Noves de la LEC

Feia dies que no tocavem el tema.

Des que va sortir de l'àmbit del govern i ha entrat al del Parlament de Catalunya, han passat coses interessants i s'han dit coses notables. Especialment per part del conseller Maragall: ja les podia haver dit abans, ja les podia haver assumit abans, i ja les podia haver posat al text del projecte de llei, no? Ja està bé veure la llum, però ara la feina la té més complicada, perquè si hem de creure (jajaja) en la separació de poders (jajaja, perdó), l'executiu no hauria d'influir en el legislatiu.

Però en aquest cas cal esperar i desitjar que el conseller i el president Montilla facin realitat el que diuen i, sense influir en el legislatiu, esmenin la llei a través del grup parlamentari que els dona suport i esdevingui veritablemente una llei de pais, sense sectarismes.

Però per tal que ens creiem realment que la LEC serà com volem -i com diu el conseller- en temes com l'escola concertada, els diferents models i metodologies pedagògiques, la llibertat d'escollir dels pares el projecte educatiu (admissió d'alumnes, zones), de les escoles a ser diferents, de la llibertat de curriculum, etc. etc.-, caldrà canviar força coses de la llei.

Però sembla que ja hi ha ha qui té -argot polític- capteniment sobre com hauria de ser la llei. (http://www.vilaweb.cat/www/ep/noticia?noticia=3072438). Potser al final serviran d'alguna cosa les 225000 al.legacions, les esmenes dels titulars de les iniciatives socials, i multitud i multitud de pares i mares de Catalunya força "emprenyats" amb la manca de llibertat i la manca de respecte per la diversitat.

Però ara ja és l'hora dels polítics que ens representen, que ens representen, que ens representen (potser ordinàriament no caldria repetir tres cops una cosa, però en aquest cas ens gastarem una mica...). I ara és quan ells tenen l'encàrrec de fer d'un projecte de llei, una llei de pais, que faci que ens duri molts anys. Però perquè duri molts anys hauria de "desmarcar-se" de les previsions de la LOE, no repetir els seus plantejaments, articles, frases, etc. Perquè si no, a la que canvii la LOE, s'acabat la LEC: tornarem a obrir el meló, i no sabrem com acabarà.

Cenyim-nos a formular els principis generals, els que diu la constitució i l'estatut sobre la llibertat d'educació (en tots els seus aspectes!!!!!), establim aquells temes que ens puguin diferenciar d'altres (per a bé!!!), que qui governi a Catalunya la pugui aplicar durant molts anys, sigui el partit que sigui (el que guanyi les eleccions o el que governi, tan se val...)

El Pacte Nacional per l'Educació tenia una gran virtut, que caldria recuperar: la voluntat de fer. Però sense fortalesa (que és una virtut, escolti), la voluntat queda en no res, i se'ns esmuny tot entre els dits...

I a què hem d'estar amatents??? Doncs a tot allò que passi al Parlament:

• Sovint les comissions es poden veure per internet (http://www.parlament.cat, a la dreta de la pàgina inicial, hi ha l'agenda);

• Es pot consultar tota la documentació relativa a la llei (http://www.parlament.cat/porteso/rec_doc/doc_parlam/Index.pdf);

• Es poden seguir els tràmits de la llei a l'expedient del Parlament (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE06/IE0602?STRUTSANCHOR1=detallExpedient.do&criteri=200-00043/08&ad=1).

En segon lloc (molt en segon lloc) a totes les declaracions que vagin publicant-se als diaris i televisions: preses de posició per part dels grups parlamentaris i dels polítics, i copsar qui està pel pais i qui per la ideologia i el sectarisme, veure qui vol sumar i qui vol restar, qui respecta i qui menysté, qui vol llibertat i qui no, etc.

El que no ens agradarà (a ningú) és sentir al conseller o a algun polític dient: jo ja volia... jo pensava que... jo ja vaig dir que... Això sona a excusa infantil (o d'adult immadur) per cobrir-se les esquenes davant dels qui representen, els qui representen, els qui representen (diu el ressò de les muntanyes...). El que val és posicionar-se, mullar-se i buscar la llibertat, la qualitat (excel.lència en diu el conseller), i la justícia (que m'agrada més que equitat, perquè això significa tots iguals, i la justícia és donar a cadascú el que li pertoca).

Doncs vinga, a mirar què passa i a treballar perquè la foto no sigui realitat; i si algú coneix un diputat, que li expliqui (delicat) que vol justícia i llibertat...

La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

Des del bon rotllo

Suposem que el nostre conseller vol, realment, una llei de país. Una llei de país no pot anar contra algú que forma part del país. Una llei de país no pot deixar de banda realitats que existeixen, que funcionen, que són excel.lents en gran part i que, a més, li surten bé de preu al país!!!!

Qui, si no és encegat per una passió ideológica intolerant, podria subscriure el plantejament anterior???

Suposem que el nostre conseller d'educació vol, realment, un país que tingui persones lliures (és a dir, que fan allò que està bé i és correcte perquè els dona la gana), formades, capaces de prendre decisions responsables, assumint les conseqüències d'allò que han decidit (qué difícil és això!!!). 

Perquè proposa una llei que menysté la llibertat més elemental dels pares a triar escola, projecte educatiu, projecte docent, ideari???

A la vista de l'actual redactat del projecte de LEC, hem de suposar que el nostre conseller vol un sector públic a l'educació fort, potent, capaç de generar coneixement, capaç de generar valors socials i personals basats en la nostra tradició filosòfica occidental. La LEC, no ho podem  deixar de dir, té punts interessants: posa les piles al sector públic pel que fa a la direcció de centres i a  l'avaluació: per això genera rebuig entre un sector del professorat (bé, de fet entre un sector dels sindicalistes que no estan a l'aula ni a l'escola i que veu perillar l'statu quo).

Però no hauria de ser mai en detriment de l'escola d'iniciativa social, dels projectes pedagògics que volen excel.lència, dels milers de pares i mares de família que busquen en les diferents opcions i escoles el millor per als seus fills. Es d'una supèrbia sense límits pensar que el sistema públic i únic que planteja la LEC ha de satisfer tots els pares i mares de Catalunya. O supèrbia o manipulació malintencionada. O és que algú pensa que el 40% dels pares de Catalunya, són idiotes i només volen mal per als seus fills?

