Comença el vals

Ja tenim totes les peces del ball, i pot començar el vals. La política té aquestes coses, aquests divertiments. Els partits es miren les coses, sovint, des d'un punt de vista global. Sempre hi ha un punt de renúncia, de pèrdua, de transacció, si allò troncal o cabdal al meu discurs és respectat. Una reverència pactada, unes passes mesurades, al ritme que toca l'orquestra. Finalment tots els participants queden al lloc d'on van sortir...

A l'educació, hi cap la transacció? Crec que no podem permetre'ns com a país, que ens passem els anys (els darrers trenta així ha estat) transaccionant, canviant, modificant el sistema educatiu, en funció de qui governa. De fet la trasacció i el pacte ja existeixen, i es diu Pacte Nacional per l'Educació. Només calia posar-lo en articulat.

És clar que el conseller ara ja comença a tenir el protagonisme que no ha volgut fins ara: la roda de premsa d'avui (dimarts 30 de juliol) ha estat un exercici de demagògia, de disfressar la veritat amb girs, epítets, descripcions poc concretes. I els diaris hi entren al drap, qué innocents!. O potser no tant... (allò de la menjadora, ara recordo...) Ara sembla que qualsevol que estigui contra el projecte de LEC és poc menys de antipatriota, perquè estem parlant d'un projecte de país, que compta amb la convicció sincera de tots els sectors de l'educació (pares, mestres, patronal, alumnes...) Quanta mentida!!!!

Però ara és el moment dels polítics, al Parlament, amb unes regles del joc taxades, uns terminis, unes formalitats... i també unes aritmètiques que, vulguin o no, són molt sàdiques. Potser caldrà anar passant pel Parlament per recordar als polítics que els pares existim, que volem que els nostres drets es respectin, que volem llibertat. I si cal anar amb alguna cassola perquè no es despistin, doncs hi haurem d'anar.

Sortosament (o gràcies a la comissió jurídica assessora, caldria esbrinar) el concepte de servei públic ha desaparegut. Malgrat que els antiquats de l'esquerra síndria (verda per fora, vermella per dins), ja han dit que confien entrar esmenes en aquest sentit. Ara veurem l'abast de les cessions al tripartit: primer van ser els transvassaments; ara serà la MAT?, o bé les medusses?, o el "pla bombeta" del ministre d'indústria, o qualsevol altra xorradeta...? Això és molt poc seriós.

Si el projecte no millora al Parlament, que NOMÉS vol dir assemblar-se mínimament al Pacte Nacional per l'Educació, tindrem un nyap i tots els sectors en peu de guerra un altre cop. I amb la crisi (bé perdó, suau desacceleració econòmica), les hipoteques, els llibres, les quotes bestials de l'AMPA d'alguns centres públics, les aportacions voluntàries però necessàries, i la Visa (ex visa, perque s'ha fos durant l'agost per efecte de la calor), etc. el personal estarà bastant encabronadet (perdoneu l'expressió) com per acceptar una LEC com la planteja el govern. Perquè no oblidem que ara, el responsable del projecte de llei, no és només el conseller, sinó el govern presidit pel M.H. sr. Montilla.

Recordo una pel.lícula de cinema, on hi havia un fantàstic ball: un saló amb grans columnes, bordejada de grans finestrals i portes cap a un jardí encisador. Unes aranyes que penjaven dels sostres policromats; l'orquestra tocant valsos i peces divertides... Les regles socials de la urbanitat tot ho gestionaven, tot semblava sota control, totes les expressions estaven estandaritzades, res es movia un bri del que estava establert pel protocol i l'etiqueta.

Espero que no ens passi això, al Parlament, sinó que s'acabi com acabava aquella pel.lícula: una monumental batussa provocada per l'amor a la veritat, que mou els cors i els esperits de les persones, fins i tot dels que es dediquen a la política.

No cal que aquest ball acabi a bufetades, però sí cal que el políticament correcte o les transaccions interessades no deixin que la veritat i la llibertat quedin bandejades, ignorades o enterrades. Anem al que és essencial: la llibertat, la diversitat, la qualitat, l'equitat, l'excel.lència. Tornem al Pacte!!!

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

La ma estesa

El conseller Maragall ha instat a les veus crítiques amb l'avantprojecte de la LEC a veure el projecte de llei que aprovi el Govern. Diu  que serà fruit de tot un procés de diàleg i, segons les seves pròpies paraules, no es tracta d'un compromís de mínims, sinó una síntesi de màxims.

Si això és veritat, que ho hem de veure encara, potser ens agradarà una mica. El que em preocupa és que els màxims que contemplarà també seran els d'altres postures radicals i específicament contràries a la llibertat d'elecció dels pares. Quins equilibris haurà de fer el text?

"By de way", que diuen els anglesos, estem esperant que el govern aprovi un text que ningú ha vist. També diuen "wait and see". Aplicant això, ens podria passar el que va passar amb el text de l'avantprojecte? Hi havia esperances molt grans posades en un text que havia de respectar l'Estatut, el Pacte Nacional i el document de Bases... Però el resultat va ser força galdós. Així que "wait and see", i una ma estesa...

He sabut que el conseller, a Tribuna Barcelona, va fer un discurs sobre educació que, segons un article d'El Periódico (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=527305&idseccio_PK=1006) , volia salvar el món... Mentre salvi l'educació dels nostres fills en tindrem prou, senyor conseller, que no és poc!!! I ja sap que la llibertat, la diversitat, l'exigència, la disciplina, l'esforç, el respecte, la formació dels pares i la seva implicació, són els elements que fan que un sistema educatiu excel.leixi. Ho està dient als seus discursos, però no he sabut trobar-ho al text. Comenci per eliminar tot el referent a l'admissió d'alumnes, que no hauria de ser-hi. Flexibilitzi el sistema amb una llei mínima que contempli els màxims. Però els màxims de llibertat, diversitat, exigència, etc. etc. Deleixo per llegir el projecte de llei, i també el dictamen del Consell Escolar de Catalunya i els seus vots particulars, així com el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

Mentre esperem, podriem comentar les darreres novetats educatives de la conselleria, que han estat als mitjans els darrers dies: les EBE. Li donariem tots un aprovat a la mesura (ara l'explico), només (allò de les mates "si y sólo si") es respecta el dret dels pares a triar el projecte educatiu, l'escola que vulguin per educar als seus fills... Els EBE són els "Espais de Benvinguda Educativa", espais on alguns dels nouvinguts i les seves famílies s'hi relacionin i romanguin un breu periode de temps per tal d'adaptar-se al seu nou entorn social, educatiu. De nou, "wait and see"... Cal seguir respectant els drets de triar escola dels pares.

Pessebrisme

Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

I ara que diu?

Avui el Conseller Maragall ha dit això: "La Llei, vull remarcar-ho, és un instrument. Les Lleis per sí soles no solucionen res. Ens en sortirem no només per aplicar un article concret. Ens en sortirem si estem construint un sistema entre tots. Si tots hi som presents, si tots hi tenim veu, i possibilitat d’afegir-hi el què calgui. Per recuperar la confiança en vosaltres mateixos i per obtenir el reconeixement de la societat. Aquesta és la meva obsessió. L’única. És una obsessió per l’educació de Catalunya. Us convido a compartir-la. Com a projecte, com a estratègia sense perdre un bri de la personalitat, de l’interès, de la posició que cadascú representa." 

Què voleu que us digui. M'agrada (ep!! no el conseller, sino el que diu) No sembla gens ni mica el que traspua la llei i l'actitud del conseller en els darrers dos mesos, des de que va presentar l'avantprojecte de LEC. Ara bé, és veritat això?, o l'anterior?; parlar és fàcil però els fets no l'acaben d'avalar prou...

Doncs faci una cosa, senyor conseller, només és un suggeriment que segurament subscriurien més de 225.000 persones, moltes més. Llenci aquest text i comenci de nou. I a l'exposició de motius hi posem el paràgraf que es trascriu a dalt. I abans de res parlem entre tots de construir entre tots, i que tots tinguem veu i hi poguem afegir allò que caracteritza el sistema educatiu de Catalunya, i també la seva societat: la llibertat, la pròpia consciència, la diversitat, el respecte.

Què volen aquesta gent...?

"Què volen aquesta gent, que truquen de matinada", deia la cançó. En Serrat cantava un drama familiar, personal, d'un estudiant perseguit per pensar diferent dels qui manen. 

Perquè tinc la sensació que torna a passar? I el pitjor és, potser, que ara qui reprimeix és qui era reprimit com descrivia en Serrat i tants d'altres; i ja no recorda la por dels pares a perdre els seus fills per un compromís personal o familiar. 

