Noves de la LEC

Feia dies que no tocavem el tema.

Des que va sortir de l'àmbit del govern i ha entrat al del Parlament de Catalunya, han passat coses interessants i s'han dit coses notables. Especialment per part del conseller Maragall: ja les podia haver dit abans, ja les podia haver assumit abans, i ja les podia haver posat al text del projecte de llei, no? Ja està bé veure la llum, però ara la feina la té més complicada, perquè si hem de creure (jajaja) en la separació de poders (jajaja, perdó), l'executiu no hauria d'influir en el legislatiu.

Però en aquest cas cal esperar i desitjar que el conseller i el president Montilla facin realitat el que diuen i, sense influir en el legislatiu, esmenin la llei a través del grup parlamentari que els dona suport i esdevingui veritablemente una llei de pais, sense sectarismes.

Però per tal que ens creiem realment que la LEC serà com volem -i com diu el conseller- en temes com l'escola concertada, els diferents models i metodologies pedagògiques, la llibertat d'escollir dels pares el projecte educatiu (admissió d'alumnes, zones), de les escoles a ser diferents, de la llibertat de curriculum, etc. etc.-, caldrà canviar força coses de la llei.

Però sembla que ja hi ha ha qui té -argot polític- capteniment sobre com hauria de ser la llei. (http://www.vilaweb.cat/www/ep/noticia?noticia=3072438). Potser al final serviran d'alguna cosa les 225000 al.legacions, les esmenes dels titulars de les iniciatives socials, i multitud i multitud de pares i mares de Catalunya força "emprenyats" amb la manca de llibertat i la manca de respecte per la diversitat.

Però ara ja és l'hora dels polítics que ens representen, que ens representen, que ens representen (potser ordinàriament no caldria repetir tres cops una cosa, però en aquest cas ens gastarem una mica...). I ara és quan ells tenen l'encàrrec de fer d'un projecte de llei, una llei de pais, que faci que ens duri molts anys. Però perquè duri molts anys hauria de "desmarcar-se" de les previsions de la LOE, no repetir els seus plantejaments, articles, frases, etc. Perquè si no, a la que canvii la LOE, s'acabat la LEC: tornarem a obrir el meló, i no sabrem com acabarà.

Cenyim-nos a formular els principis generals, els que diu la constitució i l'estatut sobre la llibertat d'educació (en tots els seus aspectes!!!!!), establim aquells temes que ens puguin diferenciar d'altres (per a bé!!!), que qui governi a Catalunya la pugui aplicar durant molts anys, sigui el partit que sigui (el que guanyi les eleccions o el que governi, tan se val...)

El Pacte Nacional per l'Educació tenia una gran virtut, que caldria recuperar: la voluntat de fer. Però sense fortalesa (que és una virtut, escolti), la voluntat queda en no res, i se'ns esmuny tot entre els dits...

I a què hem d'estar amatents??? Doncs a tot allò que passi al Parlament:

• Sovint les comissions es poden veure per internet (http://www.parlament.cat, a la dreta de la pàgina inicial, hi ha l'agenda);

• Es pot consultar tota la documentació relativa a la llei (http://www.parlament.cat/porteso/rec_doc/doc_parlam/Index.pdf);

• Es poden seguir els tràmits de la llei a l'expedient del Parlament (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE06/IE0602?STRUTSANCHOR1=detallExpedient.do&criteri=200-00043/08&ad=1).

En segon lloc (molt en segon lloc) a totes les declaracions que vagin publicant-se als diaris i televisions: preses de posició per part dels grups parlamentaris i dels polítics, i copsar qui està pel pais i qui per la ideologia i el sectarisme, veure qui vol sumar i qui vol restar, qui respecta i qui menysté, qui vol llibertat i qui no, etc.

