La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

Des del bon rotllo

Suposem que el nostre conseller vol, realment, una llei de país. Una llei de país no pot anar contra algú que forma part del país. Una llei de país no pot deixar de banda realitats que existeixen, que funcionen, que són excel.lents en gran part i que, a més, li surten bé de preu al país!!!!

Qui, si no és encegat per una passió ideológica intolerant, podria subscriure el plantejament anterior???

Suposem que el nostre conseller d'educació vol, realment, un país que tingui persones lliures (és a dir, que fan allò que està bé i és correcte perquè els dona la gana), formades, capaces de prendre decisions responsables, assumint les conseqüències d'allò que han decidit (qué difícil és això!!!). 

Perquè proposa una llei que menysté la llibertat més elemental dels pares a triar escola, projecte educatiu, projecte docent, ideari???

A la vista de l'actual redactat del projecte de LEC, hem de suposar que el nostre conseller vol un sector públic a l'educació fort, potent, capaç de generar coneixement, capaç de generar valors socials i personals basats en la nostra tradició filosòfica occidental. La LEC, no ho podem  deixar de dir, té punts interessants: posa les piles al sector públic pel que fa a la direcció de centres i a  l'avaluació: per això genera rebuig entre un sector del professorat (bé, de fet entre un sector dels sindicalistes que no estan a l'aula ni a l'escola i que veu perillar l'statu quo).

Però no hauria de ser mai en detriment de l'escola d'iniciativa social, dels projectes pedagògics que volen excel.lència, dels milers de pares i mares de família que busquen en les diferents opcions i escoles el millor per als seus fills. Es d'una supèrbia sense límits pensar que el sistema públic i únic que planteja la LEC ha de satisfer tots els pares i mares de Catalunya. O supèrbia o manipulació malintencionada. O és que algú pensa que el 40% dels pares de Catalunya, són idiotes i només volen mal per als seus fills?

Cal insistir que la llibertat és el millor? Cal insistir que els drets dels pares són inalienables? Els jutjes no paren de donar la raó als pares: és prioritari el dret dels pares a triar escola que el de l'administració a la planificació.

I ara, més propaganda; no us ho perdeu. Feu comentaris, difoneu-lo per correu electrònic: els pares de l'escola d'iniciativa social estem en lluita, i d'això en sortirà guanyant el país !!!

http://www.youtube.com/watch?v=d1J0K03a8oc 

http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow

Sobra l'administració, sobren els sindicats i sobra la llei

Sobren tots ells.

Jo no sé què passa, però sembla que els altres "actors" del sector educatiu, els que compten de debò: pares i professors, estan més d'acord del que sembla...

El senyor Cuní convoca pares i professors a un programa de televisió, i sota la pregunta de si els pares menystenen els professors, es crea un debat que, finalment, sembla que va en la mateixa direcció per part de TOTS els pares i GAIREBÉ TOTS els professors (llevat els que defensaven la llei...), i els espectadors que són presoners de la pregunta, que és una generalització perillosa. Potser el debat caldria haver-lo centrat en altres aspectes socials, educatius, legislatius, d'estil polític...

Hi va haver gairebé unanimitat en la recuperació del criteri que qui educa és la família, els valors de l'esforç, l'autoritat, la disciplina, la puntualitat, l'ordre... Semblava molt clar, fins i tot als professors, que si es pot triar escola les famílies s'impliquen més en el procés educatiu i hi ha molt més "bon rotllo"...

Al final, les conclusions queden per l'espectador, i un pot arribar a la conclusió del titular: sobren l'administració, els sindicats i la llei. Equitat i excel.lència: qui creu que un mestre o un pare no estan d'acord en això? Qui pot pensar que una escola, la seva direcció, el claustre, les famílies no volen el millor per a les famílies, per als alumnes, per als fills...? Potser els qui pensen que ens cal una llei com la que tenim en fase de projecte.

Doncs avortem-lo. Que les comissions del Parlament el tirin enrere, ara que poden. És en benefici de la societat, en benefici dels pares i mares, professors i alumnes, en benefici de la pròpia llei, que pot néixer coixa d'entrada: el consens és impossible perquè el projecte de llei està ideologitzat.

Què quedarà? les trampetes que ha anat fent el conseller amb el tema de les zones educatives, els convenis de corresponsabilització, i tot allò que l'administració s'hagi anat prenent com a propi a les comissions d'escolarització en contra de les famílies i a favor d'una planificació mal entesa i pitjor feta.

I per acabar, més soroll al canal: l'informe de la Fundació Bofill. No perquè sigui cert ha de ser oportú. Us el podeu llegir aquí, tot vé de l'informe PISA. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_premsa_DEFINITIU.pdf

Fins que no es compti amb els pares en el procés educatiu, anirem malament; però de debò, no al consell escolar o a l'ampa, sinó al dia a dia de cada fill, de cada alumne. Cal formació als pares, naturalment. Les AMPAs, les seves federacions, l'administració de la Generalitat caldria que invertissin en formació de pares. El que passa és que això és renunciar a manipular el sistema i renunciar a malmetre i manipular les generacions futures, i els qui ens governen no estan disposats a això.

Cal mobilitzar-se?

Primera pregunta: Perquè caldria mobilitzar-se?

Segona pregunta: Per a què caldria mobilitzar-se?

