En llatí: de fraus, dolus, falacia

Fa uns dies, ha saltat als mitjans la mesura (estalinista, diria) que proposa el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

La forma de la normativa sembla que és una Resolució (concretament la Resolució EDU/553/2009, de 2 de març, que es pot llegir íntegra a https:// www.gencat.cat/diari/5333/09057094.htm) de manera que la responsabilitat de la cosa només pot recaure en el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

Quan deixi el càrrec, que esperem que sigui el més aviat possible, caldrà fer una bona ponderació de tot el que ha fet, desfet o deixat de fer.

Però és aquesta Resolució, que ha aixecat tanta polseguera, que ens preocupa enormement. Caldria preguntar-se perquè alguns pares estarien disposats a mentir per defensar la seva llibertat. Tornem a ser-hi: quin és el valor que va per damunt, quin és el dret prevalent: el de l'administració a planificar (com l'Stalin o en Hitler, que també ho feia) o el dels pares a triar l'educació que volen per als seus fills?

Crec recordar que els tribunals més qualificats, a Espanya, Europa i el món sencer (el normal, no les dictadures) han defensat que és el dret a triar dels pares el dret preferent.

Però, és clar, al senyor conseller li molesta tant això que els pares tinguin drets, que ha de fer normes així.

Si algú recorda alguna lliçó d'història...: hi va haver un rei (ho poso en minúscula) d'un país veí que va promulgar una llei: si algun dels jueus o musulmans es converteix, però continua practicant la seva religió; si algú coneix algú que sigui heretge... que el denuncii, i el premiarem amb la meitat del seu patrimoni.

Aquesta és la política d'aquest personatge: el foment de la denúncia, la del.lació i el bon rotllo!

Aquesta esquerra s'ha carregat ("a este país no lo va a conocer ni la madre que lo parió", Alfonso Guerra dixit) la mínima moralitat d'una societat, que ara va a la deriva. Ara pretenen que no facin allò pel que se'ls ha preparat: la trampa, la mentida i la confabulació per aconseguir el que un vol. Ara no els agrada i amenacen amb donar la meitat del seu patrimoni al denunciant (que evidentment ho fa per amor a la justícia i al dret, no pas perquè se senti perjudicat personalment!!!)

És a dir, que la delació es convertirà en una forma més d'entretenir al personal. O potser és que han pensat a dinamitzar el sector econòmic de la investigació privada per disminuir l'atur, no voldria ser malpensat!!!

Però no queda aquí la cosa. Els nois i noies, nens i nenes que tenen la mala sort de tenir uns pares separats, divorciats o barallats, estan de sort (o de pega, segons ho mirem!!): els pares podran fer dues preinscripcions. No com els altres, que si en fan dues queden totes dues anul.lades automàticament, perdent tots els drets preferents que tinguessin!!. Concretament, diu:

"Quan la duplicitat es produeixi per discrepància de criteri entre persones que comparteixen la custòdia del menor, i mentre no hi hagi una resolució judicial, es prioritza la continuïtat al mateix centre on està escolaritzat l'alumne o l'alumna o, quan es tracti de nova matrícula, les comissions d'escolarització afectades, escoltades les persones interessades, anul·len una de les sol·licituds."

A veure quantes se'n presenten duplicades, buscant la trampeta. Perquè no diu que calgui estar separat o divorciat o barallat. Simplement discrepància de criteri entre els que comparteixen la custòdia del menor. Ara caldrà interpretar la interpretació interpretable que fa l'intèrpret??? Embolica, que fa fort!!!

Que s'ho pensi aquest senyor, però li creixen els "enanos" per allà on passa. Diu que ha dialogat amb tothom, però el cert és que té a tothom encabronat (i perdoneu l'expressió, però és prou descriptiva). I aquesta és la llei que ha de durar molts anys, moltes legislatures?

Gairebé estariem d'acord en no tenir cap llei pròpia, amb aquest tarannà. Talante que en diuen uns altres...

La libertad en juego

Transcrivim un article publicat avui a "El Confidencial Digital". Per la seva claredat sobre la llibertat de triar dels pares, que és la màxima reivindicació d'aquest bloc.
L'autor, Emili Avilés, és especialista en educació familiar, i ja ens ha aportat altres articles. Val la pena seguir les seves aportacions a la web de referència, sempre sobre educació i llibertat.


LA LIBERTAD EN JUEGO (http://www.elconfidencialdigital.com/Articulo.aspx?IdObjeto=19669)

En lo que se refiere a la educación estamos muy lejos de que se respeten en nuestra país los derechos de todos los ciudadanos.

¿Se imaginan ustedes que la empresa que suministra la energía eléctrica en sus hogares les impusiera la forma de iluminar las habitaciones de su domicilio? Pues, por lo que respecta a la educación en España, nuestros gobernantes actuales hacen algo parecido al imponer sus particulares preferencias ideológicas y sus monocromas opciones didácticas a familias y a profesores.

Amigas y amigos, no es posible vivir en democracia sin que la libertad de todos sea defendida y respetada. No entraremos ahora en el debate de cómo encajar verdad y libertad, tiempo tendremos, pero es claro que en lo que se refiere a la educación estamos muy lejos de que se respeten en nuestra país los derechos de todos los ciudadanos.

Y para que vean que no exagero les quiero explicar que en un reciente encuentro de profesionales de la educación con “políticos del ramo”, observé que muchos de estos últimos, con verdadera fijación, se dedicaron a repetir argumentos ideológicos ya muy manidos, de piñón fijo, sin aportar soluciones o salidas de consenso. Todo lo contrario. Hasta algunos rechazaban la posibilidad de que las familias fueran más libres para poder elegir centro educativo o “cargaban” sobre el profesorado incluso lo más básico de la formación conductual de niños y jóvenes.