Cal insistir que la llibertat és el millor? Cal insistir que els drets dels pares són inalienables? Els jutjes no paren de donar la raó als pares: és prioritari el dret dels pares a triar escola que el de l'administració a la planificació.

I ara, més propaganda; no us ho perdeu. Feu comentaris, difoneu-lo per correu electrònic: els pares de l'escola d'iniciativa social estem en lluita, i d'això en sortirà guanyant el país !!!

http://www.youtube.com/watch?v=d1J0K03a8oc 

http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow

Video interessant

 

La foto ilustra una persona encadenada, amb una mordaça a la boca. Però els fets són tossuts, i la tecnologia també.

No us perdeu aquest vídeo penjat a youtube

 (http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow)

A la tele segur que no el passarien: llista d'excuses:

- "és molt llarg...",  (o molt curt)

- "és molt curt...", (o molt llarg)

- "la imatge no correspon amb les nostres expectatives...", (ni amb les del govern, no et...)

- "això és relatiu...", (un dret o és o no és; i el de llibertat d'educació, ho és)

- "hi ha qui pensa diferent i no podem ofendre..." (ofen la manca de llibertat)

- "cal escoltar les dues parts..." (com si no haguéssin dit ja la seva...)

Algú se li acuden més excuses dolentes?

Feu-ne difusió perquè tothom ho sàpiga. Els mitjans de comunicació no s'han fet prou ressò de la gravetat d'aquest tema. Internet ens dona una nova oportunitat.

El finançament

Vaig llegir fa unes setmanes un article molt encertat, o una carta, d'un professor d'institut. No era un malvat professor de la privada, escanyapobres i insolidari, tiranitzat per un director més malvat encara, dilapidador de l'erari públic (que ni veu ni administra...). Aquest professor (malvat i tal...), escrivia més o menys el següent (més elaborat, justificat i explicat): educar (els edificis, els mestres i professors, els materials, la llum i l'aigua, els ordinadors...) costa (molts) diners, i no es valorarà l'educació mentre tot sigui absolutament gratuït.

La setmana passada, una notícia al diari: la conselleria deixarà de banda un programa pilot que pretenia la gratuitat del transport per als infants. L'argument del responsable (un bon pes pesant del PSC, un partit que pressumptament desgoverna al departament d'educació), és el mateix que el nostre malvat professor d'institut.

La coincidència no passaria de ser això, si no fos pel greuge dramàtic de comparar un servei d'interès públic (decissiu per al país i que s'entesten que sigui gratuït per a tothom ) amb un servei de transport prestat pel sector públic. Cal valorar més el transport públic, la "mobilitat sostenible", la "col.lectivització" del transport. Cal menystenir l'educació dels nostres ciutadans?

L'informe PISA ha estat objecte d'una darrera munyida per part de la Fundació Bofill. Un resultat interessant: els alumnes nouvinguts tenen un fracàs escolar molt inferior (10% front al 30%), si estan a una escola concertada. Es a dir, finalment valoren allò que costa uns diners i hi ha famílies disposades a valorar, a canvi d'uns euros.

Cal distingir valor i preu, ho vaig aprendre d'un professor universitari (de la pública, eh?).  Que cadascú faci la reflexió que vulgui.

Sobra l'administració, sobren els sindicats i sobra la llei

Sobren tots ells.

Jo no sé què passa, però sembla que els altres "actors" del sector educatiu, els que compten de debò: pares i professors, estan més d'acord del que sembla...

El senyor Cuní convoca pares i professors a un programa de televisió, i sota la pregunta de si els pares menystenen els professors, es crea un debat que, finalment, sembla que va en la mateixa direcció per part de TOTS els pares i GAIREBÉ TOTS els professors (llevat els que defensaven la llei...), i els espectadors que són presoners de la pregunta, que és una generalització perillosa. Potser el debat caldria haver-lo centrat en altres aspectes socials, educatius, legislatius, d'estil polític...

Hi va haver gairebé unanimitat en la recuperació del criteri que qui educa és la família, els valors de l'esforç, l'autoritat, la disciplina, la puntualitat, l'ordre... Semblava molt clar, fins i tot als professors, que si es pot triar escola les famílies s'impliquen més en el procés educatiu i hi ha molt més "bon rotllo"...

Al final, les conclusions queden per l'espectador, i un pot arribar a la conclusió del titular: sobren l'administració, els sindicats i la llei. Equitat i excel.lència: qui creu que un mestre o un pare no estan d'acord en això? Qui pot pensar que una escola, la seva direcció, el claustre, les famílies no volen el millor per a les famílies, per als alumnes, per als fills...? Potser els qui pensen que ens cal una llei com la que tenim en fase de projecte.

Doncs avortem-lo. Que les comissions del Parlament el tirin enrere, ara que poden. És en benefici de la societat, en benefici dels pares i mares, professors i alumnes, en benefici de la pròpia llei, que pot néixer coixa d'entrada: el consens és impossible perquè el projecte de llei està ideologitzat.

Què quedarà? les trampetes que ha anat fent el conseller amb el tema de les zones educatives, els convenis de corresponsabilització, i tot allò que l'administració s'hagi anat prenent com a propi a les comissions d'escolarització en contra de les famílies i a favor d'una planificació mal entesa i pitjor feta.

I per acabar, més soroll al canal: l'informe de la Fundació Bofill. No perquè sigui cert ha de ser oportú. Us el podeu llegir aquí, tot vé de l'informe PISA. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_premsa_DEFINITIU.pdf

Fins que no es compti amb els pares en el procés educatiu, anirem malament; però de debò, no al consell escolar o a l'ampa, sinó al dia a dia de cada fill, de cada alumne. Cal formació als pares, naturalment. Les AMPAs, les seves federacions, l'administració de la Generalitat caldria que invertissin en formació de pares. El que passa és que això és renunciar a manipular el sistema i renunciar a malmetre i manipular les generacions futures, i els qui ens governen no estan disposats a això.

Escalfant motors

Hem passat un necessari parèntesi estival. El descans ens ha servit per reflexionar? Per desconnectar? Per preparar el nou curs? De moment a la web “autobombo” preparada per la conselleria sobre la LEC no hi ha novetats. I no és que no s’hagin produït. Segurament molts ciutadans hauran volgut accedir a l’apartat de “Participació” i els ha estat impossible perquè s’han encarregat que no s’hi pugui accedir per fer preguntes al conseller.