De ben segur que cal mobilitzar-se, perquè la llibertat està en perill. Sota l’excusa demagògica de l’excel.lència i l’equitat ens volen fer passar per l’adreçador. Bé, millor dit per l’embut: el clàssic embut socialista que han estat practicant durant anys i anys.

Ara el forat petit de l’embut és cada cop més petit, cada cop més estret.

Hem anat avançant per l’embut, però cada cop és més estret i, per passar-hi, la nostra societat ha anat deixant enrere cada cop més coses: primer  el que anava semblant, tot i no ser-ho, més prescindible, i aleshores hem acceptat el relativisme “blandi blub” que mana a la societat: social, econòmic, moral; hem acceptat que la família ja no és una cosa (concreta, amb una finalitat, amb uns beneficis personals i socials); hem acceptat que la vida comença i acaba quan a l’administració “li peta”, influida per pseudo-intel.lectuals (ideòlegs de pa sucat amb oli) que dicten la nova ètica social, a la que tots hem de plegar-nos.

Allò que és realment més important; la vida, la persona, la família, la intimitat, la trascendència, la llibertat, la responsabilitat, l’exigència, l’ordre... tot és relatiu, tot és prescindible per passar pel tubo, pel foradet de l’embut, per arribar al paradís socialistoide buit de tot el que és important.

Perquè ens hem de mobilitzar, doncs? si anem estupendament, “tot avall”, i ens anem desempellegant del que “sobra” per passar per l’embut. Quina mandra anar contra corrent, quina mandra haver de recuperar tot allò que, per mandra, hem renunciat en el camí de baixada; total, ja ens haviem fet a la idea i ja teniem la nostra pròpia justificació moral i intel.lectual... Quina mandra!!!

Però potser val la pena fer-ho, per recuperar allò que som i que volem exercir cada quatre anys a les urnes. Potser val  la pena recordar als nostres dirigents que estan allà perquè els hem posat nosaltres, que no tenen un dret absolut a fer el que vulguin amb els nostres drets. Potser cal dir-los que no volem que ens manipulin, que tenim criteri propi, que volem ser lliures, i que volem educar els nostres fills com nosaltres, els pares, volem fer-ho. I que cada pare trii el model que vulgui, i si en falta algún, que lluiti per assolir-lo: hi té dret.

Per a què mobilitzar-se, és la segona pregunta. La dignitat de cada persona mereix que ens mobilitzem? Val la pena recordar-nos que la llibertat d’educar els nostres fills no ens la poden manllevar? Ser conscients dels nostres drets i exercir-lo, ser conscients de les nostres responsabilitats I no delegar-les a ningú: ni a l’administració, ni a l’escola, ni a la minyona, ni al cangur, ni a la tele, ni als avis. Els pares manem en l’educació dels nostres fills. I el trist és que calgui anar recordant la constitució, tan sovint que la gastem. No caldria, però hem anat deixant tantes coses en el camí de baixada cap al foradet de l’embut, que sembla que recuperar el que és nostre sigui un favor que ens han de fer. 

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

Què volen aquesta gent...?

"Què volen aquesta gent, que truquen de matinada", deia la cançó. En Serrat cantava un drama familiar, personal, d'un estudiant perseguit per pensar diferent dels qui manen. 

Perquè tinc la sensació que torna a passar? I el pitjor és, potser, que ara qui reprimeix és qui era reprimit com descrivia en Serrat i tants d'altres; i ja no recorda la por dels pares a perdre els seus fills per un compromís personal o familiar. 

Potser algú ja coneix aquesta famosa frase: "Els nostres joves d'avui estimen el luxe, tenen modals pèssims i avorreixen l'autoritat, mostre molt poc respecte pels seus superiors i perden el temps anant i venint d'un cantó a l'altre, i estan sempre disposats a contradir als seus pares i a tiranitzar als seus mestres". Es perfectament aplicable a la nostra joventut, no? Doncs és de Sòcrates, S. IV abans de Crist. Sembla que la història es va repetint generació rere generació, però generació rere generació es van superant les crisi, es van posant les coses al seu lloc, i els qui eren joves, esdevenen pares, i el rol canvia.

Perquè el nostre govern s'entesta a substituir als pares? No volem que ho facin. Si algú, per circumstàncies concretes, personals, particulars, no pot ocupar-se'n prou, segurament no serà perquè no vol, perquè ens posen a tots al mateix sac? Potser és aquest pare o mare que necessita ajut de l'escola, del mestre. Donem-li les eines als pares, i no els prenem els drets.

Es evident que hi ha situacions frustrants, que no tiren endevant, sempre n'hi ha. Però no es poden generalitzar ni crear mecanismes generals per resoldre problemes particulars. Hem d'anar d'allò més important al que ho és menys. 

Hi ha un aforisme que diu que fa més soroll un arbre quan cau que milions d'arbres creixent. I això és el que sembla que senti el govern, un arbre que fa soroll, o potser dos, entre els milers i milers de families que fan bé les coses, que tiren endavant, que eduquen els fills en uns valors, en virtuts, en la llibertat. 