Potser algú ja coneix aquesta famosa frase: "Els nostres joves d'avui estimen el luxe, tenen modals pèssims i avorreixen l'autoritat, mostre molt poc respecte pels seus superiors i perden el temps anant i venint d'un cantó a l'altre, i estan sempre disposats a contradir als seus pares i a tiranitzar als seus mestres". Es perfectament aplicable a la nostra joventut, no? Doncs és de Sòcrates, S. IV abans de Crist. Sembla que la història es va repetint generació rere generació, però generació rere generació es van superant les crisi, es van posant les coses al seu lloc, i els qui eren joves, esdevenen pares, i el rol canvia.

Perquè el nostre govern s'entesta a substituir als pares? No volem que ho facin. Si algú, per circumstàncies concretes, personals, particulars, no pot ocupar-se'n prou, segurament no serà perquè no vol, perquè ens posen a tots al mateix sac? Potser és aquest pare o mare que necessita ajut de l'escola, del mestre. Donem-li les eines als pares, i no els prenem els drets.

Es evident que hi ha situacions frustrants, que no tiren endevant, sempre n'hi ha. Però no es poden generalitzar ni crear mecanismes generals per resoldre problemes particulars. Hem d'anar d'allò més important al que ho és menys. 

Hi ha un aforisme que diu que fa més soroll un arbre quan cau que milions d'arbres creixent. I això és el que sembla que senti el govern, un arbre que fa soroll, o potser dos, entre els milers i milers de families que fan bé les coses, que tiren endavant, que eduquen els fills en uns valors, en virtuts, en la llibertat. 

I perquè m'he recordat de la cançó que li sentia al cantautor? perquè tinc la sensació que avui, ara, s'està perseguint per pensar diferent. I aquesta persecució no és com aquella, sinó més subtil, tot ignorant als que volen ser lliures, establint discursos "políticament correctes" que exclouen aquells que no els comparteixen. Han vist la pel.lícula GATTACA? La recomano. Una societat que rebutja als que volen ser lliures, només accepta als perfectes, aquells que s'han sotmès a les lleis injustes, a les pràctiques antinaturals... Allà on la persona, antropològicament parlant, no té cap rellevància, i només compta la perfecció del cos i de la ment, sense cap altra finalitat que el transcedeixi. 

La cançó també deia que "els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana"... 

Seguim educant, lluitem per la llibertat

L'escola s'ha acabat. Fa ja uns dies que tenim als menuts per casa, pels casals, a casa dels avis o tiets, amb cangurs ocasionals... Però l'educació no es para (no el departament, eh?, que si que es para una mica). Tots els pares i mares de Catalunya continuem educant els nostres fills encara que els mestres i professors ja hagin plegat (a efectes escolars lectius, si hem de ser exactes).

Però fiquem-nos amb l'avantprojecte de LEC, que és el que ens motiva. Sembla que té ara dificultats, doncs el President Montilla diu que necessita consens, que és un tema de país. Quina por. Es el preludi d'una entrada urgent i aprovació ràpida de la LEC tal com està.

Curiosament no ha sortit a la premsa ni als mitjans gairebé res de l'avantprojecte, ni de les queixes de TOTS els sectors, ni de les manifestacions dels pares i mares, ni de les al.legacions (més de 225.000!!). I això que el president diu que és un tema de país. Sembla que el sector periodístic i mediàtic té altres prioritats al cap, potser és per això que no era important i per això no sortia... Vet-ho aquí!!

Ara surt el president amb lletres grosses dient que això requereix un màxim consens perquè és un tema de país... Quina casualitat. Ha vist la llum? Perquè ho diu ara, a quinze dies de tancar el Parlament? Avui fa un mes, tenia a la porta de la conselleria d'educació 225.000 persones demanant la retirada d'aquesta llei: rep amb tant de retard el resum de premsa? Fa tres setmanes tenia allà mateix, i també a la Diagonal de Barcelona milers de famílies catalanes emprenyades: no informen a temps al President?

Deixeu-me ser una mica dolent. No serà que prepara la opinió pública perquè pensi que ell vol el consens? Jo crec que l'interessa sortir així als mitjans per crear la percepció que és un home de consens i d'harmonia, de diàleg. Espero equivocar-me, però crec que hi haurà més aviat poc diàleg i es voldrà fer passar per l'embut (com sempre) al Parlament, aprovant un cop més una llei injusta. Però l'hemeroteca dirà el contrari.

I els pares i mares seguirem educant perquè és la nostra vocació com a pares i mares. I encara que el senyor Montilla i el senyor Maragall s'ho pensin, seguirem educant els nostres fills dient-los que una llei injusta no es moralment vinculant ni és cap referent ètic a la societat; perquè si és injusta, va en contra de les persones, encara que algú vulgui fer creure que va a favor dels drets. Però és que els drets no són una entelèquia sense suport, sinó que són de les persones, que doten els drets de sentit; i si la llei és injusta, no pot anar a favor dels drets, sinó en contra. Però els pares i mares seguirem educant, i seguirem lluitant contra les propostes injustes dels qui ens governin. I els direm als nostres fills perquè tinguin criteri i siguin lliures.

Cartes enviades o publicades

IGUALDAD ¿CON LIBERTAD O SIN ELLA?
Enviada als mitjans per Isabel Sebastián.


Resulta bastante curioso cómo la Ministra de Igualdad va a crear un Biblioteca sólo para mujeres, porque, según ella. los escritos de la mujeres están ocultos en las “otras” Bibliotecas. Al reflexionar sobre ello, he visto por lo menos dos temas:1º.- Hay muchos escritos de escritoras, publicados en las Bibliotecas “Mixtas”. Quizá el problema esté en que los escritos que ella se refiere, aún no tienen la calidad literaria suficiente.2º.- Sin embargo me consta que los colegios diferenciados concertados, sí que tienen una calidad probada. Me pregunto el porqué existe este distinto trato legal, pues a estas escuelas les quieren quitar el concierto por este motivo. Hay que tener en cuenta que las leyes estatales y europeas consideran a los colegios diferenciados una muestra de libertad de la sociedad democrática. De hecho hay países europeos que, en la escuela publica, tienen asignaturas o grupos concretos que separan las alumnas y los alumnos. Aducen, para realizar este sistema, que las y los alumnos rinden académicamente más. Y al revés. ¿No será uno de los motivos que explican la bajada de nivel académico y disciplinario de la escuela pública en el estado español?

___________________________________________

Carta Pulicada a la web de El Pais
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Escuela/concertada/elpepuopi/20080623elpepiopi_7/Tes

Como madre de seis hijos todos escolarizados en la escuela concertada (que no privada), me indigna leer que ciertos sindicatos acusan a este tipo de escuelas de estar doblemente financiadas. Dicen que de cada plaza escolar de la escuela concertada se recibe el total de su coste por dos partes: el dinero público y el de los padres. Y me indigna porque la verdad es que la escuela concertada sólo recibe una pequeña parte (1/3) de la Administración (es decir, de nuestros bolsillos a través de los impuestos) y el resto también de nuestros bolsillos. Este tipo de falsedades sólo ayudan a generar malestar y enfrentamiento social.
Isabel Trius Bejar

Al acabar el curso, superemos el desconcierto educativo

Publicat a la web http://www.diariocritico.com/

Como dice el Sr. Cándido Méndez, “la política de concertación practicada en España en los últimos treinta años ha sido un factor fundamental para afrontar las cuestiones fundamentales de orden social y económico que afectan a los ciudadanos”. Sí, pero, ¡ay! amigos, hay un tema contra el que nos damos de bruces, gobierno tras gobierno. Es un asunto que viene ya desenfocado desde los años ochenta e imposible de “concertar” de una manera realmente justa. Esto es, la necesidad de conseguir una educación de calidad y que respete la diversidad de los ciudadanos y de los padres para elegir escuelas distintas a las creadas por los entes públicos.

Seguro que estaremos de acuerdo en algo básico: Que la familia y la escuela son clave para educar buenos ciudadanos, que los padres y madres de familia necesitamos orientación y buenos criterios educativos. Esto se puede hacer desde la escuela pública. Pero no es de recibo que los centros de enseñanza, de iniciativa social o institucionales, con gran arraigo y prestigio en nuestro país, puedan quedar por falta de ayudas o por imposiciones ideológicas, fuera de un sistema educativo moderno y de calidad. Sería un gravísimo atentado a la libertad, en sus múltiples facetas. Sería imponer una escuela única, como panacea de progreso, cuando en tantos países desarrollados ya están de vuelta de ello. Mientras más variadas sean las escuelas, más se perfecciona el derecho a elegir.