 

Aquests darrers dies s’ha publicat l’oposició frontal a la LEC de la Cambra de Comerç de Barcelona. No és un “jugador” petit ni menyspreable. El sector empresarial s’hi juga molt amb l’educació del nostre país, tot i la “dicotomia” que viu l’empresariat (del sector no educatiu) que sovint demana al sistema persones amb valors i no és capaç de generar-los ni a les seves organitzacions ni entre els seus consumidors. Potser caldria parlar amb els publicistes, també.

 

Bé, també els darrers dies han sortit a la premsa notícies sobre els costos de la plaça escolar, tant de titularitat pública com d’iniciativa social. Qualsevol anàlisi mínimament honest hauria de posar vermell de vergonya als qui acusen la concertada de “treure” els diners a la pública. Potser és un tema de millor gestió, potser caldria que fins i tot des del propi govern es promogui, defensi I financii millor l’educació que els pares trien per millorar l’equitat i l’excel.lència.

 

Enganxo a continuació, tal qual, un document que he rebut aquestes vacances al correu, procedent d’una font fiable. Comenta la notícia de LV del dia 14 d’agost i un document de l’AEC.

Si algú sent la necessitat d’escriure al conseller o als directors dels diaris del nostre país, té dades per difondre…

 

 

La escuela concertada española recibe 5.000 millones anuales

 - MADRID. Efe

La escuela concertada recibe unos 5.000 millones de euros al año en concepto de conciertos y subvenciones de las respectivas comunidades autónomas. En términos absolutos, Catalunya y Madrid son las que más dedican a conciertos y subvenciones, 936 y 685,7 respectivamente, lo que representa un 22,1% de sus respectivos gastos en educación no universitaria.

En términos relativos, es el País Vasco, con un 30,7%, la comunidad que más dinero destina a esta partida, mientras que Canarias (7,8%) la que menos. Tras Catalunya y Madrid se sitúa Navarra (21,9%), y le siguen Cantabria, Comunidad Valenciana y Baleares, que destinan un 20%. En la media, sobre el 17% están Aragón y la Rioja, y por debajo Castilla y León (16,5%), Murcia (14,1%), Galicia (13%), Andalucía (12,5%), Asturias (11,8%), Extremadura (8,6%) y Castilla-La Mancha (8,3%).

La red de escuelas concertadas no es homogénea en todo el territorio ni la política de concertación de las distintas comunidades tampoco. Los datos, referidos a 2006, dados a conocer por el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte, reflejan que las consejerías y el Ministerio gastaron poco más de 36.930 millones, de los que 27.669 se destinaron a la enseñanza no universitaria, 5.000 de ellos a conciertos y subvenciones.

Cada año, los presupuestos del Estado fijan el importe mínimo por unidad escolar y nivel de enseñanza, el concierto, que las comunidades pueden aumentar. Este se distribuye entre los salarios de los profesores, incluidas cargas sociales, gastos variables y otros.

La escuela concertada lleva tiempo demandando una revisión del concierto por considerar que no refleja el coste real de la plaza escolar.

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20080814/53520374584.html   

 

Según la Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada representa un 53% del coste de la plaza escolar pública.

 

Visto que 5.000 millones son sólo el 53% del coste, si tuviera que pagar el 100% haciendo públicas las escuelas concertadas, el desembolso sería de 9.500 millones. Luego actualmente el estado se está ahorrando 4.500 millones anuales gracias a las escuelas concertadas.

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"El costede una plaza escolar para el Estado es de unos 3.500 euros anuales."

"...establezcamos en 6.000 euros el coste anual de una plaza universitaria"

"... Nuestro joven amigo llevaría consumidos a estas alturas de su vida 82.075 euros procedentes de la renta de sus compatriotas. Y todavía no ha dado un palo al agua."

"En el momento de su jubilación habrá sustraído de la renta nacional un millón de euros en concepto de salario. Súmenle a partir de ahí los programas subvencionados del Inserso para visitar Benidorm cada mes de enero y los gastos que ocasionará, gracias a la flamante Ley de Dependencia, si al final de sus días se pone pachucho. En fin, una burrada de dinero "

 http://cesaryo.blogspot.com/2007/01/es-posible-pasarse-la-vida-entera.html

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"Según el Estudio sobre las escuelas de la AEC (Agrupació Escolar Catalana) del año 2000, la administración financia alrededor del 60% del coste de la plaza escolar y por consiguiente los titulares de los centros deben asumir el 40% restante."

"-Coste plaza pública: 4.200 euros/año No incluye conceptos como la amortitzación, inversiones, transporte escolar, comedor ni extraescolares.

-Coste plaza concertada: 3.600 euros/año Incluye todos los conceptos tanto los concertados como los que no lo estan.

"Según la propia Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada le representa un 53% del coste de la plaza escolar pública."

http://www.edad-vida.org/_oev/Ficheros/JoaquimTriadu.pdf

 

El camí de l'èxit

El conseller Maragall ens mostra el camí, com si fos un d’aquests infumables “reality show” que la tele ens escup diàriament, ens ensenya que per tal de tenir èxit cal una fórmula ben senzilla: mentir, enganyar, manipular, i tot això amb una dosi extraordinària de cinisme, de falsedat. Ha de comptar, però, amb els còmplices necessaris entre els acòlits (estòmacs agraïts) dels mitjans de comunicació.

Des de fa ja molts dies parlem de la “brunete mediàtica” del conseller. Més o menys explícits, més o menys tapats, els membres de l’orquestra mediàtica del conseller ja està tocant els diferents moviments, que recorden aquells moviments de l’obra de Johann Sebastian Mastropiero:

1. Enunziazione in tempo de menuetto;
2. Hipotesis agitata;
3. Tesis;
4. Demostrazione, ma non troppo;
5. Finale presto, con tutti.

Cadascún dels diferents “moviments” que està seguint el camí del (ara per ara) projecte de LEC són fàcilment identificables per a tots aquells que han seguit de prop el tema. Molt em temo que aquests han estat els professors, els pares, els titulars de la iniciativa social; segurament no han estat els de la menjadora, diguem alguns “periodistes” (gairebé a sou, podriem dir), que ara desbarren al so que toca el conseller.

Espero que no acabem al Parlament amb un “finale presto”, sinó assenyadament amb una llei de país, de veritat.

