La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

Des del bon rotllo

Suposem que el nostre conseller vol, realment, una llei de país. Una llei de país no pot anar contra algú que forma part del país. Una llei de país no pot deixar de banda realitats que existeixen, que funcionen, que són excel.lents en gran part i que, a més, li surten bé de preu al país!!!!

Qui, si no és encegat per una passió ideológica intolerant, podria subscriure el plantejament anterior???

Suposem que el nostre conseller d'educació vol, realment, un país que tingui persones lliures (és a dir, que fan allò que està bé i és correcte perquè els dona la gana), formades, capaces de prendre decisions responsables, assumint les conseqüències d'allò que han decidit (qué difícil és això!!!). 

Perquè proposa una llei que menysté la llibertat més elemental dels pares a triar escola, projecte educatiu, projecte docent, ideari???

A la vista de l'actual redactat del projecte de LEC, hem de suposar que el nostre conseller vol un sector públic a l'educació fort, potent, capaç de generar coneixement, capaç de generar valors socials i personals basats en la nostra tradició filosòfica occidental. La LEC, no ho podem  deixar de dir, té punts interessants: posa les piles al sector públic pel que fa a la direcció de centres i a  l'avaluació: per això genera rebuig entre un sector del professorat (bé, de fet entre un sector dels sindicalistes que no estan a l'aula ni a l'escola i que veu perillar l'statu quo).

Però no hauria de ser mai en detriment de l'escola d'iniciativa social, dels projectes pedagògics que volen excel.lència, dels milers de pares i mares de família que busquen en les diferents opcions i escoles el millor per als seus fills. Es d'una supèrbia sense límits pensar que el sistema públic i únic que planteja la LEC ha de satisfer tots els pares i mares de Catalunya. O supèrbia o manipulació malintencionada. O és que algú pensa que el 40% dels pares de Catalunya, són idiotes i només volen mal per als seus fills?

Cal insistir que la llibertat és el millor? Cal insistir que els drets dels pares són inalienables? Els jutjes no paren de donar la raó als pares: és prioritari el dret dels pares a triar escola que el de l'administració a la planificació.

I ara, més propaganda; no us ho perdeu. Feu comentaris, difoneu-lo per correu electrònic: els pares de l'escola d'iniciativa social estem en lluita, i d'això en sortirà guanyant el país !!!

http://www.youtube.com/watch?v=d1J0K03a8oc 

http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow

Escalfant motors

Hem passat un necessari parèntesi estival. El descans ens ha servit per reflexionar? Per desconnectar? Per preparar el nou curs? De moment a la web “autobombo” preparada per la conselleria sobre la LEC no hi ha novetats. I no és que no s’hagin produït. Segurament molts ciutadans hauran volgut accedir a l’apartat de “Participació” i els ha estat impossible perquè s’han encarregat que no s’hi pugui accedir per fer preguntes al conseller.

 

Aquests darrers dies s’ha publicat l’oposició frontal a la LEC de la Cambra de Comerç de Barcelona. No és un “jugador” petit ni menyspreable. El sector empresarial s’hi juga molt amb l’educació del nostre país, tot i la “dicotomia” que viu l’empresariat (del sector no educatiu) que sovint demana al sistema persones amb valors i no és capaç de generar-los ni a les seves organitzacions ni entre els seus consumidors. Potser caldria parlar amb els publicistes, també.

 

Bé, també els darrers dies han sortit a la premsa notícies sobre els costos de la plaça escolar, tant de titularitat pública com d’iniciativa social. Qualsevol anàlisi mínimament honest hauria de posar vermell de vergonya als qui acusen la concertada de “treure” els diners a la pública. Potser és un tema de millor gestió, potser caldria que fins i tot des del propi govern es promogui, defensi I financii millor l’educació que els pares trien per millorar l’equitat i l’excel.lència.

 

Enganxo a continuació, tal qual, un document que he rebut aquestes vacances al correu, procedent d’una font fiable. Comenta la notícia de LV del dia 14 d’agost i un document de l’AEC.