Una buena manera de mejorar sería reconocer explícitamente la importancia del ideario de cada centro, sea público o privado, como sello de calidad y transparencia. Así, en real sintonía, se pueden realizar proyectos comunes -padres, profesores y alumnos-, esfuerzos compartidos, estrategias eficaces para el desarrollo integral de niños y jóvenes. O sea, despolitizar la educación, con transparencia, aunando esfuerzos y evitando prejuicios. La enseñanza pública y la privada son complementarias, ambas imprescindibles para garantizar la libertad de enseñanza.

Es de interés común asegurar que los que manden en cada momento no vuelvan a utilizar la educación como arma ideológica, cosa que siempre acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el “café para todos” impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos, no facilita un ambiente de libertad ni una mayor calidad en el sistema educativo. Y ustedes me dirán y quién puede querer unas conciencias manipuladas o una libertad eliminada en este país: pues quien permita o mire para otro lado ante una adoctrinadora y obligatoria Educación para la Ciudadanía, o ante el perseguido derecho de todos a aprender y usar el castellano en cualquiera que sea la parcela de la nación en la que uno se encuentre, o cuando se llama educación sexista la que en realidad busca una educación personalizada, pues la educación diferenciada no discrimina, todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de 7 a 18 años, en aulas separadas los forma mejor.

(Por cierto, no nos dejemos confundir, la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada).
Además, si gobernantes y gobernados partimos de la verdad sobre el hombre llegaremos a soluciones prácticas y acertadas. Defenderemos la libertad, tanto la propia como la de los demás. Nos dedicaremos, con todas las fuerzas y altura de miras, a lo más apasionante de este milenio: luchar por ser buena referencia y estímulo de progreso para los países del tercer mundo. Nos desviviremos, allí y aquí, en la defensa de la dignidad humana.Nuestros hijos, andando el tiempo, en un entorno cada vez más globalizado, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la pluralidad y la tolerancia. Pero, insisto que para ello, urge que las decisiones que se tomen sean a favor de todos y no en contra de la otra mayoría.

Emili Avilés

Educación diferenciada

Carta al director publicada al diari ABC, el dia 25 de juny de 2008.


Harán bien los colegios de educación diferenciada en recurrir la sentencia del Tribunal Supremo, que deja la libertad de educación al arbitrio del poder político autonómico de turno. Sí, quiero romper una lanza a favor de la educación diferenciada, modelo educativo de contrastada eficacia en todo el mundo. La educación diferenciada no discrimina; todo lo contrario, busca favorecer a chicos y chicas porque considera que, de siete a dieciocho años años, en aulas separadas se forman mejor.

Pero, lamentablemente, los que mandan vuelven a utilizar la educación como arma ideológica y eso siempre lo acabamos pagando los ciudadanos con menos recursos. Además, el «café para todos» impuesto por algunos gobernantes sobre la educación de nuestros hijos no facilita un ambiente de libertad, ni una mayor calidad en el sistema educativo.

No nos dejemos confundir: la educación diferenciada no es un privilegio, es una opción. Y como los padres tenemos el derecho de poder elegir, cada uno debe optar libre y gratuitamente por la educación que considere mejor para sus hijos: mixta o diferenciada. ¿No pagamos todos los impuestos? Pues ¡ea!, libertad de elección. Recordemos que los derechos constitucionales no están para satisfacer sólo a las mayorías; son para todos, sin distinción. Por ello, como existe el derecho de los padres a elegir la educación de sus hijos, el Estado tiene el deber de garantizar ese derecho. Nuestros hijos, de unos y de otros, pasado el tiempo, nos agradecerán haber crecido en un país donde, de verdad, se respete y defienda la diversidad.

Emili Avilés Cutillas
Barcelona

La connivència

He vist repetidament als diferents mitjans, audiovisuals o escrits, que quan hi ha una preocupació real per algun tema, tothom hi diu la seva. Els diaris, les revistes especialitzades, les noticies... Els columnistes hi prenen un especial interès.

Darrerament, el més gran interès que s'ha pogut veure als mitjans, en matèria educativa, és tirar contra les escoles perquè pleguen tan aviat. Total, som a 19 de juny i ja tinc els nens a casa. I què farem ara 3 mesos amb ells?? Això mereix un apunt: els sindicats són uns autèntics irresponsables, i tenen una mirada curta i miop. Però no en tenen cap culpa, perquè cal estar preparat per mirar les coses globalment i a llarg termini, en benefici de la societat. I els qui negocien els calendaris, les hores de feina, la distribució, les vacances, la conciliació solen ser elements que ja no treballen (de debò) i que passi el que passi a ells no els afecta.

Es trist que això sigui el que ens té distrets als columnistes i periodistes. Suposo que quan els toca de prop, s'hi posen. Recordo quan a un canal públic es van posar de moda els programes sobre pediatria, nounats, etc. Rascant una mica resulta que hi havia quatre periodistes embarassades i, com que els tocava de prop, van fer programes d'aquesta temàtica...

No s'adonen que aviat els tocarà encara més de prop la manca de llibertat? No s'adonen, ells que haurien d'estar més alerta que ningú, que perdem un llençol a cada bugada?

He vist, cada dia, cartes al director a molts diaris on els pares i mares clamen per la llibertat. I ningú els fa ni cas. El conseller no escolta, el president escolta. No escolten més de 225000 persones, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten una munió d'escoles, de consells escolars, de comitès d'empresa, de professors, que han dit que no volen l'avantprojecte de LEC. No escolten ni que els cridin a cau d'orella, davant de la conselleria. No és que no hi hagués ningú: el consell escolar de Catalunya estava reunit en aquell moment considerant els articles de la LEC per fer-ne l'informe preceptiu.

Sembla que són, el conseller i el president, d'aquella mena de polítics que tenen la barra de dir que s'assabenten pels diaris. I com que els mitjans "ni mu" perquè els tenen lligats... perquè altrament no s'explica, senyors i senyores dels mitjans, que no surtin més que cartes al director. No han pensat que és un tema greu?

Un dia un periodista em deia que no es podia parlar malament de la premsa perquè aleshores no els tindras mai de cara. Però vist el que s'ha vist, o millor dit, el que no s'ha vist, sembla clar a qui volen tenir de cara. I quina cara!!

Em consta que centenars de cartes i articles arriben a les redaccions dels diaris, i no en fan gaire cas. De debò que m'agradaria saber per què no es publiquen, o per què no fan el possible per esbrinar si al darrera de tantes queixes hi ha alguna veritat. Aquest mateix periodista em deia que a aquesta colla cal donar-los-ho tot mastegat i gairebé pait perquè ho entenguin: ignorància o mandra? m'estimaria més la primera, perquè sovint es pot vèncer. La mandra, si a més s'incentiva des del poder, es difícil de superar.

I com és evident, estic fins al capdamunt dels polítics i dels periodistes. I potser ja és això el que volen: que el poble passi d'ells per fer la seva sense embuts, sense haver de donar massa explicacions.

Ara bé, el dia que un periodista (que segur que passarà), es queixi del sistema educatiu, o dels horaris, o dels mestres, serà per preguntar-li: i tú què c..... vas fer quan milers de pares deien que no a la LEC? La connivència té un preu, i és molt car.

La USTEC diu mentides

Carta publicada al Diari de Girona, el dijous, 19 de juny de 2008
Joaquim Gubert Casanova. Blanes.

A la web de la USTEC (www.sindicat.net/LEC/lecprivada.php) hi ha una nota relativa a les més de dues-centes mil al·legacions individuals presentades per ciutadanes i ciutadans de Catalunya sobre la Llei Catalana d´Educació (LEC) que diu mentides. D´entrada, no són «al·legacions de l´escola concertada» sinó de persones singulars, a títol individual. I és una llibertat cívica encara reconeguda al nostre país. Són de gent que té el mateix dret que aquests sindicalistes «alliberats de la seva feina» (o sigui, els que cobren dels nostres impostos per no fer res) a fer sentir la seva veu.

I quines mentides diuen sobre les escoles no estatals? Enganyen sobre: a) no hi ha doble finançament, públic i privat, sinó que s´intenta arribar a final de mes amb una despesa per alumne inferior a la dels centres estatals (estalvien!); b) no seleccionen l´alumnat sinó que atenen les sol·licituds lliures de les famílies que viuen a Catalunya; c) gaudeixen de la convenient «democràcia interna» -col·laboració, participació, etc., no conflictiva- i d´un ideari, necessaris per tenir caràcter i objectius clars; d) escolaritzen l´alumnat immigrant i el fan tirar endavant com cal.

