altres ideals que no siguin el respecte per l’estat de dret, la millora de la societat, el progrés de les persones.

I precisament per això té la obligació de complir i fer complir les lleis. Si més no, a això es va comprometre. La declaració universal dels drets humans, els tractats i pactes internacionals, la Constitució Espanyola, l'Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Tots els pares del món


En aquests moments, a Saragossa, està tenint lloc un congrés MUNDIAL. No local, o de quatre amics, o de quatre arreplegats.
Es tracta d'un congrés mundial, on tots els continents hi estan representats. Hi ha persones de tota raça, religió, orientació pedagògica... Però els uneix una gran preocupació a tots ells: com podem fer entendre a la societat, als polítics, als pares i mares, que qui educa als fills som els pares.

Fa ja una colla d'anys un grup d'associacions de pares i mares d'arreu d'Europa es van ajuntar a Brussel.les per fundar l'Associació Europea de Pares (EPA - European Parents Association). Els seus objectius eran fer arribar la veu dels pares dels nois i noies d'arreu d'Europa a les més altes instàncies polítiques i de decisió.

No volien ser un grup de pressió més, sinó un forum on els representants dels pares i mares poguessin trobar punts en comú, independentment de la seva adscripció política, ideològica, religiosa, de raça o cultura.
Enguany la EPA i la UNIAPA (el mateix però d'Iberoamèrica), han ajuntat esforços per arribar arreu del món i motivar els pares d'Africa, d'Asia i d'Oceania. I quines realitats tan diferents, quines experiències tan enriquidores.

Però sembla que, finalment, arreu del món les situacions són similiars:

- Els pares som els primers educadors dels nostres fills, en som conscients i volem exercir.
- Les circumstàncies són diverses: econòmiques, socials, culturals... però la necessitat d'educar és la mateixa.
- Els pares estan disposats a dedicar temps, però la supervivència, en el cas dels països emergents i el manteniment d'un estil de vida, en el cas del nostre occident, fan que no dediquem prou temps a la tasca.
- Conscient d'això, els governs pretenen actuar com a subsidiaris ideològics dels infants, sota el demagògic i fal.laç discurs de l'abandó.

Tots els pares reclamen el dret a educar els seus fills i a triar l'escola que vulguin per a ells. Sigui el projecte que sigui, amb diferències de projecte pedagògic, ideològic, reclamant escoles públiques de gran qualitat, o bé concertades, o bé privades, o bé lliures, o sistemes de xec escolar... però sempre amb la intenció que els pares puguin triar el projecte que s'adigui a les seves conviccions, a tot allò que pugui ajudar a dur endevant el seu projecte educatiu de familia.

Si podem conèixer de primera mà les conclusions del congrés, les mirarem de publicar, perquè de ben segur que hi haurà temes que, malgrat la diversitat (o potser precisament per això), ens uneixen a tots: educar als nostres fills és cosa nostra, dels pares.

divendres, 6 / juny / 2008

¿Vuelven los caciques?


Aportació d'Emili Avilés Cutillas
Publicat a Diario Critico (link al títol)


Es claro que los poderes públicos no están para que quien mande se sepa obedecido y controlador de los demás. La verdadera misión de cualquier responsable político o institucional, si es que desea evitar el autoritarismo, es ayudar a construir la libertad de los demás, una libertad creativa, raíz de un verdadero bienestar. Eso facilita a todos obrar con la razón y en defensa del bien común. Es así como cada ciudadano se enmarca en un equilibrio de responsabilidad y libre albedrío. Situación que tiene una gran consecuencia práctica, que facilita enormemente la buena convivencia: En su esfera más próxima, cada persona también ejercerá la autoridad, cuando sea preciso, con justicia y eficacia.

Todo esto viene a cuento al saber que en algunos lugares, incluso de gran tradición democrática, se está condicionando cualquier derecho individual a las decisiones de unos pocos poderosos. A eso se le llama democracia orgánica, una manera de gobernar más propia de los fascismos, de infausto recuerdo, que de un país moderno y libre de este nuevo milenio. ¿Quién querría regresar a aquellos horrores de opresión y vileza del siglo pasado?

Pues la mala noticia vuelve a estar muy relacionada con la familia y la educación. El lugar, la comunidad autonómica de Cataluña, otrora puerta de libertades para España. El instrumento, un ante-proyecto de ley que elimina, repetida y explícitamente, la libertad de los padres para elegir la educación de sus hijos; que obliga a entender la educación como un unidireccional servicio público, exclusivo de la administración. ¿Quién puede querer eso para sus hijos, ni para nadie?
A estas alturas de la historia de la humanidad es inimaginable que alguien pudiera ver justo el derecho feudal de pernada (establecía la potestad señorial de tener relaciones sexuales con toda doncella, sierva de su feudo, que se fuera a casar con otro siervo suyo). Pues algo parecido, en lo ideológico, es este proyecto de ley que se quiere presentar próximamente a votación en el parlamento catalán. Así pues, somos una vez más lugar de ensayos de la peor alquimia política, kafkiana y exportable, claro.

Pero, el caso es que tenemos derecho a pedir un sistema educativo que garantice la libertad de elección porque somos seres personales que crecen abriéndose al entorno y creamos formas de vida comunitaria. Es lo que nos facilita crecer en tolerancia y evitar el pensamiento único.

Ya Antonio Machado en su Juan de Mairena nos recordó que lo importante para el hombre no es poder decir todo lo que quiere sino pensar con auténtica libertad. O sea, dejémonos de tanto dirigismo estatal.

Urge un esfuerzo de todos, administración, centros educativos y padres de familia, para buscar lo realmente justo, evitando prejuicios y fijaciones prepotentes.
Ahora nos toca a los ciudadanos de a pie, de cualquier país y nación, salir sin complejos a una batalla abierta de las opiniones, buscando comprensión entre todos, especialmente sobre los puntos fundamentales de la dignidad humana. Pero eso va a ser imposible si resulta que los poderes públicos desconfían de la sociedad civil y de su vitalidad para crear entidades e iniciativas que faciliten el mejor desarrollo de la sociedad entera.

¿O es que hemos de relegar nuestros principios y valores a lo íntimo del pensamiento? Más bien, como ciudadanos de un país libre, deberemos poder compartir abiertamente inquietudes y diferencias, para luchar, unidos, por el bien común.
Así, seguro que reconocemos todos algo básico: Que la familia y la escuela son clave para educar buenos ciudadanos, que los padres y madres de familia necesitamos orientación y buenos criterios educativos. No puede ser que los centros de enseñanza, de iniciativa social o institucionales, con gran arraigo y prestigio en nuestro país, puedan quedar, ni siquiera sibilinamente, fuera de un sistema educativo moderno y de calidad.

En este contexto, importa mucho reconocer la importancia del ideario de cada centro, sea público o privado, como sello de calidad y transparencia. Así, en real sintonía, se pueden realizar proyectos comunes –padres, profesores y alumnos-, esfuerzos compartidos, estrategias eficaces para el desarrollo integral de niños y jóvenes. Insisto, tanto en las escuelas públicas como en las privadas.

¿Dónde está el problema? Las cosas son como son, no como algunos políticos caprichosamente decidan, en un extraño afán por poner puertas al campo.
Si al querer elegir libremente el colegio para nuestros hijos, los padres de familia pedimos algo injusto o que atente contra alguien, que se nos diga en qué. Y si no, ¿por qué este maltrato continuado, sectario y obsesivo?

En todo caso, la libertad para elegir el centro educativo, donde los jóvenes ciudadanos reciban la formación necesaria, no es un privilegio, sino un derecho fundamental que tienen los padres. Además, esta diversidad será un gran antídoto para que a nadie se le ocurra instaurar un poder abusivo, ni local, ni autonómico ni estatal, como el de aquellos caciques del siglo pasado.

dimecres, 4 / juny / 2008

Llei d'educació (Carta publicada a La Vanguardia)


Publicada a La Vanguardia. http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080604/53471581024.html
feu comentaris!!!

Senyor conseller d´Educació: Dilluns vaig assistir a la conferència que va donar al Cercle Financer de La Caixa, sobre l´avantprojecte de la llei d´Educació de Catalunya. Vaig sentir moltes vegades les paraules progrés, reforma, país, Estatut, repte... però molt poques vegades les paraules mare, pare, fill o família.

Vaig sentir parlar de transparència i compromís, però no vaig sentir parlar d´un nou sistema de finançament per a les escoles. Vaig sentir una lloança a les al · legacions fetes pels sindicats a l´avantprojecte, però vaig sentir el descrèdit i menysvaloració a les 225.000 al · legacions fetes per mares i pares de Catalunya. Senyor conseller: Per què, malgrat les seves paraules, tinc la sensació que li fa por l´escola concertada, que té por al dret dels pares de triar un centre per als seus fills, que té por de la llibertat?

Senyor conseller: Davant la seva actuació agressiva contra l´escola concertada, als pares i mares només ens queda expressar el nostre rebuig i manifestar-nos.

Joan Carles Torregrosa

Yo he firmado


Article enviat per Sunsi Estil.les Farré. A veure si el publiquen al Diari de Tarragona!!



Ahí están las firmas de los padres y madres de la escuela concertada contra la Ley de Educación catalana: 225.492 para ser exactos. El Sr. Maragall cree que son fruto de “preocupaciones infundadas”, motivadas por el temor de la retirada de los conciertos. “Yo también habría firmado”, declaró. ¿Qué pretende con esta afirmación? ¿Insinuar que quien ha firmado ha sido manipulado o no sabe leer? No es el caso. Ni el Sr. Maragall ha firmado ni las firmas proceden de analfabetos. Son de padres que se han plantado, que no comulgan con ruedas de molino ni piensan dejar que nadie decida por ellos. Valen mucho estas firmas; valen porque detrás de ellas hay gente con una capacidad extraordinaria para defender lo que le corresponde: educar a sus hijos las 24h del día desde sus convicciones. Son gente que no dan una batalla por perdida porque saben muy bien que con sus hijos no se juega… ni en broma. El caso es que El Sr. Maragall tiene sobre su mesa una negativa sin precedentes, negativa por la que Unió Democrática pide la retirada del Anteproyecto. El caso es que el Sr. Maragall tiene un problema que no sería difícil de resolver si atiende las demandas de los ciudadanos a quienes –en teoría – representa.

No quisiera obviar su referencia a la escuela diferenciada, no tanto por una cuestión personal como por el “maltrato” que ha recibido. “Afecta a un conjunto muy reducido de la sociedad”. Interpreto que este conjunto es hueco o transparente o no está censado o… Algún problema tiene este conjunto para que al máximo representante de Educación no le merezca respeto o lo considere un subconjunto que no se incluye dentro del cómputo total de ciudadanos catalanes. No tiene desperdicio su brillante conclusión. Es “una opción personal” y habrá que estudiar “el apoyo que le otorga el conjunto de la ciudadanía”. De nuevo a vueltas con el conjunto, con una clara lectura: la diferenciada queda excluida de éste. A pesar de que esta última puntilla tiene claros visos de desprecio, es la primera afirmación la que conlleva más carga ideológica. “Una opción personal”… ¿Es que acaso las opciones pueden ser de otra índole? Si no me equivoco, todas las opciones que toma una persona son personales. Y debería decir valga la redundancia. En cualquier decisión es la persona –única e irrepetible- la que pone en juego su inteligencia, voluntad y libertad. Los colectivos ni piensan, ni deciden. También son opciones personales elegir una escuela pública, una escuela bilingüe, una escuela laica, una escuela religiosa, una escuela cerca de casa, una escuela en la otra punta...Es obvio, evidente. Cualquier elección es personal. Y lo evidente no se puede demostrar porque cae por su propio peso. Y junto con el peso de lo evidente cae también y se muestra abiertamente la idea que subyace tras la polémica ley. No es una ley con vocación de servicio. No es una ley proyectada desde la idea de persona y para la persona. No es una ley en la que todos se sientan valorados desde sus valores, cada cual los suyos sin exclusiones ni mutilaciones. No, no es una buena ley.

Retírela. Saldremos todos (disculpen la reiteración) ganando.
Sunsi Estil-les Farré

Més cartes enviades


Señor director.

No se entiende

Leo en una noticia que " 8000 niños deberán ir a guarderías privadas por falta de públicas "...

Con la nueva ley de educación ¿ cuántos niños tendrán que ir a la pública por " ahogo " de la concertada ? Realmente es un contrasentido . Si no hay plazas públicas suficientes ¿ para qué estropear lo concertado ? De verdad que no se entiende.

Mª Dolors Viayna i Ornosa


No a la repressió

Catalunya ha estat sempre vanguardia de modernitat . Ha estat pionera en la modernitat pedagògica i coorents de pensament. Què ens passa ara ? Què ens fa por que volem tapar la boca a algú ? Si l´escola concertada hi és , serà que hi ha qui la vol , oi ?

Perquè una llei l´ha de coaccionar o intimidar ? Als catalans de tota la vida ni als catalans nouvinguts no ens ha agradat mai la repressió ... Això no dona bons resultats ni a la curta ni a la llarga

Joan Carlers Teixidor


Ara no en convé gens ni mica

Aquesta LLei d´educació no ens convé gens ni mica en termes econòmics. M ¨explico : si s´apreta massa a les families no els tocarà més remei que fugir a la pública augmentant la despesa actual a aquest efecte. Creieu que en època de recesió econòmica és allò que més ens convé ? Ben segur que no !

Mª Dolors Viayna i Ornosa


LLegeixo aquests dies a proposit de l´avantprojecte de LLei D´ Educació Catalana. i hem criden l´atenció alguns aspectes.
S´ens diu : " Volem una escola catalana, laica, coeducativa i de qualitat "

No tots els catalans volem una escola únicament laica ni solament coeducativa .Per a mostra només cal mirar la matriculació dels catalans en aquest tipus d´escola .

No creiem que la imposició de model únic sigui lo millor , creiem en la llibertat de pensament i d´acció.

Catalunya és , desde sempre, terra oberta al mon .Noté cap sentit carregar " contra l´escola concertada" perque hi ha demanda .

d´escola concertada . Qui la vulgui que la trii . Ens fa por d´alguna cosa ?

Un avantprojecte limitador de llibertats no és lo millor per una catalunya del segle XXI .

Joan Carles Teixidor

dimarts, 3 / juny / 2008

Ara és el moment


La política és un art. I un dels aspectes més interessants és la gestió de les percepcions. Art, segons la primera accepció de la definició del diccionari IEC és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació.
Percepció, segons el mateix diccionari, és rebre impressions, obtenir coneixença (de quelcom) per mitjà dels sentits.

En això el senyor conseller Maragall és un artista. Perquè s'ha passat la vida estudiant, observant i experimentant. Compta a una gran destresa i habilitat, perquè és un home intel.ligent. Les ha vist de tots colors en un escenari privilegiat, el món local, mirant-s'ho tot des de la barrera i incidint en el resultat al seu antull.

Ara juga a primera divisió (encara no és divisió d'honor), però ja no és a la barrera, sinó que és el protagonista de la seva pròpia història. Ja no s'hi val mirar només el que passa i moure les peces sense gaire risc personal, sinó que ha d'estar atent a allò que fa, al que fan altres (contrincants i amics), i vigilar bé la seva esquena i el seu cap (políticament parlant!!).