I perquè m'he recordat de la cançó que li sentia al cantautor? perquè tinc la sensació que avui, ara, s'està perseguint per pensar diferent. I aquesta persecució no és com aquella, sinó més subtil, tot ignorant als que volen ser lliures, establint discursos "políticament correctes" que exclouen aquells que no els comparteixen. Han vist la pel.lícula GATTACA? La recomano. Una societat que rebutja als que volen ser lliures, només accepta als perfectes, aquells que s'han sotmès a les lleis injustes, a les pràctiques antinaturals... Allà on la persona, antropològicament parlant, no té cap rellevància, i només compta la perfecció del cos i de la ment, sense cap altra finalitat que el transcedeixi. 

La cançó també deia que "els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana"... 

Seguim educant, lluitem per la llibertat

L'escola s'ha acabat. Fa ja uns dies que tenim als menuts per casa, pels casals, a casa dels avis o tiets, amb cangurs ocasionals... Però l'educació no es para (no el departament, eh?, que si que es para una mica). Tots els pares i mares de Catalunya continuem educant els nostres fills encara que els mestres i professors ja hagin plegat (a efectes escolars lectius, si hem de ser exactes).

Però fiquem-nos amb l'avantprojecte de LEC, que és el que ens motiva. Sembla que té ara dificultats, doncs el President Montilla diu que necessita consens, que és un tema de país. Quina por. Es el preludi d'una entrada urgent i aprovació ràpida de la LEC tal com està.

Curiosament no ha sortit a la premsa ni als mitjans gairebé res de l'avantprojecte, ni de les queixes de TOTS els sectors, ni de les manifestacions dels pares i mares, ni de les al.legacions (més de 225.000!!). I això que el president diu que és un tema de país. Sembla que el sector periodístic i mediàtic té altres prioritats al cap, potser és per això que no era important i per això no sortia... Vet-ho aquí!!

Ara surt el president amb lletres grosses dient que això requereix un màxim consens perquè és un tema de país... Quina casualitat. Ha vist la llum? Perquè ho diu ara, a quinze dies de tancar el Parlament? Avui fa un mes, tenia a la porta de la conselleria d'educació 225.000 persones demanant la retirada d'aquesta llei: rep amb tant de retard el resum de premsa? Fa tres setmanes tenia allà mateix, i també a la Diagonal de Barcelona milers de famílies catalanes emprenyades: no informen a temps al President?

Deixeu-me ser una mica dolent. No serà que prepara la opinió pública perquè pensi que ell vol el consens? Jo crec que l'interessa sortir així als mitjans per crear la percepció que és un home de consens i d'harmonia, de diàleg. Espero equivocar-me, però crec que hi haurà més aviat poc diàleg i es voldrà fer passar per l'embut (com sempre) al Parlament, aprovant un cop més una llei injusta. Però l'hemeroteca dirà el contrari.

I els pares i mares seguirem educant perquè és la nostra vocació com a pares i mares. I encara que el senyor Montilla i el senyor Maragall s'ho pensin, seguirem educant els nostres fills dient-los que una llei injusta no es moralment vinculant ni és cap referent ètic a la societat; perquè si és injusta, va en contra de les persones, encara que algú vulgui fer creure que va a favor dels drets. Però és que els drets no són una entelèquia sense suport, sinó que són de les persones, que doten els drets de sentit; i si la llei és injusta, no pot anar a favor dels drets, sinó en contra. Però els pares i mares seguirem educant, i seguirem lluitant contra les propostes injustes dels qui ens governin. I els direm als nostres fills perquè tinguin criteri i siguin lliures.

Un "detall" de la LEC

En Maragall és l'autor del text de l'avantprojecte de llei d'educació, i n'accepta plenament la paternitat, tot i que ell només hi posa realment l'esperit i la mala llet. A mida que ha anat parlant i explicant la llei, ha anat reduint el contingut del discurs, limitant-se a parlar de "cohesió social, potenciar l'equitat i l'excel.lència del servei públic d'educació." I ja se sap que, encara que sigui mentida, quan es repeteixen tants cops les coses, finalment semblen veritats.

Hi ha un petit detall a l'avantprojecte de llei que ha saltat a la premsa aquesta setmana, amb motiu d'una sentència del Tribunal Suprem. I és que les escoles que fan educació diferenciada (no segregada, com li agrada dir al Maragall) no tenen dret al concert, sinó que és l'Estat qui ho decideix. Confeso que mai es coneix prou el sistema educatiu... Quina riquesa de matisos!!

Com sempre, hem de recórrer al diccionari per aclarir de què estem parlant:
Segregar: Separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos o lingüístics diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable respecte a la que és aplicada als altres ciutadans.

Una de les coses que diu que vol el conseller és l'excel.lència. Les seves paraules el desmenteixen, un cop més. Utilitzar demagògicament les paraules, i deixar que altres (dels que és responsable o els atia perquè bordin) ho facin no és correcte. Però què podem esperar...?!
Les escoles que ARREU DEL MÓN fan educació diferenciada no segreguen, sinó que DIFERENCIEN. Per a més informació dels que cerquen la veritat i no es conformen amb el que altres diuen, he trobat una web que parla força del tema: http://www.diferenciada.org/. Té una pila de recursos (alerta, la majoria en anglès). He entès força bé què és l'educació diferenciada, perquè es fa això, quines motivacions tenen els pares que la trien.

Doncs bé, al que anem. Fan algun mal aquestes escoles? Per què no se les pot concertar? Quin gran delicte cometen? Quin atac perpetren contra el sistema educatiu? Fan malbé els alumnes? Desfan les famílies? Generen males persones, que estan en contra de la societat i del sistema? Malgasten els recursos públics? No compleixen les lleis educatives en els curriculums, en l'exigència, en la formació?