I ja, per repassar tota la mala bava de la web d´aquests «alliberats sindicals», resulta que, fins i tot, cerquen de col·laborar amb l´administració educativa (escarrassant-se per arribar als millors resultats acadèmics) i en la transmissió de valors ciutadans i ètics, d´acord amb les famílies i amb l´ideari propi de cada escola. Aquesta és «la veritat», la que és viscuda i real, no la de «formulari de revolucionari caduc».

Si han tingut la curiositat de mirar la web de la USTEC i han comprovat com «se les gasten», conclouran que l´únic «gueto» privat en el món educatiu són ells mateixos, que ens treuen la sang i els diners als qui treballem de valent per anar amunt. Com pitjor vagin les coses, més contents es posaran els de la USTEC, perquè no cerquen pas de millorar l´educació i els importen tres raves els mestres: són ideòlegs!

De un plumazo

Pel seu interès sobre el tema concret de l'educació diferenciada, es refereix aquest article d'un altre bloc, publicat per rfalaguera


El Tribunal Supremo acaba de usurpar de un plumazo la libertad de enseñanza y el derecho de elección de la educación que los padres queremos para nuestros hijos, con una sentencia en la que, entre muchas otras cosas, reconoce el derecho de las Comunidades Autónomas a no concertar los centros educativos que tienen como proyecto pedagógico la educación diferenciada.
Ya sabemos que hay muchos temas para reivindicar frente a este gobierno sectario, injusto y totalitario. Pero cuando nos tocan a nuestros hijos es mas comprensible que levantemos la voz exigiendo nuestras libertades. Unas libertades y derechos avalados no solo en la legislación española, sino también por la jurisprudencia europea como se puede demostrar en:

- Art. 9 y 27 de la Constitución Española donde “se reconoce la libertad de enseñanza” y se garantiza “el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones” en unas condiciones de igualdad real y efectiva.

- Art. 14 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea del año 2000 segun el que “Toda persona tiene derecho a la educación. Este derecho incluye la facultad de recibir gratuitamente la enseñanza obligatoria. Se respetan, de acuerdo con las leyes nacionales que regulen su ejercicio, la libertad de creación de centros docentes dentro del respeto a los principios democráticos, así como el derecho de los padres a garantizar la educación y la enseñanza de sus hijos conforme a sus convicciones religiosas, filosóficas y pedagógicas”.

-Art. 26.3 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos que dispone que “los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos”.

- Articulo 2 de la Convención de la UNESCO relativa a la lucha contra las discriminaciones en materia de enseñanza que proclama que “no serán consideradas como constitutivas de discriminación: la creación o el mantenimiento de sistemas o establecimientos de enseñanza separados para los alumnos de sexo masculino y para los de sexo femenino, siempre que estos sistemas o establecimientos ofrezcan facilidades equivalentes de acceso a la enseñanza, dispongan de un personal docente igualmente calificado, así como de locales escolares y de un equipo de igual calidad y permitan seguir los mismos programas de estudio o programas equivalentes”.

Pues bien, resulta curioso que los mismos que hace unas décadas recorrían las calles pidiendo libertad, justicia, pluralidad…, en un intento de democratizar un sistema dictatorial que pretendía anular y marginar cualquier otra ideología divergente, son, ahora, los que, sin razonamientos pedagógicos y científicos que lo avalen, pretenden usurpar nuestro derecho legitimo y prioritario de educar a nuestros hijos y escoger el centro educativo que consideremos mejor para ello.

Un "detall" de la LEC

En Maragall és l'autor del text de l'avantprojecte de llei d'educació, i n'accepta plenament la paternitat, tot i que ell només hi posa realment l'esperit i la mala llet. A mida que ha anat parlant i explicant la llei, ha anat reduint el contingut del discurs, limitant-se a parlar de "cohesió social, potenciar l'equitat i l'excel.lència del servei públic d'educació." I ja se sap que, encara que sigui mentida, quan es repeteixen tants cops les coses, finalment semblen veritats.

Hi ha un petit detall a l'avantprojecte de llei que ha saltat a la premsa aquesta setmana, amb motiu d'una sentència del Tribunal Suprem. I és que les escoles que fan educació diferenciada (no segregada, com li agrada dir al Maragall) no tenen dret al concert, sinó que és l'Estat qui ho decideix. Confeso que mai es coneix prou el sistema educatiu... Quina riquesa de matisos!!

Com sempre, hem de recórrer al diccionari per aclarir de què estem parlant:
Segregar: Separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos o lingüístics diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable respecte a la que és aplicada als altres ciutadans.

Una de les coses que diu que vol el conseller és l'excel.lència. Les seves paraules el desmenteixen, un cop més. Utilitzar demagògicament les paraules, i deixar que altres (dels que és responsable o els atia perquè bordin) ho facin no és correcte. Però què podem esperar...?!
Les escoles que ARREU DEL MÓN fan educació diferenciada no segreguen, sinó que DIFERENCIEN. Per a més informació dels que cerquen la veritat i no es conformen amb el que altres diuen, he trobat una web que parla força del tema: http://www.diferenciada.org/. Té una pila de recursos (alerta, la majoria en anglès). He entès força bé què és l'educació diferenciada, perquè es fa això, quines motivacions tenen els pares que la trien.

Doncs bé, al que anem. Fan algun mal aquestes escoles? Per què no se les pot concertar? Quin gran delicte cometen? Quin atac perpetren contra el sistema educatiu? Fan malbé els alumnes? Desfan les famílies? Generen males persones, que estan en contra de la societat i del sistema? Malgasten els recursos públics? No compleixen les lleis educatives en els curriculums, en l'exigència, en la formació?

Des de l'aparició de la notícia de la sentència del Tribunal Suprem, he volgut parlar amb algunes persones que coneixen bé la resposta a aquestes preguntes. Algunes són d'escoles que fan educació diferenciada, i d'altre (permetin la discreció per evitar repressalies) persones del departament d'educació, fins i tot algun inspector.

Sembla que no fan cap mal, que no és cap delicte, que no ataquen el sistema educatiu, que no fan malbé als alumnes, que ajuden les famílies, que tenen voluntat de formar persones socials, que estalvien recursos a l'administració, que compleixen el curriculum i, sovint, el milloren...

La resposta a totes les preguntes fa que en tornem a fer moltes preguntes, però ara serien aquestes: Quines intencions té REALMENT en Maragall? Quin odi o rancúnia el mou a ell o als qui l'apreten per actuar així? El senyor Boada ja va ensenyar les orelles en un article publicat fa un parell de setmanes al Diari de Girona. No hem d'enfocar el tema en que sigui millor o pitjor, perquè en educació (encara que el conseller no ho sàpiga, o no ho vulgui saber, o bé ho sembli) no hi ha fórmules magistrals, sinó que cadascú té uns ritmes d'aprenentatge (i si no, perquè es gasta tants recursos en les necessitats educatives especials?), cada persona (antropològicament i filosòficament parlant), és diferent i necessita un tracte diferent. Un petit exemple que tots podem conèixer: en Pasqual i l'Ernest són germans, educats pels mateixos pares i en circumstàncies socials i econòmiques iguals; però, renoi, quina diferència!!! Potser els seus pares veien la necessitat d'educar-los igual però diferent? atenent a cadascú en les seves necessitats i característiques? o potser no, i ara tenim el que tenim?

En fi, que a la vista del que he pogut conèixer sobre el tema, em sembla molt sectari el que es proposa a l'avantprojecte de llei. Ensumo por (a la llibertat dels pares, a no poder controlar aquests ciutadans que es formen lliurement; rancúnia (no sé a què, però ja ho sabrem); ignorància (al sistema i als seus resultats). De fet potser és això darrer. La ignorància genera pors al que no es coneix. Potser és que el conseller no coneix aquest sistema d'educació i caldria que el conegui.

Contra la ignorància, educació.

Pirates del Carib - Crònica del contramestre al capità

Diuen que els capitans més vàlids ho són, entre altres coses, per la seva capacitat de rodejar-se d'una tripulació amb molta capacitat, intel.ligent, amb sagacitat i iniciativa.

