La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

El finançament

Vaig llegir fa unes setmanes un article molt encertat, o una carta, d'un professor d'institut. No era un malvat professor de la privada, escanyapobres i insolidari, tiranitzat per un director més malvat encara, dilapidador de l'erari públic (que ni veu ni administra...). Aquest professor (malvat i tal...), escrivia més o menys el següent (més elaborat, justificat i explicat): educar (els edificis, els mestres i professors, els materials, la llum i l'aigua, els ordinadors...) costa (molts) diners, i no es valorarà l'educació mentre tot sigui absolutament gratuït.

La setmana passada, una notícia al diari: la conselleria deixarà de banda un programa pilot que pretenia la gratuitat del transport per als infants. L'argument del responsable (un bon pes pesant del PSC, un partit que pressumptament desgoverna al departament d'educació), és el mateix que el nostre malvat professor d'institut.

La coincidència no passaria de ser això, si no fos pel greuge dramàtic de comparar un servei d'interès públic (decissiu per al país i que s'entesten que sigui gratuït per a tothom ) amb un servei de transport prestat pel sector públic. Cal valorar més el transport públic, la "mobilitat sostenible", la "col.lectivització" del transport. Cal menystenir l'educació dels nostres ciutadans?

L'informe PISA ha estat objecte d'una darrera munyida per part de la Fundació Bofill. Un resultat interessant: els alumnes nouvinguts tenen un fracàs escolar molt inferior (10% front al 30%), si estan a una escola concertada. Es a dir, finalment valoren allò que costa uns diners i hi ha famílies disposades a valorar, a canvi d'uns euros.

Cal distingir valor i preu, ho vaig aprendre d'un professor universitari (de la pública, eh?).  Que cadascú faci la reflexió que vulgui.

Pessebrisme

Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

Perquè no a la LEC

El que denominem "LEC" és l'avantprojecte de Llei d'Educació de Catalunya. El responsable d'aquest text és el senyor Ernest Maragall, que té l'honor desmesurat de ser "Honorable Conseller" del Govern de Catalunya.

Des de fa ja mesos el senyor Maragall, Ernest, ha volgut deixar alguna cosa notoria per la qual se'l recordi. Va passar molts anys atrinxerat a l'Ajuntament de Barcelona, establint per la via dels fets un model de ciutat i de gestió absolutament nefasta. Va influir decissivament des de LOCALRET en la configuració d'un sector de les Telecomunicacions a Catalunya des del sectarisme més lamentable, trencant les possibilitats d'unitat entre els diferents actors al territori, per pur sectarisme. El seu germà potser era menys intel.ligent que ell, però tenia una notorietat gran, i passarà a la història com l'alcalde dels Jocs Olímpics. Si més no, va saber capitalitzar el triomf de molts.

També la seva predecessora en el càrrec va tenir el seu moment de glòria amb el PACTE NACIONAL. D'això també s'ha de parlar, perquè vaja filfa, vaja fiasco i vaja enganyifa!!!!!

Semblava doncs que una llei d'educació pròpia de Catalunya era una bona eina de propaganda.
La LOE, norma bàsica de l'Estat, deixa poc espai a les administracions competents per establir aspectes molt diferencials a normatives autonòmiques. Però el senyor Maragall, Ernest, ha decidit que no passa res, que podem "copiar i enganxar" articles sencers de la LOE, oblidant-nos de troços, paràgrafs o matisos que li donen sentit.

L'articulat de l'avantprojecte és ple d'imprecisions, d'errors materials, aberracions jurídiques i denota una tècnica legislativa pèssima, sotmesa al dictat dels seus socis de govern que, de pressa i corrents, hi han posat cullarada d'una forma destralera, com de fet habitualment fan al tripartit (qué divertit és el tema dels trasvassaments, tubs, canonades, aportacions puntuals, captacions transitòries.... ja ja ja).

Sovint oblidem, pels discursos políticament correctes i la manipulació que es fa del llenguatge, que el president de la Generalitat és el REPRESENTANT DE L'ESTAT a Catalunya. No d'un partit, o d'un govern, sinó de l'ESTAT. I no s'adona que un conseller, un tal Maragall, Ernest, li està fent assumir una norma que PASSA olímpicament de la Constitució i de la LOE, així com de moltes sentències dels més alts tribunals de tot l'Estat.