Des de l'aparició de la notícia de la sentència del Tribunal Suprem, he volgut parlar amb algunes persones que coneixen bé la resposta a aquestes preguntes. Algunes són d'escoles que fan educació diferenciada, i d'altre (permetin la discreció per evitar repressalies) persones del departament d'educació, fins i tot algun inspector.

Sembla que no fan cap mal, que no és cap delicte, que no ataquen el sistema educatiu, que no fan malbé als alumnes, que ajuden les famílies, que tenen voluntat de formar persones socials, que estalvien recursos a l'administració, que compleixen el curriculum i, sovint, el milloren...

La resposta a totes les preguntes fa que en tornem a fer moltes preguntes, però ara serien aquestes: Quines intencions té REALMENT en Maragall? Quin odi o rancúnia el mou a ell o als qui l'apreten per actuar així? El senyor Boada ja va ensenyar les orelles en un article publicat fa un parell de setmanes al Diari de Girona. No hem d'enfocar el tema en que sigui millor o pitjor, perquè en educació (encara que el conseller no ho sàpiga, o no ho vulgui saber, o bé ho sembli) no hi ha fórmules magistrals, sinó que cadascú té uns ritmes d'aprenentatge (i si no, perquè es gasta tants recursos en les necessitats educatives especials?), cada persona (antropològicament i filosòficament parlant), és diferent i necessita un tracte diferent. Un petit exemple que tots podem conèixer: en Pasqual i l'Ernest són germans, educats pels mateixos pares i en circumstàncies socials i econòmiques iguals; però, renoi, quina diferència!!! Potser els seus pares veien la necessitat d'educar-los igual però diferent? atenent a cadascú en les seves necessitats i característiques? o potser no, i ara tenim el que tenim?

En fi, que a la vista del que he pogut conèixer sobre el tema, em sembla molt sectari el que es proposa a l'avantprojecte de llei. Ensumo por (a la llibertat dels pares, a no poder controlar aquests ciutadans que es formen lliurement; rancúnia (no sé a què, però ja ho sabrem); ignorància (al sistema i als seus resultats). De fet potser és això darrer. La ignorància genera pors al que no es coneix. Potser és que el conseller no coneix aquest sistema d'educació i caldria que el conegui.

Contra la ignorància, educació.

Pirates del Carib - Crònica del contramestre al capità

Diuen que els capitans més vàlids ho són, entre altres coses, per la seva capacitat de rodejar-se d'una tripulació amb molta capacitat, intel.ligent, amb sagacitat i iniciativa.

Crec que en aquest bloc ja hem comentat abastament sobre la gran capacitat, intel.ligència i sagacitat demostrada pel nostre benvolgut capità Maragall. Sap què vol i com ho hauria d’aconseguir. Té una gran visió de la comunicación, dels seus mecanismes (i de la praxi), té domini de l'escena, del dramatisme (des del punt de vista teatral), i dosifica bé les intervencions, que el seu natural tímid volen que siguin el mínim possible, potser per no haver de rectificar en públic allò que erra en privat, o des de la barrera. Però ara fa de capità, i això no pot ser. Com a molt pot enviar als lleons als seus acòlits més fervents: el contramestre, per exemple. O posar-se proteccions en forma de direcció general de relacions amb la comunitat pirata.

En aquest sentit, crec que és conscient que aquestes “defenses” li servirán per abarloar-se, pactar i ballar un minué polític, però no per parar l’embestida del vaixell de tota la comunitat dels corsaris, bucaners i pirates.

Aquest vespre s'ha produit una escena que no m'atreveixo a qualificar, perquè estic segur que podria ferir sensibilitats. M'abstindré. Només miraré de fer una descripció i que qui llegeixi això en tregui conclusions: una "taula rodona" entre el senyor Contramestre i una diputada del Parlament, de la oposició, naturalment.

Avançaré el resultat pels que van malament del cor: vapuleig immisericorde i pallissa per K.O. Ha perdut el Contramestre, naturalment, tot i que sortia amb avantatge, però no ha sabut aprofitar-la prou, i ha iniciat la seva intervenció amb una referencia al contingut de la llei del pirata. Poc convincent, fluix.

Les andanades li venien primer des de babor, en forma senzilla, planera. Però alhora amb la contundencia que la raó conté. I no ha calgut gaire munició per tombar les veles majors.

Evidentment el Contramestre no es volia rendir sense lluitar, però ha estat inútil (l’esforç). Cap dels arguments esgrimits tenia força ni convicció.

Acabades aquestes, les andanades li han arribat per la proa, babor i estribor. Hi havia pirates - pares; bucaners -sindicats; corsaris -titulars. La dignitat no li permetia la rendició, però s’ha quedat virtualment sense màstils, pals ni veles; donant fins al final trompades a tort i a dret, dient ara una cosa i després la contrària, defensant el que és indefensable, prometent consens, assegurant incorporar a l’avantprojecte el pacte nacional, garantint reunions del comité de seguiment del pacte.

Fins al final ha estat intentant salvar els barrils de rom i pólvora de la sentina. El tresor, però, és en perill. Encara no han entès que és patrimoni de tots, que el progrés de la societat no depèn d'una llei (només), sinó del respecte per la llibertat, la diversitat, els drets.