Si algú sent la necessitat d’escriure al conseller o als directors dels diaris del nostre país, té dades per difondre…

 

 

La escuela concertada española recibe 5.000 millones anuales

 - MADRID. Efe

La escuela concertada recibe unos 5.000 millones de euros al año en concepto de conciertos y subvenciones de las respectivas comunidades autónomas. En términos absolutos, Catalunya y Madrid son las que más dedican a conciertos y subvenciones, 936 y 685,7 respectivamente, lo que representa un 22,1% de sus respectivos gastos en educación no universitaria.

En términos relativos, es el País Vasco, con un 30,7%, la comunidad que más dinero destina a esta partida, mientras que Canarias (7,8%) la que menos. Tras Catalunya y Madrid se sitúa Navarra (21,9%), y le siguen Cantabria, Comunidad Valenciana y Baleares, que destinan un 20%. En la media, sobre el 17% están Aragón y la Rioja, y por debajo Castilla y León (16,5%), Murcia (14,1%), Galicia (13%), Andalucía (12,5%), Asturias (11,8%), Extremadura (8,6%) y Castilla-La Mancha (8,3%).

La red de escuelas concertadas no es homogénea en todo el territorio ni la política de concertación de las distintas comunidades tampoco. Los datos, referidos a 2006, dados a conocer por el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte, reflejan que las consejerías y el Ministerio gastaron poco más de 36.930 millones, de los que 27.669 se destinaron a la enseñanza no universitaria, 5.000 de ellos a conciertos y subvenciones.

Cada año, los presupuestos del Estado fijan el importe mínimo por unidad escolar y nivel de enseñanza, el concierto, que las comunidades pueden aumentar. Este se distribuye entre los salarios de los profesores, incluidas cargas sociales, gastos variables y otros.

La escuela concertada lleva tiempo demandando una revisión del concierto por considerar que no refleja el coste real de la plaza escolar.

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20080814/53520374584.html   

 

Según la Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada representa un 53% del coste de la plaza escolar pública.

 

Visto que 5.000 millones son sólo el 53% del coste, si tuviera que pagar el 100% haciendo públicas las escuelas concertadas, el desembolso sería de 9.500 millones. Luego actualmente el estado se está ahorrando 4.500 millones anuales gracias a las escuelas concertadas.

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"El costede una plaza escolar para el Estado es de unos 3.500 euros anuales."

"...establezcamos en 6.000 euros el coste anual de una plaza universitaria"

"... Nuestro joven amigo llevaría consumidos a estas alturas de su vida 82.075 euros procedentes de la renta de sus compatriotas. Y todavía no ha dado un palo al agua."

"En el momento de su jubilación habrá sustraído de la renta nacional un millón de euros en concepto de salario. Súmenle a partir de ahí los programas subvencionados del Inserso para visitar Benidorm cada mes de enero y los gastos que ocasionará, gracias a la flamante Ley de Dependencia, si al final de sus días se pone pachucho. En fin, una burrada de dinero "

 http://cesaryo.blogspot.com/2007/01/es-posible-pasarse-la-vida-entera.html

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"Según el Estudio sobre las escuelas de la AEC (Agrupació Escolar Catalana) del año 2000, la administración financia alrededor del 60% del coste de la plaza escolar y por consiguiente los titulares de los centros deben asumir el 40% restante."

"-Coste plaza pública: 4.200 euros/año No incluye conceptos como la amortitzación, inversiones, transporte escolar, comedor ni extraescolares.

-Coste plaza concertada: 3.600 euros/año Incluye todos los conceptos tanto los concertados como los que no lo estan.

"Según la propia Generalitat de Catalunya el coste de una plaza concertada le representa un 53% del coste de la plaza escolar pública."

http://www.edad-vida.org/_oev/Ficheros/JoaquimTriadu.pdf

 

Un "detall" de la LEC

En Maragall és l'autor del text de l'avantprojecte de llei d'educació, i n'accepta plenament la paternitat, tot i que ell només hi posa realment l'esperit i la mala llet. A mida que ha anat parlant i explicant la llei, ha anat reduint el contingut del discurs, limitant-se a parlar de "cohesió social, potenciar l'equitat i l'excel.lència del servei públic d'educació." I ja se sap que, encara que sigui mentida, quan es repeteixen tants cops les coses, finalment semblen veritats.