El que no ens agradarà (a ningú) és sentir al conseller o a algun polític dient: jo ja volia... jo pensava que... jo ja vaig dir que... Això sona a excusa infantil (o d'adult immadur) per cobrir-se les esquenes davant dels qui representen, els qui representen, els qui representen (diu el ressò de les muntanyes...). El que val és posicionar-se, mullar-se i buscar la llibertat, la qualitat (excel.lència en diu el conseller), i la justícia (que m'agrada més que equitat, perquè això significa tots iguals, i la justícia és donar a cadascú el que li pertoca).

Doncs vinga, a mirar què passa i a treballar perquè la foto no sigui realitat; i si algú coneix un diputat, que li expliqui (delicat) que vol justícia i llibertat...

Cinisme, descaro, barra

S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

Pirates del Carib - Crònica del contramestre al capità

Diuen que els capitans més vàlids ho són, entre altres coses, per la seva capacitat de rodejar-se d'una tripulació amb molta capacitat, intel.ligent, amb sagacitat i iniciativa.

Crec que en aquest bloc ja hem comentat abastament sobre la gran capacitat, intel.ligència i sagacitat demostrada pel nostre benvolgut capità Maragall. Sap què vol i com ho hauria d’aconseguir. Té una gran visió de la comunicación, dels seus mecanismes (i de la praxi), té domini de l'escena, del dramatisme (des del punt de vista teatral), i dosifica bé les intervencions, que el seu natural tímid volen que siguin el mínim possible, potser per no haver de rectificar en públic allò que erra en privat, o des de la barrera. Però ara fa de capità, i això no pot ser. Com a molt pot enviar als lleons als seus acòlits més fervents: el contramestre, per exemple. O posar-se proteccions en forma de direcció general de relacions amb la comunitat pirata.

En aquest sentit, crec que és conscient que aquestes “defenses” li servirán per abarloar-se, pactar i ballar un minué polític, però no per parar l’embestida del vaixell de tota la comunitat dels corsaris, bucaners i pirates.

Aquest vespre s'ha produit una escena que no m'atreveixo a qualificar, perquè estic segur que podria ferir sensibilitats. M'abstindré. Només miraré de fer una descripció i que qui llegeixi això en tregui conclusions: una "taula rodona" entre el senyor Contramestre i una diputada del Parlament, de la oposició, naturalment.

Avançaré el resultat pels que van malament del cor: vapuleig immisericorde i pallissa per K.O. Ha perdut el Contramestre, naturalment, tot i que sortia amb avantatge, però no ha sabut aprofitar-la prou, i ha iniciat la seva intervenció amb una referencia al contingut de la llei del pirata. Poc convincent, fluix.

Les andanades li venien primer des de babor, en forma senzilla, planera. Però alhora amb la contundencia que la raó conté. I no ha calgut gaire munició per tombar les veles majors.

Evidentment el Contramestre no es volia rendir sense lluitar, però ha estat inútil (l’esforç). Cap dels arguments esgrimits tenia força ni convicció.

Acabades aquestes, les andanades li han arribat per la proa, babor i estribor. Hi havia pirates - pares; bucaners -sindicats; corsaris -titulars. La dignitat no li permetia la rendició, però s’ha quedat virtualment sense màstils, pals ni veles; donant fins al final trompades a tort i a dret, dient ara una cosa i després la contrària, defensant el que és indefensable, prometent consens, assegurant incorporar a l’avantprojecte el pacte nacional, garantint reunions del comité de seguiment del pacte.

Fins al final ha estat intentant salvar els barrils de rom i pólvora de la sentina. El tresor, però, és en perill. Encara no han entès que és patrimoni de tots, que el progrés de la societat no depèn d'una llei (només), sinó del respecte per la llibertat, la diversitat, els drets.

Ara és el moment

La política és un art. I un dels aspectes més interessants és la gestió de les percepcions. Art, segons la primera accepció de la definició del diccionari IEC és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació.
Percepció, segons el mateix diccionari, és rebre impressions, obtenir coneixença (de quelcom) per mitjà dels sentits.

En això el senyor conseller Maragall és un artista. Perquè s'ha passat la vida estudiant, observant i experimentant. Compta a una gran destresa i habilitat, perquè és un home intel.ligent. Les ha vist de tots colors en un escenari privilegiat, el món local, mirant-s'ho tot des de la barrera i incidint en el resultat al seu antull.