¿Pero a qué están jugando con nosotros? ¿Por qué motivo se ponen tantas trabas a la libre elección de centro, a conseguir el pluralismo educativo respetando el ideario y preferencias de los padres?

Considero que después de 30 años ya es hora de buscar estabilidad en nuestro sistema educativo, tanto en lo que respecta a las autonomías como al gobierno central. Pero, para eso, nos urgen políticos valientes, sin prejuicios, que busquen el bien común no el voto fácil o el silencio “como sea”. Y me remito, como una de las muchas reacciones sensatas que se están produciendo, al Círculo de Economía de Barcelona que reclamaba, hace sólo una semana, la estabilidad normativa en Educación, a partir de un acuerdo de mínimos. Y es que saben bien los empresarios que una sociedad culta es una de las grandes riquezas de un país.

Digo todo esto porque es verdad que los padres necesitamos orientación y criterio educativo y nos hemos de dejar ayudar. ¡Por supuesto! Pero sería tremendamente injusto que alguien deseara dejarnos atrás en la tarea de ser los primeros educadores de nuestros hijos.

No crean que exagero. Tan es así que, por ejemplo, en los debates sobre la nueva Ley de Educación de Cataluña (LEC) se están valorando más las razones ideológicas partidarias, a menudo estatalistas y de pensamiento único, que los argumentos de calidad educativa que son los que padres y madres, y profesores, valoramos principalmente.

Así, insisten algunos en limitar el derecho a la libertad de educación frente a otro supuesto "derecho a planificar", o sea la zonificación y el intervencionismo uniformador de la administración pública, que prohíbe escoger libremente entre los diversos centros públicos y concertados.

De igual forma, en esa futura LEC no se garantizaría la gratuidad para todas las familias al no financiarse los centros concertados equitativamente con los centros públicos. Incluso hay quien quiere hablar del "servicio público de educación" para referirse a escuelas públicas y concertadas, como si el Estado o cualquier gobierno autonómico fueran los propietarios de ambas.

También se ignora en esa controvertida ley el carácter propio que pudieran tener los centros educativos. Y se prohíbe, en grave contradicción con la legislación vigente, la posibilidad de la educación diferenciada (o no mixta) en los centros públicos y concertados.

Por cierto, considero que es una gran farsa que personas que se llaman expertas en educación insistan en despreciar el modelo educativo de la escuela diferenciada, pues está más que probado que es un buen medio –como muchos otros- de personalización, de atención a la diversidad y de mejora de la calidad educativa.

En fin, una ley así impediría que la sociedad civil pudiera promover y organizar centros docentes. Y, de hecho, cuando el Estado se apoya en su poder financiero –que es de todos- para arrogarse cualquier autoridad metodológica en educación, lo que hace es, ya, abusar de su poder.

Pongámonos de acuerdo, consolidemos la calidad de la escuela pública y de la privada. Y para eso será preciso ofrecer opciones reales de elegir en libertad. Como dice un buen amigo: "Jamás se me ocurriría decirle a un vecino cómo tiene que educar a sus hijos. En el mejor de los casos y con el fin de ayudarle, le daría alguna sugerencia delicadamente, pero nada más".

Y, digo yo, mucho menos ningún gobernante actual o futuro debe poder quitarnos el derecho a elegir –de forma efectiva- el tipo de educación que consideremos más adecuada para nuestros hijos. Recordemos que, un país sin libertad de educación es un país en el que difícilmente se podrá disfrutar de ninguna libertad.

Ara, les esmenes...

Ep!, que ja s'acaben les compareixences. Segons es pot veure a la web del Parlament, el proper dimarts dia 3 s'acaben.

Qui parlarà de llibertat? En principi se'n poden reconèixer dos: el representant de la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya i la Inger Enkvist. El primer podria ser el senyor Carles Camí, president de l'entitat que acull centres d'iniciativa social i que s'ha caracteritzat per la defensa de la llibertat d'educació des de fa molts anys.

Inger Enkvist és professora de la Universitat de Lund i assessora del Ministeri d'educació suec. Serà bonic veure com els hi trenca la cintura als pijoprogres del Parlament. Només cal buscar a internet quantes entrades (i de quina categoria), té aquesta figura internacional. 

I qui ha estat l'agosarat que ha plantejat aquesta compareixença? Podriem pensar que l'esquerra, que sempre busca al nord d'Europa els seus referents, la seva Meca ideològica. Però no, sembla que ha estat Convergència i Unió, que ha estat capaç de buscar experts internacionals i proposar-los perquè ens expliquin què és la llibertat d'educació a alguns d'aquí (periodistes, polítics, parlamentaris...).

Llibertat... paraula en desús real, gastada i sense continguts...

I què més? Movilitzacions? Uffffff. Encara és el moment del Parlament, de la negociació política, de la transacció, del minué (o bé el vals, com vulguin). Les pressions artificials, orquestades des de les mateixes ideologies que formen part de l'escenari de la política són deslleials i poden tenir uns resultats diferents dels esperats. El que és gairebé segur és que distorsiona, molesta...

En fi, que el dimecres comencen vuit dies per presentar les esmenes al text del projecte de llei d'educació (un termini extraordinariament breu, que el "tripa" s'ha tret de la mànenga amb una interpretació laxa del reglament del Parlament...). 

La llàstima és que per quan tinguem la Llei d'Educació aprovada pel Parlament, no serà cap novetat per ningú, perquè el conseller s'està dedicant a aplicar tot allò que ha proposat al projecte de llei abans d'aprovar-la el poble. Tota una lliçó de democràcia, oi?

A qui s'escoltaran?

Qui exposarà i defensarà que la LEC mereix una clara millora en aspectes nuclears? Aspectes essencials que han de construir la nostra societat local i global, no només el sistema educatiu?