Anava bé. Va recollir el Pacte Nacional, va establir ponts de diàleg amb tots els sectors, fins i tot els que no havien signat el pacte (aquí podriem parlar d'agendes ocultes...), va preparar (abans o després de l'avantprojecte de llei) un document de bases... Ha anat emetent informació (inputs, en lleguatge tècnic), creant un escenari una mica des de la barrera. I en un moment donat, sona el canvi de terç i ja no s'hi val a marejar ni entretenir.

Ara és el moment de la veritat. El símil taurí és inevitable, perquè al davant s'ha trobat amb un "morlaco", si em permeten l'expressió, que el depassa ámpliament. Tota l'escola concertada que, mal que li pesi al conseller, s'ha llegit la llei i en té una opinió formada. No podem ser tots idiotes, senyor conseller, no és possible que tots estem equivocats i vostè en la certesa absoluta; és possible que algun pare no sàpiga llegir, però li asseguro que la majoria sí, i tots ells ho entenen prou bé i volen llibertat per escollir centre educatiu, projecte propi, ideari i el que vostè vulgui dir-li.

El que vostè sembla que suggereix a la premsa, avui crec que sortia a força mitjans, és que els pares son idiotes, que volen que els seus fills s'eduquin en escoles no adients segons el seu projecte. Les adhesions incondicionals (inquebrantable, voldria que fos?), senyor conseller, estan passades de moda.

S'ha trobat al mig d'un "fregat" que no és el que es pensava. Certes peces no es poden moure com vostè vulgui, perquè hi ha drets que estan consolidats i no cal que se'ls inventi ningú cada cop que té una pensada brillant.

I parlava a l'inici de les percepcions. I ara la percepció de la ciutadania és que hi ha persones que tenen raons solvents per oposar-se a la llei, perquè tanta gent no pot estar equivocada. Un pot enganyar algú durant una estona, però no a tothom per sempre. Sortosament encara hi ha pares que confien en la seva llibertat i en la seva capacitat d'elecció perquè, no ens oblidem, estem en una democràcia.

En fi, senyor conseller, ara es el moment de fer bé les coses i retirar el text de l'avantprojecte. Té una oportunitat d'or.

On li fa mal, senyor Conseller?


Avui un amic meu m'ha trucat. M'ha dit que ha estat a una conferència amb el conseller d'educació. Quin privilegi.

Però m'ha sobtat el seu desànim per dues coses que m'ha comentat: tenim un conseller no vàlid, que té la intenció directa de discriminar un determinat col.lectiu. Aquesta frase m'ha espantat. No podem tenir al govern un conseller així, no pot ser, s'ha equivocat. El meu amic no es trobava bé i, en fi...

L'he animat, li he dit que tot s'arreglarà... Però aleshores m'ha dit més coses, i encara m'he espantat més. No pel meu amic, sinó pel pais. Sembla ser (i cal ser prudent), que el conseller ha estat molt agresiu amb l'escola concertada, fins al punt de donar a entendre (no cal dir-ho) que la concertada crida sense raó, que les escoles que fan educació separada de nois i noies no tindran dret al concert. Atacant amb agresivitat injustificada enlloc de presentar la pifia d'avantprojecte de llei que té entre les mans (això és opinió meva, que m'he llegit la llei amb delit).

Una altra sensació que m'ha traslladat ha estat que el conseller vol, sota la bandera d'un projecte reformista de gran abast i llarg termini, una adhesió inquebrantable als principis de la llei. M'ha sonat bastant a dictadura, a totalitarisme. Sembla ser que fins i tot el lleguatge, molt rebuscat, regirat i barroc amagava sense subtilesa aquest esperit autoritari. En Chaves va comença així?

També m'han dit que s'ha fet a ell mateix moltes i moltes preguntes (retóriques?). La majoria amb total demagògia, perquè és posar en la formulació presentada als altres com a dolents que no volen que el país avanci. El passat de publicista (això ho sé per mi mateix) del senyor Conseller aflora punyent.

Vist així, tot plegat em recorda a un conte de les tres bessones i la bruixa avorrida, que gesticula, amenaça, i té un mussol que mai no saps que vol...

De tota manera, sembla que al final un personatje que hi havia a la taula, Joan Josep Pintó i Ruiz, (insigne jurista que té el nostre país, això també ho sé jo) ha fet una breu reflexió sobre les paraules del conseller, i li ha recordat al conseller que som els pares els primers educadors dels nostres fills, i en un estil suau i jurídic, li ha plantufat a la cara l'avantprojecte amb molta educació.

En fi, que per arribar on és el senyor Pintó, així com tots aquells que hi havia a la sala (sembla ser que empresaris), cal una educació de qualitat i uns valors de llibertat i responsabilitat que no són el que el tripartit vol per als ciutadans de Catalunya, i que sovint oblida que tenen pare i mare.

Què li passa, Conseller


Avui un amic meu m'ha trucat. M'ha dit que ha estat a una conferència amb el conseller d'educació. Quin privilegi.

Però m'ha sobtat el seu desànim per dos coses que m'ha comentat: tenim un conseller no vàlid, que te la intenció de discriminar un determinat col.lectiu. Aquesta frase m'ha espantat. No podem tenir al govern un conseller així, no pot ser, s'ha equivocat. El meu amic no es trobava bé i, en fi...

L'he animat, li he dit que tot s'arreglarà... Però aleshores m'ha dit més coses, i encara m'he espantat més. No pel meu amic, sinó pel pais. Sembla ser (i cal ser prudent), que el conseller ha estat molt agresiu amb l'escola concertada, fins al punt de donar a entendre (no cal dir-ho) que la concertada crida sense raó, que les escoles que fan educació separada de nois i noies no tindran dret al concert. Atacant enlloc de presentar la pifia d'avantprojecte de llei que té entre les mans (això és opinió meva, que m'he llegit la llei amb delit).

Una altra sensació que m'ha traslladat ha estat que el conseller vol, sota la bandera d'un projecte reformista de gran abans i llarg termini, una adhesió inquebrantable als principis de la llei. M'ha sonat bastant a dictadura, a totalitarisme. Sembla ser que fins i tot el lleguatge, molt rebuscat, regirat i barroc amagava sense subtilesa aquest esperit autoritari. En Chaves va comença així?

També m'han dit que s'ha fet moltes i moltes preguntes. La majoria de gran demagògia, perquè és posar en la formulació presentada, als altres com a dolents que no volen que el país avanci. El passat de publicista (això ho sé per mi mateix) del senyor Conseller aflora.

Vist així, tot plegat em recorda a un conte de les tres bessones i la bruixa avorrida, que gesticula, amenaça, i té un mussol que mai no saps que vol...

diumenge, 1 / juny / 2008

Por mis hijos, ¡Viva la libertad!


Contribució d'Emili Avilés, pare de família i professor. Expert en educació.



De todos es conocida la difícil situación de nuestro sistema educativo, que desde muchos medios se denuncia, aunque los poderes públicos sigan, erre que erre, tirando balones fuera. Pues bien, la Generalitat de Catalunya quiere añadir más afrentas y sinrazones. Y es que la libertad de enseñanza vuelve a ser seriamente amenazada. Se puede ver, negro sobre blanco, en el Anteproyecto de Ley de Educación, presentado por el Departamento de Educación que dirige el Sr. Ernest Maragall. El caso es que este texto vulnera de manera flagrante los artículos 10 y 27 de la Constitución, y diferentes normas internacionales sobre protección de los derechos humanos, puesto que no respeta el ideario o carácter propio de los centros educativos, no permite que los padres puedan educar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones morales o religiosas, ni tampoco que puedan escoger libremente la escuela para ellos.

También se opone a su artículo 16, que establece que España es un Estado no confesional, pero que ha de tener en cuenta las creencias de la sociedad española, ya que el anteproyecto afirma que la enseñanza ha de ser laica. Este anteproyecto también contradice al artículo 21 del nuevo Estatut de Catalunya, que habla de garantizar el derecho a la educación mediante un modelo educativo de interés público, y no un «servicio público». El anteproyecto utiliza esta última expresión, para englobar no sólo a los colegios públicos, si no también a los concertados, con lo cual muestra a las claras su mentalidad intervencionista.

Pero, y ya es el colmo de la sinrazón, incluso incumple varios artículos de la reciente LOE, ya que impone la escolarización obligatoria a partir de los 3 años, pese a que sólo lo es a partir de los 6 años de edad. Igualmente porque niega la posibilidad de concertar los centros que hayan optado por la educación diferenciada, ya que exige que sean mixtos. Esto se opone al artículo 116 de dicha Ley, que prevé que los centros privados que ofrezcan enseñanzas declaradas gratuitas y satisfagan necesidades de escolarización, podrán acogerse al régimen de conciertos, sin ninguna distinción ni discriminación, y en su Disposición Adicional Vigésimoquinta de la LOE establece simplemente que "los centros que desarrollen el principio de coeducación en todas las etapas educativas, serán objeto de atención preferente y prioritaria», de manera que el hecho de que un centro educativo no sea mixto no es en ningún caso motivo para denegar la concesión del concierto correspondiente.

No les quiero cansar, pero como padre de familia y ciudadano de un país libre, considero que es preciso defenderse, pacífica pero enérgicamente, ante la injusticia y la intolerancia con las que algunos parece que nos quieren «regalar». Todo por el simple hecho de verse seguros en el poder político y así pretenden hacer de su capa un sayo. Pero la verdad es que no se respetan a ellos mismos, pues no respetan a muchos ciudadanos que son insistentemente discriminados. Reivindicar el derecho de los padres a educar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones, así como la posibilidad de elegir el modelo educativo de escuela diferenciada, con el correspondiente derecho de estos centros educativos a recibir financiación pública mediante el concierto correspondiente, es defender la libertad y la calidad en nuestro sistema educativo. O, lo que es lo mismo, preparar un mejor futuro para nuestros hijos y para la sociedad entera.

Emilio Avilés Cutillas.
Padre de familia numerosa. Profesor especializado en pedagogía terapéutica. Subdirector de “Educar es Fácil”

La educación no es un monopolio del Estado


De la web DIFERENCIADA.ORG. FAntàstica entrevista.


«La educación no es un monopolio del Estado»
[Kindsein, núm.27]




Maria Calvo Charro, profesora de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III, es una de las mayores defensoras de la educación diferenciada en España.

Maria Calvo Charro también es presidenta de la Asociación europea de centros de educación diferenciada (EASSE) y madre de cuatro niños en edad escolar.



KINDSEIN: ¿Enseñanza diferenciada o mixta? ¿Una es mejor que otra?

MARIA CALVO CHARRO: Ambas son opciones legítimas. Lo importante es que exista la posibilidad de decidir con entera libertad. Se trata de debatir sobre qué es lo mejor para nuestros hijos, dar información a los padres y concederles el derecho de elegir libremente una de las opciones. Está en cuestión la propia libertad de enseñanza, que es uno de los derechos fundamentales más inherentes a la persona. Sólo desde la libertad se pueden forman personas libres.

KINDSEIN: ¿Puede basarse la defensa de la educación diferenciada sólo en las diferencias neurológicas innatas, o hay aspectos morales escondidos?

MARIA CALVO CHARRO: Además de las diferencias neurológicas, hay sin duda otras facetas que justifican sobradamente la existencia de este modelo escolar. Pero no se trata de causas relativas a la moral. Esto es absurdo. ¿Acaso es inmoral compartir aula con el sexo opuesto? Una niña o un niño pueden comportarse de manera inmoral también en un colegio "single-sex". Los que acusan a los colegios religiosos de separar por motivos "morales" no saben de qué están hablando. En estos colegios lo que se pretende es la formación íntegra de la persona. Es decir, además de un buen rendimiento académico, con la enseñanza diferenciada se busca que el alumno o la alumna se desarrollen plenamente como personas, partiendo de su masculinidad o feminidad, con autenticidad y sin distracciones.

Lograr esto es difícil cuando estás ante la presencia constante del sexo opuesto, especialmente en la adolescencia, etapa de la vida complejísima en la que se obsesionan por parecer bien y aparentar lo que a veces no son. La frustración y el agotamiento que supone estar continuamente pendiente de "gustar" perjudica un correcto desarrollo personal. Tener durante unas horas al día un espacio propio, libre de distracciones, en el que los que me rodean entienden perfectamente mis problemas específicos como chico o chica es un lujo muy beneficioso en la pubertad, pues favorece la configuración del carácter de los jóvenes de una manera más auténtica, sosegada y libre.

KINDSEIN: ¿Pero se puede ser ateo o de izquierdas y, al mismo tiempo, defensor de la educación diferenciada?

MARIA CALVO CHARRO: Estamos hablando de un modelo pedagógico que queda totalmente al margen de ideologías, creencias, moral o política. En España, la educación mixta es el modelo único y obligatorio en la enseñanza pública. Cuestionar las ventajas de los colegios y clases compartidas por niños y niñas lleva consigo el ser tachado de retrógrado, encasillado en algún movimiento religioso radical o considerado contrario a un principio democrático fuertemente asentado y aceptado por la generalidad. Reducir este modelo a una problemática religiosa o identificarlo con políticas conservadoras es ignorar por completo de qué estamos hablando y partir de unos prejuicios y dogmas que frenan el progreso y en consecuencia la libertad.

La enseñanza mixta no es un principio intangible del derecho escolar, es un instrumento para dos combates de fondo de nuestra sociedad: la igualdad de oportunidades y la transmisión de valores fundamentados en el respeto y la tolerancia. Lo importante es comprobar si está sirviendo para ello, y en caso negativo adoptar las medidas oportunas.

KINDSEIN: ¿Y si no está sirviendo para ello, crees que la enseñanza diferenciada podría solucionar algo?

MARIA CALVO CHARRO: Puede solucionar problemas graves de nuestro sistema educativo, como el fracaso escolar o la violencia en los colegios. Los beneficios que se desprenden de este modelo pedagógico son merecedores de una detallada atención por parte de padres, autoridades y docentes. No hay nada que impida su aplicación en el ámbito público. Es perfectamente legal y constitucional. Los padres deberían exigirla sin duda, pues tienen derecho a que sus hijos reciban lo mejor desde el punto de vista educativo.

KINDSEIN: ¿Crees que el modelo educativo debe depender del Estado, de la religión, del gobierno de turno?

MARIA CALVO CHARRO: Actualmente estamos viviendo una época en la que el Gobierno y la Administración pública están adoptando medidas que realmente cercenan la libertad amparándose en la defensa de la igualdad. Sobre todo en el ámbito educativo, donde la pluralidad y diversidad están siendo sustituidas por el igualitarismo. Se pretende que todos tengan el mismo nivel académico, perjudicando a los que destacan; que niños y niñas sean tratados de forma idéntica en las escuelas, impidiendo la optimización de las potencialidades peculiares que cada sexo encierra; que los idearios propios de las escuelas desaparezcan en el momento en que reciban algún tipo de subvención pública, asimilando así los colegios concertados a los públicos, etc. Frente a otros países desarrollados de nuestro entorno en los que se amplía la autonomía de los centros escolares para favorecer la pluralidad de opciones de los padres a la hora de elegir el centro docente adecuado para sus hijos, en España el ideal pedagógico parece ser la escuela única.

El derecho a la libertad de enseñanza radica precisamente en la libertad de escoger libremente el tipo o modelo de educación que se desee. Si la enseñanza diferenciada presenta ventajas demostradas, ¿por qué‚ reservarla únicamente a los hijos de padres que pueden pagar un centro privado?

KINDSEIN: En alguna ocasión has dicho que la educación diferenciada es precisamente una de las herramientas más importantes para la emancipación de la mujer. ¿Puedes explicarnos por qué?