Ara juga a primera divisió (encara no és divisió d'honor), però ja no és a la barrera, sinó que és el protagonista de la seva pròpia història. Ja no s'hi val mirar només el que passa i moure les peces sense gaire risc personal, sinó que ha d'estar atent a allò que fa, al que fan altres (contrincants i amics), i vigilar bé la seva esquena i el seu cap (políticament parlant!!).

Anava bé. Va recollir el Pacte Nacional, va establir ponts de diàleg amb tots els sectors, fins i tot els que no havien signat el pacte (aquí podriem parlar d'agendes ocultes...), va preparar (abans o després de l'avantprojecte de llei) un document de bases... Ha anat emetent informació (inputs, en lleguatge tècnic), creant un escenari una mica des de la barrera. I en un moment donat, sona el canvi de terç i ja no s'hi val a marejar ni entretenir.

Ara és el moment de la veritat. El símil taurí és inevitable, perquè al davant s'ha trobat amb un "morlaco", si em permeten l'expressió, que el depassa ámpliament. Tota l'escola concertada que, mal que li pesi al conseller, s'ha llegit la llei i en té una opinió formada. No podem ser tots idiotes, senyor conseller, no és possible que tots estem equivocats i vostè en la certesa absoluta; és possible que algun pare no sàpiga llegir, però li asseguro que la majoria sí, i tots ells ho entenen prou bé i volen llibertat per escollir centre educatiu, projecte propi, ideari i el que vostè vulgui dir-li.

El que vostè sembla que suggereix a la premsa, avui crec que sortia a força mitjans, és que els pares son idiotes, que volen que els seus fills s'eduquin en escoles no adients segons el seu projecte. Les adhesions incondicionals (inquebrantable, voldria que fos?), senyor conseller, estan passades de moda.

S'ha trobat al mig d'un "fregat" que no és el que es pensava. Certes peces no es poden moure com vostè vulgui, perquè hi ha drets que estan consolidats i no cal que se'ls inventi ningú cada cop que té una pensada brillant.

I parlava a l'inici de les percepcions. I ara la percepció de la ciutadania és que hi ha persones que tenen raons solvents per oposar-se a la llei, perquè tanta gent no pot estar equivocada. Un pot enganyar algú durant una estona, però no a tothom per sempre. Sortosament encara hi ha pares que confien en la seva llibertat i en la seva capacitat d'elecció perquè, no ens oblidem, estem en una democràcia.

En fi, senyor conseller, ara es el moment de fer bé les coses i retirar el text de l'avantprojecte. Té una oportunitat d'or.