Crec que en aquest bloc ja hem comentat abastament sobre la gran capacitat, intel.ligència i sagacitat demostrada pel nostre benvolgut capità Maragall. Sap què vol i com ho hauria d’aconseguir. Té una gran visió de la comunicación, dels seus mecanismes (i de la praxi), té domini de l'escena, del dramatisme (des del punt de vista teatral), i dosifica bé les intervencions, que el seu natural tímid volen que siguin el mínim possible, potser per no haver de rectificar en públic allò que erra en privat, o des de la barrera. Però ara fa de capità, i això no pot ser. Com a molt pot enviar als lleons als seus acòlits més fervents: el contramestre, per exemple. O posar-se proteccions en forma de direcció general de relacions amb la comunitat pirata.

En aquest sentit, crec que és conscient que aquestes “defenses” li servirán per abarloar-se, pactar i ballar un minué polític, però no per parar l’embestida del vaixell de tota la comunitat dels corsaris, bucaners i pirates.

Aquest vespre s'ha produit una escena que no m'atreveixo a qualificar, perquè estic segur que podria ferir sensibilitats. M'abstindré. Només miraré de fer una descripció i que qui llegeixi això en tregui conclusions: una "taula rodona" entre el senyor Contramestre i una diputada del Parlament, de la oposició, naturalment.

Avançaré el resultat pels que van malament del cor: vapuleig immisericorde i pallissa per K.O. Ha perdut el Contramestre, naturalment, tot i que sortia amb avantatge, però no ha sabut aprofitar-la prou, i ha iniciat la seva intervenció amb una referencia al contingut de la llei del pirata. Poc convincent, fluix.

Les andanades li venien primer des de babor, en forma senzilla, planera. Però alhora amb la contundencia que la raó conté. I no ha calgut gaire munició per tombar les veles majors.

Evidentment el Contramestre no es volia rendir sense lluitar, però ha estat inútil (l’esforç). Cap dels arguments esgrimits tenia força ni convicció.

Acabades aquestes, les andanades li han arribat per la proa, babor i estribor. Hi havia pirates - pares; bucaners -sindicats; corsaris -titulars. La dignitat no li permetia la rendició, però s’ha quedat virtualment sense màstils, pals ni veles; donant fins al final trompades a tort i a dret, dient ara una cosa i després la contrària, defensant el que és indefensable, prometent consens, assegurant incorporar a l’avantprojecte el pacte nacional, garantint reunions del comité de seguiment del pacte.

Fins al final ha estat intentant salvar els barrils de rom i pólvora de la sentina. El tresor, però, és en perill. Encara no han entès que és patrimoni de tots, que el progrés de la societat no depèn d'una llei (només), sinó del respecte per la llibertat, la diversitat, els drets.

¿Qué es preferible ser injusto o padecer la injusticia?

Creo no ser exagerado al protestar por la dictadura silenciosa imperante en los medios de comunicación. Día sí y día también asistimos a un seudo-terrorismo censurador de aquella información que llega a la opinión pública. Quizás sea un pacto de silencio sobre realidades que contradigan a los políticos de turno que nos mandan, a quienes por cierto les pagamos nosotros el sueldo. Tal vez sea una autocensura que “nos evite los disgustos” de conocer la cruda realidad. Sea como sea, el dirigismo estatal campa de nuevo a sus anchas en nuestro país.

Entenderán mi atrevimiento en relacionarlo con la improvisación del gobierno central ante nuestra crisis galopante, ante las perdidas multimillonarias por huelgas previsibles y no bien afrontadas, ante la sinrazón de las bombas de terroristas –tal vez perceptores de alguna ayuda económica oficial- al diario El Correo; ante leyes educativas en contra de las opinión de inmensidad de asociaciones de madres y padres de familia que ven conculcados sus derechos constitucionales de poder elegir escuela o de educar moralmente a sus hijos según sus convicciones. Pues no, no puede ser que a estas alturas de la historia de la humanidad alguien se vaya a conformar con que impere la “ley del más fuerte”.

¿Qué hacer? ¿Es suficiente con intentar no ser uno injusto, ir a votar “el mal menor” y que cada palo aguante su vela? Evidentemente no. Un país democrático no puede consistir en una ciudadanía de súbditos, ni en una partitocracia sin vocación de servicio a todos. Sí es posible y urgente que desde la sociedad civil surjan más iniciativas para orientar y sensibilizar a los políticos sobre lo que parece mejor, más prioritario para el bien común. Entonces, en esos temas, poner todas las fuerzas, buscar consensos, aglutinar sensibilidades. Los políticos, si quieren, lo pueden hacer bien. Para eso hace falta que no les embrujen los faustos del poder.

Pero, ¡ay!, muchas veces ya vemos que es difícil. El interés particular y cierta inercia de “rodillo” arrasan y desdibujan lo que ocurre, tirando balones fuera, atrasando soluciones eficaces y que sirvan para el bien común. Ya veremos lo que ocurre con el precio de la luz, la subida de los combustibles, el encarecimiento acelerado de la cesta de la compra, etcétera. Lo pagaremos los mismos de siempre, la gente de a pie. Quiero ser optimista, pero por lo que se ve, ni el gobierno central ni los autonómicos - al menos por lo que respecta a Cataluña- están afrontando las necesidades con rigor y transparencia.

Como muestra, un botón. Imagínense ustedes que mientras un consejero de educación como el Sr. Ernest Maragall habla ensimismado sobre excelencia educativa, recibe por parte de padres de familia catalanes un cuarto de millón de alegaciones a su Proyecto de Ley de Educación, pues conculca derechos fundamentales para toda la comunidad educativa. Pero no se crean ustedes, ni caso, ¡eh!

Para más señas, ¿a ver en cuántos medios aparece tratada con objetividad esta noticia?: El lunes día 9 de junio, por la tarde, en la Vía Augusta barcelonesa, de una manera familiar y festiva, varios miles de ciudadanos pidieron libertad para elegir la educación que consideren oportuna para sus hijos. Había cámaras y periodistas. Será la prueba del algodón. Ustedes mismos lo comprobarán. No digan que no les avisé.


Emili Avilés Cutillas

¡¡¡ Què Guay la “Mani”!!!!

Això es que em va dir el meu fill el passat dilluns 09 de Juny per la tarda; quan tornàvem a casa després de la manifestació davant del Departament d’Educació. Jo em vaig quedar reflexiu i ell ho va notar, tot seguit va preguntar: ¿Pare, què passa?. En aquell moment el vaig mirar a la cara i li pregunto: ¿Si, tu estiguessis dins d’un cotxe perquè tens una reunió, o has d'anar a treballar, o només ganes de arribar a casa desprès de treballar; i no poguessis circular perquè han “tallat” la Via Augusta i desprès Diagonal. Com estaries, content o trist?. Ell va contestar: trist pare, trits i empipat.

Doncs si fill, es molt trist haver de sortir al carrer i molestar a la gent, per tal de reclamar el que és de calaix. Que l’Educació sigui Plural, ignorar el caràcter propi dels centres educatius. Pretendre imposar per la força el principi d’escolarització mixta. No respectar la llibertat d’ensenyament ni d’elecció de centres. Intervencionisme en l’admissió d’alumnes, etc..

Reflexioni Sr. Maragall, potser algunes escoles hauran de tancar per la manca de concert; potser desapareixerà la pluralitat en el centres educatius; potser el “comissari municipal” governarà i tindrà control en els centres privats i públics, eliminant qualsevol iniciativa professional, pedagògica, cultural o d'ideari. Però el que si que tinc molt clar, és que el Meus Fills, qui els hi donarà l’educació en valors, respecte, llibertat, etc... Serà com sempre el Seus Principals Educadors: la meva esposa i jo.

Josep ORIOL PALET I COMAS

NO US DESANIMEU !!!!!

Escric aquestes 4 ratlles després d’alguna conversa que he mantingut avuí amb alguns dels “centenars d’estudiants” que ens vàrem manifestar ahir. Tots sabem els que erem i que molts ja fa uns quants anys que vàrem deixar de ser oficialment estudiants (tot i que seguim estudiant).

Jo segueixo igual d’engrescat i animat a seguir lluitant pels meus drets i els de la nostra família. M’està servint per a seguir educant els nostres fills (que també eren a la manifestació) el que suposa defensar el que un creu, i que per molts entrebancs que ens posin no ens cansarem de lluitar, mirant sempre endavant.

Però si no ens fan cas !!!!!!, diran alguns. I a mi què !!! els dic jo. No deixaré de lluitar pel que defenso i crec. Carai, però si estem en una societat que porta anys dormida, ¿què us pensàveu que tothom despertaria de cop (mitjans, pares, coneguts, amics)? Portem massa anys en una societat cómode on tot ens ha vingut més o menys donat, i només uns pocs han seguit lluitant. Jo m’incloc en els que ha estat dormit fins ara, però gràcies a Deu, el Sr. Maragall m’ha despertat, i m’està ajudant a ser millor pare i ciutadà.