MARIA CLAVO CHARRO: Es una realidad demostrada científicamente que las niñas maduran antes, física y cerebralmente, que sus compañeros varones. El desarrollo cognitivo del varón es más lento en ciertos tramos de edad en relación, sobre todo, con las habilidades lingüísticas. Y esto con total independencia de la cultura, nivel económico o raza. Los neurocientíficos han demostrado cómo la parte dedicada a las destrezas verbales de una niña de cuatro años equivale en madurez a la de un varón de seis. Por esto, en cuanto empiezan a hablar articulan mejor las palabras; crean frases más largas y complejas; hablan más y con mayor fluidez. En el colegio, escriben antes y con mayor perfección; adquieren un mayor vocabulario y leen con más facilidad que los niños de su misma edad

Luego, en la pubertad, psicólogos y pedagogos coinciden en que las féminas sientan antes la cabeza que los varones. Y así, con doce años, nuestras hijas son unas señoritas, mientras que nuestros hijos siguen siendo unos niños. En estas circunstancias, los chicos provocan un "bajón" en el nivel general de la clase que evidentemente perjudica a las chicas al "frenar" su ritmo para adaptarlo al de sus compañeros.

Asimismo, los chicos, especialmente a partir de secundaria, gozan de mayor facilidad para el pensamiento lógico-matemático o el razonamiento abstracto. La habilidad espacial es una característica típicamente masculina. Si queremos lograr que las niñas en la escuela adquieran gusto por las matemáticas y luego, en su madurez, accedan tanto como los hombres a carreras técnicas, precisan en secundaria de un apoyo especial en matemáticas, física y ciencias en general, y la aplicación práctica de un modelo docente adaptado a las peculiaridades de aprendizaje propias de su sexo.

En Alemania, el hecho de que las chicas no accedieran a carreras técnicas tanto como lo hacen los chicos o que aquellas en los colegios mixtos obtuvieran peores resultados en ciencias que sus compañeros varones, obligó a la Ministra de Educación de Nordrhein-Westfalen a reintroducir la enseñanza separada por sexos en física e informática. Heidi Simonis, diputada alemana socialista y conocida feminista, mantiene la necesidad de superar estereotipos. Suya es la frase: «Es necesario deshacerse definitivamente del prejuicio de que las chicas necesitan clases conjuntas con los chicos para no estar en desventaja en el trabajo profesional. Esto es totalmente falso».

KINDSEIN: ¿Los chicos están en inferioridad de condiciones en la escuela?

MARIA CALVO CHARRO: Los varones están en crisis desde el punto de vista educativo. Es un dato que aparece de forma reiterada en todas las estadísticas y que los responsables de la educación parecen ignorar totalmente: el fracaso escolar en nuestro país constituye una problemática principalmente masculina. El fenómeno afecta por igual a todas las enseñanzas y ciclos, y se concentra en la edad de 15 a 18 años. En todos los tipos de enseñanza, las chicas obtienen mejores resultados actualmente y la diferencia va en aumento.

Las chicas sacan mejores notas y acceden en mayor medida a la Universidad. En contra de lo que infundadamente piensa la mayoría de la sociedad, son las chicas las que están arrasando en los colegios. El chico tipo está un año y medio por detrás de la chica tipo en lo que se refiere a leer y escribir, está menos comprometido en el colegio, su comportamiento es peor y es más improbable que acabe realizando estudios universitarios. Lejos de aparecer tímidas y desmoralizadas, las chicas de hoy ensombrecen a los chicos. Consiguen mejores calificaciones. Las chicas se comprometen más académicamente, y es una realidad que se da en todo el territorio nacional, independientemente del color político de los diferentes gobiernos autonómicos y que trasciende nuestras fronteras.

KINDSEIN: ¿Y por qué no se traslada ese éxito académico al futuro, en la vida laboral, donde es el hombre el que sigue acaparando los puestos de más relevancia, mayor responsabilidad y más sueldo?

MARIA CALVO CHARRO: Es cierto que esos puestos están principalmente ocupados por hombres, Pero ese hecho no tiene nada que ver con la educación escolar, sino con la ausencia de medidas adecuadas de conciliación de la vida familiar y laboral para las mujeres. Las chicas protagonizan el éxito académico, tenemos una mayoría de mujeres licenciadas (hasta un 60%). Esta situación "ideal" para la mujer se resquebraja cuando tiene su primer hijo. Ante la imposibilidad material de compatibilizarlo todo, reducen su ambición profesional para poder atender debidamente a su hijo.

La realidad es que son las mujeres, y no los hombres, las que reducen sus aspiraciones profesionales para atender a los hijos. Esto es sin duda un acto de generosidad de las mujeres que debería ser debidamente valorado por la sociedad y por el Gobierno por medio de ayudas e incentivos. Como cualquier hombre, podemos llegar a ser médicos, ingenieros o artistas, pero solo nosotras podemos ser madres. La maternidad supone un cambio radical en la vida de cualquier mujer, un cambio en su propia esencia. De manera que la reincorporación al trabajo y la separación del hijo puede ser, incluso para las mujeres más independientes y profesionales, una experiencia realmente traumática.

KINDSEIN: En España, ¿a qué se achaca el fracaso escolar de los chicos?

MARIA CALVO CHARRO: En España, se ignora la existencia de este fuerte componente sexual en el fracaso escolar. Es un aspecto del que nunca se habla. Se barajan otras muchas variables, la edad, la raza, el nivel económico, pero la variable relativa al sexo se ha extirpado de nuestros datos porcentuales. En consecuencia, no hay ninguna actuación para darle solución. Mientras continuemos ignorándolo, seguiremos sin solucionar el fracaso escolar que sufren nuestros muchachos. Este asunto se suele despachar en la mayoría de las ocasiones con la idea simplista de que las chicas son más estudiosas, pero lo cierto es que detrás de los datos de fracaso escolar masculino se esconden otras realidades psicológicas y sociales.

KINDSEIN: ¿Cuáles?

MARIA CALVO CHARRO: El menor rendimiento escolar puede generar en ciertos casos —especialmente en la adolescencia— complejo de inferioridad, descenso de la autoestima, absentismo escolar, necesidad de evasión de la realidad por medio del consumo de drogas y alcohol. La estabilidad emocional de algunos niños se ve afectada por la incomprensión a la que se ven sometidos durante la convivencia escolar constante con el sexo opuesto. Diversas investigaciones al respecto están dando cifras preocupantes de depresiones en niños y jóvenes que suelen manifestarse con un bloqueo en los estudios que nadie se explica.

Nuestro sistema educativo está dando a los muchachos mucho menos de lo que merecen académicamente hablando. Es necesario que los poderes públicos reconozcan la existencia de unas diferencias sexuales en el aprendizaje que están siendo despreciadas y que provoca que los chicos se frustren, reduzcan su nivel de aspiraciones, piensen que estudiar es "cosa de chicas" y se hagan notar por medio de los excesos de violencia que llenan últimamente las páginas de nuestros periódicos.

KINDSEIN: ¿Conoces algún caso de familias que hayan optado por el "homeschooling" porque quieren una educación diferenciada no religiosa?

MARIA CALVO CHARRO: Algunos padres han adoptado esa iniciativa o bien han "creado" su propio colegio diferenciado. Son padres que se pueden permitir el lujo de adoptar estos modelos porque su situación profesional (en el caso del homeschooling) o económica (en el supuesto de creación de un colegio) son excepcionalmente buenas. Pero la pregunta es qué sucede con aquellas familias que no pueden asumir los costes de estas iniciativas. Se ha demostrado que la educación diferenciada tiene unos resultados excepcionales precisamente entre el alumnado perteneciente a minorías o de familias de renta baja. Ellos son los que más lo necesitan y sin embargo se les niega tal posibilidad.

KINDSEIN: ¿La educación diferenciada está contemplada en la Constitución española?

MARIA CALVO CHARRO: La educación diferenciada por sexo encaja en dos perspectivas del derecho a la educación previsto en el art. 27.1. Primero, en el derecho a la libre elección de centro por los padres; y segundo, en el derecho a crear centros docentes que, a su vez, supone otros dos derechos, el derecho a establecer en los estatutos del centro escolar un carácter propio y el derecho a la dirección del centro. Como lo ha interpretado de forma reiterada nuestro Tribunal Constitucional, el derecho a la educación en un marco de libertad de enseñanza incluye el derecho a elegir el centro docente que los padres consideren oportuno para la educación de sus hijos. Se trata además de un derecho reconocido de forma reiterada por diversos Tratados Internacionales ratificados por España.

El derecho a escoger el tipo de educación se refiere a que, antes que el Estado, la sociedad u otras entidades, son los padres quienes tienen el derecho -y también la obligación- de escoger lo relativo a la educación de sus hijos. En consecuencia, debería ofrecerse a los padres que lo quisieran la posibilidad, hoy negada por inexistencia de colegios públicos diferenciados, de elegir un colegio separado por sexo para sus hijos.

La educación no es un monopolio del Estado, ni de las Comunidades Autónomas. Es por el contrario un derecho fundamental, por lo que no se puede imponer ni un modelo ni otro, ni la educación privada, ni la pública, ni la mixta , ni la diferenciada, sino que se deben ofertar todos en igualdad de condiciones.

KINDSEIN: ¿Qué deberían escoger los padres que empiezan a buscar escuela, una diferenciada o una mixta?

MARIA CALVO CHARRO: Ambos modelos educativos tienen ventajas y desventajas. Todo depende de cada familia y sobre todo de cada alumno. Por ello, desde el punto de vista educativo, la Administración pública debería ofertar todos los modelos posibles. Luego que sean los padres, lo que ejerciendo su derecho a libre elección de centro docente, decidan qué es lo mejor para sus hijos. Lo importante es favorecer la libertad.

KINDSEIN: Has dicho en alguna ocasión que la educación diferenciada es «un sistema pedagógico moderno y progresista que atiende a la educación personalizada de los alumnos, sacando lo mejor de sí mismos». ¿No es una idealización de la separación por sexos?

MARIA CALVO CHARRO: Nunca basta solo con separarles. Es siempre esencial que la familia colabore, tanto en la escuela mixta como en la diferenciada. Los padres tienen que ejercer de padres y actuar al unísono con el colegio. En caso contrario, si los padres no "educan" también en casa, si no están compartiendo tiempo y conversación con sus hijos; si no les marcan límites; si no les ayudan a diferenciar lo que está bien de lo que está mal; si no les trasmiten -sobre todo con su ejemplo- el ejercicio de virtudes clásicas como el valor del esfuerzo personal, la importancia del autodominio, la prudencia, el respeto a los demás, la justicia... no hay colegio ni público, ni privado, ni mixto, ni diferenciado que logre conducir al alumno al éxito personal y por añadidura académico.

Es obvio que el secreto del éxito no está en separarles simplemente, sino en valorar las diferencias que existen en su forma de aprender, de socializarse, de jugar, de reaccionar ante idénticos estímulos, y aprovecharlas para optimizar las potencialidades propias de su sexo. Lo que se consigue aplicando unos métodos docentes adaptados a cada sexo que el profesor debe conocer previamente. ¿Idealista? A los resultados me remito. Las estadísticas de los países con mayor experiencia en este modelo avalan su eficacia.

KINDSEIN: ¿Qué es lo que se ha conseguido en estos casi cuarenta años de educación mixta?

MARIA CALVO CHARRO: Un ahorro de dinero público considerable. La enseñanza mixta es claramente más económica que la diferenciada, pues tanto el profesorado como las infraestructuras se comparten, pero también un nivel académico cada vez mas bajo, un fracaso escolar cada vez mayor y una falta de respeto entre los sexos y de los alumnos con el profesorado realmente alarmante. Pero la causa de estos problemas no está simplemente en el modelo mixto. Esto sería injusto. Se debe a otros muchos factores: la crisis de la familia; la falta de autoridad y disciplina; el desprestigio del esfuerzo personal; la consideración del niño como un ser al que hay que permitir todo y darle todo para que no se frustre o traumatice; la ausencia de límites; el relativismo... Las nuevas generaciones saben bastante menos que las anteriores. Esto debería preocuparnos seriamente. Los documentos PISA nos sitúan a la cola de Europa. Una mayor inversión de dinero público no es la solución.

KINDSEIN: ¿Crees que los padres de este país, en general, están interesados por la educación de sus hijos?

MARIA CALVO CHARRO: Los padres de España o de cualquier otro país quieren lo mejor para sus hijos. Pero primero necesitan conocer qué es lo mejor y tener posibilidad de elegirlo. En España no se dan estas dos condiciones previas. La generalidad de la población no sabe en qué consiste la educación diferenciada -la identifican erróneamente con la educación de los colegios de la etapa preconstitucional- y, por otra parte, aunque la deseen muchos, no pueden acceder a ella porque no hay colegios públicos. Si hubiera colegios públicos y se informara debidamente a los padres, muchos optarían por este modelo, como está sucediendo en países desarrollados de nuestro entorno.

KINDSEIN: ¿Como cuáles?

MARIA CALVO CHARRO: En Australia son ya más los colegios públicos diferenciados que mixtos. Esta situación ha venido dada por la elevadísima demanda de los padres. EEUU, Reino Unido o Alemania aumentan día a día el número de colegios públicos que ofertan este modelo ante la presión de las familias que lo solicitan cada vez más.

KINDSEIN: El Gobierno central dice que la educación diferenciada es antisocial y discriminatoria.

MARIA CALVO CHARRO: Quien diga que la educación diferenciada es antisocial y discriminatoria no sabe lo que dice. También los miembros del Gobierno actual hablan maravillas de la educación pública y sin embargo llevan a sus hijos a colegios privados. Es triste que, por culpa de dogmatismos y de prejuicios absurdos e inmovilistas, haya tantos alumnos que no pueden beneficiarse de un modelo que podría resolver su problema de fracaso escolar. Los que hacen tales afirmaciones ignoran que los Tribunales Superiores de Justicia de algunas Comunidades Autónomas han tenido ocasión de pronunciarse al respecto, con resoluciones judiciales que apoyan de forma incuestionable la legalidad de la separación escolar por sexos. Asimismo, recientemente el Tribunal Supremo ha dejado claro que constituye un modelo educativo tan legítimo como la educación mixta, reconocido por Tratados Internacionales, y cuya existencia favorece la libertad de opción de los padres. Finalmente, de conformidad con la doctrina del Tribunal Constitucional, la separación por sexos en las escuelas forma parte del carácter propio de aquellos centros privados y concertados que opten por este modelo.

KINDSEIN: ¿Irá siempre asociada en este país a una mentalidad conservadora?

MARIA CALVO CHARRO: No, a una mentalidad progresista capaz de asumir y aplicar los más recientes descubrimientos científicos al campo de la educación. Conservador es aquel, tanto de un partido como de otro, que no se atreve a cambiar, el inmovilista asentado en sus prejuicios y dogmas, el ignorante que se permite el lujo de opinar de algo que desconoce y cuya formación se limita a lo que ve en la televisión... Estamos hablando de un modelo apoyado por evidencias empíricas, por descubrimientos científicos de investigadores de reconocidísimo prestigio.Los gobiernos autonómicos, del color político que sean, tienen la última palabra: elegir entre la corrección política o la verdad científica por muy escandalosa que pueda ser en apariencia.