Excel.lència a l'avantprojecte de LEC?

Avui el conseller ha fet un acte públic, un petit bany de popularitat en un entorn interessant i que caldrà tenir en compte per veure com es desenvolupa. Si l'administració no el toca gaire, tindrà alguna oportunitat. A banda de consideracions sobre el qui presidia l'acte, el tema-excusa és força interessant, i de ben segur tindrà volada pròpia perquè fomenta bones actituds i el coneixement. I a això no li caldrà la maquinària de propaganda (com a terme goebelià) que el conseller té per costum.

El conseller ha parlat d'excel.lència, concretament que el text de l'avantprojecte de llei que a ningú li agrada conté les condicions per generar excel.lència. La nota de premsa del departament diu, exactament: "...que la Llei d'Educació de Catalunya preveu mecanismes per a fomentar l'excel·lència a través del suport a les beques, el mèrit i l'esforç".

Benvolgut conseller. Per començar no és una llei. Ara mateix, és un text (molt desafortunat i il.legal, si esdevingués llei) en fase d'avantprojecte de llei. I no es poden dir certes coses, quan realment són d'una altra manera, oi? Vaja, seria com si jo o qualsevol el tractés a vostè com a exconseller ... Bé, espero sincerament que ben aviat sigui així, amb la màxima urgència, li ho asseguro. Però no seria exacte, oi? Si més no ara mateix (9 de juny de 2008, cap al vespre).

Excel.lència: qualitat d'excel.lent.
Excel.lent: que és eminent en bones qualitats, molt bò en el seu gènere.
Eminent: Que ateny un alt grau, que excel·leix pel seu mèrit, talent, virtut, posició social, etc.

Vejam, senyor conseller. Una llei que és rebutjada per TOTHOM. A veure si ho ha entès bé, per TOTHOM, com vol que contingui aquestes condicions?. Es que de cop i volta tots ens hem tornat ruquets. Ara ja els pares no saben llegir, ni interpretar, els mestres són uns corporativistes, i vostè, només vostè, està en possessió de la veritat. Bé, vostè i el senyor Boada que, probablement, ni s'ha llegit la llei ni li interessa l'excel.lència. Ningú, més que vostè, s'ha llegit l'informe PISA i ningú, només vostè, està cridat a entendre allò que el poble de Catalunya necessita. Es vostè un gran visionari?, com els antics herois de la ciència, la tècnica, la literatura. Un avançat al seu temps, vaja. Vostè va per davant de tots, la torxa que ens il.lumina, la llum que ens marca el camí. Au va.

I com s'assoleix l'excel.lència? No soc segurament el més indicat per dir-li del cert, però una mica d'estudi i observació em fan intuir que les coses van per un altre lloc: llibertat, oportunitats, diversitat, finançament, premi a l'esforç, la disciplina, equips motivats, famílies ateses, drets respectats... Gairebé tot allò que l'avantprojecte de llei no contempla. Curiosa manera d'excel.lir.

Es el colmo de la manipulació

Aquesta tarda milers de persones s'han manifestat a Barcelona. Lluiten per drets fonamentals. Lluiten per defensar el que és el més important per a un pare i una mare: el seu dret a educar als seus fills con creguin convenient. No es demana una única forma d'educar, sinó la llibertat per als pares de triar el que creguin més oportú per educar els seus fills.

Diu un bon amic meu que l'educació d'un fill comença 30 anys abans que aquest neixi. És evident que parla de la pròpia educació dels pares, del nostre "background", de la nostra història i de com ens han educat. Pensem'hi i veurem quanta raó té...

Però per altra banda un pot arribar a alamar-se al pensar com hauran educat als nostres polítics i responsables. Concretament al nostre conseller, entre d'altres!!. Quines mancances, quines absències ha tingut per no voler la llibertat per als altres. Mou a compassió, i també a indignació. Però no només cap al "tete" Maragall, sinó tots aquells que han volgut fer el mateix en els darrers anys: en Bargalló, la Cid... i molts que voldrien retallar, manipular, però que no tenen ni la capacitat ni el valor de fer-ho.

El pitjor, senyor conseller, és que menystingui d'aquesta manera els pares i mares que volen dir la seva. A més de maleducat, demostra una gran ignorància dels drets i llibertats. Un governant que cap país no es mereix.

Mirant els mitjans electrònics, escoltant la ràdio, he arribat a la trista conclusió que tenim uns mitjans tributaris del poder. Covards en la seva majoria: la vanguàrdia (en minúscula, perquè em dona la gana), catalunya ràdio (que hauria de tenir un altre nom, i no embrutar el nom del nostre pais)...

Jo sé el que ha passat aquesta tarda, a la porta de la conselleria, al carrer Calvet, a la Diagonal, a la porta de Catalunya Ràdio... I els mitjans que he esmentat han manipulat, mentint descaradament sobre el que ha passat realment. (recordem que és dir el contrari del que es pensa o se sap amb ànim d'enganyar). Tremolo de pensar què milers de persones s'empassen les noticies, perquè no saben què ha passat i ho expliquen aquesta tropa d'incompetents.

Guaita que diu aquest!