¿Què faré doncs? Seguiré escrivint, educant els meus fills, estalviant, preocupant-me de ser menys egoïsta, volcant-me més en la família, seguir treballant per a construir un mon millor, i també apuntant-me a totes aquelles iniciatives que vagin en la línia del projecte familiar que defensem a casa, mirant menys televisió i llegint més.

Ara a les 21:30h del dia 10-Juny-2008 acabaré d’escriure aquestes 4 reflexions i m’aniré tranquilament a mirar TV3. Si precisament TV3. Em posaré en el sofà amb un bloc de notes i un bolígraf a veure Vent del Plà i demà el Telenotícies, i em dedicaré a apuntar tots els anunciants que van sortint. Diuen que estem en época de crisis, i que hem de procurar estalviar i apretar-nos el cinturó. Doncs bé, jo des de casa i a la meva manera exerciré els meus drets de vetllar per l’economia familiar i refarem els pressupostos familiars i les llistes de la compra començant per retallar algunes despeses en aquells productes i/o serveis que s’anunciin a TV3 durant l’emissió del Telenotícies i Vent del Plà.

Ànim que això no ha fet més que començar. És una carrera de fons a mig termini, i per anar avançant s’han d’anar donant passes. I si tot i així continuen amb les seves (penseu que estan en un estat de coma vegetatiu, egoïsme i borreguisme recalcitrant) almenys haureu crescut com a persones i pares, i haureu contribuit a crear un món millor i més lliure !!!!!

Finalment us adjunto una frase Anònima que en el seu dia em va impactar molt per la seva profunditat, i que crec que bé ni que pintada per aquesta ocasió :

Dintre de 100 anys no importarà
el tamany de la casa en què hagi viscut,
ni el cotxe que hagi conduït,
ni els zeros que hagi pugut tenir el meu compte corrent,
però si he estat important en la vida d’un nen,
hauré contribuït a crear un món millor

Rafael Faus Masifern

Excel.lència a l'avantprojecte de LEC?

Avui el conseller ha fet un acte públic, un petit bany de popularitat en un entorn interessant i que caldrà tenir en compte per veure com es desenvolupa. Si l'administració no el toca gaire, tindrà alguna oportunitat. A banda de consideracions sobre el qui presidia l'acte, el tema-excusa és força interessant, i de ben segur tindrà volada pròpia perquè fomenta bones actituds i el coneixement. I a això no li caldrà la maquinària de propaganda (com a terme goebelià) que el conseller té per costum.

El conseller ha parlat d'excel.lència, concretament que el text de l'avantprojecte de llei que a ningú li agrada conté les condicions per generar excel.lència. La nota de premsa del departament diu, exactament: "...que la Llei d'Educació de Catalunya preveu mecanismes per a fomentar l'excel·lència a través del suport a les beques, el mèrit i l'esforç".

Benvolgut conseller. Per començar no és una llei. Ara mateix, és un text (molt desafortunat i il.legal, si esdevingués llei) en fase d'avantprojecte de llei. I no es poden dir certes coses, quan realment són d'una altra manera, oi? Vaja, seria com si jo o qualsevol el tractés a vostè com a exconseller ... Bé, espero sincerament que ben aviat sigui així, amb la màxima urgència, li ho asseguro. Però no seria exacte, oi? Si més no ara mateix (9 de juny de 2008, cap al vespre).

Excel.lència: qualitat d'excel.lent.
Excel.lent: que és eminent en bones qualitats, molt bò en el seu gènere.
Eminent: Que ateny un alt grau, que excel·leix pel seu mèrit, talent, virtut, posició social, etc.

Vejam, senyor conseller. Una llei que és rebutjada per TOTHOM. A veure si ho ha entès bé, per TOTHOM, com vol que contingui aquestes condicions?. Es que de cop i volta tots ens hem tornat ruquets. Ara ja els pares no saben llegir, ni interpretar, els mestres són uns corporativistes, i vostè, només vostè, està en possessió de la veritat. Bé, vostè i el senyor Boada que, probablement, ni s'ha llegit la llei ni li interessa l'excel.lència. Ningú, més que vostè, s'ha llegit l'informe PISA i ningú, només vostè, està cridat a entendre allò que el poble de Catalunya necessita. Es vostè un gran visionari?, com els antics herois de la ciència, la tècnica, la literatura. Un avançat al seu temps, vaja. Vostè va per davant de tots, la torxa que ens il.lumina, la llum que ens marca el camí. Au va.

I com s'assoleix l'excel.lència? No soc segurament el més indicat per dir-li del cert, però una mica d'estudi i observació em fan intuir que les coses van per un altre lloc: llibertat, oportunitats, diversitat, finançament, premi a l'esforç, la disciplina, equips motivats, famílies ateses, drets respectats... Gairebé tot allò que l'avantprojecte de llei no contempla. Curiosa manera d'excel.lir.

Es el colmo de la manipulació

Aquesta tarda milers de persones s'han manifestat a Barcelona. Lluiten per drets fonamentals. Lluiten per defensar el que és el més important per a un pare i una mare: el seu dret a educar als seus fills con creguin convenient. No es demana una única forma d'educar, sinó la llibertat per als pares de triar el que creguin més oportú per educar els seus fills.

Diu un bon amic meu que l'educació d'un fill comença 30 anys abans que aquest neixi. És evident que parla de la pròpia educació dels pares, del nostre "background", de la nostra història i de com ens han educat. Pensem'hi i veurem quanta raó té...

Però per altra banda un pot arribar a alamar-se al pensar com hauran educat als nostres polítics i responsables. Concretament al nostre conseller, entre d'altres!!. Quines mancances, quines absències ha tingut per no voler la llibertat per als altres. Mou a compassió, i també a indignació. Però no només cap al "tete" Maragall, sinó tots aquells que han volgut fer el mateix en els darrers anys: en Bargalló, la Cid... i molts que voldrien retallar, manipular, però que no tenen ni la capacitat ni el valor de fer-ho.

El pitjor, senyor conseller, és que menystingui d'aquesta manera els pares i mares que volen dir la seva. A més de maleducat, demostra una gran ignorància dels drets i llibertats. Un governant que cap país no es mereix.

Mirant els mitjans electrònics, escoltant la ràdio, he arribat a la trista conclusió que tenim uns mitjans tributaris del poder. Covards en la seva majoria: la vanguàrdia (en minúscula, perquè em dona la gana), catalunya ràdio (que hauria de tenir un altre nom, i no embrutar el nom del nostre pais)...

Jo sé el que ha passat aquesta tarda, a la porta de la conselleria, al carrer Calvet, a la Diagonal, a la porta de Catalunya Ràdio... I els mitjans que he esmentat han manipulat, mentint descaradament sobre el que ha passat realment. (recordem que és dir el contrari del que es pensa o se sap amb ànim d'enganyar). Tremolo de pensar què milers de persones s'empassen les noticies, perquè no saben què ha passat i ho expliquen aquesta tropa d'incompetents.

Disjuntives... per què?

Enviat per Sunsi Estil.les en resposta a un article publicat a la Contra VILAWEB
la contra, ENRIC RAMIONET.


He llegit dos cops l’article del Sr.Ramionet. Interessant –desconcertant?- estudi d’alguns aspectes que generen conflicte dins l’àrea d’educació. Malgrat tot, no entenc les tres disjuntives que planteja: "Considerar l'ensenyament des de la perspectiva dels drets individuals o de la seva funció social? Centrar-nos en la llibertat o en la igualtat d'oportunitats? Pensar més en la cohesió social, en la justícia, en la formació humana o en les dimensions economicistes de l'educació?".

La disjuntiva exclou sempre una de les dues proposicions.

Drets individuals o funció social. Per què "o" en lloc de "i"? Mai ens podem carregar el dret de l’individu; la conseqüència de la suma dels drets de tots ens porta, sens dubte, a una Educació amb veritable funció social perquè hi caben tots el elements individuals.

Llibertat o igualtat d’oportunitats. En aquest cas parlem d´un dret i un deure. Mai la igualtat, excepte en règims comunistes, pot sotmetre la llibertat. Perillós plantejament que enfronta el dret a escollir per part del pares i el deure de la administració de preservar que tothom pugui exercir el seu dret.