KINDSEIN: Gracias, doctora Calvo.

dissabte, 31 / maig / 2008

Ara no! (resposta al senyor Boada)


Article de Jesús Garrido, President de l'associació de mares i pares d'alumnes del col·legi Les Alzines
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008053000_3_268756__Comarques-resposta-senyor-Boada


Davant de l'avantprojecte de Llei d'educació hi ha diferents postures. Una podria ser la d'aquells que creuen en la llibertat. La llibertat és un dels més preuats bns que tenim els éssers humans, després de la vida. Està basada en el coneixement, en saber allò que ens beneficia i ens fa millors persones, i allò que ens perjudica. La llibertat ens fa triar allò que és bo i que ens fa millors persones, millors professionals, millors polítics...

LA LLIBERTAT NOMÉS ES POT EXERCIR quan tens la capacitat i possibilitat de triar diferents opcions. Una de les manifestacions de la llibertat, que hom hauria de poder exercir, és triar l'educació que vol per als seus fills.

L'altra postura és aquella que no creu en la llibertat, ni de crear escoles tan diferents entre els seus caràcters propis com vulguin els promotors, ni que els pares puguin triar el model que vulguin i que encaixi amb el seu projecte de família. Jo em poso amb els primers, senyor Boada.

Vostè està clarament amb els segons. Inicia el seu article d'ahir amb una autocita, on anima el consens, i es satisfà del resultat.

La pregunta que em faig és: entre qui demanava vostè consens? Perquè si aquest avantprojecte de llei és fruit d'algun consens, serà entre el senyor conseller i algun amic seu, potser dos, però no amb el 40 per cent dels pares i de les escoles de Catalunya. Bonic consens, senyor Boada.

El servei públic d'educació no té cabuda ni a la Constitució ni a l'Estatut. Miri-s'ho com vulgui, no es poden tergiversar les paraules ni els conceptes jurídics, i no és el mateix un servei d'interès públic que un servei públic.

I no és el mateix tenir el dret reconegut per la Constitució i l'Estatut de poder crear col·legis i triar l'opció per part dels pares, que dependre d'un servei prestat en règim de monopoli per l'administració i haver d'esperar que l'administració et deixi existir, triar, o no en funció de la seva planificació i encaix ideològic.

Sembla mentida que molts d'aquells que fa anys signaven l'eslògan "prohibit prohibir" ara ens prohibeixen poder accedir al tipus d'educació que volem per als nostres fills. Quan l'han obligat a vostè a treballar prop de casa seva? O bé comprar a una botiga determinada perquè algú ho ha planificat així? Algú li diu quin canal de televisió ha de veure, o quin partit ha de votar? Veritat que li agrada triar?

Doncs hi ha molta gent al món que tria educació diferenciada per als seus fills i filles, i no són elitistes.

Potser està mal informat, senyor Boada, i el convido a conèixer aquesta opció pedagògica que arreu del món està tenint cada cop més acceptació. No vol ser progressista? Capdavanter? Diferencial?

La llibertat d'educació, senyor Boada, és dels pares i mares. No té, ni vostè ni cap govern, cap dret ni la llibertat de limitar la meva capacitat de triar l'educació que els pares i mares de Catalunya volen per als seus fills i filles. Entenc que vulgui limitar drets i llibertats fonamentals, perquè potser té por de la diversitat i de les persones educades en la llibertat i en la responsabilitat, però no hi té cap dret, senyor Boada. Ara no. Ni mai.

No nos dejan


Aportació de Sunsi Estil.les Farré


“¿Por qué?”, se preguntan algunos… no tantos como me gustaría. Saltándome todos los argumentos a favor -que los hay- sencillamente sería de agradecer que me respondieran a la pregunta “¿Y por qué no? ¿Porque no y punto? ¿Por qué sólo la opción de la escuela mixta como condición para recibir ayudas del Estado? ¿Por qué no admitir todas las posibilidades?” Contestan “porque no”, “porque así lo considero yo, que para eso mando”, amén de lugares comunes, que son francamente cansinos, como las alusiones a la “discriminación”, al “sexismo” y un etcétera de vocablos con definiciones a la carta.

Perdonen la zafiedad del discurso. Es directamente proporcional a la zafiedad del entorno asfixiante que vivimos en Cataluña. Miedo me da que nos conformemos, que nos acostumbremos a que nos digan cómo hemos de pensar, actuar… comer, beber, tomar el sol … No se preocupen tanto, hombre, que no nacimos ayer. Aunque nos ponen muy a tiro que nos volvamos unos borregos, una manada, un colectivo –tremenda palabra de origen marxista- con encefalograma plano … no es exactamente así. Lo parece, pero no. Lo siento por los que nos gobiernan, pero resulta que están equivocados. Hay mucha gente que piensa; no se olviden de que muchos de nosotros pertenecemos a un sistema académico que nos enseñó a razonar. No me detengo en este punto porque saltarían chispas que atravesarían la pantalla. Hay mucha gente a la que le inyectaron en vena cuáles son sus derechos y deberes, qué diferencia hay entre legítimo y legal. Que no se signifiquen demasiado o que no lo hagan con rabia, con “acritud”, sólo es cuestión de unos mínimos indispensables para vivir en sociedad: el respeto. Pero recuerden que el respeto no es unilateral. De un plumazo y porque sí no se pueden barrer opciones lícitas en materia de educación aunque sólo sea la opción de unos pocos. Hay algo que está muy por encima de las mayorías: la libertad individual.

La libertad ¡Dios mío! ¿Dónde quedan aquellas reivindicaciones tan progresistas de los prolegómenos de nuestra democracia? La libertad. ¿Dónde han escondido todos los artículos de nuestra Constitución que la desglosaron con tanto rigor y forman el compendio de nuestros derechos fundamentales? Del “prohibido prohibir” al “prohibido elegir”. En este punto estamos. Con una simplicidad que ofende se introduce en el mismo lote medidas ecológicas como la selección de basura, medidas de seguridad como circular a la velocidad que corresponde, respetar el paso de peatones… y la Educación. Miren, si no reciclo, si no soy prudente en la carretera… ejerzo mi libertad, pero la ejerzo mal; perjudico la propia tierra que piso, la atmósfera, terceras personas que pueden morir a causa de mi imprudencia… No soy libre de dañar pero sí lo soy para vivir y educar conforme a mis convicciones. En esta materia el legislador se sitúa en un segundo plano porque es la familia a quien le compete esta tarea.

Den un paso atrás, por favor. No usurpen –iba a decir roben- un terreno que no les corresponde. No compriman. Déjennos respirar esos aires de libertad que no son de su propiedad. Déjennos escolarizar a nuestros hijos como mejor creamos. Déjennos actuar en conciencia. Déjenos, por favor, ser coherentes. Es lo mínimo.

Sunsi Estil-les Farré.

divendres, 30 / maig / 2008

LEC para no iniciados


Rafa Faus nos deleita con este artículo. Hay que difundirlo...


¿Cómo veo todo esto del anteproyecto de la Ley de Educación de Catalunya (LEC)?

Nota :
Esto no pretende ser otra cosa que una manera coloquial de ver el tema por parte de un padre de familia, y que me ayuda a poner en contexto los temas de fondo de los que estamos hablando.

Me acabo de incorporar a un nuevo trabajo y al llegar me informan de las ventajas que me ofrece la empresa. Una de ellas es una tarjeta menú para ir a comer al mediodía que me cubre un menú de 9€. Encantado pregunto que sitios hay para ir a comer y si hay alguno de comida tradicional catalana que és la que a mi me gusta.

Me comentan que Recursos Humanos, que se preocupa por nuestra salud y productividad ha llegado a un acuerdo con una Gran Franquicia Italiana con un menú que nos conviene y que tenemos 5 restaurantes en la zona a los que podemos ir. Miro por la ventana y veo un letrero de esa franquicia, y me comentan que a ese no podemos ir porque aunque es de la misma franquicia, no me toca, les corresponde a los de la otra oficina que está a 10 manzanas al norte !!!!

Indagando un poco pregunto de esos 5 a los que podemos ir, que tal son? Hombre, no están mal. Al que voy yo, estábamos encantados con el cocinero, pero lo acaban de cambiar porque la franquicia lo ha enviado a otra zona donde hay más gente y lo necesitan más, y como van cortos de personal nos han puesto a un chico con muy buena voluntad pero que no sabe tanto como el otro. Por lo menos el camarero sigue siendo el mismo y nos guarda mesa…

Vuelvo a preguntar por la cocina catalana tradicional (nada sofisticado) y me comenta que hay uno pero que el menú cuesta 10 €. Encantado pienso, la empresa me paga 9 y yo ya pongo el euro de diferencia para tener la comida que quiero. Para mi sorpresa, el compañero me comenta que el acuerdo de Recursos Humanos no lo contempla, pero que si quiero puedo ir y después de presentar los tiquets del menú la empresa me pagará 4 €, así que los otros 6 € los tengo que poner de mi bolsillo, ¿pero porqué? – pregunto. Recursos Humanos ha determinado que para el tipo de trabajo que realizamos lo que nos conviene es una dieta italiana, y no otros experimentos. De hecho para minimizar el “impacto” de los experimentos, se ve que desde hace ya un tiempo han puesto unos inspectores de sanidad en este tipo de restaurantes que controla el derecho de acceso, para ver aquellos empleados a los que se les permite todavía comer en estos sitios. Había un restaurante Gallego que estaba muy bien, pero como que cada vez más empresas están suscribiendo acuerdos con la Gran Franquicia, la gente no se podía permitir pagar los 6 € de diferencia, y cada vez iba menos gente. Al final han tenido que cerrar.

Me quedo un poco sorprendido. En un ejercicio de proactividad (muchos de los compañeros se conforman) decido ir a averiguar los menús y servicios que ofrecen dichos restaurantes. Ofrezco un resúmen de los platos más comunes demandados por los clientes (las diferencias están resaltadas en rojo):




(1) Nota : no lo he puesto porque es de todos conocido que los jueves, en ambos restaurantes (y de hecho en todos) el segundo plato es paella o fideuá.

Analizo los resultados y me digo, pero si las diferencias son de matiz, al final el aporte energético es el mismo sólo que la manera de cocinar y el ambiente que impregna a los restaurantes es distinto. Debe de haber un malentendido.

Lo comento con los compañeros de la oficina y otros que están en otras oficinas de la misma empresa, y poco a poco voy viendo que casi un 40% estamos en la misma situación.

Jan, un compañero de la oficina del barrio de al lado va a uno donde tienen el mismo menú, pero cocinan con cazuela de barro y la música ambiental es de Lluis Llach. Además tienen separada la zona de fumadores y no fumadores y me comenta que el dueño también ha elaborado un menú que, siendo igual que el de mi restaurante, lo ha adaptado para fumadores y otro para no fumadores ya que necesitan la misma aportación calórica pero combinada de forma distinta. Los hay que van restaurantes chinos que cocinan con wok y en lugar de café toman té, pero que el menú también aporta la misma energía, así como otros muchos que no menciono por no hacer demasiado extensiva la lista. Todos ellos pagan los 6 euros de diferencia de su bolsillo (y los jueves toman o paella o fideuá).

Corre incluso el rumor (que no es eso, más que un rumor) que el Consejero Delegado de la empresa va a un restaurante donde la empresa no le paga nada (él se lo puede permitir), porque es de “nouvelle cousine”, aunque según dice un cocinero que suele cultivar habas en un rincón, ni ellos mismos se comerían lo que cocinan. No sé, yo de esto no entiendo...

Ya estamos suficientemente insatisfechos como para enterarnos después que desde Recursos Humanos están renegociando el convenio colectivo pactado : ampliando las capacidades de decisión de la Gran Franquicia y restringiendo todavía más las condiciones de acceso a los restaurantes a los que vamos, a algunos incluso plantea no darles ni los míseros 4 euros, y muchos otros cambios, que por cierto, nada tienen que ver entre lo que se había pactado en Marzo del 2006 entre el gremio de restauradores y recursos humanos. En fin, que vamos a peor.

Con todos estos datos, hago un breve resumen y me armo de valor y voy a ver al Director de Recursos Humanos. Es una persona culta, pienso, alguien me ha dicho que tiene sangre de poetas. Le expongo mi caso y el de casi el 40% de los empleados. Me traigo conmigo estudios que me he bajado de internet y una consulta a dietistas reconocidos en los que especifican que el aporte calórico es el mismo en los distintos restaurantes y que por tanto tenemos todos las mismas reservas energéticas para contribuir al trabajo, pero que además, como vamos allí donde nos dan algo más de lo que queremos (música, café extra, cocina con otros utensilios, etc.) estamos más contentos y rendimos mejor, aportando más valor a la empresa.

Entro en el detalle de los distintos servicios, y a la que llegamos a la música se levanta enfurezido y me dice. No queremos música en esta empresa que somos muy productivos. La música relaja y no les permite pensar al ritmo que nosotros queremos (no especificó si más rápido o lento), y justo antes de cerrar la puerta me suelta : si quiere usted música, cómprese usted un MP3!!!!

Comentándolo luego con unos amigos (uno de ellos tiene un conocido que está en el Consejo de Administración) me dicen que en el Comité de Dirección hay un cacao de mil demonios y que todo ello está afectando a la renegociación del convenio colectivo y por ende a las dietas de comida. Le ha dicho que se ve que hay no se que problema con una plaga de insectos que está afectando a muchos árboles, y que no se puede producir papel, y resulta que las reservas de papel están bajo mínimos, o estaban, porque recientemente ha venido buen tiempo y los insectos se han muerto, y ya se puede volver a producir papel. No saben que hacer con unos camiones que han contratado en Suecia para que traigan el papel desde allí. Total, que no se aclaran. Me pregunto yo entonces, ¿pero que carajo tendrán que ver los inventarios de papel con el tema de las dietas? Pues eso, nada, pero se ve que está afectando.

Tomo la resolución con Jan de informar al resto de compañeros. Tenemos que movilizarnos y así nos ponemos todos de acuerdo (nosotros y el gremio de restauradores también) en recoger firmas para exponer nuestro caso y reclamar lo que nos corresponde, alegando de entrada contra la renegociación del convenio colectivo tal y como está redactado en la propuesta que ha formulado recursos humanos. Lo tendremos que presentar a Recursos Humanos y esperemos que en el Comité de Dirección entren en razón, o por lo menos nos echen un cable los Consejeros Independientes del Consejo de Administración. Pero si somos el 40% de los empleados (además de algunos empleados de la franquicia y otros compañeros que siempre han ido a comer allí, también han firmado)

Si con todo ello no podemos, tendremos que esperar a la próxima Junta General de Accionistas, que dicen que no tardará mucho .

Hasta entonces, expresar lo que creemos dirigiéndonos al departamento de comunicación interna para que haga saber al resto nuestra posición, la realidad de los menús, el hecho que sólo nos pagan 4 €, a que ya estaríamos dispuestos a pagar el €uro de diferencia por lo que queremos, y también a hacerles saber, que si los restaurantes a los que vamos tienen que cerrar porque no se pueden mantener, somos un 40% de empleados que no nos quedará más remedio que acudir a la franquicia, con lo que habrá más colas, problemas de personal, menor calidad en los menús por exceso de demanda y más de uno tendrá que cambiar de restaurante habitual.


Por una dieta sana y equilibrada, pero por favor : VARIADA !!!!!!

Ja no sé com dir-ho


Els mitjans estan silenciant als pares, als professionals, als empresaris. No és que m’agradi gaire, però encara hauré de donar la raó a alguna emissora de ràdio que parla de “hivern mediàtic a Catalunya”.

No sé quina deu ser la raó. Potser la por reverencial pròpia dels lacais. Potser la por reverencial del mercenari. Potser la por reverencial del qui et té agafat per la cartera, personal o empresarialment.