Quines persones i institucions es "mullaran" per defensar els drets i llibertats fonamentals (dels pares i dels nostres fills)?, pel nostre dret a la llibertat de triar?, per defensar la llibertat de les escoles a existir segons un ideari, un caràcter propi?

La llista s'ha vist dràsticament reduïda a 65 compareixents. Està clara que, malgrat la pressa que gasten, no tenen la barra de reduir a quatre o cinc els qui han de donar la seva opinió sobre el projecte de llei. S'ha quedat en 65, però segurament val la pena analitzar quines veus sentiran els senyors i senyores diputats i diputades, i quins plantejaments defensaran, quines visions de l'educació tenen (si és que en tenen) els qui el Parlament ha acordat convocar...

L'ordre en que estan posats és el del Diari Oficial del Parlament. També valdria la pena llegir la transcripció de la sessió de la comissió: un garbuix poc transparent. Es possible que el pragmatisme hagi d'anar per davant, per evitar que sigui farragós, però una primera lectura ens indica que ja està amanit en reunions no públiques. No era al Parlament on hi ha d'haver la màxima transparència?

Bé, la llista:

• Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya
• Associació d’Inspectors d’Ensenyament de Catalunya
• Associació Catalana de Professionals dels Centres de Recursos Pedagògics, de l’Associació Catalana de Professionals dels Equips d’Assessorament Psicopedagògic i del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius
• Federació Catalana d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Especial i de la Federació Catalana Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual
• Col·legi de Logopedes de Catalunya
• Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya
• Comissions Obreres de Catalunya
• Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya
• Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya
• Educar en Família
• Federació Catalana de Centres d’Ensenyament
• Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari de Catalunya
• Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya
• Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Escoles Lliures de Catalunya
• Federació d’Ensenyament de la Unió General de Treballadors
• Foment del Treball Nacional
• PIMEC
• Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya
• Unió Sindical Obrera de Catalunya
• Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques
• USTEC-STEs
• Junta Central de Directors de Catalunya d’Ensenyament Primari i de la Junta Central de Directors de Catalunya d’Ensenya­ment Secundari
• Alfons Formariz, expert en matèria educativa i formació d’adults
• Miquel Martínez, exdirector de l’Institut de Ciències de l’Educació i expert en matèria educativa
• osep Maria Terricabras i Nogueras, professor i filòsof, i expert en matèria educativa
• Màrius Martínez, ponent de l’Avantprojecte de llei d’educació en el Consell Escolar de Catalunya i expert en matèria educativa,
• Agrupació Escolar Catalana
• Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura
• Associació Catalana de Municipis i Comarques
• Associació de Joves Estudiants de Catalunya
• Associació Professional de Serveis Educatius de Catalunya
• Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
• Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya
• Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya
• Federació de Municipis de Catalunya
• Institut d’Estudis Catalans
• Secretariat d’Escola Rural de Catalunya
• Joaquim Prats Cuevas, president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu
• Jordi Sànchez i Picanyol, director de la Fundació Jaume Bofill
• Josep Maria Rañé i Blasco, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya
• Unió General de Treballadors de Catalunya
• Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari
• Associació de Catedràtics d’Ensenyaments Secundaris de Catalunya
• Axia, Associació de Directius de l’Educació Pública de Catalunya
• Associació d’Estudiants Progressistes
• Associació Catalana d’Universitats Públiques
• Associació de Mestres Rosa Sensat
• Estudiants en Acció
• Federació Catalana de l’Esplai
• Fundació Inform
• Grup de Recerca en Educació i Treball, de la Universitat Autònoma de Barcelona
• Lliga per la Laïcitat
• Joan Manel del Pozo, expert en matèria educativa
• Josep Maria Torres, expert en matèria educativa
• Ramon Simon i Campà, expert en matèria educativa
• Marina Tomàs, experta en matèria educativa
• Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya
• Fundació Eduard Soler
• Fundació Pere Tarrés
• Òmnium Cultural
• Joaquim Arenas i Sampera, expert en immersió lingüística
• Inger Enkvist, professora de peda­gogia de la Universitat de Lund
• Francesc Riu i Rovira de Villar, expert en legislació educativa
• Ferran Ruiz Tarragó, expert en tec­nologies de la informació i la comunicació
• Federació d’Ensenyament de la Unió Sindical Obrera de Catalunya
  

Déu n'hi do!
El criteri sembla que ha estat incloure a tots aquells que van signar el Pacte Nacional. Si és així, majoritàriament diran que la llei no s'ajusta al Pacte, que ha mancat escoltar (no sentir, que no és el mateix), que els del tripa van a la seva, que és difícil governar un país amb lleis com aquesta, que els pares no estan contents amb la llei. Es el govern qui hauria de presentar la millor llei possible, acollint i reflectint els drets fonamentals.
I el primer i principal és que els pares som els que eduquem als nostres fills. A partir d'aquí, els drets dels altres.
Efectivament, pesats fins a dir prou. Però sembla que el que és obvi necessita d'aquesta insistència, perquè si no sembla que no existim.

Ara tenim pressa??

Estem estorats, bocadabats i esmaperduts. Quina pressa tenim, ara? 

Sembla que la llei més important dels darrers decenis, alguns se la volen pulir en unes setmanes de mirar-s'ho ràpidament. Reclamem ja mateix el dictamen del Consell Consultiu sobre el projecte de llei d'educació (comparegut, esmenat i informat convenientment) que vagi a votació al Parlament. Suposo que algú tindrà el sentit comú de demanar-lo, però per si les mosques...

Miraré d'expressar-me, analitzant els fets:

• Novembre 2007: document de bases.
• Maig 2008: avantprojecte de llei.
• Agost 2008: projecte de llei.
• 14 Novembre 2008: consideració del projecte de llei.
• 11 Desembre 2008: "corre, corre, que te pillo" (amb l'objecte de tenir ja totes les esmenes presentades, segons sembla, a principis de febrer).