Per a mostra un botó:

Hi ha dos articles recentment publicats a l’Avui i a La Vanguardia, que són un fidel reflex de l’estratègia, en el tempo “demostrazione, ma non troppo”; glossarem només uns bocinets.

Diari Avui, editorial pàgina tres del dia 1 d’agost de 2008.

1. “… posa en marxa un model educatiu que ha de satisfer a tots els sectors.” Es evident per a la majoria que això no és cert, i el fet que CCOO hagi demanat la dimissió del conseller i que tingui a pares i escoles d’iniciativa social molt enfadats no ho avala.
2. “Entre els avantatges de la nova llei d’educació, que va ser acollida amb alguna reserva des d’IC-V”. Primer no és una nova llei, sinó un projecte de llei que ha de passar pel Parlament. Retorçar deliberadament el llenguatge i el que significa ha estat una especialitat del periodisme i els polítics d’esquerres. Segon, cal tenir poca memòria (abans en deiem cinisme o barra) per considerar com “alguna reserva” mostrar una oposició frontal al projecte al si del consell de Govern.
3. “…és important assenyalar el consens que ha presidit la seva elaboració, amb l’objectiu de satisfer tots els ciutadans…” “ I la col.laboració de l’oposició amb les seves aportacions que han quedat recollides en el projecte”. On ha estat en els darrers mesos el que ha escrit això? Potser ha estat per aquí, però poc atent; ens preguntem si potser perquè ja tenia la instrucció d’escriure allò que li diguessin des de la conselleria…
4. “El nou marc legal del servei d’educació català (…) posa un nou èmfasi en l’adaptabilitat, l’eficiència, els resultats i l’orientació d’un model educatiu que reflecteixi la identitat i la pluralitat del país”. Identitat i pluralitat? El text del projecte de llei menysté la diversitat, menysprea i castiga a diferents models pedagògics existents, com l’educació diferenciada, intentant uniformar-los ideològicament sota una feblíssima capa d’autonomia. Els projectes de centre o idearis són bandejats, si més no perquè una llei hauria de parlar amb intensitat del que és rellevant, i d’aquest tema no en parla gaire…

 

Ja ho veuen…

Anem amb La Vanguardia. També és del dia 1 d’agost.

La “Llei Maragall”, diu el títol. Si miren més avall, en aquest bloc, molt ens temiem que aquest era l’horitzó del conseller: passar a la història batejant una llei, encara que sigui a costa de no-consens, no-pau, no-sentit comú, no-llibertat.

1. “…reconocimiento al conseller Ernest Maragall, que con tanto teson y entre tantas dificultades la está sacando adelante.” Això em recorda a aquella mare que tenia un fill cabut fins a l’exasperació, i en deia tenacitat. Fer virtut del defecte és cosa de mares amantíssimes.
2. “ El cambio contó con diversos principios, siendo a mi entender muy relevantes la mayor igualdad entre centros públicos y privados –evitando así que con el dinero de todos se consolidaran dos calidades diferenciadas-“. I es queda tan tranquil. Es carrega amb una frase a la concertada, sembrant el dubte sobre la diferència de qualitat i acusant la concertada de tots els mals de la pública. No ho diu expressament, però està en el discurs maniàtic i fal.laç d’alguns manipuladors poc entesos.
3. “… según la democratica idea  de que los criterios de admisión de los alumnos deben ser iguales (hoy, la concertada selecciona, ergo discrimina)”. De nou la ma i el criteri mentider de l’esquerra intolerant torna a sortir. Si fos cert que la concertada selecciona, caldrà demanar les responsabilitats als inspectors de centre, a les comissions d’escolarització municipals, als delegats i delegades territorials d’educació, que consenteixen aquest fet. Senyor conseller, sigui diligent i expedienti ràpidament totes aquestes persones i organismes per no complir la llei. Els esmentats elements del sistema educatiu dediquen força part del seu temps a “posar la lupa” en el procés d’admissions, especialment a la concertada. I seria a ells atribuible, en l’actual entorn de control inquisitorial i pèrdua de llibertats. Però afortunadament per al país, això no és cert.

 

Retorçar la veritat, fent que la mentida sembli veraç; insistir en els arguments (erronis) propis, fa que semblin veritats; desprestigiar l’adversari amb frases plenes de falsa magnanimitat; atribuir als altres el que no s’ha dit o no s’ha fet… sembla que aquest és el camí de l’èxit.

Cinisme, descaro, barra

S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).

Cal mobilitzar-se?

Primera pregunta: Perquè caldria mobilitzar-se?

Segona pregunta: Per a què caldria mobilitzar-se?

De ben segur que cal mobilitzar-se, perquè la llibertat està en perill. Sota l’excusa demagògica de l’excel.lència i l’equitat ens volen fer passar per l’adreçador. Bé, millor dit per l’embut: el clàssic embut socialista que han estat practicant durant anys i anys.

Ara el forat petit de l’embut és cada cop més petit, cada cop més estret.

Hem anat avançant per l’embut, però cada cop és més estret i, per passar-hi, la nostra societat ha anat deixant enrere cada cop més coses: primer  el que anava semblant, tot i no ser-ho, més prescindible, i aleshores hem acceptat el relativisme “blandi blub” que mana a la societat: social, econòmic, moral; hem acceptat que la família ja no és una cosa (concreta, amb una finalitat, amb uns beneficis personals i socials); hem acceptat que la vida comença i acaba quan a l’administració “li peta”, influida per pseudo-intel.lectuals (ideòlegs de pa sucat amb oli) que dicten la nova ètica social, a la que tots hem de plegar-nos.

Allò que és realment més important; la vida, la persona, la família, la intimitat, la trascendència, la llibertat, la responsabilitat, l’exigència, l’ordre... tot és relatiu, tot és prescindible per passar pel tubo, pel foradet de l’embut, per arribar al paradís socialistoide buit de tot el que és important.

Perquè ens hem de mobilitzar, doncs? si anem estupendament, “tot avall”, i ens anem desempellegant del que “sobra” per passar per l’embut. Quina mandra anar contra corrent, quina mandra haver de recuperar tot allò que, per mandra, hem renunciat en el camí de baixada; total, ja ens haviem fet a la idea i ja teniem la nostra pròpia justificació moral i intel.lectual... Quina mandra!!!