Els ciutadans es pregunten quina és la raó. Moltíssimes famílies estan fent un esforç per entendre perquè la gravetat d’un tema com l’avantprojecte de llei d’educació no té el ressò mediàtic que hauria de tenir. Ja cansa la polèmica de les cuinetes, la del pp i altres temes insubstancials pel futur de la nostra societat.
El conseller necessita treballar en silenci, ha d’anar enredant als sectors amb qui es troba, anar fent cants de sirena per atraure a les seves tesi aquells que es deixen comprar per una, dues o tres subvencions substancioses que els permeten anar vivint del tema. El conseller Maragall no pot treballar amb soroll, amb enfrontament, amb conflicte. Es incapaç de gestionar el caos, potser perquè és un home endreçat i té un pla concret que no pot dur a terme si hi ha desori, per poc que sigui.

Es capaç de menystenir qui pensi al contrari que ell i, a més, li ho manifesti obertament, amb publicitat, amb testimonis. No li van les mobilitzacions en contra de les seves idees, perquè està acostumat a atiar les que van a favor de les seves tesi i aprofitar-les en benefici propi. No vol per a ell, el que practica amb els altres.

El conseller Maragall és un home intel•ligent, llest, potser brillant des del punt de vista de les estratègies. Però és una llàstima que no les utilitzi per fer bé les coses, i les posi al servei de propostes o projectes limitadors de drets i llibertats.

Ara ja té davant milers de pares que no estan disposats que el senyor Maragall els faci uns titelles dels seus plantejaments. Si el problema són els immigrants, resolgui-ho, senyor Maragall. Tots estem ajudant, encara que vostè no vulgui entendre-ho, tot pare de família, totes les escoles, totes les administracions estan disposades a fer un esforç raonable, però els heroismes no els són exigibles a cap d’ells.

Ja no sé com di-ho, senyor conseller. Potser ho entendrà si li diem que això li passarà factura a vostè i al país, que és el pitjor. No vulgui capitalitzar un èxit efímer, cojuntural. Aspiri a passar a la història com un conseller que va saber entendre que els problemes tenen solució si se’n parla amb els implicats. Segur que pot plantejar una altra LEC, raonable, i sobre tot legal. Té la legitimitat, senyor Conseller, no ho esguerri.

dijous, 29 / maig / 2008

Leyes burocráticas, días de luto


José A. García-Durán.
Catedrático de Teoría Económica de la Universidad de Barcelona.


El día 8 de mayo fue un día triste para Cataluña. Se volvía a traicionar el espíritu de libertad de la transición en nombre de no se sabe qué.¿Cómo? Con el texto del anteproyecto de la Ley de Educación.

1) Cuando en 1976 Felipe González decía que “socialismo es libertad”, no estaba redefiniendo la libertad, sino el socialismo. Éste tenía que dejar de ser el esclavo de las burocracias, de los grupos de presión que se forman en su seno, para ser la esperanza de una Tierra humanizada. Pero parece que ese ideal se vaya deslizando hacia el extremo opuesto.
2) La declaración universal de los derechos humanos, ese documento que marca el triunfo de las fuerzas de la libertad sobre los totalitarismos (1948) , lo afirma con claridad en el artículo 26.3: “Los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos”.

¿Qué hace este anteproyecto? Les dice a los padres que si llevan sus hijos al colegio privado que les gusta, con los mismos estándares del público, tendrán que pagar una penalización. Les dice a los padres que según donde estén localizados les tocará una escuela pública u otra, sin que la fuerza de atracción de esa escuela por la calidad de su profesorado tenga efecto alguno. Les dice a los padres que prefieran la educación diferenciada (escuelas sólo de chicos o de chicas) que eso significa una penalización económica mucho mayor. Les dice a los promotores y gestores de escuelas concertadas que deben obedecer los criterios educativos del Departament.

El derecho preferente de los padres a escoger, se esfuma. Eso, cuando no existe ninguna razón pedagógica ni económica para esas discriminaciones.
Eso, cuando la enseñanza pública tiene suficientes problemas de calidad como para preocuparse por mejorarla en vez de ir a meterse con el vecino.

¿Se han convertido los liberadores en controladores? El tema requiere una profunda reflexión en la que nos jugamos mucho. Queremos ser personas, y no androides ni mercancías.

Un elemento de explicación puede ser la inercia de los debates políticos. En 1850 se educaba una minoría; en 2008 se educa toda la juventud. Sin embargo, el debate político sobre la educación sigue las mismas pautas que hace dos siglos. Al igual que muchas veces las lámparas eléctricas imitan la antigua palmatoria y la vela.

No hay que dejarse embaucar por visiones caducas de la realidad. Joan Maragall lo había visto con toda claridad en 1905 en su De hombre a hombre. A la vista de sus reflexiones, y de la tendencia controladora manifiesta de las burocracias, quizás habrá que plantearse la vuelta al “desconcierto” y al bono escolar.


José A. García-Durán.
Catedrático de Teoría Económica de la Universidad de Barcelona.

No vull una escola imposada


Som l'Anna Maria Via i en Roger Serra. Tenim una filla de 3 anys, l'Aina, que el curs vinent ha de cursar P3. Després de seguir el procés de preinscripció, se'ns ha assignat una plaça d'ofici, que no respon a les nostres preferències. Un cop entès el procés i vistos els resultats, creiem que el sistema establert pel Govern de la Generalitat és atzarós, injust, discriminatori, intervencionista i propi d'un govern dictatorial.

La veritat és que nosaltres només teníem al cap una opció per escolaritzar la nostra filla: l'escola que més coneixíem com a exalumne, religiosa, a trenta segons de casa, amb cosins de la nena en el centre i amb un ideari d'acord amb la nostra manera de ser i de fer, l'escola Sagrada Família de Viladecans. A mesura que ens anàvem informant del procediment que calia seguir, se'ns va dir que, encara que nosaltres desitjàvem només aquell centre, podia passar que l'Aina, la nostra filla, en quedés exclosa per excés de sol.licituds. De seguida ens vam posar a pensar en altres opcions que ens agradessin.

Les escoles Avantis/Pineda de l'hospitalet, Sant Gabriel, de Viladecans; Sant Ignasi de Sarrià, a Barcelona, i Sant Lluís, de Begues, eren unes bones seleccions perquè, tot i que ens queden força lluny, complien molts dels requisits que nosaltres exigíem. D'altra banda, vam pensar en escoles laiques, de les que en teníem molt bones referències, com és ara Frederic Mistral, Thau, Llor, com a alternatives en cas que haguéssim de renunciar a l'escola religiosa. Vam anar a l'oficina municipal d'escolarització per tal que ens informessin del procés. Començava el rosari de decepcions. Resulta que ens aconsellen que assenyalem el primer centre dins l'àrea d'influència de casa nostra, requisit que, sortosament, la Sagrada Família complia. Després ens especifiquen que cal que omplim totes les opcions i que ens assegurem una plaça en una escola on la nena pugui entrar per punts, sense problemes.

Com s'entén? Si només vols una escola, per què n'has d'assenyalar sis a la llista? Ens diuen que totes les escoles que hem triat, cada any ja queden plenes com a primera opció i que el que hem de fer és posar escoles que puguin tenir places lliures. Malaconsellats, omplim les opcions segona, tercera i quarta amb escoles laiques de Viladecans (que no volem) i la cinquena i sisena amb dues que ens agraden però que sabem positivament que no hi haurà places, perquè la mateixa oficina ens diu que la cinquena i sisena opcions mai toquen, a no ser que es tracti de centres que no vulgui ningú. Com que ens adonem que l'educació de la nostra filla depèn de l'atzar, ben a contracor decidim entrar en el joc. A la mateixa oficina d'escolarització és on ens informen que, malgrat seguir tots els passos que ens indiquen, ben podria ser que l'Aina no entrés a cap de les opcions escollides: en aquest supòsit, és el Departament d'Educació qui triaria el centre i ens assignaria una plaça manu militari, una decisió presa deixant absolutament de banda la pàtria potestat que, com a pares, tenim sobre els nostres fills.

Preguntem, aleshores, què ens caldrà fer si, arribat el moment, ens trobem abocats a una opció que no ens agrada. Ens contesten que o bé podem sol*licitar un altre centre (que tingui places) o bé optar per no escolaritzar la nostra filla ja que no és obligatori. ¿Us sembla que aquest és un consell propi d'un ens públic que ha de vetllar pel bon funcionament de tot el procés d'escolarització? Ara que ja sabem que som una de les famílies que no tenen plaça a l'escola «escollida» estem desolats, indignats, frustrats. Pensem que hem estat enganyats i ens sentim estafats pel Govern de la Generalitat. Un cop exposada la situació, cal que expliquem més clarament per què diem que el procés és discriminatori, intervencionista i dictatorial, tot i que hi ha aspectes al llarg de l'exposició anterior que ho palesen abastament. El fet és que, si jo vull portar la meva filla a Sant Ignasi de Sarrià, per exemple, o al Frederic Mistral (Tibidabo / Sarrià), he de tenir un nivell econòmic molt elevat per poder tenir un habitatge ubicat en aquella zona, perquè és evident que no val els mateixos diners un habitatge en el barri antic de Viladecans que a Sarrià o Sant Gervasi... Aleshores ens preguntem: què té, de democràtic, aquest sistema? Per què el govern s'atorga el dret de decidir que una persona amb un nivell econòmic més elevat que el meu -la qual, per tant, es pot comprar un habitatge a la part alta de Barcelona- té més dret que jo a portar els seus fills a determinades escoles? Per què el govern afavoreix aquell qui, per atzar, té una feina a la vora d'aquestes escoles? I va més enllà, per què el govern s'atorga el dret de decidir que, si no vius dins l'àrea d'influència d'una escola religiosa, no pots escolaritzar el teu fill en una escola religiosa? Per què s'atorga el nostre govern el dret a decidir que, si uns pares volen dur els fills a una escola concertada laica, només puguin inscriure'ls en una concertada religiosa perquè l'àrea d'influència del seu habitatge no els dóna l'opció de cap escola concertada laica? Com que pensem que l'herència més important que podem deixar als nostres fills és la millor educació, i adonant-nos que el procés d'escolarització era una vergonya, ens vam continuar informant... Perquè, és clar, seguint la tònica de pèssima gestió del govern de la Generalitat, el temps d'incertesa i de neguit al que creuen que és just tenir-nos sotmesos (més de dos mesos des que va començar el període de portes obertes i preinscripcions als centres, a l'era de la informàtica), vam decidir continuar fent gestions a fi de conèixer altres centres. Ara ja només ens queda l'esperança de tenir accés al centre que hem triat finalment, l'escola Avantis i esperem que hi hagi places i sobretot que la Generalitat no ens posi, novament, pals a les rodes a aquesta elecció.

Roger i Anna

P.D. Aquest correu ha estat enviat als següents destinataris:

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: gbpresident.presidencia@gencat.cat
Honorable conseller d'educació: conseller.educacio@gencat.cat
Serveis territorials baix llobregat: st_baixllobregat_anoia.educacio@gencat.cat Serveis territorials de l'hospitalet: st_comarques.educacio@gencat.cat
Síndic de greuges: sindic@sindic.cat
Síndic a Viladecans: sindicatura@viladecans.cat
Ajuntament de Viladecans: aj-viladecans@aj-viladecans.es
centre municipal de mediació de Viladecans: mediacio@viladecans.cat oficina
departament educacio ajuntament de Viladecans: jvazquezc@viladecans.cat
Escola Avantis: info@avantis.edu.es
Escola Sagrada Família de Viladecans: direccio@sagradafamiliaviladecans.com
Sindicat ustec: ustecstes@pangea.org
Associació de pares i mares de catalunya: fapac@fapac.net
Associació de pares i mares de comarques de Barcelona: barcelona@fapac.net
Confederació Cristiana d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya (CCAPAC): facpa@hotmail.com
Diari La Vanguardia: digital@lavanguardia.es
Diari Avui: bustia@avui.cat
Diari electrònic independent Vilaweb: redaccio@vilaweb.cat
Revista electrònica fundacio viladecans: fundvila@fundacionviladecans.org
El matí de Catalunya radio: mati@catradio.cat
Els matins de tv3: matinstv3@tv3.cat

¿Educación Diferenciada?


Aportació de Maribel Cervera Sebastià



Comprendo a los políticos que no entienden qué significa la Educación Diferenciada. Soy profesora y procuro estar al día de las investigaciones últimas de la Ciencia de la Educación. Pienso que esta Ciencia resulta una de las más importantes, pues el producto de este trabajo, son niñas y niños. Ellos necesitan la mejor educación posible, porque constituye el instrumento esencial de su vida futura. Y también, de ellos dependerá la sociedad dentro de unos años.



La Educación Diferenciada aparece durante la llamada Enseñanza Media, después de experimentar, durante muchos años, chicas y chicos en la misma aula, en esta etapa educativa. En términos estadísticos, el rendimiento escolar, cuando se han incorporado a la etapa de Primaria, sube si las chicas y chicos tienen aulas diferentes. Esta experiencia educativa demuestra ser positiva. De hecho se está realizando en países europeos, como Alemania.



También puedo añadir que el Avantproyecte del Departament d´Educació interpreta mal este planteamiento educativo y por ello dice que en estas escuelas y colegios no habrá Concierto. Prefiero pensar bien de estos políticos y, por eso, les informo de cómo está la investigación en este terreno tan complejo. Por otra parte, reconocer la diversidad es propia de toda democracia digna de tener en cuenta.



Si les quitan el concierto, los más perjudicados serán los padres con pocos recursos económicos, pero que, gracias al concierto, han podido escoger libremente este tipo de escuelas. Los padres con economía alta seguirán llevando sus hijos a ellas.



Maribel Cervera Sebastià

Mentiras, grandes mentiras y estadísticas


Aportació de Rafael Faus

Escribo esta carta para comentar una noticia publicada el 27-Mayo por Europa Press, donde el Departament d’Ensenyament afirmaba que “El 91% de los alumnos de P3 y 1º de ESO han obtenido plaza en el centro que escogieron como primera opción” A fin de clarificarme yo mismo la cuestión permítanme realizarlo mediante una breve historia :

Me acabo de incorporar a un nuevo trabajo y al llegar me informan de las ventajas que me ofrece la empresa. Una de ellas es una tarjeta menú para ir a comer al mediodía que me cubre un menú de 9€. Encantado pregunto que sitios hay para ir a comer y si hay alguno de comida tradicional catalana que és la que a mi me gusta.

Me comentan que Recursos Humanos, que se preocupa por nuestra salud y productividad ha llegado a un acuerdo con una Gran Franquicia Italiana con un menú que nos conviene y que tenemos 5 restaurantes en la zona a los que podemos ir. Miro por la ventana y veo un letrero de esa franquicia, y me comentan que a ese no podemos ir porque aunque es de la misma franquicia, no me toca, les corresponde a los de la otra oficina que està a 10 manzanas al norte !!!!

