dimecres, 11 de juny del 2008

Pirates del Carib - Crònica del contramestre al capità


Diuen que els capitans més vàlids ho són, entre altres coses, per la seva capacitat de rodejar-se d'una tripulació amb molta capacitat, intel.ligent, amb sagacitat i iniciativa.

Crec que en aquest bloc ja hem comentat abastament sobre la gran capacitat, intel.ligència i sagacitat demostrada pel nostre benvolgut capità Maragall. Sap què vol i com ho hauria d’aconseguir. Té una gran visió de la comunicación, dels seus mecanismes (i de la praxi), té domini de l'escena, del dramatisme (des del punt de vista teatral), i dosifica bé les intervencions, que el seu natural tímid volen que siguin el mínim possible, potser per no haver de rectificar en públic allò que erra en privat, o des de la barrera. Però ara fa de capità, i això no pot ser. Com a molt pot enviar als lleons als seus acòlits més fervents: el contramestre, per exemple. O posar-se proteccions en forma de direcció general de relacions amb la comunitat pirata.

En aquest sentit, crec que és conscient que aquestes “defenses” li servirán per abarloar-se, pactar i ballar un minué polític, però no per parar l’embestida del vaixell de tota la comunitat dels corsaris, bucaners i pirates.

Aquest vespre s'ha produit una escena que no m'atreveixo a qualificar, perquè estic segur que podria ferir sensibilitats. M'abstindré. Només miraré de fer una descripció i que qui llegeixi això en tregui conclusions: una "taula rodona" entre el senyor Contramestre i una diputada del Parlament, de la oposició, naturalment.

Avançaré el resultat pels que van malament del cor: vapuleig immisericorde i pallissa per K.O. Ha perdut el Contramestre, naturalment, tot i que sortia amb avantatge, però no ha sabut aprofitar-la prou, i ha iniciat la seva intervenció amb una referencia al contingut de la llei del pirata. Poc convincent, fluix.

Les andanades li venien primer des de babor, en forma senzilla, planera. Però alhora amb la contundencia que la raó conté. I no ha calgut gaire munició per tombar les veles majors.

Evidentment el Contramestre no es volia rendir sense lluitar, però ha estat inútil (l’esforç). Cap dels arguments esgrimits tenia força ni convicció.

Acabades aquestes, les andanades li han arribat per la proa, babor i estribor. Hi havia pirates - pares; bucaners -sindicats; corsaris -titulars. La dignitat no li permetia la rendició, però s’ha quedat virtualment sense màstils, pals ni veles; donant fins al final trompades a tort i a dret, dient ara una cosa i després la contrària, defensant el que és indefensable, prometent consens, assegurant incorporar a l’avantprojecte el pacte nacional, garantint reunions del comité de seguiment del pacte.

Fins al final ha estat intentant salvar els barrils de rom i pólvora de la sentina. El tresor, però, és en perill. Encara no han entès que és patrimoni de tots, que el progrés de la societat no depèn d'una llei (només), sinó del respecte per la llibertat, la diversitat, els drets.