El camí de l'èxit

El conseller Maragall ens mostra el camí, com si fos un d’aquests infumables “reality show” que la tele ens escup diàriament, ens ensenya que per tal de tenir èxit cal una fórmula ben senzilla: mentir, enganyar, manipular, i tot això amb una dosi extraordinària de cinisme, de falsedat. Ha de comptar, però, amb els còmplices necessaris entre els acòlits (estòmacs agraïts) dels mitjans de comunicació.

Des de fa ja molts dies parlem de la “brunete mediàtica” del conseller. Més o menys explícits, més o menys tapats, els membres de l’orquestra mediàtica del conseller ja està tocant els diferents moviments, que recorden aquells moviments de l’obra de Johann Sebastian Mastropiero:

1. Enunziazione in tempo de menuetto;
2. Hipotesis agitata;
3. Tesis;
4. Demostrazione, ma non troppo;
5. Finale presto, con tutti.

Cadascún dels diferents “moviments” que està seguint el camí del (ara per ara) projecte de LEC són fàcilment identificables per a tots aquells que han seguit de prop el tema. Molt em temo que aquests han estat els professors, els pares, els titulars de la iniciativa social; segurament no han estat els de la menjadora, diguem alguns “periodistes” (gairebé a sou, podriem dir), que ara desbarren al so que toca el conseller.

Espero que no acabem al Parlament amb un “finale presto”, sinó assenyadament amb una llei de país, de veritat.

Per a mostra un botó:

Hi ha dos articles recentment publicats a l’Avui i a La Vanguardia, que són un fidel reflex de l’estratègia, en el tempo “demostrazione, ma non troppo”; glossarem només uns bocinets.

Diari Avui, editorial pàgina tres del dia 1 d’agost de 2008.

1. “… posa en marxa un model educatiu que ha de satisfer a tots els sectors.” Es evident per a la majoria que això no és cert, i el fet que CCOO hagi demanat la dimissió del conseller i que tingui a pares i escoles d’iniciativa social molt enfadats no ho avala.
2. “Entre els avantatges de la nova llei d’educació, que va ser acollida amb alguna reserva des d’IC-V”. Primer no és una nova llei, sinó un projecte de llei que ha de passar pel Parlament. Retorçar deliberadament el llenguatge i el que significa ha estat una especialitat del periodisme i els polítics d’esquerres. Segon, cal tenir poca memòria (abans en deiem cinisme o barra) per considerar com “alguna reserva” mostrar una oposició frontal al projecte al si del consell de Govern.
3. “…és important assenyalar el consens que ha presidit la seva elaboració, amb l’objectiu de satisfer tots els ciutadans…” “ I la col.laboració de l’oposició amb les seves aportacions que han quedat recollides en el projecte”. On ha estat en els darrers mesos el que ha escrit això? Potser ha estat per aquí, però poc atent; ens preguntem si potser perquè ja tenia la instrucció d’escriure allò que li diguessin des de la conselleria…
4. “El nou marc legal del servei d’educació català (…) posa un nou èmfasi en l’adaptabilitat, l’eficiència, els resultats i l’orientació d’un model educatiu que reflecteixi la identitat i la pluralitat del país”. Identitat i pluralitat? El text del projecte de llei menysté la diversitat, menysprea i castiga a diferents models pedagògics existents, com l’educació diferenciada, intentant uniformar-los ideològicament sota una feblíssima capa d’autonomia. Els projectes de centre o idearis són bandejats, si més no perquè una llei hauria de parlar amb intensitat del que és rellevant, i d’aquest tema no en parla gaire…

 

Ja ho veuen…

Anem amb La Vanguardia. També és del dia 1 d’agost.

La “Llei Maragall”, diu el títol. Si miren més avall, en aquest bloc, molt ens temiem que aquest era l’horitzó del conseller: passar a la història batejant una llei, encara que sigui a costa de no-consens, no-pau, no-sentit comú, no-llibertat.

1. “…reconocimiento al conseller Ernest Maragall, que con tanto teson y entre tantas dificultades la está sacando adelante.” Això em recorda a aquella mare que tenia un fill cabut fins a l’exasperació, i en deia tenacitat. Fer virtut del defecte és cosa de mares amantíssimes.
2. “ El cambio contó con diversos principios, siendo a mi entender muy relevantes la mayor igualdad entre centros públicos y privados –evitando así que con el dinero de todos se consolidaran dos calidades diferenciadas-“. I es queda tan tranquil. Es carrega amb una frase a la concertada, sembrant el dubte sobre la diferència de qualitat i acusant la concertada de tots els mals de la pública. No ho diu expressament, però està en el discurs maniàtic i fal.laç d’alguns manipuladors poc entesos.
3. “… según la democratica idea  de que los criterios de admisión de los alumnos deben ser iguales (hoy, la concertada selecciona, ergo discrimina)”. De nou la ma i el criteri mentider de l’esquerra intolerant torna a sortir. Si fos cert que la concertada selecciona, caldrà demanar les responsabilitats als inspectors de centre, a les comissions d’escolarització municipals, als delegats i delegades territorials d’educació, que consenteixen aquest fet. Senyor conseller, sigui diligent i expedienti ràpidament totes aquestes persones i organismes per no complir la llei. Els esmentats elements del sistema educatiu dediquen força part del seu temps a “posar la lupa” en el procés d’admissions, especialment a la concertada. I seria a ells atribuible, en l’actual entorn de control inquisitorial i pèrdua de llibertats. Però afortunadament per al país, això no és cert.