Sis mesos mirant-se el document de bases. Tres mesos, l'avantprojecte, gairebé quatre mort de riure al Parlament, esperant... I ara de cop i volta, en un parell de mesos volem tenir una llei "de primera"?. Així, ni de tercera, escolti...

De moment se m'acut (quina sagacitat, eh?) que el govern (que no ens enganyem, és qui vol dictar el ritme en aquesta festa), ha donat la consigna d'apretar l'accelerador. Amb quina finalitat?

El conseller ha dit que voldria aplicar la llei al curs 2009-10. Això significa que, per anar bé (que vol dir malament pels drets dels pares i mares, i de les escoles) hauria de tenir-la aprovada abans del periode de preinscripcions (abril?) i poder trinxar ben de gust els drets constitucionals dels pares, a través del sistema totalitariament aplicat de zones, punts, etc.

Llàstima (pel conseller i els seus amics) que la renovació de concerts educatius no pugui entrar sota l'aplicació de la llei per l'any vinent; però no cal patir, alguna cosa se li acudirà al conseller, doncs ja hi ha en vigor alguns aspectes del projecte de LEC (perquè a aquest pais som idiotes i ens deixem enganyar). El frau de llei no és difícil amb una bona dosi mediàtica, oi? O simplement negar el dret i prou ("que s'ha cregut vostè? els cabals públics no són per malgastar-los en bestieses com l'educació, que tenim altres prioritats!!!")

Una altra possibilitat: els socis de govern es van aprentant els uns als altres. Quan va sortir l'avantprojecte de llei, va coincidir amb les canonades, els "transvassaments" (perdó, aportacions puntuals) i els encomanes a la Mare de Déu de Montserrat. Ara coincideix amb el finançament: potser algú ja sap que no n'hi haurà el promès (fixa't, que ja és estrany, amb lo cumplidors que són!!), i la moqueta val massa per fer-hi sang al damunt. Es evident que no hi té res a veure, però només es constata la coincidència temporal...

Agendes ocultes. Sembla un terme d'espies, però s'aplica a aquelles situacions en que un equip (som un país?) en la que els seus components (ara per ara alguns polítics; vaja, ja hi tornem a ser...) tenen interessos i objectius que no poden posar-se damunt de la taula perquè, en el fons, són inconfessables. He vist una definició a un article que diu que "Responen a pica-baralles, rancúnies, ambicions, venjances, prejudicis, conflictes històrics o desitjos contraris als objectius explícits del grup, o a les normes que l'equip s'ha dotat."

Encaixa de pel.lícula!!! Es el paradigma del joc polític!!! Aquí sembla que gairebé tots en tenen, d'agendes ocultes. I així és evident que no ens entendrem en el que és essencial: el dret a la llibertat d'educació. Per cert, és públic que el conseller anirà a Santpedor el dilluns: allà s'ha comès un atropellament dels drets fonamentals que els pares han denunciat i els tribunals els han donat la raó. Ara tot serà normalitat "democràtica", oi?

Ara repassava un post publicat mesos enrere, i recordo que parlava dels "minuets" dels polítics (http://noalalec.blogspot.com/2008/07/comena-el-vals.html). Sap greu haver errat tan poc. Per moltes bones paraules que ens diguin a totes les parts, la transacció existirà, i hi haurà ferits i algun mort pel camí. Però tot sigui per conservar l'statu quo, oi?

A mi em sona a covardia. Pragmatisme, en diran alguns. Pactisme, uns altres. La nostra cultura política, que ens ha permès avançar... ha, ha, ha...!! Però és que amb els principis no hi podem jugar. Encara espero equivocar-me absolutament.

Heu vist la pel.lícula "Beautiful mind" (2001)?. Era protagonitzada per Russel Crowe, que encarnava a John Nash, premi Nobel d'economia de 1994. Bé, una idea que s'il.lustra a la pel.lícula és el seu famós "equilibri de Nash" o "teoria dels jocs"; em va cridar l'atenció i vaig llegir alguna cosa al respecte. Es força espès, basat en matemàtiques; però una cosa em va quedar clara: si algú, en un entorn competitiu, actua pensant en el benefici de tots, guanya i fa guanyar als altres. Sembla paradoxal, però aparentment aquest senyor va demostrar, matemàticament, que pensar en fer el bé als altres té premi.  Que cadascú ho apliqui com cregui oportú.

El que sembla evident és que treballar amb agendes ocultes (moneda de canvi freqüent a l'entorn del que parlem), no s'adiu amb aquest equilibri. Per tant, jo a la meva, a conservar l'statu quo i a mirar de mantenir-lo o millorar-lo en "benefici" (llegir perjudici) d'altres. I si són els pares, o les escoles, o la llibertat d'educació, se me'n fum.

Si 225000 persones a la porta del departament no són escoltades, potser caldrà que els passem pel damunt, a veure si s'assebenten del que són 550000 peus en moviment...

Acabarem, però, donant les gràcies a tota aquesta colla que ens desgoverna per les molles que han aconseguit pel pais. De moment, però, el pastís se'l mengen ells. Ep!, i ben contents!!!!

Sentir, escoltar...

És evident que ara cal ser prudent, i escriure pensant què passa i què pot passar. Ja s'ha acabat el termini que tenien els partits per proposar persones i institucions perquè compareguin davant la comissió d'educació i universitats del Parlament de Catalunya.