Hi ha un petit detall a l'avantprojecte de llei que ha saltat a la premsa aquesta setmana, amb motiu d'una sentència del Tribunal Suprem. I és que les escoles que fan educació diferenciada (no segregada, com li agrada dir al Maragall) no tenen dret al concert, sinó que és l'Estat qui ho decideix. Confeso que mai es coneix prou el sistema educatiu... Quina riquesa de matisos!!

Com sempre, hem de recórrer al diccionari per aclarir de què estem parlant:
Segregar: Separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos o lingüístics diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable respecte a la que és aplicada als altres ciutadans.

Una de les coses que diu que vol el conseller és l'excel.lència. Les seves paraules el desmenteixen, un cop més. Utilitzar demagògicament les paraules, i deixar que altres (dels que és responsable o els atia perquè bordin) ho facin no és correcte. Però què podem esperar...?!
Les escoles que ARREU DEL MÓN fan educació diferenciada no segreguen, sinó que DIFERENCIEN. Per a més informació dels que cerquen la veritat i no es conformen amb el que altres diuen, he trobat una web que parla força del tema: http://www.diferenciada.org/. Té una pila de recursos (alerta, la majoria en anglès). He entès força bé què és l'educació diferenciada, perquè es fa això, quines motivacions tenen els pares que la trien.

Doncs bé, al que anem. Fan algun mal aquestes escoles? Per què no se les pot concertar? Quin gran delicte cometen? Quin atac perpetren contra el sistema educatiu? Fan malbé els alumnes? Desfan les famílies? Generen males persones, que estan en contra de la societat i del sistema? Malgasten els recursos públics? No compleixen les lleis educatives en els curriculums, en l'exigència, en la formació?

Des de l'aparició de la notícia de la sentència del Tribunal Suprem, he volgut parlar amb algunes persones que coneixen bé la resposta a aquestes preguntes. Algunes són d'escoles que fan educació diferenciada, i d'altre (permetin la discreció per evitar repressalies) persones del departament d'educació, fins i tot algun inspector.

Sembla que no fan cap mal, que no és cap delicte, que no ataquen el sistema educatiu, que no fan malbé als alumnes, que ajuden les famílies, que tenen voluntat de formar persones socials, que estalvien recursos a l'administració, que compleixen el curriculum i, sovint, el milloren...

La resposta a totes les preguntes fa que en tornem a fer moltes preguntes, però ara serien aquestes: Quines intencions té REALMENT en Maragall? Quin odi o rancúnia el mou a ell o als qui l'apreten per actuar així? El senyor Boada ja va ensenyar les orelles en un article publicat fa un parell de setmanes al Diari de Girona. No hem d'enfocar el tema en que sigui millor o pitjor, perquè en educació (encara que el conseller no ho sàpiga, o no ho vulgui saber, o bé ho sembli) no hi ha fórmules magistrals, sinó que cadascú té uns ritmes d'aprenentatge (i si no, perquè es gasta tants recursos en les necessitats educatives especials?), cada persona (antropològicament i filosòficament parlant), és diferent i necessita un tracte diferent. Un petit exemple que tots podem conèixer: en Pasqual i l'Ernest són germans, educats pels mateixos pares i en circumstàncies socials i econòmiques iguals; però, renoi, quina diferència!!! Potser els seus pares veien la necessitat d'educar-los igual però diferent? atenent a cadascú en les seves necessitats i característiques? o potser no, i ara tenim el que tenim?

En fi, que a la vista del que he pogut conèixer sobre el tema, em sembla molt sectari el que es proposa a l'avantprojecte de llei. Ensumo por (a la llibertat dels pares, a no poder controlar aquests ciutadans que es formen lliurement; rancúnia (no sé a què, però ja ho sabrem); ignorància (al sistema i als seus resultats). De fet potser és això darrer. La ignorància genera pors al que no es coneix. Potser és que el conseller no coneix aquest sistema d'educació i caldria que el conegui.

Contra la ignorància, educació.

Ara és el moment

La política és un art. I un dels aspectes més interessants és la gestió de les percepcions. Art, segons la primera accepció de la definició del diccionari IEC és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació.
Percepció, segons el mateix diccionari, és rebre impressions, obtenir coneixença (de quelcom) per mitjà dels sentits.