Indagando un poco pregunto de esos 5 a los que podemos ir, que tal son? Hombre, no estan mal. Al que voy yo, estábamos encantados con el cocinero, pero lo acaban de cambiar porque la franquicia lo ha enviado a otra zona donde hay más gente y lo necesitan más y como van cortos de personal nos han puesto a un chico con muy buena voluntad pero que no sabe tanto como el otro. Por lo menos el camarero sigue siendo el mismo y nos guarda mesa…

Vuelvo a preguntar por la cocina catalana tradicional (nada sofisticado) y me comenta que hay uno pero que el acuerdo de Recursos Humanos no lo contempla, pero que si quiero puedo ir y después de presentar los tiquets del menú, que es un poco más caro, 10€, la empresa me pagará 4, así que los otros 6 los tengo que poner de mi bolsillo, ¿pero porqué? – pregunto. Recursos Humanos ha deterimnado que para el tipo de trabajo que realizamos lo que nos conviene es una dieta italiana, y no otros experimentos. Había un Gallego que estaba muy bien, pero como que cada ven más empresas estan suscribiendo acuerdos con la Gran Franquicia, la gente no se podía permitir pagar los 6 € de diferencia, y cada vez iba menos gente. Al final han tenido que cerrar.

Abro el ordenador y recibo un mail de bienvenida de Recursos Humanos donde me comentan que el 91% de los empleados pueden ir a comer al restaurante que han escogido en primera opción. No se si ponerme a reir o llorar…

Ya se sabe que hay mentiras, grandes mentiras, y luego están las estadísticas. Como me dijo una vez un sabio profesor a modo de ejemplo : de la población de varones mayores de 50 años que han sufrido un ataque al corazón, ¿cuántos han llevado corbata alguna vez en su vida? Resultado de la encuesta 95%. Conclusión, llevar corbata supone un serio riesgo de ataque al corazón. Yo, por i acaso – dijo el profesor – llevo camisetas o jerseis de cuello alto.

Cartes d'una mare

Con nocturnidad y alevosía se nos quiere imponer una nueva ley de educación que vulnera todas las leyes vigentes e incluso va en contra del Estatut que está en el Constitucional. Impedirá de forma definitiva la elección de centro por parte de los padres, otorgará o quitará los conciertos económicos a su voluntad, no respetará la autonomía de los centros e impondrá, de hecho, los comisarios políticos. Una Ley, en definitiva que va al control de la concertada y que impide la poca que ya tenía la pública. Establece que sean las Oficinas Municipales quienes decidan el colegio de tu hijo, no se tiene en cuenta ser familia numerosa como criterio de puntuación, no garantiza la gratuidad de le 63 hora .....en fin, podríamos seguir. En Cataluña se ha impuesto el silencio mediático. Ya podemos escribir cartas a La Vanguardia, al Periódico ..... no he visto ni una publicada. Los padres nos estamos moviendo recogiendo firmas para presentar alegaciones. Pero necesitamos presencia en los medios, necesitamos que se nos dé una oportunidad de hablar. Muchas gracias por su atención.



Contra todo lo pactado en el reciente "Pacte Nacional per l'Ensenyament", contra su propio Estatut, contra lo que dice la Constitución y los Derechos del Hombre, el Sr. Ernest Maragall se saca de la manga una nueva Ley de Educación. Lo hace casi sin publicidad, la víspera de cuatro días de puente, lo hace a final de curso cuando la comunidad educativa prepara exámenes finales, informes de balance del curso ... Una ley que impedirá ya de forma definitiva (ya es un calvario la actual legislación, con los puntos, las aulas llenas) la elección de centro, pondrá comisarios políticos en todos los centros, retirará los conciertos a su voluntad ...y podríamos seguir. No es un problema sólo de la escuela concertada, lo es también de la pública. Nos quitan derechos a los padres, a todos. ¿Dónde está la libertad?



Benvolguts pares i mares de tota Catalunya: Us fem una crida a protestar enèrgicament contra l' Avantprojecte de la llei d'educació de Catalunya. És, des de tots els punts de vista, la pèrdua del nostre dret, com a pares de poder escollir l'educació dels nostres fills. Un pare i una mare amb un infant de 2 anys es planteja amb tota lògica: quina educació vull per aquest fill que "nosaltres" hem portat al món?, quins valors són per "nosaltres" els més importants?, quina escola pot respondre a les "nostres" perspectives per el futur del "nostre" fill? i si no m'agrada 1'escola, podem canviar-lo al "nostre" gust si així ho creiem? La resposta davant d'aquesta Llei és no, no, i no. Serà l'Ajuntament del teu poble qui decidirà per tu. Ens afecta a tots als de la pública i a la concertada, a tots. Impedim que ens prenguin drets conquerits i emparats per la Constitució de 78, per les lleis europees i per la Declaració Universal dels Drets Humans. Informeu-vos, encara que no serà fàcil ja que és un tema silenciat pels mitjans de comunicació.

Ángels Prats
Sant Cugat del Valles

«Mayo del 68» y las «novedades» educativas de hoy

Publicado por José María Martí Sánchez en Forumlibertas (http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=11080)



Han cuajado en España, a los cuarenta años y a pesar de las voces críticas o revisionistas


En medio de la sucesión profusa de descripciones y comentarios sobre el Mayo francés de 1968, conviene volver los acontecimientos y su proyección. En apariencia, y según algunos testigos presenciales, se trató de un estallido de protesta sin continuidad ni concreciones apreciables. Raymond Aron la calificó de algo irracional.

Decía el profesor Alejandro Llano que: «la “revolución estudiantil” en torno a 1968, con todas sus implicaciones y consecuencias, constituye uno de los fenómenos ideológicos más importantes del siglo XX» (en IV Congreso Católicos y vida pública, I, Madrid 2002, 31).

También Dalmacio Negro le atribuía importancia en la promoción y difusión del ideario progresista. En él se combinaban, por primera vez, los elementos opuestos, a priori, del liberalismo amoral y permisivo —anarquismo— y el marxismo (cfr. Lo que Europa debe al Cristianismo, Madrid 2006, 118-120). Uno de los lemas sesentayochistas rezaba: «Prohibido prohibir» y otro «Vivir sin obligaciones y gozar sin trabas».

En Francia, el Presidente Sarkozy, durante la campaña electoral (29 de abril de 2007 en Bercy), pidió «liquidar la herencia de Mayo del 68», pues, lo responsabilizaba del individualismo, la destrucción de los valores morales y el fracaso de la escuela. Antes, el entonces ministro de Educación, Luc Ferry, harto de «falsas demagogias», en el libro-documento Carta a todos los que aman la escuela (abril 2003), atribuía a aquel movimiento algunos desastres.

Sea como fuere hay que resaltar la fascinación que el Mayo del 68 ha ejercido sobre la izquierda o el «progresismo». Un ejemplo lo tenemos en la diputada del PSOE, Díez de Baldeón García. Para ella dio pie «a las corrientes educativas progresistas de las décadas siguientes», y potenció «la innovación y la autenticidad a través de la expresión de uno mismo» (en Libertad, igualdad y pluralismo en educación, Madrid 2003, 198).

Además, la difusión de su espíritu se vio favorecido porque «muchos de los estudiantes que se habían movilizado en el 68 contra una educación autoritaria, elitista y burguesa eran, al cabo de unos pocos años, unos profesores, sociólogos o pedagogos dispuestos a convertir en realidad la utopía revolucionaria» ( A. Delibes , «Mayo del 68. Una revolución antiliberal», Libertad Digital, 13 mayo 2008).

Estos sectores absorbieron con fervor el modelo de la Escuela de Summerhill (cfr. V. Ruiz , «La enseñanza en España, ¿hacia el fracasado Summerhill?», ForumLibertas.com, 16 abril 2008).

En consecuencia su presión se dirigió a transformar, a través de la enseñanza, los patrones morales imperantes. No sólo en relación con la autoridad, política o financiera. Sobre todo, impulsó la denominada revolución sexual y el feminismo militante (cfr. D. Cohn-Bendit/R. Dammann, La Rebelión del 68, Barcelona 2008, y «Mayo del 68: mandan los mismos pero con más sexo», ForumLibertas.com, 5 mayo 2008). Hoy no podemos dudar de que estas ideas han configurado la sociedad y explican acontecimientos actuales.

Para calibrar su influjo, ante la imposibilidad de realizar un estudio en profundidad, me fijo en el testimonio directo, escrito en 1978, del profesor universitario Jean Delumeau (El miedo en Occidente, Madrid 2002, 227).

Para el eminente historiador, aquel momento respondió al temor a un futuro profesional incierto y al devenir de la humanidad. Lo primero se correlacionaría con buscar una fácil salida profesional, lo segundo, con la rebeldía (constructiva o «antisistema»).

En cuanto a lo más inmediato,

«los estudiantes exigieron la supresión de las oposiciones y de la selección, un control continuo de los conocimientos en vez de la “lotería” del examen final, el empleo de notas durante las pruebas escritas, la posibilidad de trabajar —incluso de redactar— en equipo (lo que suprimía el nerviosismo individual).

Quisieron imponer a sus profesores que les apoyaran más, estar más cerca de ellos, no mantener, entre enseñantes y enseñados, la barrera del curso magistral. Sintiéndose mal preparados para la vida activa y la renovación que ésta exige ahora de la mayoría de nuestros contemporáneos, desearon que se les enseñase a aprender.

Finalmente, en aquella época, declararon que deseaban la cogestión de las universidades, mediante lo cual pensaban que podían bloquear los mecanismos de selección».

El Real Decreto 1393/2007, sienta las bases de la «profunda modernización de la Universidad española» y, su Preámbulo, explica en qué consiste. De ahí entresacamos algunos puntos, como botones de muestra, del seguidismo sesentayochista.

Cambia la metodología docente y «centra el objetivo en el proceso de aprendizaje del estudiante» (vulgo, supresión de la lección magistral y eclipse del profesor reciclado en gestor o animador cultural).

Éste pierde su especialización, pues, el decreto reemplaza, en los planes de estudios, «el tradicional enfoque basado en contenidos y horas lectivas», por las competencias. Por tanto, adopta el eje de las últimas reformas de las enseñanzas primarias y secundarias, no avaladas precisamente por sus resultados académicos o disciplinarios.

El núcleo de los objetivos de los planes de estudio lo constituye «la adquisición de competencias por parte de los estudiantes». El decreto insiste «en los métodos de aprendizaje de dichas competencias así como en los procedimientos para evaluar su adquisición… poniendo en valor (sic) la motivación y el esfuerzo del estudiante para aprender».

Sin duda, así se evita el nerviosismo, se quita tensión y dramatismo, ¡fuera exámenes! La contrapartida es que se entra en la «calificación subjetiva» y se desincentiva la obtención de conocimientos o preparación académica. La evaluación no responderá a la capacidad real del estudiante.

«La nueva organización de las enseñanzas incrementará la empleabilidad de los titulados», objetivo acerca del que existe un «compromiso» que hay que reforzar. Hace ya años, García Morente advertía que el proyecto educativo que descansa en la profesión es fruto del intervencionismo del Estado, que sacrifica al pragmatismo otros valores y produce una sociedad —y una Universidad— roma (Escritos Pedagógicos, Madrid 1975, 57 y 60-61). En parecidos términos se expresa Emilio Lledó (Imágenes y palabras, Madrid 1998).

El colofón de todo este planteamiento es que la formación, en cualquier actividad profesional, «debe contribuir al conocimiento y desarrollo de … los principios de igualdad entre mujeres y hombres, de solidaridad, de protección medioambiental, de accesibilidad universal y diseño para todos, y de fomento de la cultura de paz».

Así las cosas, no extraña que se haga la advertencia de que «el adoctrinamiento llega a la universidad» (Victoria Llopis, Libertad Digital, 27 noviembre 2007).

En síntesis, las reivindicaciones de los estudiantes franceses han cuajado aquí, a los cuarenta años y a pesar de las voces críticas o revisionistas. Sin embargo, siendo esto importante, la auténtica revolución educativa se encuentra en cómo se concibe hoy la enseñanza.

En régimen de monopolio, desconectada de la verdad y el compromiso, se ha transformado en asunto mercantil —«empleabilidad»—, al que recurren los políticos para todo tipo de componendas. Como ha dicho uno de los protagonistas del Mayo francés, como casi todos bien situados en el Establishment, Daniel Cohn-Bendit, «socialmente, decimos culturalmente, nosotros hemos ganado» (cfr. clarin.com, 5 mayo 2008).

Es de justicia darle la razón. Mas no deja de tener humor que esa victoria se haya consumado cuarenta años después, en España, y bajo la pretensión de novedad o mejora. Menos gracia tienen los «daños colaterales»: empobrecimiento de la enseñanza oficial, a pesar de su coste, y de la vida de muchos jóvenes.

Ley catalana de educación: anteproyecto atroz

Publicat per Oscar Matías a Forumlibertas



No sólo no mejora el sistema educativo, sino que vulnera aún más la libertad de enseñanza en Cataluña.


Durante la pasada campaña electoral de ámbito nacional pudimos oír cómo los políticos prometían reformas en el ámbito educativo. Es bien conocido que la situación por la que atraviesa el sistema educativo español es grave. Los datos, informes y las quejas de las propias familias son una buena prueba de ello.

Nos quejamos y pedimos mejoras, y los políticos prometen y sólo prometen. Sin embargo, la educación no es un tema que no importe para aquellos que gobiernan. Tal es la importancia que le dan, que en lugar de buscar nuevas fórmulas para desarrollar una mejora de la calidad educativa, acaba convirtiéndose en la excusa perfecta para convertir la educación en un arma política de interés particular.

Así es lo que ocurre con el Anteproyecto de la Ley de Educación catalana que salió a la luz hace unas pocas semanas.

Parecía que íbamos a avanzar, que se intentaría encontrar la calidad y la mejora del sistema, y sin embargo todo lo contrario… aparece un Anteproyecto de ley que no sólo no mejora el sistema educativo, sino que además vulnera -desde el ataque más mordaz- a la libertad de enseñanza a la cual tiene derecho cualquier ciudadano español.

Al leer detenidamente los distintos artículos que la componen, aparece una obvia vulneración contra los artículos 10 y 27 de la Constitución, entre otros.

Dicha ley prioriza de forma absoluta la pertenencia a una zona. De esta forma, los padres ya no podrán elegir de forma libre entre los diversos colegios –ya sean públicos o concertados- y se verán obligados a matricular a sus hijos en aquél centro escolar que se les dictamine de forma obligada.

El carácter propio de los centros, y su ideario, queda pisoteado por completo, quebrantando las normas e idearios internacionales en la protección de los derechos humanos. Para el nuevo anteproyecto de ley éstos no tienen ninguna importancia.

Del mismo modo no se garantiza la gratuidad para todas las familias, ya que no permite financiar a los centros concertados de forma equitativa con los centros públicos. Incluso, contradictoriamente con la legislación vigente, prohíbe de forma expresa la posibilidad de la educación diferenciada, obligando a la coeducación y privando la libertad de las familias a escoger un tipo de educación u otra para sus hijos.

El artículo 16 de la Constitución española en el que se establece que España es un estado no confesional, pero que ha de tener en cuenta las creencias de la sociedad española, queda vulnerado cuando el anteproyecto afirma que la enseñanza ha de ser obligatoriamente laica. Así se prohíbe a las familias elegir libremente una educación conforme a sus principios y convicciones.

De una manera sibilina, se habla continuamente –y de manera confusa- del “servicio público de educación” al referirse a las escuelas públicas y concertadas. De esta forma se entrevé que el Estado, o la Generalitat, pretenden ser los propietarios de la educación.

Con la introducción de esta terminología incluso el artículo 21 del nuevo Estatut de Cataluña queda descalabrado, ya que éste habla de garantizar el derecho a la educación a través de un modelo educativo de interés público.

No debemos olvidar que el servicio público que nos puedan ofrecer las autoridades no tiene que coincidir con el interés público que sí quieren los padres, ya que éste está a un mayor nivel de aceptación por toda la ciudadanía que cualquier servicio público.