Aquestes persones hauran d'expressar allò que opinen sobre el projecte de Llei d'Educació. Lliurement, sense por, sense embuts, amb educació però amb la veritat. Cadascú ha estat proposat per una o més formacions polítiques perquè hi diguin la seva (la del compareixent, no la del partit!!). Sembla que la dinàmica, segons ens explica el Reglament del Parlament, és la següent:

• El compareixent (fetes les presentacions i el protocol corresponent), exposa durant una estoneta el seu "capteniment" sobre el tema pel que ha estat convocat (la Llei d'Educació). Això és important, perquè potser algun (vista la llista), té la temptació de parlar d'altres coses...
  
• El grup parlamentari que l'ha convocat té un torn de paraula durant una estona exactament igual, i pot interpel.lar el compareixent.
  
• El compareixent pot respondre breument al parlamentari.
  
• Els altres grups parlamentaris disposen, entre tots, del mateix temps que el grup convocant, i amb la mateixa dinàmica.

Bé, caldria recordar als compareixents que cal defensar algunes coses (vinguin d'on vinguin):

• La llibertat d'educació i TOTS els seus drets (dels pares, especialment)
  
• L'Estatut.
  
• La Constitució Espanyola (mal que pesi a alguns).
  
• Les sentències dels tribunals: el Suprem i el Constitucional.
• La declaració dels drets humans.
  
• Els tractats internacionals.

La llista de proposats és especialment llarga (i en ocasions coincident entre els diferents grups parlamentaris). Però perquè és tan llarga?. 

• Que no han estat prou escoltats, tots ells, pels redactors del projecte de Llei?. 
  
• O és que no han estat ni tan sols escoltats? Potser només han estat sentits, i ara ens hem d'assegurar que siguin escoltats, amb "llum i taquígrafs"... 
• Són (experts solvents) tots els que estan?
• Estan tots els que són?
• Els titllats com a "representants", ho seran realment?

El més preocupant és que els parlamentaris sentin la urgència de convocar tanta gent. Fins i tot sembla que els grups que donen suport al govern ha fet una llarga llista de persones i institucions. 

Ja ens està bé, als que defensem que cal modificar aquest projecte de llei, que vinguin tants i tants. Segur que entre ells n'hi haurà que despertaran el sentit comú, el seny català, dels parlamentaris i faran la llei que ens cal de debò, sense sectarismes ni dogmatismes de cap mena...

Es podrà seguir el debat per internet o televisió? si mireu l'anterior post veureu les adreces on poder seguir l'esdevenidor...

Es podrà seguir a través dels mitjans de comunicació ordinaris (eufemisme de tributaris)?

Si més no, podrem llegir als butlletins oficials del Parlament, què opinen (sense intermediaris) els diferents actors de l'educació, i que cadascú es faci una composició (sense comentaris...). Caldrà ser actius i saber què s'hi diu.

I poca cosa més... Es reprodueix la llista completa dels compareixents proposats (i si me'n deixo alguna, ja ho sento): 126 persones haurien de comparèixer, si tots els grups parlamentaris hi estan d'acord, havent-se presentat 190 peticions (per tant moltes han estat sol.licitades per dos o tres grups):

1. Alfons Formariz, expert en formació d'adults
   
2. Àngel Castiñeira Fernández, professor titular del Departament de Ciències Socials d'ESADE
   
3. Antoni Puigverd, professor i analista
   
4. Antonio Jimeno Fernández i Luis Ugedo Ucar, Representants d'Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari
   
5. Cornelius Riordan, professor del Providence College Boston i sociòleg expert en educació diferenciada per sexes
   
6. Emili Contavitarte Carral, Representant de la Confederació General del Treball
   
7. Enric Puig i Jofra, secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
   
8. Ferran Ruiz Tarragó, expert en tecnologies de la informació i la comunicació
   
9. Francesc Pedró i García, gerent del Centre per a la Innovació i la Recerca Educativa de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
   
10. Francesc Riu i Rovira de Villar, expert en legislació educativa
    
11. Inger Enkvist, professora de pedagogia de la Universitat de Lund
    
12. Isidro Cabello Hernandorena, professor, investigador i Representant del Consell Escolar de l'IES Blanxart, de Terrassa (Vallès Occidental), i responsable de legislació de la revista "Magisterio"
    
13. Jaume Sarramona López, catedràtic emèrit de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona
    
14. Javier Elzo, catedràtic de sociologia de la Universitat de Deusto
    
15. Javier Urra, president de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid
    
16. Joan Estruch Tobella, expert en direcció escolar
    
17. Joan Guitart, exconseller d'Ensenyament
    
18. Joan Manel del Pozo, expert en matèria educativa
    
19. Joaquim Arenas i Sampera, expert en immersió lingüística
    
20. Joaquim Prats Cuevas, president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu 
    
21. Jordi Cañameras Gaya, Representant de la Coordinadora d'Instituts d'Educació Secundària amb Batxillerat Nocturn de Catalunya
    
22. Jordi Fibla, en representació de l'Associació de Llars d'Infants de Catalunya
    
23. Jordi Sànchez i Picanyol, director de la Fundació Jaume Bofill
    
24. José Antonio Marina, catedràtic de filosofia i escriptor
    
25. José Menéndez Cabrera, director del Centre d'Estudis Joan XXIII, de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona)
    
26. Josep M. Esquirol, professor de la Universitat de Barcelona
    
27. Josep Maria Rañé, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya
    
28. Josep Maria Terricabras i Nogueras, professor i filòsof
    
29. Josep Maria Torres, expert en matèria educativa
    
30. Maite Mauricio Jareño, presidenta de la Junta de Govern del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya
    
31. Manuel Silva, expert en dret educatiu
    
32. Maria Antonia Pujol Maura, professora titular del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona i experta en educació infantil
    