En això el senyor conseller Maragall és un artista. Perquè s'ha passat la vida estudiant, observant i experimentant. Compta a una gran destresa i habilitat, perquè és un home intel.ligent. Les ha vist de tots colors en un escenari privilegiat, el món local, mirant-s'ho tot des de la barrera i incidint en el resultat al seu antull.

Ara juga a primera divisió (encara no és divisió d'honor), però ja no és a la barrera, sinó que és el protagonista de la seva pròpia història. Ja no s'hi val mirar només el que passa i moure les peces sense gaire risc personal, sinó que ha d'estar atent a allò que fa, al que fan altres (contrincants i amics), i vigilar bé la seva esquena i el seu cap (políticament parlant!!).

Anava bé. Va recollir el Pacte Nacional, va establir ponts de diàleg amb tots els sectors, fins i tot els que no havien signat el pacte (aquí podriem parlar d'agendes ocultes...), va preparar (abans o després de l'avantprojecte de llei) un document de bases... Ha anat emetent informació (inputs, en lleguatge tècnic), creant un escenari una mica des de la barrera. I en un moment donat, sona el canvi de terç i ja no s'hi val a marejar ni entretenir.

Ara és el moment de la veritat. El símil taurí és inevitable, perquè al davant s'ha trobat amb un "morlaco", si em permeten l'expressió, que el depassa ámpliament. Tota l'escola concertada que, mal que li pesi al conseller, s'ha llegit la llei i en té una opinió formada. No podem ser tots idiotes, senyor conseller, no és possible que tots estem equivocats i vostè en la certesa absoluta; és possible que algun pare no sàpiga llegir, però li asseguro que la majoria sí, i tots ells ho entenen prou bé i volen llibertat per escollir centre educatiu, projecte propi, ideari i el que vostè vulgui dir-li.

El que vostè sembla que suggereix a la premsa, avui crec que sortia a força mitjans, és que els pares son idiotes, que volen que els seus fills s'eduquin en escoles no adients segons el seu projecte. Les adhesions incondicionals (inquebrantable, voldria que fos?), senyor conseller, estan passades de moda.

S'ha trobat al mig d'un "fregat" que no és el que es pensava. Certes peces no es poden moure com vostè vulgui, perquè hi ha drets que estan consolidats i no cal que se'ls inventi ningú cada cop que té una pensada brillant.

I parlava a l'inici de les percepcions. I ara la percepció de la ciutadania és que hi ha persones que tenen raons solvents per oposar-se a la llei, perquè tanta gent no pot estar equivocada. Un pot enganyar algú durant una estona, però no a tothom per sempre. Sortosament encara hi ha pares que confien en la seva llibertat i en la seva capacitat d'elecció perquè, no ens oblidem, estem en una democràcia.

En fi, senyor conseller, ara es el moment de fer bé les coses i retirar el text de l'avantprojecte. Té una oportunitat d'or.

On li fa mal, senyor Conseller?

Avui un amic meu m'ha trucat. M'ha dit que ha estat a una conferència amb el conseller d'educació. Quin privilegi.

Però m'ha sobtat el seu desànim per dues coses que m'ha comentat: tenim un conseller no vàlid, que té la intenció directa de discriminar un determinat col.lectiu. Aquesta frase m'ha espantat. No podem tenir al govern un conseller així, no pot ser, s'ha equivocat. El meu amic no es trobava bé i, en fi...

L'he animat, li he dit que tot s'arreglarà... Però aleshores m'ha dit més coses, i encara m'he espantat més. No pel meu amic, sinó pel pais. Sembla ser (i cal ser prudent), que el conseller ha estat molt agresiu amb l'escola concertada, fins al punt de donar a entendre (no cal dir-ho) que la concertada crida sense raó, que les escoles que fan educació separada de nois i noies no tindran dret al concert. Atacant amb agresivitat injustificada enlloc de presentar la pifia d'avantprojecte de llei que té entre les mans (això és opinió meva, que m'he llegit la llei amb delit).

Una altra sensació que m'ha traslladat ha estat que el conseller vol, sota la bandera d'un projecte reformista de gran abast i llarg termini, una adhesió inquebrantable als principis de la llei. M'ha sonat bastant a dictadura, a totalitarisme. Sembla ser que fins i tot el lleguatge, molt rebuscat, regirat i barroc amagava sense subtilesa aquest esperit autoritari. En Chaves va comença així?

