Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sindicats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sindicats. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de setembre del 2008

Sobra l'administració, sobren els sindicats i sobra la llei


Sobren tots ells.

Jo no sé què passa, però sembla que els altres "actors" del sector educatiu, els que compten de debò: pares i professors, estan més d'acord del que sembla...

El senyor Cuní convoca pares i professors a un programa de televisió, i sota la pregunta de si els pares menystenen els professors, es crea un debat que, finalment, sembla que va en la mateixa direcció per part de TOTS els pares i GAIREBÉ TOTS els professors (llevat els que defensaven la llei...), i els espectadors que són presoners de la pregunta, que és una generalització perillosa. Potser el debat caldria haver-lo centrat en altres aspectes socials, educatius, legislatius, d'estil polític...

Hi va haver gairebé unanimitat en la recuperació del criteri que qui educa és la família, els valors de l'esforç, l'autoritat, la disciplina, la puntualitat, l'ordre... Semblava molt clar, fins i tot als professors, que si es pot triar escola les famílies s'impliquen més en el procés educatiu i hi ha molt més "bon rotllo"...

Al final, les conclusions queden per l'espectador, i un pot arribar a la conclusió del titular: sobren l'administració, els sindicats i la llei. Equitat i excel.lència: qui creu que un mestre o un pare no estan d'acord en això? Qui pot pensar que una escola, la seva direcció, el claustre, les famílies no volen el millor per a les famílies, per als alumnes, per als fills...? Potser els qui pensen que ens cal una llei com la que tenim en fase de projecte.

Doncs avortem-lo. Que les comissions del Parlament el tirin enrere, ara que poden. És en benefici de la societat, en benefici dels pares i mares, professors i alumnes, en benefici de la pròpia llei, que pot néixer coixa d'entrada: el consens és impossible perquè el projecte de llei està ideologitzat.

Què quedarà? les trampetes que ha anat fent el conseller amb el tema de les zones educatives, els convenis de corresponsabilització, i tot allò que l'administració s'hagi anat prenent com a propi a les comissions d'escolarització en contra de les famílies i a favor d'una planificació mal entesa i pitjor feta.

I per acabar, més soroll al canal: l'informe de la Fundació Bofill. No perquè sigui cert ha de ser oportú. Us el podeu llegir aquí, tot vé de l'informe PISA. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_premsa_DEFINITIU.pdf

Fins que no es compti amb els pares en el procés educatiu, anirem malament; però de debò, no al consell escolar o a l'ampa, sinó al dia a dia de cada fill, de cada alumne. Cal formació als pares, naturalment. Les AMPAs, les seves federacions, l'administració de la Generalitat caldria que invertissin en formació de pares. El que passa és que això és renunciar a manipular el sistema i renunciar a malmetre i manipular les generacions futures, i els qui ens governen no estan disposats a això.

diumenge, 22 de juny del 2008

La connivència


He vist repetidament als diferents mitjans, audiovisuals o escrits, que quan hi ha una preocupació real per algun tema, tothom hi diu la seva. Els diaris, les revistes especialitzades, les noticies... Els columnistes hi prenen un especial interès.

Darrerament, el més gran interès que s'ha pogut veure als mitjans, en matèria educativa, és tirar contra les escoles perquè pleguen tan aviat. Total, som a 19 de juny i ja tinc els nens a casa. I què farem ara 3 mesos amb ells?? Això mereix un apunt: els sindicats són uns autèntics irresponsables, i tenen una mirada curta i miop. Però no en tenen cap culpa, perquè cal estar preparat per mirar les coses globalment i a llarg termini, en benefici de la societat. I els qui negocien els calendaris, les hores de feina, la distribució, les vacances, la conciliació solen ser elements que ja no treballen (de debò) i que passi el que passi a ells no els afecta.

Es trist que això sigui el que ens té distrets als columnistes i periodistes. Suposo que quan els toca de prop, s'hi posen. Recordo quan a un canal públic es van posar de moda els programes sobre pediatria, nounats, etc. Rascant una mica resulta que hi havia quatre periodistes embarassades i, com que els tocava de prop, van fer programes d'aquesta temàtica...

No s'adonen que aviat els tocarà encara més de prop la manca de llibertat? No s'adonen, ells que haurien d'estar més alerta que ningú, que perdem un llençol a cada bugada?

He vist, cada dia, cartes al director a molts diaris on els pares i mares clamen per la llibertat. I ningú els fa ni cas. El conseller no escolta, el president escolta. No escolten més de 225000 persones, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten una munió d'escoles, de consells escolars, de comitès d'empresa, de professors, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten ni que els cridin a cau d'orella, davant de la conselleria. No és que no hi hagués ningú: el consell escolar de Catalunya estava reunit en aquell moment considerant els articles de la LEC per fer-ne l'informe preceptiu.

Sembla que són, el conseller i el president, d'aquella mena de polítics que tenen la barra de dir que s'assabenten pels diaris. I com que els mitjans "ni mu" perquè els tenen lligats... perquè altrament no s'explica, senyors i senyores dels mitjans, que no surtin més que cartes al director. No han pensat que és un tema greu?

Un dia un periodista em deia que no es podia parlar malament de la premsa perquè aleshores no els tindras mai de cara. Però vist el que s'ha vist, o millor dit, el que no s'ha vist, sembla clar a qui volen tenir de cara. I quina cara!!

Em consta que centenars de cartes i articles arriben a les redaccions dels diaris, i no en fan gaire cas. De debò que m'agradaria saber per què no es publiquen, o per què no fan el possible per esbrinar si al darrera de tantes queixes hi ha alguna veritat. Aquest mateix periodista em deia que a aquesta colla cal donar-los-ho tot mastegat i gairebé pait perquè ho entenguin: ignorància o mandra? m'estimaria més la primera, perquè sovint es pot vèncer. La mandra, si a més s'incentiva des del poder, es difícil de superar.

I com és evident, estic fins al capdamunt dels polítics i dels periodistes. I potser ja és això el que volen: que el poble passi d'ells per fer la seva sense embuts, sense haver de donar massa explicacions.

Ara bé, el dia que un periodista (que segur que passarà), es queixi del sistema educatiu, o dels horaris, o dels mestres, serà per preguntar-li: i tú què c..... vas fer quan milers de pares deien que no a la LEC? La connivència té un preu, i és molt car.