Però potser val la pena fer-ho, per recuperar allò que som i que volem exercir cada quatre anys a les urnes. Potser val  la pena recordar als nostres dirigents que estan allà perquè els hem posat nosaltres, que no tenen un dret absolut a fer el que vulguin amb els nostres drets. Potser cal dir-los que no volem que ens manipulin, que tenim criteri propi, que volem ser lliures, i que volem educar els nostres fills com nosaltres, els pares, volem fer-ho. I que cada pare trii el model que vulgui, i si en falta algún, que lluiti per assolir-lo: hi té dret.

Per a què mobilitzar-se, és la segona pregunta. La dignitat de cada persona mereix que ens mobilitzem? Val la pena recordar-nos que la llibertat d’educar els nostres fills no ens la poden manllevar? Ser conscients dels nostres drets i exercir-lo, ser conscients de les nostres responsabilitats I no delegar-les a ningú: ni a l’administració, ni a l’escola, ni a la minyona, ni al cangur, ni a la tele, ni als avis. Els pares manem en l’educació dels nostres fills. I el trist és que calgui anar recordant la constitució, tan sovint que la gastem. No caldria, però hem anat deixant tantes coses en el camí de baixada cap al foradet de l’embut, que sembla que recuperar el que és nostre sigui un favor que ens han de fer. 

Comença el vals

Ja tenim totes les peces del ball, i pot començar el vals. La política té aquestes coses, aquests divertiments. Els partits es miren les coses, sovint, des d'un punt de vista global. Sempre hi ha un punt de renúncia, de pèrdua, de transacció, si allò troncal o cabdal al meu discurs és respectat. Una reverència pactada, unes passes mesurades, al ritme que toca l'orquestra. Finalment tots els participants queden al lloc d'on van sortir...

A l'educació, hi cap la transacció? Crec que no podem permetre'ns com a país, que ens passem els anys (els darrers trenta així ha estat) transaccionant, canviant, modificant el sistema educatiu, en funció de qui governa. De fet la trasacció i el pacte ja existeixen, i es diu Pacte Nacional per l'Educació. Només calia posar-lo en articulat.

És clar que el conseller ara ja comença a tenir el protagonisme que no ha volgut fins ara: la roda de premsa d'avui (dimarts 30 de juliol) ha estat un exercici de demagògia, de disfressar la veritat amb girs, epítets, descripcions poc concretes. I els diaris hi entren al drap, qué innocents!. O potser no tant... (allò de la menjadora, ara recordo...) Ara sembla que qualsevol que estigui contra el projecte de LEC és poc menys de antipatriota, perquè estem parlant d'un projecte de país, que compta amb la convicció sincera de tots els sectors de l'educació (pares, mestres, patronal, alumnes...) Quanta mentida!!!!

Però ara és el moment dels polítics, al Parlament, amb unes regles del joc taxades, uns terminis, unes formalitats... i també unes aritmètiques que, vulguin o no, són molt sàdiques. Potser caldrà anar passant pel Parlament per recordar als polítics que els pares existim, que volem que els nostres drets es respectin, que volem llibertat. I si cal anar amb alguna cassola perquè no es despistin, doncs hi haurem d'anar.

Sortosament (o gràcies a la comissió jurídica assessora, caldria esbrinar) el concepte de servei públic ha desaparegut. Malgrat que els antiquats de l'esquerra síndria (verda per fora, vermella per dins), ja han dit que confien entrar esmenes en aquest sentit. Ara veurem l'abast de les cessions al tripartit: primer van ser els transvassaments; ara serà la MAT?, o bé les medusses?, o el "pla bombeta" del ministre d'indústria, o qualsevol altra xorradeta...? Això és molt poc seriós.

Si el projecte no millora al Parlament, que NOMÉS vol dir assemblar-se mínimament al Pacte Nacional per l'Educació, tindrem un nyap i tots els sectors en peu de guerra un altre cop. I amb la crisi (bé perdó, suau desacceleració econòmica), les hipoteques, els llibres, les quotes bestials de l'AMPA d'alguns centres públics, les aportacions voluntàries però necessàries, i la Visa (ex visa, perque s'ha fos durant l'agost per efecte de la calor), etc. el personal estarà bastant encabronadet (perdoneu l'expressió) com per acceptar una LEC com la planteja el govern. Perquè no oblidem que ara, el responsable del projecte de llei, no és només el conseller, sinó el govern presidit pel M.H. sr. Montilla.

Recordo una pel.lícula de cinema, on hi havia un fantàstic ball: un saló amb grans columnes, bordejada de grans finestrals i portes cap a un jardí encisador. Unes aranyes que penjaven dels sostres policromats; l'orquestra tocant valsos i peces divertides... Les regles socials de la urbanitat tot ho gestionaven, tot semblava sota control, totes les expressions estaven estandaritzades, res es movia un bri del que estava establert pel protocol i l'etiqueta.

Espero que no ens passi això, al Parlament, sinó que s'acabi com acabava aquella pel.lícula: una monumental batussa provocada per l'amor a la veritat, que mou els cors i els esperits de les persones, fins i tot dels que es dediquen a la política.

No cal que aquest ball acabi a bufetades, però sí cal que el políticament correcte o les transaccions interessades no deixin que la veritat i la llibertat quedin bandejades, ignorades o enterrades. Anem al que és essencial: la llibertat, la diversitat, la qualitat, l'equitat, l'excel.lència. Tornem al Pacte!!!

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

La ma estesa

El conseller Maragall ha instat a les veus crítiques amb l'avantprojecte de la LEC a veure el projecte de llei que aprovi el Govern. Diu  que serà fruit de tot un procés de diàleg i, segons les seves pròpies paraules, no es tracta d'un compromís de mínims, sinó una síntesi de màxims.

Si això és veritat, que ho hem de veure encara, potser ens agradarà una mica. El que em preocupa és que els màxims que contemplarà també seran els d'altres postures radicals i específicament contràries a la llibertat d'elecció dels pares. Quins equilibris haurà de fer el text?

"By de way", que diuen els anglesos, estem esperant que el govern aprovi un text que ningú ha vist. També diuen "wait and see". Aplicant això, ens podria passar el que va passar amb el text de l'avantprojecte? Hi havia esperances molt grans posades en un text que havia de respectar l'Estatut, el Pacte Nacional i el document de Bases... Però el resultat va ser força galdós. Així que "wait and see", i una ma estesa...