Cohesió social, justícia, formació humana... barrejat amb el tema econòmic?. Ara l´escolto. Anomena tres principis, tres valors socials que s´aprenen a la família i l´escola recolza. El problema no és altre que en el tema de la formació de les conviccions el neutralisme no existeix . Potser al que jo anomeno neutralisme vostè li col•loca la etiqueta "centre". Tant se val. És una qüestió formal. El que ja no és una qüestió formal es que determinades maneres d’entendre l’home i la seva formació suposin una càrrega econòmica pels pares. És antisocial i injust perquè, al cap i a la fi, la discrepància és el símptoma de que existeix la pluralitat. Desitjo que el Sr.Maragall no ho oblidi.


Sunsi Estil-les Farré
Tarragona

Guaita que diu aquest!

Em sembla bé que els pares protestin. Ja veig que hi ha "moguda", i que entre al.legacions a la llei d'educació i una convocatòria de manifestació els pares estan força ocupats. I el conseller ho sent, potser escolta. Tot i que, vist des de fora, sembla que el conseller "passi" de més 225.000 pares i mares de Catalunya. Tot un exemple de respecte als qui representa.

El senyor conseller s'autoqualifica com a funcionari. Res a dir, cadascú és lliure de triar la seva adscripció i la seva dignitat humana és inalienable. Aquest fet no passaria de ser una pura anècdota, si no traspués una intenció, potser inconscient, de no tenir la responsabilitat de sentir-se escollit, sinó desginat com un digne funcionari més. I qui no es sent escollit, sinó adjudicat, designat, és més fàcil que menystingui als qui governa (als qui no gestiona) perquè té unes normes i uns procedimets (el seu programa ideològic), que l'informen (el sectaritzen?) necessàriament.

La UNESCO va promoure l’any 1966 (total, fa quatre dies….) un "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals", que al seu article 13.3, diu que "Els Estats part en el present Pacte es comprometen a respectar la llibertat dels pares i, en el seu cas, dels tutors legals, d'escollir per als seus fills o pupils escoles diferents de les creades per les autoritats públiques, (...) i de fer que els seus fills i pupils rebin l'educació religiosa o moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions".

Suposo que no cal, però només vull recordar-ho: Espanya ha ratificat (en democràcia) aquest Pacte; la Generalitat forma part de l'Espanya, de fet el President és, jurídicament, el màxim representant de l'Estat (no conforndre amb govern) a Catalunya, escollit democràticament al Parlament de Catalunya, al seu torn triat democràticament pel poble de Catalunya. I el senyor Maragall és Conseller, que vol dir que aconsella al President en matèria d'educació.

Senyor President, està vostè mal aconsellat, de moment; i tot i que les decisions de govern són essencialment col.legiades, és a dir, que es voten per majoria, qui passa a la història gairebé sempre és el president. Suposem que no es guia per altres ideals que no siguin el respecte per l’estat de dret, la millora de la societat, el progrés de les persones.

I precisament per això té la obligació de complir i fer complir les lleis. Si més no, a això es va comprometre. La declaració universal dels drets humans, els tractats i pactes internacionals, la Constitució Espanyola, l'Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Tots els pares del món

En aquests moments, a Saragossa, està tenint lloc un congrés MUNDIAL. No local, o de quatre amics, o de quatre arreplegats.
Es tracta d'un congrés mundial, on tots els continents hi estan representats. Hi ha persones de tota raça, religió, orientació pedagògica... Però els uneix una gran preocupació a tots ells: com podem fer entendre a la societat, als polítics, als pares i mares, que qui educa als fills som els pares.

Fa ja una colla d'anys un grup d'associacions de pares i mares d'arreu d'Europa es van ajuntar a Brussel.les per fundar l'Associació Europea de Pares (EPA - European Parents Association). Els seus objectius eran fer arribar la veu dels pares dels nois i noies d'arreu d'Europa a les més altes instàncies polítiques i de decisió.

No volien ser un grup de pressió més, sinó un forum on els representants dels pares i mares poguessin trobar punts en comú, independentment de la seva adscripció política, ideològica, religiosa, de raça o cultura.
Enguany la EPA i la UNIAPA (el mateix però d'Iberoamèrica), han ajuntat esforços per arribar arreu del món i motivar els pares d'Africa, d'Asia i d'Oceania. I quines realitats tan diferents, quines experiències tan enriquidores.

Però sembla que, finalment, arreu del món les situacions són similiars:

- Els pares som els primers educadors dels nostres fills, en som conscients i volem exercir.
- Les circumstàncies són diverses: econòmiques, socials, culturals... però la necessitat d'educar és la mateixa.
- Els pares estan disposats a dedicar temps, però la supervivència, en el cas dels països emergents i el manteniment d'un estil de vida, en el cas del nostre occident, fan que no dediquem prou temps a la tasca.
- Conscient d'això, els governs pretenen actuar com a subsidiaris ideològics dels infants, sota el demagògic i fal.laç discurs de l'abandó.

Tots els pares reclamen el dret a educar els seus fills i a triar l'escola que vulguin per a ells. Sigui el projecte que sigui, amb diferències de projecte pedagògic, ideològic, reclamant escoles públiques de gran qualitat, o bé concertades, o bé privades, o bé lliures, o sistemes de xec escolar... però sempre amb la intenció que els pares puguin triar el projecte que s'adigui a les seves conviccions, a tot allò que pugui ajudar a dur endevant el seu projecte educatiu de familia.

Si podem conèixer de primera mà les conclusions del congrés, les mirarem de publicar, perquè de ben segur que hi haurà temes que, malgrat la diversitat (o potser precisament per això), ens uneixen a tots: educar als nostres fills és cosa nostra, dels pares.

¿Vuelven los caciques?

Aportació d'Emili Avilés Cutillas

Publicat a Diario Critico (link al títol)

Es claro que los poderes públicos no están para que quien mande se sepa obedecido y controlador de los demás. La verdadera misión de cualquier responsable político o institucional, si es que desea evitar el autoritarismo, es ayudar a construir la libertad de los demás, una libertad creativa, raíz de un verdadero bienestar. Eso facilita a todos obrar con la razón y en defensa del bien común. Es así como cada ciudadano se enmarca en un equilibrio de responsabilidad y libre albedrío. Situación que tiene una gran consecuencia práctica, que facilita enormemente la buena convivencia: En su esfera más próxima, cada persona también ejercerá la autoridad, cuando sea preciso, con justicia y eficacia.

Todo esto viene a cuento al saber que en algunos lugares, incluso de gran tradición democrática, se está condicionando cualquier derecho individual a las decisiones de unos pocos poderosos. A eso se le llama democracia orgánica, una manera de gobernar más propia de los fascismos, de infausto recuerdo, que de un país moderno y libre de este nuevo milenio. ¿Quién querría regresar a aquellos horrores de opresión y vileza del siglo pasado?

Pues la mala noticia vuelve a estar muy relacionada con la familia y la educación. El lugar, la comunidad autonómica de Cataluña, otrora puerta de libertades para España. El instrumento, un ante-proyecto de ley que elimina, repetida y explícitamente, la libertad de los padres para elegir la educación de sus hijos; que obliga a entender la educación como un unidireccional servicio público, exclusivo de la administración. ¿Quién puede querer eso para sus hijos, ni para nadie?
A estas alturas de la historia de la humanidad es inimaginable que alguien pudiera ver justo el derecho feudal de pernada (establecía la potestad señorial de tener relaciones sexuales con toda doncella, sierva de su feudo, que se fuera a casar con otro siervo suyo). Pues algo parecido, en lo ideológico, es este proyecto de ley que se quiere presentar próximamente a votación en el parlamento catalán. Así pues, somos una vez más lugar de ensayos de la peor alquimia política, kafkiana y exportable, claro.

Pero, el caso es que tenemos derecho a pedir un sistema educativo que garantice la libertad de elección porque somos seres personales que crecen abriéndose al entorno y creamos formas de vida comunitaria. Es lo que nos facilita crecer en tolerancia y evitar el pensamiento único.

Ya Antonio Machado en su Juan de Mairena nos recordó que lo importante para el hombre no es poder decir todo lo que quiere sino pensar con auténtica libertad. O sea, dejémonos de tanto dirigismo estatal.

Urge un esfuerzo de todos, administración, centros educativos y padres de familia, para buscar lo realmente justo, evitando prejuicios y fijaciones prepotentes.
Ahora nos toca a los ciudadanos de a pie, de cualquier país y nación, salir sin complejos a una batalla abierta de las opiniones, buscando comprensión entre todos, especialmente sobre los puntos fundamentales de la dignidad humana. Pero eso va a ser imposible si resulta que los poderes públicos desconfían de la sociedad civil y de su vitalidad para crear entidades e iniciativas que faciliten el mejor desarrollo de la sociedad entera.