33. Marina Tomàs, experta en matèria educativa
    
34. Màrius Martínez, expert en matèria educativa
    
35. Miquel Martínez, expert en matèria educativa
    
36. Neus Buisán Cabot, presidenta de l'Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques
    
37. Pere Ciudad Palanques, Representant d'ANPE - Sindicat Independent
    
38. Ramon Simon i Campà, expert en matèria educativa
    
39. Rosa Cañadell, Representant d'USTEC-STEs
    
40. Rosa Maria Tarradellas, professora de la Universitat de Girona i experta en educació infantil
    
41. Salvador Cardús i Ros, professor titular de sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
    
42. Ton Duif, expert en finançament educatiu,
    
43. Xavier Massó Aguadé, Representant de l'Associació Sindical de Professors d'Ensenyament Públic de Catalunya - Sindicat de Professors de Secundària
    
44. Xavier Melgarejo Draper, director del Col·legi Pare Claret, de Barcelona 
    
45. Representants d'Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari 
    
46. Representants d'Ad hoc - Associació per l'Ensenyament de la Filosofia a Secundària 
    
47. Representants d'Axia, Associació de Directius de l'Educació Pública de Catalunya
    
48. Representants de la Federació d'Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya 
    
49. Representants de Convivència Cívica Catalana 
    
50. Representants de Foment del Treball Nacional 
    
51. Representants de la Cambra de Comerç de Barcelona 
    
52. Representants de la Confederació Cristiana d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya 
    
53. Representants de la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya 
    
54. Representants de la Federació Catalana d'Associacions de Pares d'Alumnes d'Educació Especial i de la Federació d'Entitats Pro Persones amb Discapacitat
    
55. Representants de la Federació Catalana de Centres d'Ensenyament 
    
56. Representants de la Federació Catalana de l'Esplai 
    
57. Representants de la Federació d'Associacions Culturals i Educatives de Persones Adultes 
    
58. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya 
    
59. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes d'Ensenyament Secundari
    
60. Representants de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Escoles Lliures de Catalunya 
    
61. Representants de la Federació de Centres Infantils de Catalunya 
    
62. Representants de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya 
    
63. Representants de la Federació de Municipis de Catalunya 
    
64. Representants de la Federació de Sindicats Independents d'Ensenyament 
    
65. Representants de la Federació d'Ensenyament de Comissions Obreres 
    
66. Representants de la Federació d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors 
    
67. Representants de la Federació d'Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya 
    
68. Representants de la Federació d'Entitats per a l'Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya 
    
69. Representants de la Federació d'Entitats Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual 
    
70. Representants de la Fundació Catalana de l'Esplai 
    
71. Representants de la Fundació Eduard Soler 
    
72. Representants de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
    
73. Representants de la Fundació Inform 
    
74. Representants de la Fundació per l'Ajuda a Nens i Joves amb Altes Capacitats de Catalunya 
    
75. Representants de la Fundació Pere Tarrés 
    
76. Representants de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Primari i de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Secundari 
    
77. Representants de la Junta Central de Directors de Catalunya d'Ensenyament Secundari 
    
78. Representants de la Lliga per la Laïcitat 
    
79. Representants de la Mesa d'Educació de Persones Adultes de Catalunya 
    
80. Representants de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya 
    
81. Representants de la plataforma Dret a Escollir 
    
82. Representants de la Unió General de Treballadors de Catalunya 
    
83. Representants de la Unió Sindical Obrera de Catalunya 
    
84. Representants de la Xarxa d'Educació Lliure 
    
85. Representants de l'Agrupació de Mares i Pares per la Llibertat d'Educació 
    
86. Representants de l'Agrupació Escolar Catalana 
    
87. Representants de l'Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques 
    
88. Representants de l'Associació Catalana de Llars d'Infants 
    
89. Representants de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques
    
90. Representants de l'Associació Catalana de Professionals dels Centres de Recursos Pedagògics, de l'Associació Catalana de Professionals dels Equips d'Assessorament Psicopedagògic i del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius
    
91. Representants de l'Associació Catalana de Professionals dels Equips d'Assessorament Psicopedagògi
    
92. Representants de l'Associació Catalana d'Empreses del Lleure, l'Educació i la Cultura
    
93. Representants de l'Associació Catalana d'Escoles de Música 
    
94. Representants de l'Associació Catalana d'Orientació Escolar i Professional 
    
95. Representants de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques 
    
96. Representants de l'Associació de Catedràtics d'Ensenyaments Secundaris de Catalunya 
    
97. Representants de l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya
    
98. Representants de l'Associació de Mestres Rosa Sensat
    
99. Representants de l'Associació de Professors de l'Ensenyament Públic de Catalunya - Sindicat de Professors de Secundària 
    
100. Representants de l'Associació de Professors pel Bilingüisme 
     
101. Representants de l'Associació d'Educació de Persones Adultes 
     
102. Representants de l'Associació del Professorat de Tecnologia de Catalunya 
     
103. Representants de l'Associació d'Ensenyants de Música de Catalunya 
     
104. Representants de l'Associació d'Ensenyants d'Informàtica de Catalunya 
     
105. Representants de l'Associació d'Estudiants Progressistes 
     
106. Representants de l'Associació d'Inspectors d'Ensenyament de Catalunya 
     
107. Representants de l'Associació Nacional de Professorat Estatal - ANPE Catalunya 
     
108. Representants de l'Associació Professional de Serveis Educatius de Catalunya 
     
109. Representants de l'Institut d'Estudis Autonòmics 
     
110. Representants de l'Institut d'Estudis Catalans 
     
111. Representants de PIMEC 
     
112. Representants de Professionals per l'Ètica 
     
113. Representants d'Educar en Família 
     
114. Representants del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i Professors de Dibuix de Catalunya 
     
115. Representants del Col·legi de Logopedes de Catalunya 
     
116. Representants del Col·legi de Pedagogs de Catalunya 
     
117. Representants del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya
     
118. Representants del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya 
     
119. Representants del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya 
     
120. Representants del Grup de Recerca en Educació i Treball, de la Universitat Autònoma de Barcelona
     
121. Representants del Secretariat d'Escola Rural de Catalunya
     
122. Representants d'ESADE 
     
123. Representants d'Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya 
     
124. Representants d'Estudiants en Acció amb relació 
     
125. Representants d'Òmnium Cultural 
     
126. Representants d'USTEC-STEs 

Poc més a afegir...