Em sembla bé que els pares protestin. Ja veig que hi ha "moguda", i que entre al.legacions a la llei d'educació i una convocatòria de manifestació els pares estan força ocupats. I el conseller ho sent, potser escolta. Tot i que, vist des de fora, sembla que el conseller "passi" de més 225.000 pares i mares de Catalunya. Tot un exemple de respecte als qui representa.

El senyor conseller s'autoqualifica com a funcionari. Res a dir, cadascú és lliure de triar la seva adscripció i la seva dignitat humana és inalienable. Aquest fet no passaria de ser una pura anècdota, si no traspués una intenció, potser inconscient, de no tenir la responsabilitat de sentir-se escollit, sinó desginat com un digne funcionari més. I qui no es sent escollit, sinó adjudicat, designat, és més fàcil que menystingui als qui governa (als qui no gestiona) perquè té unes normes i uns procedimets (el seu programa ideològic), que l'informen (el sectaritzen?) necessàriament.

La UNESCO va promoure l’any 1966 (total, fa quatre dies….) un "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals", que al seu article 13.3, diu que "Els Estats part en el present Pacte es comprometen a respectar la llibertat dels pares i, en el seu cas, dels tutors legals, d'escollir per als seus fills o pupils escoles diferents de les creades per les autoritats públiques, (...) i de fer que els seus fills i pupils rebin l'educació religiosa o moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions".

Suposo que no cal, però només vull recordar-ho: Espanya ha ratificat (en democràcia) aquest Pacte; la Generalitat forma part de l'Espanya, de fet el President és, jurídicament, el màxim representant de l'Estat (no conforndre amb govern) a Catalunya, escollit democràticament al Parlament de Catalunya, al seu torn triat democràticament pel poble de Catalunya. I el senyor Maragall és Conseller, que vol dir que aconsella al President en matèria d'educació.

Senyor President, està vostè mal aconsellat, de moment; i tot i que les decisions de govern són essencialment col.legiades, és a dir, que es voten per majoria, qui passa a la història gairebé sempre és el president. Suposem que no es guia per altres ideals que no siguin el respecte per l’estat de dret, la millora de la societat, el progrés de les persones.

I precisament per això té la obligació de complir i fer complir les lleis. Si més no, a això es va comprometre. La declaració universal dels drets humans, els tractats i pactes internacionals, la Constitució Espanyola, l'Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Tots els pares del món

En aquests moments, a Saragossa, està tenint lloc un congrés MUNDIAL. No local, o de quatre amics, o de quatre arreplegats.
Es tracta d'un congrés mundial, on tots els continents hi estan representats. Hi ha persones de tota raça, religió, orientació pedagògica... Però els uneix una gran preocupació a tots ells: com podem fer entendre a la societat, als polítics, als pares i mares, que qui educa als fills som els pares.

Fa ja una colla d'anys un grup d'associacions de pares i mares d'arreu d'Europa es van ajuntar a Brussel.les per fundar l'Associació Europea de Pares (EPA - European Parents Association). Els seus objectius eran fer arribar la veu dels pares dels nois i noies d'arreu d'Europa a les més altes instàncies polítiques i de decisió.

No volien ser un grup de pressió més, sinó un forum on els representants dels pares i mares poguessin trobar punts en comú, independentment de la seva adscripció política, ideològica, religiosa, de raça o cultura.
Enguany la EPA i la UNIAPA (el mateix però d'Iberoamèrica), han ajuntat esforços per arribar arreu del món i motivar els pares d'Africa, d'Asia i d'Oceania. I quines realitats tan diferents, quines experiències tan enriquidores.

Però sembla que, finalment, arreu del món les situacions són similiars:

- Els pares som els primers educadors dels nostres fills, en som conscients i volem exercir.
- Les circumstàncies són diverses: econòmiques, socials, culturals... però la necessitat d'educar és la mateixa.
- Els pares estan disposats a dedicar temps, però la supervivència, en el cas dels països emergents i el manteniment d'un estil de vida, en el cas del nostre occident, fan que no dediquem prou temps a la tasca.
- Conscient d'això, els governs pretenen actuar com a subsidiaris ideològics dels infants, sota el demagògic i fal.laç discurs de l'abandó.

Tots els pares reclamen el dret a educar els seus fills i a triar l'escola que vulguin per a ells. Sigui el projecte que sigui, amb diferències de projecte pedagògic, ideològic, reclamant escoles públiques de gran qualitat, o bé concertades, o bé privades, o bé lliures, o sistemes de xec escolar... però sempre amb la intenció que els pares puguin triar el projecte que s'adigui a les seves conviccions, a tot allò que pugui ajudar a dur endevant el seu projecte educatiu de familia.

Si podem conèixer de primera mà les conclusions del congrés, les mirarem de publicar, perquè de ben segur que hi haurà temes que, malgrat la diversitat (o potser precisament per això), ens uneixen a tots: educar als nostres fills és cosa nostra, dels pares.

Ara és el moment

La política és un art. I un dels aspectes més interessants és la gestió de les percepcions. Art, segons la primera accepció de la definició del diccionari IEC és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació.
Percepció, segons el mateix diccionari, és rebre impressions, obtenir coneixença (de quelcom) per mitjà dels sentits.

En això el senyor conseller Maragall és un artista. Perquè s'ha passat la vida estudiant, observant i experimentant. Compta a una gran destresa i habilitat, perquè és un home intel.ligent. Les ha vist de tots colors en un escenari privilegiat, el món local, mirant-s'ho tot des de la barrera i incidint en el resultat al seu antull.

