Experiències internacionals

Per experiència personal, quan un govern ha de prendre una posició, una estratègia de país, sovint aixeca el cap i mira al seu voltant. Observa altres països, altres comunitats, estudia les seves iniciatives, si s’escau, les millora i les adapta. Els consultors n’hi diuen “benchmarking”

En el passat, a Catalunya, aquest exercici era en alguns àmbits estèril, perquè els nostres governants pensaven com a capdavanters, amb els riscos i oportunitats que això significava. Hem patit i ens ha costat, potser es van cometre errors, però també hem exportat iniciatives, maneres de fer, tecnologies i projectes socials. En l’àmbit de l’educació, dels moviments pedagògics, Catalunya sempre ha estat capdavantera, i ha sabut fins fa uns anys implementar un model de progrés i llibertat.

Ara ens trobem un govern que torna a fer, en l’àmbit de l’educació, l’exercici d’aixecar el cap i mirar al seu voltant. Els dos informes PISA publicats hi obligaven. Què hem de fer millor?
El govern mira Finlàndia. Però no serveix, perquè està basat en bona part en el gran prestigi i valoració social dels mestres i ensenyants. La miopia política de veure el curt termini i comptar-ho tot en termes de rèdits electorals no facilita la decisió.

Potser mira altres iniciatives, però finalment totes les solucions passen per dedicar més percentatge del PIB a educació, a inversió, en professorat, en formació. I això requereix temps, i la miopia política...

Hi ha models que destaquen, que basen el seu èxit en la implicació de la família, primers educadors, en tot el procés educatiu. Però també cal descartar-lo; portem vint-i-cinc anys intentant carregar-nos la família com a cèl·lula bàsica de la societat, com a lloc de formació en valors i virtuts. No rectificarem ara; la miopia política...

Finalment, triant i remenant, sembla que s’ha trobat el model: el que es va aplicar durant els anys 50 a 80 a la Unió Soviètica i als països de la seva òrbita: planificació escolar, planificació d’alumnes, planificació del projecte, sense caràcter propi o diferencial, igualitarisme (que vol dir igualtat injusta o fictícia), sense dret dels pares a triar model o escola, municipalització de l’educació creant un projecte educatiu on “la ciutat” educa enlloc de la família; negar a la iniciativa social crear escoles, doncs qui té el monopoli de l’educació és l’administració, que des de la seva cúpula determina i manipula ideològicament alumnes, mestres i famílies.

Als països de l’est d’Europa, porten més de quinze anys sense règim comunista. I els devia semblar tant interessant, que estan fugint d’aquest model “cames ajudeu-me”: les famílies estan invertint el seu temps i els seus recursos en fer-se les escoles que volen per als seus fills. Nosaltres som tan llestos... Evidentment el senyor Maragall o el senyor Boada deuen estar encantats de la vida, doncs aquest és l’entorn de llibertats a què aspiren per a Catalunya, sota un discurs d’aparença democràtica.