Només esperar que el seny es manifesti al Parlament, i que la llibertat d'educació es respecti, malgrat costi diners. No podem renunciar a la llibertat per quatre duros, per quatre euros. La planificació és un dret de l'administració, però va pel darrera del dret dels pares a triar l'educació que creguin millor per als seus fills. 

Que no ens equivoquem... Senyores i senyors diputats.

La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!

Des del bon rotllo

Suposem que el nostre conseller vol, realment, una llei de país. Una llei de país no pot anar contra algú que forma part del país. Una llei de país no pot deixar de banda realitats que existeixen, que funcionen, que són excel.lents en gran part i que, a més, li surten bé de preu al país!!!!

Qui, si no és encegat per una passió ideológica intolerant, podria subscriure el plantejament anterior???

Suposem que el nostre conseller d'educació vol, realment, un país que tingui persones lliures (és a dir, que fan allò que està bé i és correcte perquè els dona la gana), formades, capaces de prendre decisions responsables, assumint les conseqüències d'allò que han decidit (qué difícil és això!!!). 

Perquè proposa una llei que menysté la llibertat més elemental dels pares a triar escola, projecte educatiu, projecte docent, ideari???

A la vista de l'actual redactat del projecte de LEC, hem de suposar que el nostre conseller vol un sector públic a l'educació fort, potent, capaç de generar coneixement, capaç de generar valors socials i personals basats en la nostra tradició filosòfica occidental. La LEC, no ho podem  deixar de dir, té punts interessants: posa les piles al sector públic pel que fa a la direcció de centres i a  l'avaluació: per això genera rebuig entre un sector del professorat (bé, de fet entre un sector dels sindicalistes que no estan a l'aula ni a l'escola i que veu perillar l'statu quo).

Però no hauria de ser mai en detriment de l'escola d'iniciativa social, dels projectes pedagògics que volen excel.lència, dels milers de pares i mares de família que busquen en les diferents opcions i escoles el millor per als seus fills. Es d'una supèrbia sense límits pensar que el sistema públic i únic que planteja la LEC ha de satisfer tots els pares i mares de Catalunya. O supèrbia o manipulació malintencionada. O és que algú pensa que el 40% dels pares de Catalunya, són idiotes i només volen mal per als seus fills?

Cal insistir que la llibertat és el millor? Cal insistir que els drets dels pares són inalienables? Els jutjes no paren de donar la raó als pares: és prioritari el dret dels pares a triar escola que el de l'administració a la planificació.

I ara, més propaganda; no us ho perdeu. Feu comentaris, difoneu-lo per correu electrònic: els pares de l'escola d'iniciativa social estem en lluita, i d'això en sortirà guanyant el país !!!

http://www.youtube.com/watch?v=d1J0K03a8oc 

http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow

Video interessant

 

La foto ilustra una persona encadenada, amb una mordaça a la boca. Però els fets són tossuts, i la tecnologia també.

No us perdeu aquest vídeo penjat a youtube

 (http://es.youtube.com/watch?v=yAb3UNG_8Ow)

A la tele segur que no el passarien: llista d'excuses:

- "és molt llarg...",  (o molt curt)

- "és molt curt...", (o molt llarg)

- "la imatge no correspon amb les nostres expectatives...", (ni amb les del govern, no et...)

- "això és relatiu...", (un dret o és o no és; i el de llibertat d'educació, ho és)

- "hi ha qui pensa diferent i no podem ofendre..." (ofen la manca de llibertat)

- "cal escoltar les dues parts..." (com si no haguéssin dit ja la seva...)

Algú se li acuden més excuses dolentes?

Feu-ne difusió perquè tothom ho sàpiga. Els mitjans de comunicació no s'han fet prou ressò de la gravetat d'aquest tema. Internet ens dona una nova oportunitat.

Cinisme, descaro, barra

S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).

Cal mobilitzar-se?

Primera pregunta: Perquè caldria mobilitzar-se?

Segona pregunta: Per a què caldria mobilitzar-se?

De ben segur que cal mobilitzar-se, perquè la llibertat està en perill. Sota l’excusa demagògica de l’excel.lència i l’equitat ens volen fer passar per l’adreçador. Bé, millor dit per l’embut: el clàssic embut socialista que han estat practicant durant anys i anys.

Ara el forat petit de l’embut és cada cop més petit, cada cop més estret.

Hem anat avançant per l’embut, però cada cop és més estret i, per passar-hi, la nostra societat ha anat deixant enrere cada cop més coses: primer  el que anava semblant, tot i no ser-ho, més prescindible, i aleshores hem acceptat el relativisme “blandi blub” que mana a la societat: social, econòmic, moral; hem acceptat que la família ja no és una cosa (concreta, amb una finalitat, amb uns beneficis personals i socials); hem acceptat que la vida comença i acaba quan a l’administració “li peta”, influida per pseudo-intel.lectuals (ideòlegs de pa sucat amb oli) que dicten la nova ètica social, a la que tots hem de plegar-nos.

Allò que és realment més important; la vida, la persona, la família, la intimitat, la trascendència, la llibertat, la responsabilitat, l’exigència, l’ordre... tot és relatiu, tot és prescindible per passar pel tubo, pel foradet de l’embut, per arribar al paradís socialistoide buit de tot el que és important.