Ara juga a primera divisió (encara no és divisió d'honor), però ja no és a la barrera, sinó que és el protagonista de la seva pròpia història. Ja no s'hi val mirar només el que passa i moure les peces sense gaire risc personal, sinó que ha d'estar atent a allò que fa, al que fan altres (contrincants i amics), i vigilar bé la seva esquena i el seu cap (políticament parlant!!).

Anava bé. Va recollir el Pacte Nacional, va establir ponts de diàleg amb tots els sectors, fins i tot els que no havien signat el pacte (aquí podriem parlar d'agendes ocultes...), va preparar (abans o després de l'avantprojecte de llei) un document de bases... Ha anat emetent informació (inputs, en lleguatge tècnic), creant un escenari una mica des de la barrera. I en un moment donat, sona el canvi de terç i ja no s'hi val a marejar ni entretenir.

Ara és el moment de la veritat. El símil taurí és inevitable, perquè al davant s'ha trobat amb un "morlaco", si em permeten l'expressió, que el depassa ámpliament. Tota l'escola concertada que, mal que li pesi al conseller, s'ha llegit la llei i en té una opinió formada. No podem ser tots idiotes, senyor conseller, no és possible que tots estem equivocats i vostè en la certesa absoluta; és possible que algun pare no sàpiga llegir, però li asseguro que la majoria sí, i tots ells ho entenen prou bé i volen llibertat per escollir centre educatiu, projecte propi, ideari i el que vostè vulgui dir-li.

El que vostè sembla que suggereix a la premsa, avui crec que sortia a força mitjans, és que els pares son idiotes, que volen que els seus fills s'eduquin en escoles no adients segons el seu projecte. Les adhesions incondicionals (inquebrantable, voldria que fos?), senyor conseller, estan passades de moda.

S'ha trobat al mig d'un "fregat" que no és el que es pensava. Certes peces no es poden moure com vostè vulgui, perquè hi ha drets que estan consolidats i no cal que se'ls inventi ningú cada cop que té una pensada brillant.

I parlava a l'inici de les percepcions. I ara la percepció de la ciutadania és que hi ha persones que tenen raons solvents per oposar-se a la llei, perquè tanta gent no pot estar equivocada. Un pot enganyar algú durant una estona, però no a tothom per sempre. Sortosament encara hi ha pares que confien en la seva llibertat i en la seva capacitat d'elecció perquè, no ens oblidem, estem en una democràcia.

En fi, senyor conseller, ara es el moment de fer bé les coses i retirar el text de l'avantprojecte. Té una oportunitat d'or.

On li fa mal, senyor Conseller?

Avui un amic meu m'ha trucat. M'ha dit que ha estat a una conferència amb el conseller d'educació. Quin privilegi.

Però m'ha sobtat el seu desànim per dues coses que m'ha comentat: tenim un conseller no vàlid, que té la intenció directa de discriminar un determinat col.lectiu. Aquesta frase m'ha espantat. No podem tenir al govern un conseller així, no pot ser, s'ha equivocat. El meu amic no es trobava bé i, en fi...

L'he animat, li he dit que tot s'arreglarà... Però aleshores m'ha dit més coses, i encara m'he espantat més. No pel meu amic, sinó pel pais. Sembla ser (i cal ser prudent), que el conseller ha estat molt agresiu amb l'escola concertada, fins al punt de donar a entendre (no cal dir-ho) que la concertada crida sense raó, que les escoles que fan educació separada de nois i noies no tindran dret al concert. Atacant amb agresivitat injustificada enlloc de presentar la pifia d'avantprojecte de llei que té entre les mans (això és opinió meva, que m'he llegit la llei amb delit).

Una altra sensació que m'ha traslladat ha estat que el conseller vol, sota la bandera d'un projecte reformista de gran abast i llarg termini, una adhesió inquebrantable als principis de la llei. M'ha sonat bastant a dictadura, a totalitarisme. Sembla ser que fins i tot el lleguatge, molt rebuscat, regirat i barroc amagava sense subtilesa aquest esperit autoritari. En Chaves va comença així?

També m'han dit que s'ha fet a ell mateix moltes i moltes preguntes (retóriques?). La majoria amb total demagògia, perquè és posar en la formulació presentada als altres com a dolents que no volen que el país avanci. El passat de publicista (això ho sé per mi mateix) del senyor Conseller aflora punyent.

Vist així, tot plegat em recorda a un conte de les tres bessones i la bruixa avorrida, que gesticula, amenaça, i té un mussol que mai no saps que vol...

De tota manera, sembla que al final un personatje que hi havia a la taula, Joan Josep Pintó i Ruiz, (insigne jurista que té el nostre país, això també ho sé jo) ha fet una breu reflexió sobre les paraules del conseller, i li ha recordat al conseller que som els pares els primers educadors dels nostres fills, i en un estil suau i jurídic, li ha plantufat a la cara l'avantprojecte amb molta educació.

En fi, que per arribar on és el senyor Pintó, així com tots aquells que hi havia a la sala (sembla ser que empresaris), cal una educació de qualitat i uns valors de llibertat i responsabilitat que no són el que el tripartit vol per als ciutadans de Catalunya, i que sovint oblida que tenen pare i mare.