Con esta medida no se garantizará nunca ni la diversidad ni el pluralismo necesarios para escoger el tipo de educación que deseen los padres.

Entre otras medidas, también se impone un “comisario” político en el Consejo Escolar de los centros, que controle y gestione.

El Estado no tiene ningún derecho a pasar por encima de las libertades que tienen los padres, a través del intervencionismo excesivo y la pérdida de la pluralidad. Hitler y Stalin ya lo hicieron en su momento… ¿será necesario repasar un poco de historia y recordar cómo les fueron?

dimecres, 28 / maig / 2008

Cartes publicades

Reprodueixo cartes publicades als diaris.


L´Educació és d´ interès públic

Si l´educació fos només cosa pública voldría dir que ja no pertoca als pares i que pertoca tan sols a l´estat. L´Estat concretat en " un color polític determinat " ; avui aquest color , demà l´altre i passat ja veurem ; sería qui totalitzaría el fet educatiu . Parlaríem d´un estat totalitari .A mi m´esgarrifa això : Les recents històries de l´est ens recorden cruament com els totalitarismes mai foren bons !
Si l´educació és d´interès públic vol dir que interessa a tothom i això es reconeix com un dret. Ës tothom qui té interès i com tots som ben diferents , els nostres interessos també ho són. Tots i cadascú de nosaltres hi som cridats. No ens deixem doncs
intimidar amb culpabilitzacions per raó de creences, això ha d´estar superat a alçades d´ara Quin és el partit polític que diu " "tu sí i tu no " ? El que ara mana ? El que vindrà demà ? El meu? El teu ?. Això " tiraría massa cap a l´est " , cap a l´impossició, la força bruta . Realment no presagia bons hauguris.
Tots sí i cap no ! Més governs totalitaris ? No gràcies !

Joan Carles Teixidor
Barcelona




Senyor Director

Laica vol dir aconfessional
Quan llegeixo ensenyança laica entenc que l´estat no hauría d´imposar una religió oficial. del color que sigui.
Entenc que tots i cadascú de nosaltres hi som , que fins i tot hi cap el veí nostre , pensi com pensi .
Entenc que l´ educació és en primer lloc dret i deure dels pares . D´aquests pares ni ha alguns més laics i d´altres més religiosos : i què ? Hi som tots, hi cabem tots !
Que no passa res , que no ens fa por la diferència perque creiem en la llibertat !.
Benvolguts polítics : Deixeu viure el fet educatiu a cada pare a segons volgui i cregui , que en aquesta diversitat hi ha riquesa. l la riquesa és un tresor que se.n diu llibertat.


Mª Dolors Viayna
Barcelona




Qui la vulgui que la trii !

LLegeixo aquest dies a proposit de l´avantprojecte de LLei D´ Educació Catalana. i hem criden l´atenció alguns aspectes.
S´ens diu : " Volem una escola catalana, laica, coeducativa i de qualitat "
No tots els catalans volem una escola únicament laica ni solament coeducativa .Per a mostra només cal mirar la matriculació dels catalans en aquest tipus d´escola .
No creiem que la imposició de model únic sigui lo millor , creiem en la llibertat de pensament i d´acció.
Catalunya és , desde sempre, terra oberta al mon .Noté cap sentit carregar " contra l´escola concertada" perque hi ha demanda .
d´escola concertada . Qui la vulgui que la trii . Ens fa por d´alguna cosa ?
Un avantprojecte limitador de llibertats no és lo millor per una catalunya del segle XXI .


Joan Carles Teixidor
Barcelona







En recesió econòmica no toca

Que estem en recesió econòmica , és un fet.
Que cal estalviar a nivell familiar i social n´ és unaltre.
Que l´escola ens costa a tots uns bons dirers , també.
Que la plaça escolar pública ens costa a tots els contribuents més que la plaça concertada és una evidència,
Si a totes les families de la concertada se´ls hi " posa pals a les rodes " perque no duguin els seus fills allà on ara els duen no els quedarà més remei que anar a l´escola pública i podem tenir greus problemes.
Si hi ha un " allau "de demanda de places públiques això ens costarà , a tu i a mi , d´un 50 a un 100% més d´euros per plaça , que els del presupost actual.
Els contribuents estem també en recesió i ens costa arribar a final de mes , d´on sortirán tot aquest munt de diners ?
Jo diría que només per aquesta raó econòmica això de l´avantprojecte de llei d´educació no ens convé ara gens ni mica : ara no toca !
La diversitat és un valor

Aquest projecte de llei d´educació es uniformista i conservador. Des de quan les esquerres són tan poc agoserades? De què tenim por ? . Fins ara la diversitat era un valor : què ha canviat ? L´ educació té interés públic, sens dubte , però no és pas patrimoni exclussiu de ningú.Si l éducació és de tots hi han de cabre tots.. En que quedem : La pluralitat és un valor.
o s´està " desaccelerant " com l´economía ?

Mª Dolors Viayna
Barcelona





Benvolgut President,

Va estar, ara fa un any, a l’escola de la que el meu mari tés antic alumne.

El seu discurs em va convencer, tot i que jo no he estat sempre d’acord amb els seus plantejaments, però les paraules llibertat, responsabilitat, esforç, valors… em van sonar força bé.

Ara s’ha posat damunt la taula per part del conseller Maragall, Ernest, un avantprojecte de llei que va contra tota llibertat, contra drets dels nens i dels pares, contra el dret de les escoles a tenir carácter propi. Vol establir un sistema de SERVEI PUBLIC a l’educació que contradiu tot: la constitució, l’estatut i el sentit comú. Vol treure drets a l’escola que fa de l’educació diferenciada un model pedagògic, als pares a triar escola: Planificació, uniformitat… Puc triar tantes futeses!!! Però l’educació dels meus fills no.

He llegit coses interessants a la seva web sobre educació. Parli’n més, concretament d’aquest avantprojecte de llei. Demani informació a persones que l’estan treballant i hi tenen un criteri jurídic i polític sobre ell. Diputats o ex diputats, jurístes…
També li suggereixo que escolti a TOTS els pares de l’escola concertada, als titulars, als alumnes… Som el 40%, i sembla que no existim. He llegit a la web coses a FAPEL, a la Federació de pares de l’escola Cristiana, a l’associació catalana de centres, a la Federació de centres, a la confederació de centres, a diferents blocs que rebutjen l’avantprojecte…. TOTS.

Ajudin’s President! A vostè se l’escolten fins i tot els seus.

Moltes gràcies. Moltes gràcies.


Mar Sanz
Una mare de familia que estima Catalunya.

Educación en Catalunya: La cosa está complicada

Publicat al bloc http://www.scriptor.org


Recibo un email de un amigo y colega catalán, que me cuenta su caso y pide ayuda para que sea conocido. Me refiero al caso, no a él. Le llamaré (por ejemplo) Carles, en el texto reproduzco a continuación, más abajo, porque me ha autorizado a hacerlo. A su esposa la llamaré Montse (también para evitar nombres auténticos). Y a los colegios que menciona los llamaré XX e YY, para guardar también el incógnito. Sin embargo, puedo publicar la foto (magnífica) que ha hecho a su familia. Una imagen vale más que mil palabras, y -salvo para los íntimos- mantiene el anonimato ante la administración pública.

Este es el texto del email que acabo de recibir:

La cosa es simple… La Generalitat de Catalunya está a punto de debatir una ley que en el caso de salir adelante supondría una quiebra gravísima de los derechos fundamentales. Lo que se plantea es un chantaje.
Si eres un cole privado con un ideario, pongamos por caso cristiano, y/o te basas en educación diferenciada te cortamos el concierto*.
Que supone… yo llevo a mis niños a XX y a YY, colegios concertados. Si cortan el concierto, cada plaza escolar de los 7 (más el octavo que llegará en Agosto) me costará 400€ más. Algo así como 3.000€ en colegios.
El plan es bestial: a parte de pagar mis impuestos que van a educación, al tener los niños en XX y en YY estamos ayudando a que nuestra Hacienda Pública no consuma recursos económicos que pueden ir destinados a la escuela pública. Solución: si los llevas a XX o a YY, estos coles contravienen la ley… ergo, no tienes derecho al concierto.
Dicho de otro modo, está en juego que Montse y yo –y miles de padres de Catalunya- podamos escoger en Libertad dónde queremos que estudien nuestros hijos. Fascinante.
Resumen de la info: http://noalalec.blogspot.com/ Info más completa: http://www.dretaescollir.org/
No sé si tendrás muchos ánimos para escribir algo sobre esto… o de animar a otros bloggers que nos echen una mano: Estamos recogiendo firmas para que se den cuenta que somos centenares de miles de personas que estamos en contra de esta ley manifiestamente injusta. Pueden firmar todos los españoles (sip, has leído bien).
XX e YY –como tantas otras- o son escuelas diferenciadas o no serán. XX e YY –como tantas otras- o tienen un ideario cristiano o no serán. Es así de simple. Si este embrollo se resuelve mal se habrá redefinido totalmente el valor radical de la palabra Libertad.
En fin… que te lío para que desde tu (enorme) capacidad de persuasión sumemos todos un poquito más ;-)
Un abrazo!
* Evidentemente es imposible que en un país tan progresista y moderno como el nuestro exista escuela pública diferenciada. Eso es, piensan, para talibanes.

Hasta aquí el email recibido. Ya de entrada es una pena tener que recurrir a seudónimos, para evitar represalias institucionales. Por eso ruego encarecidamente a quien lo lea y lo considere justo, que se haga eco de esta situación.

El horizonte parece cerrarse con una despótica falta contra la libertad ciudadana y democrática por parte de quienes terminan actuando como genuinos talibanes de su propio credo totalitario, de su propia "ideología-religión-política".

¿Estamos en una democracia genuina o más bien algo semejante a lo que había en aquellos países del este europeo, no hace mucho, y que se llamaban "democracias populares"/"estados socialistas", de donde la gente huía, a pesar de los muros de hormigón armado, de las alambradas de espino y de los tiros por la espalda, que los separaba de la libertad?

¿Es así como se está configurando la educación en Catalunya, sin muros, ni alambradas, ni tiros, pero con leyes de igual totalitarismo teórico y -sobre todo- práctico?

¿Donde está el cheque escolar?

Carta al Director de un padre de familia

Sr. Director,
Le escribo esta carta como padre de familia y ciudadano para expresar mi descontento con el anteproyecto de la Ley de Educación de Catalunya (LEC) publicado el pasado 8 de Mayo. Dicho anteproyecto supone, según mi punto de vista, un ataque directo a la línea de flotación de ese buque insignia de toda sociedad : las familias. Es un ataque porque supone que no podamos ejercer uno de los principales derechos (reconocidos por la Constitución) que tenemos como padres : LIBERTAD DE ELECCIÓN del tipo de educación que queremos para nuestros hijos.No acabo de entender el porque no se determina ya de una vez el coste real de lo que supone una plaza escolar y facilitar el tantas veces comentado CHEQUE ESCOLAR. Dicho cheque estaría a disposición de las famílias para que éstas pudieran emplearlo allí donde ellos libremente decidieran : escuela pública o escuela de iniciativa social privada.¿Por qué se empeñan en querer establecer un modelo único de educación sujeta a una planificación fría y sin tener en cuenta las preferencias de los padres? ¿No estamos en una sociedad democrática y plural? ¿Qué mejor garantía puede haber para fomentar una sociedad democrática que la de fomentar la LIBERTAD DE ELECCIÓN? ...

El despertar de la sociedad civil

Carta al Director d'un pare de família. Publicat a La Vanguardia (http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080528/53470165826.html)


Escribo esta carta como padre de familia y ciudadano para expresar, por un lado, mi descontento, pero al mismo tiempo, mi agradecimiento por la publicación, el pasado 8 de mayo, del anteproyecto de la Ley de Educación de Catalunya (LEC).
Seguir leyendo noticia
Mi descontento, porque dicho anteproyecto supone, según mi punto de vista, un ataque directo a la línea de flotación de ese buque insignia de toda sociedad que son las familias. Un ataque a uno de los principales derechos (reconocidos por la Constitución) que tenemos como padres: Libertad de elección del tipo de educación que queremos para nuestros hijos. Al mismo tiempo, sin embargo, quisiera mostrar mi agradecimiento porque dicho anteproyecto ha conseguido lo que otras iniciativas no habían conseguido: El despertar de la sociedad civil. Me ha hecho recordar e interiorizar aquello que ya dijo Edmund Burke: "Lo único que se necesita para que triunfe el mal es que los hombres buenos no hagan nada". Con esto no quiero inferir en juzgar a unos como buenos o como malos, no me corresponde a mi realizar tal juicio, sino que, si queremos que se oiga nuestra voz, debemos expresarla y no solamente en las urnas o comentando en conversaciones con amigos y familiares nuestro descontento con la clase política; creo que debemos movilizarnos para hacer oír lo que tenemos que decir, o sea, lo que queremos. Permítanme, como padre de familia cerrar la carta de forma entrañable como dicen los marcianitos de Toy Story: eternamente agradecidos. Sr. Conseller, gracias por despertarnos.

On volem anar?

Publicat a la web EDU21.cat, promogut pel Centre d'Estudis Jordi Pujol

Enric Roca, coordinador d'Edu21 Article / 25 de maig de 2008
L’avantprojecte del la Llei d’Educació de Catalunya ja s’ha fet públic i ha iniciat el seu periple que l’ha de portar al Parlament. Des d’Edu21 l’hem començat a analitzar en detall tal com férem amb el document de bases anterior a aquest avantprojecte. Aviat presentarem les nostres pròpies opinions al text però, d’entrada, diguem-ho ja: una Llei no ha d’entrar en el detall, no ha de ser exhaustiva, és absurd que precisi que els centres poden obtenir ingressos “per la venda de material i mobiliari obsolet o deteriorat”. El que ha de fer una Llei és establir el marc general des del qual, per exemple, pugui ser possible exercir l’autonomia pedagògica, organitzativa i econòmica per part dels centres educatius.
Des del document de bases a l’avantprojecte s’han sumat pàgines i pàgines al text però s’han aprimat algunes de les innovacions que s’avançaven abans. Les direccions han perdut les referències a la professionalització de la gestió directiva; el lideratge del director resta diluït en l’equip de direcció; aquest ha d’impulsar el projecte educatiu però no queda clar que el projecte de direcció hagi de ser un autèntic pla estratègic que concreti i modifiqui el projecte educatiu amb objectius avaluables a la fi del període. També sembla que s’utilitza la Llei per impulsar un model de gestió administrativa de l’educació de caire municipalista. Aquest model pot comportar avantatges indubtables com la proximitat i, per tant, una millor contextualització de les accions administratives, també una major possibilitat per corresponsabilitzar tot l’entorn en el projecte educatiu general, etc. Ara bé, al mateix temps, aquest enfocament municipalista també pot comportar, al nostre entendre, un autèntic perill de difuminar les línies rectores que donen cohesió al sistema, o bé la creació d’una xarxa educativa on els nòduls siguin només els municipals i no els pròpiament nacionals. I això comportaria pel sistema educatiu català, que no disposa d’un estat al darrera, una aposta veritablement suïcida.