També m'han dit que s'ha fet a ell mateix moltes i moltes preguntes (retóriques?). La majoria amb total demagògia, perquè és posar en la formulació presentada als altres com a dolents que no volen que el país avanci. El passat de publicista (això ho sé per mi mateix) del senyor Conseller aflora punyent.

Vist així, tot plegat em recorda a un conte de les tres bessones i la bruixa avorrida, que gesticula, amenaça, i té un mussol que mai no saps que vol...

De tota manera, sembla que al final un personatje que hi havia a la taula, Joan Josep Pintó i Ruiz, (insigne jurista que té el nostre país, això també ho sé jo) ha fet una breu reflexió sobre les paraules del conseller, i li ha recordat al conseller que som els pares els primers educadors dels nostres fills, i en un estil suau i jurídic, li ha plantufat a la cara l'avantprojecte amb molta educació.

En fi, que per arribar on és el senyor Pintó, així com tots aquells que hi havia a la sala (sembla ser que empresaris), cal una educació de qualitat i uns valors de llibertat i responsabilitat que no són el que el tripartit vol per als ciutadans de Catalunya, i que sovint oblida que tenen pare i mare.

Perquè no a la LEC

El que denominem "LEC" és l'avantprojecte de Llei d'Educació de Catalunya. El responsable d'aquest text és el senyor Ernest Maragall, que té l'honor desmesurat de ser "Honorable Conseller" del Govern de Catalunya.

Des de fa ja mesos el senyor Maragall, Ernest, ha volgut deixar alguna cosa notoria per la qual se'l recordi. Va passar molts anys atrinxerat a l'Ajuntament de Barcelona, establint per la via dels fets un model de ciutat i de gestió absolutament nefasta. Va influir decissivament des de LOCALRET en la configuració d'un sector de les Telecomunicacions a Catalunya des del sectarisme més lamentable, trencant les possibilitats d'unitat entre els diferents actors al territori, per pur sectarisme. El seu germà potser era menys intel.ligent que ell, però tenia una notorietat gran, i passarà a la història com l'alcalde dels Jocs Olímpics. Si més no, va saber capitalitzar el triomf de molts.

També la seva predecessora en el càrrec va tenir el seu moment de glòria amb el PACTE NACIONAL. D'això també s'ha de parlar, perquè vaja filfa, vaja fiasco i vaja enganyifa!!!!!

Semblava doncs que una llei d'educació pròpia de Catalunya era una bona eina de propaganda.
La LOE, norma bàsica de l'Estat, deixa poc espai a les administracions competents per establir aspectes molt diferencials a normatives autonòmiques. Però el senyor Maragall, Ernest, ha decidit que no passa res, que podem "copiar i enganxar" articles sencers de la LOE, oblidant-nos de troços, paràgrafs o matisos que li donen sentit.

L'articulat de l'avantprojecte és ple d'imprecisions, d'errors materials, aberracions jurídiques i denota una tècnica legislativa pèssima, sotmesa al dictat dels seus socis de govern que, de pressa i corrents, hi han posat cullarada d'una forma destralera, com de fet habitualment fan al tripartit (qué divertit és el tema dels trasvassaments, tubs, canonades, aportacions puntuals, captacions transitòries.... ja ja ja).

Sovint oblidem, pels discursos políticament correctes i la manipulació que es fa del llenguatge, que el president de la Generalitat és el REPRESENTANT DE L'ESTAT a Catalunya. No d'un partit, o d'un govern, sinó de l'ESTAT. I no s'adona que un conseller, un tal Maragall, Ernest, li està fent assumir una norma que PASSA olímpicament de la Constitució i de la LOE, així com de moltes sentències dels més alts tribunals de tot l'Estat.