 

Retorçar la veritat, fent que la mentida sembli veraç; insistir en els arguments (erronis) propis, fa que semblin veritats; desprestigiar l’adversari amb frases plenes de falsa magnanimitat; atribuir als altres el que no s’ha dit o no s’ha fet… sembla que aquest és el camí de l’èxit.

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

Pessebrisme

Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

La connivència

He vist repetidament als diferents mitjans, audiovisuals o escrits, que quan hi ha una preocupació real per algun tema, tothom hi diu la seva. Els diaris, les revistes especialitzades, les noticies... Els columnistes hi prenen un especial interès.

Darrerament, el més gran interès que s'ha pogut veure als mitjans, en matèria educativa, és tirar contra les escoles perquè pleguen tan aviat. Total, som a 19 de juny i ja tinc els nens a casa. I què farem ara 3 mesos amb ells?? Això mereix un apunt: els sindicats són uns autèntics irresponsables, i tenen una mirada curta i miop. Però no en tenen cap culpa, perquè cal estar preparat per mirar les coses globalment i a llarg termini, en benefici de la societat. I els qui negocien els calendaris, les hores de feina, la distribució, les vacances, la conciliació solen ser elements que ja no treballen (de debò) i que passi el que passi a ells no els afecta.

Es trist que això sigui el que ens té distrets als columnistes i periodistes. Suposo que quan els toca de prop, s'hi posen. Recordo quan a un canal públic es van posar de moda els programes sobre pediatria, nounats, etc. Rascant una mica resulta que hi havia quatre periodistes embarassades i, com que els tocava de prop, van fer programes d'aquesta temàtica...

No s'adonen que aviat els tocarà encara més de prop la manca de llibertat? No s'adonen, ells que haurien d'estar més alerta que ningú, que perdem un llençol a cada bugada?

He vist, cada dia, cartes al director a molts diaris on els pares i mares clamen per la llibertat. I ningú els fa ni cas. El conseller no escolta, el president escolta. No escolten més de 225000 persones, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten una munió d'escoles, de consells escolars, de comitès d'empresa, de professors, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten ni que els cridin a cau d'orella, davant de la conselleria. No és que no hi hagués ningú: el consell escolar de Catalunya estava reunit en aquell moment considerant els articles de la LEC per fer-ne l'informe preceptiu.

Sembla que són, el conseller i el president, d'aquella mena de polítics que tenen la barra de dir que s'assabenten pels diaris. I com que els mitjans "ni mu" perquè els tenen lligats... perquè altrament no s'explica, senyors i senyores dels mitjans, que no surtin més que cartes al director. No han pensat que és un tema greu?

Un dia un periodista em deia que no es podia parlar malament de la premsa perquè aleshores no els tindras mai de cara. Però vist el que s'ha vist, o millor dit, el que no s'ha vist, sembla clar a qui volen tenir de cara. I quina cara!!

Em consta que centenars de cartes i articles arriben a les redaccions dels diaris, i no en fan gaire cas. De debò que m'agradaria saber per què no es publiquen, o per què no fan el possible per esbrinar si al darrera de tantes queixes hi ha alguna veritat. Aquest mateix periodista em deia que a aquesta colla cal donar-los-ho tot mastegat i gairebé pait perquè ho entenguin: ignorància o mandra? m'estimaria més la primera, perquè sovint es pot vèncer. La mandra, si a més s'incentiva des del poder, es difícil de superar.

I com és evident, estic fins al capdamunt dels polítics i dels periodistes. I potser ja és això el que volen: que el poble passi d'ells per fer la seva sense embuts, sense haver de donar massa explicacions.

Ara bé, el dia que un periodista (que segur que passarà), es queixi del sistema educatiu, o dels horaris, o dels mestres, serà per preguntar-li: i tú què c..... vas fer quan milers de pares deien que no a la LEC? La connivència té un preu, i és molt car.

Es el colmo de la manipulació

Aquesta tarda milers de persones s'han manifestat a Barcelona. Lluiten per drets fonamentals. Lluiten per defensar el que és el més important per a un pare i una mare: el seu dret a educar als seus fills con creguin convenient. No es demana una única forma d'educar, sinó la llibertat per als pares de triar el que creguin més oportú per educar els seus fills.