Perquè ens hem de mobilitzar, doncs? si anem estupendament, “tot avall”, i ens anem desempellegant del que “sobra” per passar per l’embut. Quina mandra anar contra corrent, quina mandra haver de recuperar tot allò que, per mandra, hem renunciat en el camí de baixada; total, ja ens haviem fet a la idea i ja teniem la nostra pròpia justificació moral i intel.lectual... Quina mandra!!!

Però potser val la pena fer-ho, per recuperar allò que som i que volem exercir cada quatre anys a les urnes. Potser val  la pena recordar als nostres dirigents que estan allà perquè els hem posat nosaltres, que no tenen un dret absolut a fer el que vulguin amb els nostres drets. Potser cal dir-los que no volem que ens manipulin, que tenim criteri propi, que volem ser lliures, i que volem educar els nostres fills com nosaltres, els pares, volem fer-ho. I que cada pare trii el model que vulgui, i si en falta algún, que lluiti per assolir-lo: hi té dret.

Per a què mobilitzar-se, és la segona pregunta. La dignitat de cada persona mereix que ens mobilitzem? Val la pena recordar-nos que la llibertat d’educar els nostres fills no ens la poden manllevar? Ser conscients dels nostres drets i exercir-lo, ser conscients de les nostres responsabilitats I no delegar-les a ningú: ni a l’administració, ni a l’escola, ni a la minyona, ni al cangur, ni a la tele, ni als avis. Els pares manem en l’educació dels nostres fills. I el trist és que calgui anar recordant la constitució, tan sovint que la gastem. No caldria, però hem anat deixant tantes coses en el camí de baixada cap al foradet de l’embut, que sembla que recuperar el que és nostre sigui un favor que ens han de fer. 

Comença el vals

Ja tenim totes les peces del ball, i pot començar el vals. La política té aquestes coses, aquests divertiments. Els partits es miren les coses, sovint, des d'un punt de vista global. Sempre hi ha un punt de renúncia, de pèrdua, de transacció, si allò troncal o cabdal al meu discurs és respectat. Una reverència pactada, unes passes mesurades, al ritme que toca l'orquestra. Finalment tots els participants queden al lloc d'on van sortir...

A l'educació, hi cap la transacció? Crec que no podem permetre'ns com a país, que ens passem els anys (els darrers trenta així ha estat) transaccionant, canviant, modificant el sistema educatiu, en funció de qui governa. De fet la trasacció i el pacte ja existeixen, i es diu Pacte Nacional per l'Educació. Només calia posar-lo en articulat.

És clar que el conseller ara ja comença a tenir el protagonisme que no ha volgut fins ara: la roda de premsa d'avui (dimarts 30 de juliol) ha estat un exercici de demagògia, de disfressar la veritat amb girs, epítets, descripcions poc concretes. I els diaris hi entren al drap, qué innocents!. O potser no tant... (allò de la menjadora, ara recordo...) Ara sembla que qualsevol que estigui contra el projecte de LEC és poc menys de antipatriota, perquè estem parlant d'un projecte de país, que compta amb la convicció sincera de tots els sectors de l'educació (pares, mestres, patronal, alumnes...) Quanta mentida!!!!

Però ara és el moment dels polítics, al Parlament, amb unes regles del joc taxades, uns terminis, unes formalitats... i també unes aritmètiques que, vulguin o no, són molt sàdiques. Potser caldrà anar passant pel Parlament per recordar als polítics que els pares existim, que volem que els nostres drets es respectin, que volem llibertat. I si cal anar amb alguna cassola perquè no es despistin, doncs hi haurem d'anar.

Sortosament (o gràcies a la comissió jurídica assessora, caldria esbrinar) el concepte de servei públic ha desaparegut. Malgrat que els antiquats de l'esquerra síndria (verda per fora, vermella per dins), ja han dit que confien entrar esmenes en aquest sentit. Ara veurem l'abast de les cessions al tripartit: primer van ser els transvassaments; ara serà la MAT?, o bé les medusses?, o el "pla bombeta" del ministre d'indústria, o qualsevol altra xorradeta...? Això és molt poc seriós.

Si el projecte no millora al Parlament, que NOMÉS vol dir assemblar-se mínimament al Pacte Nacional per l'Educació, tindrem un nyap i tots els sectors en peu de guerra un altre cop. I amb la crisi (bé perdó, suau desacceleració econòmica), les hipoteques, els llibres, les quotes bestials de l'AMPA d'alguns centres públics, les aportacions voluntàries però necessàries, i la Visa (ex visa, perque s'ha fos durant l'agost per efecte de la calor), etc. el personal estarà bastant encabronadet (perdoneu l'expressió) com per acceptar una LEC com la planteja el govern. Perquè no oblidem que ara, el responsable del projecte de llei, no és només el conseller, sinó el govern presidit pel M.H. sr. Montilla.

Recordo una pel.lícula de cinema, on hi havia un fantàstic ball: un saló amb grans columnes, bordejada de grans finestrals i portes cap a un jardí encisador. Unes aranyes que penjaven dels sostres policromats; l'orquestra tocant valsos i peces divertides... Les regles socials de la urbanitat tot ho gestionaven, tot semblava sota control, totes les expressions estaven estandaritzades, res es movia un bri del que estava establert pel protocol i l'etiqueta.

Espero que no ens passi això, al Parlament, sinó que s'acabi com acabava aquella pel.lícula: una monumental batussa provocada per l'amor a la veritat, que mou els cors i els esperits de les persones, fins i tot dels que es dediquen a la política.

No cal que aquest ball acabi a bufetades, però sí cal que el políticament correcte o les transaccions interessades no deixin que la veritat i la llibertat quedin bandejades, ignorades o enterrades. Anem al que és essencial: la llibertat, la diversitat, la qualitat, l'equitat, l'excel.lència. Tornem al Pacte!!!

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.