He sabut que el conseller, a Tribuna Barcelona, va fer un discurs sobre educació que, segons un article d'El Periódico (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=527305&idseccio_PK=1006) , volia salvar el món... Mentre salvi l'educació dels nostres fills en tindrem prou, senyor conseller, que no és poc!!! I ja sap que la llibertat, la diversitat, l'exigència, la disciplina, l'esforç, el respecte, la formació dels pares i la seva implicació, són els elements que fan que un sistema educatiu excel.leixi. Ho està dient als seus discursos, però no he sabut trobar-ho al text. Comenci per eliminar tot el referent a l'admissió d'alumnes, que no hauria de ser-hi. Flexibilitzi el sistema amb una llei mínima que contempli els màxims. Però els màxims de llibertat, diversitat, exigència, etc. etc. Deleixo per llegir el projecte de llei, i també el dictamen del Consell Escolar de Catalunya i els seus vots particulars, així com el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

Mentre esperem, podriem comentar les darreres novetats educatives de la conselleria, que han estat als mitjans els darrers dies: les EBE. Li donariem tots un aprovat a la mesura (ara l'explico), només (allò de les mates "si y sólo si") es respecta el dret dels pares a triar el projecte educatiu, l'escola que vulguin per educar als seus fills... Els EBE són els "Espais de Benvinguda Educativa", espais on alguns dels nouvinguts i les seves famílies s'hi relacionin i romanguin un breu periode de temps per tal d'adaptar-se al seu nou entorn social, educatiu. De nou, "wait and see"... Cal seguir respectant els drets de triar escola dels pares.

Pessebrisme

Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

I ara que diu?

Avui el Conseller Maragall ha dit això: "La Llei, vull remarcar-ho, és un instrument. Les Lleis per sí soles no solucionen res. Ens en sortirem no només per aplicar un article concret. Ens en sortirem si estem construint un sistema entre tots. Si tots hi som presents, si tots hi tenim veu, i possibilitat d’afegir-hi el què calgui. Per recuperar la confiança en vosaltres mateixos i per obtenir el reconeixement de la societat. Aquesta és la meva obsessió. L’única. És una obsessió per l’educació de Catalunya. Us convido a compartir-la. Com a projecte, com a estratègia sense perdre un bri de la personalitat, de l’interès, de la posició que cadascú representa." 

Què voleu que us digui. M'agrada (ep!! no el conseller, sino el que diu) No sembla gens ni mica el que traspua la llei i l'actitud del conseller en els darrers dos mesos, des de que va presentar l'avantprojecte de LEC. Ara bé, és veritat això?, o l'anterior?; parlar és fàcil però els fets no l'acaben d'avalar prou...

Doncs faci una cosa, senyor conseller, només és un suggeriment que segurament subscriurien més de 225.000 persones, moltes més. Llenci aquest text i comenci de nou. I a l'exposició de motius hi posem el paràgraf que es trascriu a dalt. I abans de res parlem entre tots de construir entre tots, i que tots tinguem veu i hi poguem afegir allò que caracteritza el sistema educatiu de Catalunya, i també la seva societat: la llibertat, la pròpia consciència, la diversitat, el respecte.

Què volen aquesta gent...?

"Què volen aquesta gent, que truquen de matinada", deia la cançó. En Serrat cantava un drama familiar, personal, d'un estudiant perseguit per pensar diferent dels qui manen. 

Perquè tinc la sensació que torna a passar? I el pitjor és, potser, que ara qui reprimeix és qui era reprimit com descrivia en Serrat i tants d'altres; i ja no recorda la por dels pares a perdre els seus fills per un compromís personal o familiar. 

Potser algú ja coneix aquesta famosa frase: "Els nostres joves d'avui estimen el luxe, tenen modals pèssims i avorreixen l'autoritat, mostre molt poc respecte pels seus superiors i perden el temps anant i venint d'un cantó a l'altre, i estan sempre disposats a contradir als seus pares i a tiranitzar als seus mestres". Es perfectament aplicable a la nostra joventut, no? Doncs és de Sòcrates, S. IV abans de Crist. Sembla que la història es va repetint generació rere generació, però generació rere generació es van superant les crisi, es van posant les coses al seu lloc, i els qui eren joves, esdevenen pares, i el rol canvia.

Perquè el nostre govern s'entesta a substituir als pares? No volem que ho facin. Si algú, per circumstàncies concretes, personals, particulars, no pot ocupar-se'n prou, segurament no serà perquè no vol, perquè ens posen a tots al mateix sac? Potser és aquest pare o mare que necessita ajut de l'escola, del mestre. Donem-li les eines als pares, i no els prenem els drets.

Es evident que hi ha situacions frustrants, que no tiren endevant, sempre n'hi ha. Però no es poden generalitzar ni crear mecanismes generals per resoldre problemes particulars. Hem d'anar d'allò més important al que ho és menys. 

Hi ha un aforisme que diu que fa més soroll un arbre quan cau que milions d'arbres creixent. I això és el que sembla que senti el govern, un arbre que fa soroll, o potser dos, entre els milers i milers de families que fan bé les coses, que tiren endavant, que eduquen els fills en uns valors, en virtuts, en la llibertat. 

I perquè m'he recordat de la cançó que li sentia al cantautor? perquè tinc la sensació que avui, ara, s'està perseguint per pensar diferent. I aquesta persecució no és com aquella, sinó més subtil, tot ignorant als que volen ser lliures, establint discursos "políticament correctes" que exclouen aquells que no els comparteixen. Han vist la pel.lícula GATTACA? La recomano. Una societat que rebutja als que volen ser lliures, només accepta als perfectes, aquells que s'han sotmès a les lleis injustes, a les pràctiques antinaturals... Allà on la persona, antropològicament parlant, no té cap rellevància, i només compta la perfecció del cos i de la ment, sense cap altra finalitat que el transcedeixi. 

La cançó també deia que "els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana"... 

Seguim educant, lluitem per la llibertat

L'escola s'ha acabat. Fa ja uns dies que tenim als menuts per casa, pels casals, a casa dels avis o tiets, amb cangurs ocasionals... Però l'educació no es para (no el departament, eh?, que si que es para una mica). Tots els pares i mares de Catalunya continuem educant els nostres fills encara que els mestres i professors ja hagin plegat (a efectes escolars lectius, si hem de ser exactes).