La futura llei d'Educació, un fiasco

El passat dia 16 de febrer va tenir lloc el Congrés d'una Federació d’Associacions de Mares, i m'hi van convidar. Interessant... Coincidia amb un aniversari de la Federació i el lema era la futura llei d’educació de Catalunya (LEC). El conseller Maragall, convidat a parlar-ne, va exposar el document de bases per discutir i aproximar els continguts de la futura LEC. Havia tingut, dos dies abans una vaga dels professors de la pública, amb un seguiment desigual i no semblava que li hagués de tremolar el pols.
La postura de la FAPEL va ser de prudència i, sense llençar les campanes al vol, va elogiar les intencions del conseller i, alhora, va demanar amb fermesa respecte per la llibertat d’elecció de centre, pel caràcter propi, en definitiva pel Pacte Nacional per l’Educació.
Fins aquí bé; un minuet ja conegut en aquestes qüestions de la política i els sectors educatius. Però vet aquí que dos mesos després ens presenta un avantprojecte de llei que poc o res té a veure amb el document de bases, i que entra a sac en temes fonamentals i substancials que fan trontollar, d’entrada, tot el sector educatiu, i en particular el concertat, que representa més d’un 40 % a tot Catalunya, que es diu aviat.
Per concretar en quins temes gruixuts i cabdals hem de fixar els pares l’atenció us proposo, resumidament, alguns d’ells:
Servei educatiu d’interès públic: Ha estat eliminat i canviat pel concepte de servei públic d’Educació, deixant a les iniciatives socials concertades el caràcter de subsidiàries de la pública; és a dir, ja ens dirà el govern on, com i fins quan es poden establir escoles d’iniciativa social sota règim de concert o per la via de la concessió administrativa. La transcendència d’aquest “petit detall” faria desaparèixer moltes iniciatives socials, que de fet és el que busquen descaradament; i les que sobrevisquin, ho faran plegades a la voluntat i l’ideari (?) del govern de torn.
Llibertat d’ensenyament i llibertat d’elecció de centres: Ni s’esmenta a la llei. Drets fonamentals que informen el sistema jurídic es menyspreen de forma, podríem dir, olímpica.
Caràcter propi del centre, o ideari: Només se cita una sola vegada, al parlar de centres adscrits.
La nostra identitat, el projecte educatiu, l’educació diferenciada dins les diferents ofertes educatives i altres característiques importants queden totalment uniformades dins d’un “servei públic” d’educació. Educar els fills no és un servei de transport.
Autonomia dels col.legis: Després del que ja s’ha esmentat, queda clar que no n’hi ha.
Programació de la oferta de places escolars: Programació, intervenció, dirigisme. Aquest és el nou vocabulari. S’insisteix en programar la “oferta de places escolars“en contra dels drets més bàsics recollits a les normes en vigor que obliga a respectar i planificar la demanda, juntament amb la iniciativa social, basada en el dret d’elecció de centres per part dels pares.
Concert educatiu: Es torna a la terminologia de posar condicions, saltant-se de nou lleis, resolucions judicials, dictàmens jurídics... Hi tenim dret, no és una concessió benvolent de l’administració.
Estudi econòmic: Incompliment de compromisos. Portem dos anys i mig volent saber a les diferents comissions del Pla Nacional d’Educació el cost real d’una plaça escolar, la dimensió de les plantilles, el finançament dels mòduls. No hi ha voluntat política de resoldre res, o potser és incapacitat, o potser un pla dirigit a fer desaparèixer l’escola d’iniciativa social. El text de l’avantprojecte ja no reprèn el compromís, l’abandona.
Exclusió de l’educació diferenciada. Ens afecta especialment a les iniciatives que oferim un model pedagògic basat en l’educació diferenciada. Tenen la poca vergonya de condicionar el concert econòmic a que l’escola ofereixi un model pedagògic mixt (únic!!). L’educació diferenciada la triem els pares com a model adient per l’educació dels nostres fills.
Honorable Conseller, s’ha plegat a les conveniències sectàries d’un grupuscle de col·lectius que li donen suport i ha deixat de banda els milions d’alumnes, actuals i futurs, que han de fer del nostre país el que volem que sigui. Pels seus actes sembla evident que això no és fer país, però si té les intencions segrestades per altres, és jurídicament irresponsable.
Honorable Conseller, menysté la voluntat de més del 40% dels catalans i té la malsana intenció de fer desaparèixer un sistema de llibertat d’educació que, ja precària per una LOE nefasta, trepitja drets fonamentals.
Honorable Conseller retiri l’actual avantprojecte i marxi. Però abans encara haurà de sentir com se li mou la cadira i mirar-nos a la cara per dir que no tenim dret a existir, segons la seva voluntat, que hem d’educar els nostres fills com vostè digui, i on vostè vulgui. Aquest avantprojecte de llei no pot entrar al Parlament tal com està concebut, i caldrà canviar moltes i moltes de les barbaritats que preveu.
Cadascú sap què ha de fer, què pot fer, perquè aquesta llei no arribi al Parlament: cartes, correus electrònics, explicar-ho als amics i veïns, que ho entenguin, que vegin l’abast d’aquesta malifeta, al·legacions per escrit, sortir a ràdios i televisions reclamant el nostre dret. Està a les nostres mans, un cop més, canviar lleis injustes. Hi som a temps.


JAUME BAUCELLS
President d'AMPA