Però què té de dolent aquest text, l'avanprojecte de LEC? en l'essència trobem la distorsió i la manipulació del llenguatge: l'educació esdevé un SERVEI PÚBLIC. I pel comú dels mortals aquest fet no semblaria rellevant, llevat que contravé la Constitució, la LOE i el Pacte Nacional.
A partir d'aquí, de forma breu fa el següent:

Es parla de "servei públic d'educació" per referir-se a escoles públiques i concertades, com si l'Estat o la Generalitat fossin els propietaris d'ambdues.
L'educació és un "servei d'interès públic", però no un "servei públic" i el poden prestar tant les administracions públiques com la iniciativa social.
L’expressió “servei públic d’ Educació”, deixa molt clar el caràcter subsidiari de la privada concertada, que hi serà present com, on i fins quan se’ns necessiti; o el que es el mateix que dir “fins que els centres públics no puguin atendre tota la demanda“
Contravenint el mandat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que diu que “la Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic” (en el seu article 21.1)

El caràcter propi dels centres privats (els titulars dels quals tenen dret a establir) passa a ser irrellevant en aquest Avantprojecte.
Només s’esmenta un cop en tot el text i és en referència a l’adscripció de centres. Es parla de projecte educatiu 63 vegades però mai es fa referència a l’ideari.
La identitat, diferenciació d’ofertes educatives i característiques importants dels nostres centres queden totalment uniformades dins d’un “servei públic” d’educació.

Article 26. Un dels principis ordenadors de la prestació del servei públic d’educació (concert) és el principi d’escolarització mixta.
- Vulnera l’article 27 de la Constitució i diverses sentències
- No apareix recollit ni a la LOE, ni al PNE ni a les Bases de la LEC, ni a l’Estatut d’Autonomia.
- No té cap fonament pedagògic
- És conseqüència de la voluntat del Departament per imposar un model únic

L’ avantprojecte de llei desempara la llibertat d’ensenyament i desprotegeix també la llibertat dels pares per triar escola per als seus fills, així com la llibertat de creació de centres i, per tant, d’ideari.
La concepció de la planificació educativa ignora del tot l’existència de centres de titularitat diversa.
Com a base de la planificació només esmenta les necessitats d’escolarització i mai planteja les demandes de les famílies com a criteri.
Llibertat d’ensenyament i llibertat d’elecció de centre no es citen ni una sola vegada en tot l’Avantprojecte.

Es veu greument amenaçada per la intervenció i control de les diferents administracions i comunitat educativa.
L'Avantprojecte de Llei imposa un "comisari" polític municipal al consell escolar dels centres concertats per a "control i gestió“.
Sembla atorgar unes possibilitats de participació il·limitades als municipis, fins i tot en qüestions d’ordre intern dels centres.

Es programa “ l’oferta de places escolares “ reforçant l’intervencionisme i dirigisme de les diferents administracions, en contra dels principis constitucionals i de la LOE, que obliga a respectar i planificar la demanda basant-se en el dret d’elecció de centres per part dels pares.
Es donen competències de gestió de sol·licituds a les oficines municipals de matriculació, en detriment dels centres.
S’estableix la possibilitat de reduir la ràtio.
Es nega expressament la possibilitat de fixar criteris complementaris en la baremació de sol·licituds, ni en el cas d’empat en els criteris prioritaris, abocant a l’arbitrarietat d’un sorteig les situacions d’empat de punts.
Es suprimeixen els punts per famílies nombrosa per a l'admisió d'alumnes en les escoles, vulnerant una altra vegada la Llei de Protecció a Famílies Nombroses.

S’abandona el compromís del PNE de calcular el cost real de la plaça escolar que permeti la gratuïtat total de l’ensenyament bàsic obligatori i de l’educació infantil, en nom de criteris ambigus i imprecisos dels fal·laços contractes programes.
No obre cap perspectiva per l’augment i l’extensió del suport econòmic a l’escola concertada.

S'imposa un percentatge màxim d'inmigrants als centres educatius: per què no un tope també per religió, raça o sexe? Es una mesura discriminatòria per als drets fonamentals del nouvinguts.
Segons el Síndic de Greuges aquesta mesura afectaria a un 46% dels nouvinguts que haurien de canviar de centre. Les deportacions de Stalin seran una bajanada...

En fi, ja cansa només de pensar-hi, però no podem deixar de fer-ho pels nostres fills i per la nostra societat, de la que som principals responsables. No pensem que són els polítics els responsables. Ells han demostrat que només tenen fidelitat al partit i a l'euro que cobren.