Però fiquem-nos amb l'avantprojecte de LEC, que és el que ens motiva. Sembla que té ara dificultats, doncs el President Montilla diu que necessita consens, que és un tema de país. Quina por. Es el preludi d'una entrada urgent i aprovació ràpida de la LEC tal com està.

Curiosament no ha sortit a la premsa ni als mitjans gairebé res de l'avantprojecte, ni de les queixes de TOTS els sectors, ni de les manifestacions dels pares i mares, ni de les al.legacions (més de 225.000!!). I això que el president diu que és un tema de país. Sembla que el sector periodístic i mediàtic té altres prioritats al cap, potser és per això que no era important i per això no sortia... Vet-ho aquí!!

Ara surt el president amb lletres grosses dient que això requereix un màxim consens perquè és un tema de país... Quina casualitat. Ha vist la llum? Perquè ho diu ara, a quinze dies de tancar el Parlament? Avui fa un mes, tenia a la porta de la conselleria d'educació 225.000 persones demanant la retirada d'aquesta llei: rep amb tant de retard el resum de premsa? Fa tres setmanes tenia allà mateix, i també a la Diagonal de Barcelona milers de famílies catalanes emprenyades: no informen a temps al President?

Deixeu-me ser una mica dolent. No serà que prepara la opinió pública perquè pensi que ell vol el consens? Jo crec que l'interessa sortir així als mitjans per crear la percepció que és un home de consens i d'harmonia, de diàleg. Espero equivocar-me, però crec que hi haurà més aviat poc diàleg i es voldrà fer passar per l'embut (com sempre) al Parlament, aprovant un cop més una llei injusta. Però l'hemeroteca dirà el contrari.

I els pares i mares seguirem educant perquè és la nostra vocació com a pares i mares. I encara que el senyor Montilla i el senyor Maragall s'ho pensin, seguirem educant els nostres fills dient-los que una llei injusta no es moralment vinculant ni és cap referent ètic a la societat; perquè si és injusta, va en contra de les persones, encara que algú vulgui fer creure que va a favor dels drets. Però és que els drets no són una entelèquia sense suport, sinó que són de les persones, que doten els drets de sentit; i si la llei és injusta, no pot anar a favor dels drets, sinó en contra. Però els pares i mares seguirem educant, i seguirem lluitant contra les propostes injustes dels qui ens governin. I els direm als nostres fills perquè tinguin criteri i siguin lliures.

Cartes enviades o publicades

IGUALDAD ¿CON LIBERTAD O SIN ELLA?
Enviada als mitjans per Isabel Sebastián.


Resulta bastante curioso cómo la Ministra de Igualdad va a crear un Biblioteca sólo para mujeres, porque, según ella. los escritos de la mujeres están ocultos en las “otras” Bibliotecas. Al reflexionar sobre ello, he visto por lo menos dos temas:1º.- Hay muchos escritos de escritoras, publicados en las Bibliotecas “Mixtas”. Quizá el problema esté en que los escritos que ella se refiere, aún no tienen la calidad literaria suficiente.2º.- Sin embargo me consta que los colegios diferenciados concertados, sí que tienen una calidad probada. Me pregunto el porqué existe este distinto trato legal, pues a estas escuelas les quieren quitar el concierto por este motivo. Hay que tener en cuenta que las leyes estatales y europeas consideran a los colegios diferenciados una muestra de libertad de la sociedad democrática. De hecho hay países europeos que, en la escuela publica, tienen asignaturas o grupos concretos que separan las alumnas y los alumnos. Aducen, para realizar este sistema, que las y los alumnos rinden académicamente más. Y al revés. ¿No será uno de los motivos que explican la bajada de nivel académico y disciplinario de la escuela pública en el estado español?

___________________________________________

Carta Pulicada a la web de El Pais
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Escuela/concertada/elpepuopi/20080623elpepiopi_7/Tes

Como madre de seis hijos todos escolarizados en la escuela concertada (que no privada), me indigna leer que ciertos sindicatos acusan a este tipo de escuelas de estar doblemente financiadas. Dicen que de cada plaza escolar de la escuela concertada se recibe el total de su coste por dos partes: el dinero público y el de los padres. Y me indigna porque la verdad es que la escuela concertada sólo recibe una pequeña parte (1/3) de la Administración (es decir, de nuestros bolsillos a través de los impuestos) y el resto también de nuestros bolsillos. Este tipo de falsedades sólo ayudan a generar malestar y enfrentamiento social.
Isabel Trius Bejar

Al acabar el curso, superemos el desconcierto educativo

Publicat a la web http://www.diariocritico.com/

Como dice el Sr. Cándido Méndez, “la política de concertación practicada en España en los últimos treinta años ha sido un factor fundamental para afrontar las cuestiones fundamentales de orden social y económico que afectan a los ciudadanos”. Sí, pero, ¡ay! amigos, hay un tema contra el que nos damos de bruces, gobierno tras gobierno. Es un asunto que viene ya desenfocado desde los años ochenta e imposible de “concertar” de una manera realmente justa. Esto es, la necesidad de conseguir una educación de calidad y que respete la diversidad de los ciudadanos y de los padres para elegir escuelas distintas a las creadas por los entes públicos.

Seguro que estaremos de acuerdo en algo básico: Que la familia y la escuela son clave para educar buenos ciudadanos, que los padres y madres de familia necesitamos orientación y buenos criterios educativos. Esto se puede hacer desde la escuela pública. Pero no es de recibo que los centros de enseñanza, de iniciativa social o institucionales, con gran arraigo y prestigio en nuestro país, puedan quedar por falta de ayudas o por imposiciones ideológicas, fuera de un sistema educativo moderno y de calidad. Sería un gravísimo atentado a la libertad, en sus múltiples facetas. Sería imponer una escuela única, como panacea de progreso, cuando en tantos países desarrollados ya están de vuelta de ello. Mientras más variadas sean las escuelas, más se perfecciona el derecho a elegir.

Una buena manera de mejorar sería reconocer explícitamente la importancia del ideario de cada centro, sea público o privado, como sello de calidad y transparencia. Así, en real sintonía, se pueden realizar proyectos comunes -padres, profesores y alumnos-, esfuerzos compartidos, estrategias eficaces para el desarrollo integral de niños y jóvenes. O sea, despolitizar la educación, con transparencia, aunando esfuerzos y evitando prejuicios. La enseñanza pública y la privada son complementarias, ambas imprescindibles para garantizar la libertad de enseñanza.