En qualsevol cas, la Llei és necessària per a Catalunya i seria molt bo que obtingués un ampli suport de totes les forces polítiques catalanistes al Parlament. El sistema educatiu català necessita poder treballar amb tranquil·litat. Requereix comptar amb un marc legal que l’orienti sobre el camí a seguir i que li doni garanties que no restarà sotmès als avatars polítics del moment. Cal un nou Pacte nacional per a l’educació a Catalunya però ara protagonitzat per les forces polítiques. Qualsevol model si té pretensions de ser nacional, d’abastar la totalitat del sistema educatiu català a partir de les competències de l’Estatut, requereix un finançament garantit i sostingut. Sense diners no hi ha reformes. Sense diners aquest avantprojecte serà paper mullat i incrementarà la frustració i la desorientació acumulades. I sense pacte polític no hi haurà ni diners ni un model estable.

Sabem que els recursos econòmics també es decideixen en la discussió del nou model de finançament. Per tant, l’efectivitat de la Llei d’Educació a Catalunya es juga per una part en aquesta discussió, per altra en el Tribunal Constitucional en referència a la seva sentència sobre l’Estatut i, per últim, l’èxit de la Llei dependrà també de la pròpia voluntat i capacitat d’entesa i de generositat nacional que demostrin les forces polítiques catalanes per posar, en la seva agenda política, l’educació en un punt prioritari i no pas susceptible de confrontació partidista. Tanmateix, això no hauria de ser incompatible perquè cada partit defensés el seu propi model però, justament, tractant-se de la primera Llei d’educació de Catalunya, cal que el govern no tingui la temptació d’utilitzar la norma legal per imposar el seu, de model, que l’administració freni les seves irrefrenables ànsies d’intervencionisme reglamentista i que l’oposició no vulgui aprofitar les contradiccions de la pròpia Llei per desacreditar, sense matisos, tot el redactat i malbaratar molts dels aspectes positius que contempla.

En definitiva, ens cal una Llei més genèrica i no tant intervencionista, que no imposi un sol model de gestió del sistema, que aprofiti l’Estatut per imprimir un horitzó nacional a l’ensenyament de casa nostra –tal com fan tots els països del món en relació al seu sistema educatiu– i que vingui dotada amb un pressupost rigorós que la faci viable.

Edu21 treballarà en aquesta direcció; catalanitzar l’escola del nostre país; proporcionar i garantir espais d’autonomia pedagògica i organitzativa en els centres; promoure lideratges forts, capaços de responsabilitzar-se de projectes innovadors, que compaginin l’equitat amb l’excel·lència, i contribuir a definir uns objectius comuns que forneixin un veritable i ambiciós full de ruta per a l’escola de la Catalunya dels propers decennis.

Experiències internacionals


Per experiència personal, quan un govern ha de prendre una posició, una estratègia de país, sovint aixeca el cap i mira al seu voltant. Observa altres països, altres comunitats, estudia les seves iniciatives, si s’escau, les millora i les adapta. Els consultors n’hi diuen “benchmarking”

En el passat, a Catalunya, aquest exercici era en alguns àmbits estèril, perquè els nostres governants pensaven com a capdavanters, amb els riscos i oportunitats que això significava. Hem patit i ens ha costat, potser es van cometre errors, però també hem exportat iniciatives, maneres de fer, tecnologies i projectes socials. En l’àmbit de l’educació, dels moviments pedagògics, Catalunya sempre ha estat capdavantera, i ha sabut fins fa uns anys implementar un model de progrés i llibertat.

Ara ens trobem un govern que torna a fer, en l’àmbit de l’educació, l’exercici d’aixecar el cap i mirar al seu voltant. Els dos informes PISA publicats hi obligaven. Què hem de fer millor?
El govern mira Finlàndia. Però no serveix, perquè està basat en bona part en el gran prestigi i valoració social dels mestres i ensenyants. La miopia política de veure el curt termini i comptar-ho tot en termes de rèdits electorals no facilita la decisió.

Potser mira altres iniciatives, però finalment totes les solucions passen per dedicar més percentatge del PIB a educació, a inversió, en professorat, en formació. I això requereix temps, i la miopia política...

Hi ha models que destaquen, que basen el seu èxit en la implicació de la família, primers educadors, en tot el procés educatiu. Però també cal descartar-lo; portem vint-i-cinc anys intentant carregar-nos la família com a cèl·lula bàsica de la societat, com a lloc de formació en valors i virtuts. No rectificarem ara; la miopia política...

Finalment, triant i remenant, sembla que s’ha trobat el model: el que es va aplicar durant els anys 50 a 80 a la Unió Soviètica i als països de la seva òrbita: planificació escolar, planificació d’alumnes, planificació del projecte, sense caràcter propi o diferencial, igualitarisme (que vol dir igualtat injusta o fictícia), sense dret dels pares a triar model o escola, municipalització de l’educació creant un projecte educatiu on “la ciutat” educa enlloc de la família; negar a la iniciativa social crear escoles, doncs qui té el monopoli de l’educació és l’administració, que des de la seva cúpula determina i manipula ideològicament alumnes, mestres i famílies.

Als països de l’est d’Europa, porten més de quinze anys sense règim comunista. I els devia semblar tant interessant, que estan fugint d’aquest model “cames ajudeu-me”: les famílies estan invertint el seu temps i els seus recursos en fer-se les escoles que volen per als seus fills. Nosaltres som tan llestos... Evidentment el senyor Maragall o el senyor Boada deuen estar encantats de la vida, doncs aquest és l’entorn de llibertats a què aspiren per a Catalunya, sota un discurs d’aparença democràtica.

dimarts, 27 / maig / 2008

Pacta sunt servanda


Els romans tenien un aforisme jurídic que deia “pacta sunt servanda”, que ve a dir que els pactes són per complir-los. Hi ha un Pacte Nacional d’Educació, que jo sàpiga, que no ha estat denunciat per cap de les parts que el van signar. Al contrari, totes les parts, llevat de la pròpia conselleria, han fet el possible perquè les diferents comissions de seguiment es continuïn fent i tinguin un contingut. Dos anys i mig després, encara tenim el més calent a l’aigüera.

Ni voluntat, ni pressupost, ni ganes. Incompliment sistemàtic. Però vet aquí que el senyor conseller es treu de la màniga un document de bases, que semblava francament interessant, que parlava d’autonomia de centre, que parlava de projecte educatiu, de finançament, de professionalitzar la direcció dels centres docents, per tal de dotar l’educació a Catalunya de la qualitat que tots volem. Que tots volem.

Els pactes són per complir-los. ¿Per a què volem l’ètica, la justícia, un marc jurídic, si el primer que s’ho salta tot és el govern, amb propostes il·legítimes i il·legals? Fins i tot els seus propis assessors externs, antics amics la majoria, no l’han recolzat en aquest moment de l’avantprojecte de llei. Els pares, que van signar a través dels seus representants el Pacte Nacional, també estan decebuts.

Els pactes són per complir-los. Potser, vist el que ha anat passant en els passats mesos, el govern ha decidit complir altres pactes, que no eren públics, que eren ocults a la ciutadania, i que ara afloren perquè prefereixen donar-hi compliment. Doncs que s’expliquin. Si té una explicació passar de l’autonomia de centres a negar-la, d’un finançament raonable per a totes les escoles a negar el pa i la sal a l’escola d’iniciativa social, de respectar l’Estatut a saltar-se’l... Si tot això té explicació raonable, si negar drets consolidats és raonable...

Els pactes són per complir-los. En general, els compromisos de tot ordre, i més a un govern li són exigibles des de l’ètica política i des del més elemental sentit comú i seguretat jurídica. El senyor Chaves, a Veneçuela, ha utilitzat aquestes eines. Els resultats, ja ni els recordaré per respecte als milers de veneçolans que tenim prop nostre i que pateixen un exili per manca de llibertat.

40 años despues, Mayo del 2008

El departamento de educación a través de su máximo exponente, Ernest Maragall esta dispuesto a tirar para adelante un anteproyecto de ley sin ningún consenso con los primeros afectados; los padres. El anteproyecto recorta libertades vía reducción de conciertos de los colegios que libremente apoyamos y confiamos, vía financiación de dichos centros, vía la no libre elección por criterios de zonificacion que vulneran la libertad de elección de los padres, y recorta la pluralidad no dejando ningún atisbo de pluralidad ante la desaparición en el articulado de dicha ley de la denominación de carácter propios y ante la aun más grave alusión de categorizar el servicio de educación como un servicio publico en lugar de un servicio de interés publico que cualquier institución promovida por padres pueda tirar para adelante.
Ante tal situación de recorte de libertades, llega la hora de coger el relevo de nuestros padres del espíritu del mayo del 68, hemos de salir a la calle a defender nuestros derechos y nuestras libertades, la plataforma “Dret a escollir” ya ha hecho un llamamiento para manifestarse ante la conselleria el próximo día 9. Con el espíritu de lucha por las libertades no nos podremos quedar en casa, No podemos decir amen ante una intromisión en la educación de lo mas preciado que tenemos y en el futuro de nuestro país; nuestros hijos.


Juan Gratacos

Okupas de la educación

Publicat al bloc de Sunsi Estil.les (http://sunsi.weblog.net/2008/05/26/okupas-de-la-educacion/)


Dicen que la mejor forma de evaluar hacia dónde se dirige una sociedad es observar cómo se legisla en materia de enseñanza. Con razón Luis María Díez–Picazo afirma que no “es casualidad que la educación sea siempre una de las víctimas del autoritarismo político”. La guerra escolar tiene ciclos y cada X tiempo está en pie de guerra.
En Cataluña las posturas permanecen acuarteladas, armadas hasta los dientes. El combate se insinúa duro porque hay muchos padres con las ideas muy claras que se niegan a que sólo exista un formato educativo. La familia y la escuela son los ámbitos decisivos en la transmisión de valores. La razón es clara: desde la infancia hasta los últimos años de la adolescencia es cuando se forja la estructura mental, ética y espiritual de las personas. Familia y escuela deben ir coordinadas para no hacer de nuestros jóvenes seres desorientados, sin criterio propio.
Me quedo con la última idea. Creo que todo el mundo sabe reconocer una personalidad sin convicciones . Carecen de capacidad de reflexión; para reflexionar hay que barajar conceptos y valores asumidos. Cambian de rumbo según cambian los avatares de la vida. El no o el sí lo sustituyen por un “depende”. Son vulnerables y sucumben ante la demagogia. Todas estas características son el caldo de cultivo perfecto para generar una sociedad aborregada y conducirla sin resistencia. Es eso. Ahí está la clave. Todos iguales, con un pensamiento único sin fondo ni contrastes.
¿Que no? ¿Cómo se interpretan los siguientes puntos?:
-La elección de escuela se somete al domicilio familiar. Te toca ésa sí o sí…y punto. ¿Tanto les importa que caminemos un poquito más?
-La escuela debe ser laica. Este es otro punto que todavía no sé si la gente sabe qué implica. En las entretelas del laicismo se teje una ideología clarísima: la negación de cualquier trascendencia. De ahí al nihilismo (véase Nietzsche) hay un paso… y del nihilismo a la “náusea”(véase Sartre) otro.
-La escuela debe ser mixta. Les animo a que lean a Rosa Montero –feminista radical- cantar las excelencias de la escuela diferenciada. Éste no es un tema que sólo defienden los llamados “casposos” católicos. Es el resultado del estudio neuronal y de las diferencias entre varones y féminas. Tema interesantísimo, por cierto.
¿Saben cómo me siento? Como si un okupa se hubiera colado en mi casa y hubiera dicho “aquí me quedo, te guste o no”. Y una vez instalado, le da por opinar y poner la casa patas arriba y llenar la nevera con mi dinero y desbarajustar los horarios … y cualquier cosa que me toca hacerlo a mí porque para algo es mi casa.
Si no se graba a fuego, de una vez por todas, que la enseñanza es una actividad libre y la tarea del Estado es precisamente preservar esa libertad… Que cada cual termine la frase como quiera. Cualquier sinónimo de totalitarismo es válido.

dilluns, 26 / maig / 2008

Resposta a un article de Joan Boada

Apreciat Sr.Boada,
no sap quina alegria em dóna saber que a voster l' han escoltat. Encara que noto que el progressisme no arriba fins a on vostè voldria. Jo tinc un altre idea de progrés que m' agradaria que també fos contemplada. He llegit amb deteniment i respecte el seu article i comprovo que aquest concepte té un caire ideològic molt concret. Jo no m´identifico amb les seves propostes. Tampoc crec que siguin progressistes. Elprogrés implica sempre un pas endavant, trencar cadenes, ampliar la oferta, arribar a tothom. Catalunya és la suma de totes les minories. No oblidi que una llei que exclou una petita part d' aquesta suma no és una bona llei: és un pas enrera, construeix més cadenes i restringeix la oferta. Vosté parla d´escoles elitistes. No ho són, però ho seran en el moment que no es contemplin com una opció legítima com les altres. L' Avantprojecte retalla llibertats, disenya una escola que ve a ser un una peça de roba d´una sola talla en la que no hi entra tothom. Potser no ho ha pensat. Encara hi és a temps.
Sunsi Estil-les Farré

Perseguits per pensar diferent

Soc català, desde el dia que vaig nexier, probablement desde molt abans, potser ja desde que el meu avi va neixer a Borredà, entre Ripoll i Berga. Com el meu avi, les meves prioritats son la familia, la feina i l’educació dels fills. Ara La Generalitat em persegueix per pensar així. Això també li va passar al meu avi, el de Borredà, no el deixaven educar al seu fill com ell volia, en català, perqué era diferent. La meva diferencia no es la llengua, la meva diferencia és de ideologia, heretada del meu avi, amb ell també el van perseguir per pensar diferent. A casa hem fet sempre tot el que ha calgut per ser coherents amb la nostre forma de pensar. Per això portem els fills a una escola cristiana concertada, perque la nostra ideologia s´hi veu ben representada. Es una escola d’educació diferenciada, els nens hi van feliços, i els eduquen com nosaltres volem. Això ara és ser diferent. Portar-los a aquesta escola ens costa molt esforç i s’acrifici, però ho fem contents. A més, aquest esforç personal estalvia diners a La Generalitat. Però ni la felicitat dels nostres fills, ni l’estalvi de diners importa. Amb la nova Llei d’Educació de Catalunya, La Generalitat està disposada a pagar per evitar que els meus fills pensin com nosaltres volem. Tan de bo algún dia, a Catalunya, deixin de perseguir la meva familia, pel sol fet de pensar diferent.

Jaume Clotet

Unidos en la libertad

(Enviado por: Remedios Falaguera) , 25/05/08, 05:06 h

Lo que pretende el Anteproyecto de Ley de Educación en Cataluña es muy grave.El texto que ha presentado la Conselleria de Educació no sólo atenta descaradamente contra la libertad de enseñanza y el derecho de los padres a elegir el tipo de educación que quieren para sus hijos, que se recogen en el Pacto Nacional de Cataluña...
Pues bien, mientras los padres afectados nos movilizamos en una campaña titánica de recogida de firmas (http://www.fapel.net/leerart.php?id=517&s=7) ante esta descarada injusticia, desde otras comunidades nos llegan palabras de apoyo y optimismo, como estas:

Unidos en la libertad
Pensar que todos debiéramos tener un pensamiento único y absoluto, a cualquier persona nos parecería inadecuado, injusto, incongruente, utópico. Humanamente seria impropio de la naturaleza humana, imposible de aceptar estudiando el devenir humano a través de todos los tiempos. Nos moveríamos en el terreno de lo irreal.
Pero muy posiblemente, si aparcásemos el pensamiento absoluto y único, si habláramos de ponernos de acuerdo en lo básico, quizás podríamos ser más optimistas. Caería en el terreno de lo viable y factible la posibilidad humana de alcanzar estas metas. Vale la pena ponernos de acuerdo en lo esenci