¿O es que hemos de relegar nuestros principios y valores a lo íntimo del pensamiento? Más bien, como ciudadanos de un país libre, deberemos poder compartir abiertamente inquietudes y diferencias, para luchar, unidos, por el bien común.
Así, seguro que reconocemos todos algo básico: Que la familia y la escuela son clave para educar buenos ciudadanos, que los padres y madres de familia necesitamos orientación y buenos criterios educativos. No puede ser que los centros de enseñanza, de iniciativa social o institucionales, con gran arraigo y prestigio en nuestro país, puedan quedar, ni siquiera sibilinamente, fuera de un sistema educativo moderno y de calidad.

En este contexto, importa mucho reconocer la importancia del ideario de cada centro, sea público o privado, como sello de calidad y transparencia. Así, en real sintonía, se pueden realizar proyectos comunes –padres, profesores y alumnos-, esfuerzos compartidos, estrategias eficaces para el desarrollo integral de niños y jóvenes. Insisto, tanto en las escuelas públicas como en las privadas.

¿Dónde está el problema? Las cosas son como son, no como algunos políticos caprichosamente decidan, en un extraño afán por poner puertas al campo.
Si al querer elegir libremente el colegio para nuestros hijos, los padres de familia pedimos algo injusto o que atente contra alguien, que se nos diga en qué. Y si no, ¿por qué este maltrato continuado, sectario y obsesivo?

En todo caso, la libertad para elegir el centro educativo, donde los jóvenes ciudadanos reciban la formación necesaria, no es un privilegio, sino un derecho fundamental que tienen los padres. Además, esta diversidad será un gran antídoto para que a nadie se le ocurra instaurar un poder abusivo, ni local, ni autonómico ni estatal, como el de aquellos caciques del siglo pasado.

Llei d'educació (Carta publicada a La Vanguardia)

Publicada a La Vanguardia. http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080604/53471581024.html
feu comentaris!!!

Senyor conseller d´Educació: Dilluns vaig assistir a la conferència que va donar al Cercle Financer de La Caixa, sobre l´avantprojecte de la llei d´Educació de Catalunya. Vaig sentir moltes vegades les paraules progrés, reforma, país, Estatut, repte... però molt poques vegades les paraules mare, pare, fill o família.

Vaig sentir parlar de transparència i compromís, però no vaig sentir parlar d´un nou sistema de finançament per a les escoles. Vaig sentir una lloança a les al · legacions fetes pels sindicats a l´avantprojecte, però vaig sentir el descrèdit i menysvaloració a les 225.000 al · legacions fetes per mares i pares de Catalunya. Senyor conseller: Per què, malgrat les seves paraules, tinc la sensació que li fa por l´escola concertada, que té por al dret dels pares de triar un centre per als seus fills, que té por de la llibertat?

Senyor conseller: Davant la seva actuació agressiva contra l´escola concertada, als pares i mares només ens queda expressar el nostre rebuig i manifestar-nos.

Joan Carles Torregrosa

Yo he firmado

Article enviat per Sunsi Estil.les Farré. A veure si el publiquen al Diari de Tarragona!!



Ahí están las firmas de los padres y madres de la escuela concertada contra la Ley de Educación catalana: 225.492 para ser exactos. El Sr. Maragall cree que son fruto de “preocupaciones infundadas”, motivadas por el temor de la retirada de los conciertos. “Yo también habría firmado”, declaró. ¿Qué pretende con esta afirmación? ¿Insinuar que quien ha firmado ha sido manipulado o no sabe leer? No es el caso. Ni el Sr. Maragall ha firmado ni las firmas proceden de analfabetos. Son de padres que se han plantado, que no comulgan con ruedas de molino ni piensan dejar que nadie decida por ellos. Valen mucho estas firmas; valen porque detrás de ellas hay gente con una capacidad extraordinaria para defender lo que le corresponde: educar a sus hijos las 24h del día desde sus convicciones. Son gente que no dan una batalla por perdida porque saben muy bien que con sus hijos no se juega… ni en broma. El caso es que El Sr. Maragall tiene sobre su mesa una negativa sin precedentes, negativa por la que Unió Democrática pide la retirada del Anteproyecto. El caso es que el Sr. Maragall tiene un problema que no sería difícil de resolver si atiende las demandas de los ciudadanos a quienes –en teoría – representa.

No quisiera obviar su referencia a la escuela diferenciada, no tanto por una cuestión personal como por el “maltrato” que ha recibido. “Afecta a un conjunto muy reducido de la sociedad”. Interpreto que este conjunto es hueco o transparente o no está censado o… Algún problema tiene este conjunto para que al máximo representante de Educación no le merezca respeto o lo considere un subconjunto que no se incluye dentro del cómputo total de ciudadanos catalanes. No tiene desperdicio su brillante conclusión. Es “una opción personal” y habrá que estudiar “el apoyo que le otorga el conjunto de la ciudadanía”. De nuevo a vueltas con el conjunto, con una clara lectura: la diferenciada queda excluida de éste. A pesar de que esta última puntilla tiene claros visos de desprecio, es la primera afirmación la que conlleva más carga ideológica. “Una opción personal”… ¿Es que acaso las opciones pueden ser de otra índole? Si no me equivoco, todas las opciones que toma una persona son personales. Y debería decir valga la redundancia. En cualquier decisión es la persona –única e irrepetible- la que pone en juego su inteligencia, voluntad y libertad. Los colectivos ni piensan, ni deciden. También son opciones personales elegir una escuela pública, una escuela bilingüe, una escuela laica, una escuela religiosa, una escuela cerca de casa, una escuela en la otra punta...Es obvio, evidente. Cualquier elección es personal. Y lo evidente no se puede demostrar porque cae por su propio peso. Y junto con el peso de lo evidente cae también y se muestra abiertamente la idea que subyace tras la polémica ley. No es una ley con vocación de servicio. No es una ley proyectada desde la idea de persona y para la persona. No es una ley en la que todos se sientan valorados desde sus valores, cada cual los suyos sin exclusiones ni mutilaciones. No, no es una buena ley.

Retírela. Saldremos todos (disculpen la reiteración) ganando.
Sunsi Estil-les Farré

Més cartes enviades

Señor director.

No se entiende

Leo en una noticia que " 8000 niños deberán ir a guarderías privadas por falta de públicas "...

Con la nueva ley de educación ¿ cuántos niños tendrán que ir a la pública por " ahogo " de la concertada ? Realmente es un contrasentido . Si no hay plazas públicas suficientes ¿ para qué estropear lo concertado ? De verdad que no se entiende.

Mª Dolors Viayna i Ornosa


No a la repressió

Catalunya ha estat sempre vanguardia de modernitat . Ha estat pionera en la modernitat pedagògica i coorents de pensament. Què ens passa ara ? Què ens fa por que volem tapar la boca a algú ? Si l´escola concertada hi és , serà que hi ha qui la vol , oi ?

Perquè una llei l´ha de coaccionar o intimidar ? Als catalans de tota la vida ni als catalans nouvinguts no ens ha agradat mai la repressió ... Això no dona bons resultats ni a la curta ni a la llarga

Joan Carlers Teixidor


Ara no en convé gens ni mica

Aquesta LLei d´educació no ens convé gens ni mica en termes econòmics. M ¨explico : si s´apreta massa a les families no els tocarà més remei que fugir a la pública augmentant la despesa actual a aquest efecte. Creieu que en època de recesió econòmica és allò que més ens convé ? Ben segur que no !

Mª Dolors Viayna i Ornosa


LLegeixo aquests dies a proposit de l´avantprojecte de LLei D´ Educació Catalana. i hem criden l´atenció alguns aspectes.
S´ens diu : " Volem una escola catalana, laica, coeducativa i de qualitat "

No tots els catalans volem una escola únicament laica ni solament coeducativa .Per a mostra només cal mirar la matriculació dels catalans en aquest tipus d´escola .

No creiem que la imposició de model únic sigui lo millor , creiem en la llibertat de pensament i d´acció.

Catalunya és , desde sempre, terra oberta al mon .Noté cap sentit carregar " contra l´escola concertada" perque hi ha demanda .

d´escola concertada . Qui la vulgui que la trii . Ens fa por d´alguna cosa ?

Un avantprojecte limitador de llibertats no és lo millor per una catalunya del segle XXI .

Joan Carles Teixidor