Diu un bon amic meu que l'educació d'un fill comença 30 anys abans que aquest neixi. És evident que parla de la pròpia educació dels pares, del nostre "background", de la nostra història i de com ens han educat. Pensem'hi i veurem quanta raó té...

Però per altra banda un pot arribar a alamar-se al pensar com hauran educat als nostres polítics i responsables. Concretament al nostre conseller, entre d'altres!!. Quines mancances, quines absències ha tingut per no voler la llibertat per als altres. Mou a compassió, i també a indignació. Però no només cap al "tete" Maragall, sinó tots aquells que han volgut fer el mateix en els darrers anys: en Bargalló, la Cid... i molts que voldrien retallar, manipular, però que no tenen ni la capacitat ni el valor de fer-ho.

El pitjor, senyor conseller, és que menystingui d'aquesta manera els pares i mares que volen dir la seva. A més de maleducat, demostra una gran ignorància dels drets i llibertats. Un governant que cap país no es mereix.

Mirant els mitjans electrònics, escoltant la ràdio, he arribat a la trista conclusió que tenim uns mitjans tributaris del poder. Covards en la seva majoria: la vanguàrdia (en minúscula, perquè em dona la gana), catalunya ràdio (que hauria de tenir un altre nom, i no embrutar el nom del nostre pais)...

Jo sé el que ha passat aquesta tarda, a la porta de la conselleria, al carrer Calvet, a la Diagonal, a la porta de Catalunya Ràdio... I els mitjans que he esmentat han manipulat, mentint descaradament sobre el que ha passat realment. (recordem que és dir el contrari del que es pensa o se sap amb ànim d'enganyar). Tremolo de pensar què milers de persones s'empassen les noticies, perquè no saben què ha passat i ho expliquen aquesta tropa d'incompetents.

Ara és el moment

La política és un art. I un dels aspectes més interessants és la gestió de les percepcions. Art, segons la primera accepció de la definició del diccionari IEC és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació.
Percepció, segons el mateix diccionari, és rebre impressions, obtenir coneixença (de quelcom) per mitjà dels sentits.

En això el senyor conseller Maragall és un artista. Perquè s'ha passat la vida estudiant, observant i experimentant. Compta a una gran destresa i habilitat, perquè és un home intel.ligent. Les ha vist de tots colors en un escenari privilegiat, el món local, mirant-s'ho tot des de la barrera i incidint en el resultat al seu antull.

Ara juga a primera divisió (encara no és divisió d'honor), però ja no és a la barrera, sinó que és el protagonista de la seva pròpia història. Ja no s'hi val mirar només el que passa i moure les peces sense gaire risc personal, sinó que ha d'estar atent a allò que fa, al que fan altres (contrincants i amics), i vigilar bé la seva esquena i el seu cap (políticament parlant!!).

Anava bé. Va recollir el Pacte Nacional, va establir ponts de diàleg amb tots els sectors, fins i tot els que no havien signat el pacte (aquí podriem parlar d'agendes ocultes...), va preparar (abans o després de l'avantprojecte de llei) un document de bases... Ha anat emetent informació (inputs, en lleguatge tècnic), creant un escenari una mica des de la barrera. I en un moment donat, sona el canvi de terç i ja no s'hi val a marejar ni entretenir.

Ara és el moment de la veritat. El símil taurí és inevitable, perquè al davant s'ha trobat amb un "morlaco", si em permeten l'expressió, que el depassa ámpliament. Tota l'escola concertada que, mal que li pesi al conseller, s'ha llegit la llei i en té una opinió formada. No podem ser tots idiotes, senyor conseller, no és possible que tots estem equivocats i vostè en la certesa absoluta; és possible que algun pare no sàpiga llegir, però li asseguro que la majoria sí, i tots ells ho entenen prou bé i volen llibertat per escollir centre educatiu, projecte propi, ideari i el que vostè vulgui dir-li.

El que vostè sembla que suggereix a la premsa, avui crec que sortia a força mitjans, és que els pares son idiotes, que volen que els seus fills s'eduquin en escoles no adients segons el seu projecte. Les adhesions incondicionals (inquebrantable, voldria que fos?), senyor conseller, estan passades de moda.

S'ha trobat al mig d'un "fregat" que no és el que es pensava. Certes peces no es poden moure com vostè vulgui, perquè hi ha drets que estan consolidats i no cal que se'ls inventi ningú cada cop que té una pensada brillant.

I parlava a l'inici de les percepcions. I ara la percepció de la ciutadania és que hi ha persones que tenen raons solvents per oposar-se a la llei, perquè tanta gent no pot estar equivocada. Un pot enganyar algú durant una estona, però no a tothom per sempre. Sortosament encara hi ha pares que confien en la seva llibertat i en la seva capacitat d'elecció perquè, no ens oblidem, estem en una democràcia.

En fi, senyor conseller, ara es el moment de fer bé les coses i retirar el text de l'avantprojecte. Té una oportunitat d'or.