Es de interés común asegurar que los que manden en cada momento no vuelvan a utilizar la educación como arma ideológica, cosa que siempre acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el “café para todos” impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos, no facilita un ambiente de libertad ni una mayor calidad en el sistema educativo. Y ustedes me dirán y quién puede querer unas conciencias manipuladas o una libertad eliminada en este país: pues quien permita o mire para otro lado ante una adoctrinadora y obligatoria Educación para la Ciudadanía, o ante el perseguido derecho de todos a aprender y usar el castellano en cualquiera que sea la parcela de la nación en la que uno se encuentre, o cuando se llama educación sexista la que en realidad busca una educación personalizada, pues la educación diferenciada no discrimina, todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de 7 a 18 años, en aulas separadas los forma mejor.

(Por cierto, no nos dejemos confundir, la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada).
Además, si gobernantes y gobernados partimos de la verdad sobre el hombre llegaremos a soluciones prácticas y acertadas. Defenderemos la libertad, tanto la propia como la de los demás. Nos dedicaremos, con todas las fuerzas y altura de miras, a lo más apasionante de este milenio: luchar por ser buena referencia y estímulo de progreso para los países del tercer mundo. Nos desviviremos, allí y aquí, en la defensa de la dignidad humana.Nuestros hijos, andando el tiempo, en un entorno cada vez más globalizado, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la pluralidad y la tolerancia. Pero, insisto que para ello, urge que las decisiones que se tomen sean a favor de todos y no en contra de la otra mayoría.

Emili Avilés

Educación diferenciada

Carta al director publicada al diari ABC, el dia 25 de juny de 2008.


Harán bien los colegios de educación diferenciada en recurrir la sentencia del Tribunal Supremo, que deja la libertad de educación al arbitrio del poder político autonómico de turno. Sí, quiero romper una lanza a favor de la educación diferenciada, modelo educativo de contrastada eficacia en todo el mundo. La educación diferenciada no discrimina; todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de siete a dieciocho años años, en aulas separadas se forman mejor.

Pero, lamentablemente, los que mandan vuelven a utilizar la educación como arma ideológica y eso siempre lo acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el «café para todos» impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos no facilita un ambiente de libertad, ni una mayor calidad en el sistema educativo.

No nos dejemos confundir: la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada. ¿No pagamos todos los impuestos? Pues ¡ea!, libertad de elección. Recordemos que los derechos constitucionales no están para satisfacer sólo a las mayorías; son para todos, sin distinción. Por ello, como existe el derecho de los padres a elegir la educación de sus hijos, el Estado tiene el deber de garantizar ese derecho. Nuestros hijos, de unos y de otros, pasado el tiempo, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la diversidad.

Emili Avilés Cutillas
Barcelona

La connivència

He vist repetidament als diferents mitjans, audiovisuals o escrits, que quan hi ha una preocupació real per algun tema, tothom hi diu la seva. Els diaris, les revistes especialitzades, les noticies... Els columnistes hi prenen un especial interès.

Darrerament, el més gran interès que s'ha pogut veure als mitjans, en matèria educativa, és tirar contra les escoles perquè pleguen tan aviat. Total, som a 19 de juny i ja tinc els nens a casa. I què farem ara 3 mesos amb ells?? Això mereix un apunt: els sindicats són uns autèntics irresponsables, i tenen una mirada curta i miop. Però no en tenen cap culpa, perquè cal estar preparat per mirar les coses globalment i a llarg termini, en benefici de la societat. I els qui negocien els calendaris, les hores de feina, la distribució, les vacances, la conciliació solen ser elements que ja no treballen (de debò) i que passi el que passi a ells no els afecta.

Es trist que això sigui el que ens té distrets als columnistes i periodistes. Suposo que quan els toca de prop, s'hi posen. Recordo quan a un canal públic es van posar de moda els programes sobre pediatria, nounats, etc. Rascant una mica resulta que hi havia quatre periodistes embarassades i, com que els tocava de prop, van fer programes d'aquesta temàtica...

No s'adonen que aviat els tocarà encara més de prop la manca de llibertat? No s'adonen, ells que haurien d'estar més alerta que ningú, que perdem un llençol a cada bugada?

He vist, cada dia, cartes al director a molts diaris on els pares i mares clamen per la llibertat. I ningú els fa ni cas. El conseller no escolta, el president escolta. No escolten més de 225000 persones, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten una munió d'escoles, de consells escolars, de comitès d'empresa, de professors, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten ni que els cridin a cau d'orella, davant de la conselleria. No és que no hi hagués ningú: el consell escolar de Catalunya estava reunit en aquell moment considerant els articles de la LEC per fer-ne l'informe preceptiu.

Sembla que són, el conseller i el president, d'aquella mena de polítics que tenen la barra de dir que s'assabenten pels diaris. I com que els mitjans "ni mu" perquè els tenen lligats... perquè altrament no s'explica, senyors i senyores dels mitjans, que no surtin més que cartes al director. No han pensat que és un tema greu?

Un dia un periodista em deia que no es podia parlar malament de la premsa perquè aleshores no els tindras mai de cara. Però vist el que s'ha vist, o millor dit, el que no s'ha vist, sembla clar a qui volen tenir de cara. I quina cara!!

Em consta que centenars de cartes i articles arriben a les redaccions dels diaris, i no en fan gaire cas. De debò que m'agradaria saber per què no es publiquen, o per què no fan el possible per esbrinar si al darrera de tantes queixes hi ha alguna veritat. Aquest mateix periodista em deia que a aquesta colla cal donar-los-ho tot mastegat i gairebé pait perquè ho entenguin: ignorància o mandra? m'estimaria més la primera, perquè sovint es pot vèncer. La mandra, si a més s'incentiva des del poder, es difícil de superar.

I com és evident, estic fins al capdamunt dels polítics i dels periodistes. I potser ja és això el que volen: que el poble passi d'ells per fer la seva sense embuts, sense haver de donar massa explicacions.

Ara bé, el dia que un periodista (que segur que passarà), es queixi del sistema educatiu, o dels horaris, o dels mestres, serà per preguntar-li: i tú què c..... vas fer quan milers de pares deien que no a la LEC? La connivència té un preu, i és molt car.