La futura llei d'Educació, un fiasco

El passat dia 16 de febrer va tenir lloc el Congrés d'una Federació d’Associacions de Mares, i m'hi van convidar. Interessant... Coincidia amb un aniversari de la Federació i el lema era la futura llei d’educació de Catalunya (LEC). El conseller Maragall, convidat a parlar-ne, va exposar el document de bases per discutir i aproximar els continguts de la futura LEC. Havia tingut, dos dies abans una vaga dels professors de la pública, amb un seguiment desigual i no semblava que li hagués de tremolar el pols.
La postura de la FAPEL va ser de prudència i, sense llençar les campanes al vol, va elogiar les intencions del conseller i, alhora, va demanar amb fermesa respecte per la llibertat d’elecció de centre, pel caràcter propi, en definitiva pel Pacte Nacional per l’Educació.
Fins aquí bé; un minuet ja conegut en aquestes qüestions de la política i els sectors educatius. Però vet aquí que dos mesos després ens presenta un avantprojecte de llei que poc o res té a veure amb el document de bases, i que entra a sac en temes fonamentals i substancials que fan trontollar, d’entrada, tot el sector educatiu, i en particular el concertat, que representa més d’un 40 % a tot Catalunya, que es diu aviat.
Per concretar en quins temes gruixuts i cabdals hem de fixar els pares l’atenció us proposo, resumidament, alguns d’ells:
Servei educatiu d’interès públic: Ha estat eliminat i canviat pel concepte de servei públic d’Educació, deixant a les iniciatives socials concertades el caràcter de subsidiàries de la pública; és a dir, ja ens dirà el govern on, com i fins quan es poden establir escoles d’iniciativa social sota règim de concert o per la via de la concessió administrativa. La transcendència d’aquest “petit detall” faria desaparèixer moltes iniciatives socials, que de fet és el que busquen descaradament; i les que sobrevisquin, ho faran plegades a la voluntat i l’ideari (?) del govern de torn.
Llibertat d’ensenyament i llibertat d’elecció de centres: Ni s’esmenta a la llei. Drets fonamentals que informen el sistema jurídic es menyspreen de forma, podríem dir, olímpica.
Caràcter propi del centre, o ideari: Només se cita una sola vegada, al parlar de centres adscrits.
La nostra identitat, el projecte educatiu, l’educació diferenciada dins les diferents ofertes educatives i altres característiques importants queden totalment uniformades dins d’un “servei públic” d’educació. Educar els fills no és un servei de transport.
Autonomia dels col.legis: Després del que ja s’ha esmentat, queda clar que no n’hi ha.
Programació de la oferta de places escolars: Programació, intervenció, dirigisme. Aquest és el nou vocabulari. S’insisteix en programar la “oferta de places escolars“en contra dels drets més bàsics recollits a les normes en vigor que obliga a respectar i planificar la demanda, juntament amb la iniciativa social, basada en el dret d’elecció de centres per part dels pares.
Concert educatiu: Es torna a la terminologia de posar condicions, saltant-se de nou lleis, resolucions judicials, dictàmens jurídics... Hi tenim dret, no és una concessió benvolent de l’administració.
Estudi econòmic: Incompliment de compromisos. Portem dos anys i mig volent saber a les diferents comissions del Pla Nacional d’Educació el cost real d’una plaça escolar, la dimensió de les plantilles, el finançament dels mòduls. No hi ha voluntat política de resoldre res, o potser és incapacitat, o potser un pla dirigit a fer desaparèixer l’escola d’iniciativa social. El text de l’avantprojecte ja no reprèn el compromís, l’abandona.
Exclusió de l’educació diferenciada. Ens afecta especialment a les iniciatives que oferim un model pedagògic basat en l’educació diferenciada. Tenen la poca vergonya de condicionar el concert econòmic a que l’escola ofereixi un model pedagògic mixt (únic!!). L’educació diferenciada la triem els pares com a model adient per l’educació dels nostres fills.
Honorable Conseller, s’ha plegat a les conveniències sectàries d’un grupuscle de col·lectius que li donen suport i ha deixat de banda els milions d’alumnes, actuals i futurs, que han de fer del nostre país el que volem que sigui. Pels seus actes sembla evident que això no és fer país, però si té les intencions segrestades per altres, és jurídicament irresponsable.
Honorable Conseller, menysté la voluntat de més del 40% dels catalans i té la malsana intenció de fer desaparèixer un sistema de llibertat d’educació que, ja precària per una LOE nefasta, trepitja drets fonamentals.
Honorable Conseller retiri l’actual avantprojecte i marxi. Però abans encara haurà de sentir com se li mou la cadira i mirar-nos a la cara per dir que no tenim dret a existir, segons la seva voluntat, que hem d’educar els nostres fills com vostè digui, i on vostè vulgui. Aquest avantprojecte de llei no pot entrar al Parlament tal com està concebut, i caldrà canviar moltes i moltes de les barbaritats que preveu.
Cadascú sap què ha de fer, què pot fer, perquè aquesta llei no arribi al Parlament: cartes, correus electrònics, explicar-ho als amics i veïns, que ho entenguin, que vegin l’abast d’aquesta malifeta, al·legacions per escrit, sortir a ràdios i televisions reclamant el nostre dret. Està a les nostres mans, un cop més, canviar lleis injustes. Hi som a temps.


JAUME BAUCELLS
President d'AMPA