Però què té de dolent aquest text, l'avanprojecte de LEC? en l'essència trobem la distorsió i la manipulació del llenguatge: l'educació esdevé un SERVEI PÚBLIC. I pel comú dels mortals aquest fet no semblaria rellevant, llevat que contravé la Constitució, la LOE i el Pacte Nacional.
A partir d'aquí, de forma breu fa el següent:

Es parla de "servei públic d'educació" per referir-se a escoles públiques i concertades, com si l'Estat o la Generalitat fossin els propietaris d'ambdues.
L'educació és un "servei d'interès públic", però no un "servei públic" i el poden prestar tant les administracions públiques com la iniciativa social.
L’expressió “servei públic d’ Educació”, deixa molt clar el caràcter subsidiari de la privada concertada, que hi serà present com, on i fins quan se’ns necessiti; o el que es el mateix que dir “fins que els centres públics no puguin atendre tota la demanda“
Contravenint el mandat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que diu que “la Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic” (en el seu article 21.1)

El caràcter propi dels centres privats (els titulars dels quals tenen dret a establir) passa a ser irrellevant en aquest Avantprojecte.
Només s’esmenta un cop en tot el text i és en referència a l’adscripció de centres. Es parla de projecte educatiu 63 vegades però mai es fa referència a l’ideari.
La identitat, diferenciació d’ofertes educatives i característiques importants dels nostres centres queden totalment uniformades dins d’un “servei públic” d’educació.

Article 26. Un dels principis ordenadors de la prestació del servei públic d’educació (concert) és el principi d’escolarització mixta.
- Vulnera l’article 27 de la Constitució i diverses sentències
- No apareix recollit ni a la LOE, ni al PNE ni a les Bases de la LEC, ni a l’Estatut d’Autonomia.
- No té cap fonament pedagògic
- És conseqüència de la voluntat del Departament per imposar un model únic

L’ avantprojecte de llei desempara la llibertat d’ensenyament i desprotegeix també la llibertat dels pares per triar escola per als seus fills, així com la llibertat de creació de centres i, per tant, d’ideari.
La concepció de la planificació educativa ignora del tot l’existència de centres de titularitat diversa.
Com a base de la planificació només esmenta les necessitats d’escolarització i mai planteja les demandes de les famílies com a criteri.
Llibertat d’ensenyament i llibertat d’elecció de centre no es citen ni una sola vegada en tot l’Avantprojecte.

Es veu greument amenaçada per la intervenció i control de les diferents administracions i comunitat educativa.
L'Avantprojecte de Llei imposa un "comisari" polític municipal al consell escolar dels centres concertats per a "control i gestió“.
Sembla atorgar unes possibilitats de participació il·limitades als municipis, fins i tot en qüestions d’ordre intern dels centres.

Es programa “ l’oferta de places escolares “ reforçant l’intervencionisme i dirigisme de les diferents administracions, en contra dels principis constitucionals i de la LOE, que obliga a respectar i planificar la demanda basant-se en el dret d’elecció de centres per part dels pares.
Es donen competències de gestió de sol·licituds a les oficines municipals de matriculació, en detriment dels centres.
S’estableix la possibilitat de reduir la ràtio.
Es nega expressament la possibilitat de fixar criteris complementaris en la baremació de sol·licituds, ni en el cas d’empat en els criteris prioritaris, abocant a l’arbitrarietat d’un sorteig les situacions d’empat de punts.
Es suprimeixen els punts per famílies nombrosa per a l'admisió d'alumnes en les escoles, vulnerant una altra vegada la Llei de Protecció a Famílies Nombroses.

S’abandona el compromís del PNE de calcular el cost real de la plaça escolar que permeti la gratuïtat total de l’ensenyament bàsic obligatori i de l’educació infantil, en nom de criteris ambigus i imprecisos dels fal·laços contractes programes.
No obre cap perspectiva per l’augment i l’extensió del suport econòmic a l’escola concertada.

S'imposa un percentatge màxim d'inmigrants als centres educatius: per què no un tope també per religió, raça o sexe? Es una mesura discriminatòria per als drets fonamentals del nouvinguts.
Segons el Síndic de Greuges aquesta mesura afectaria a un 46% dels nouvinguts que haurien de canviar de centre. Les deportacions de Stalin seran una bajanada...

En fi, ja cansa només de pensar-hi, però no podem deixar de fer-ho pels nostres fills i per la nostra societat, de la que som principals responsables. No pensem que són els polítics els responsables. Ells han demostrat que només tenen fidelitat al partit i a l'euro que cobren.