Un bon article

Voldria ara reproduir un article que em sembla que reprodueix força bé el que pensem moltes persones i institucions; de fet, aquelles persones i institucions que estan i pensen pel bé de l'educació a casa nostra, més enllà de dogmatismes (al final ideològics o partidistes) que empobreixen el debat i la realitat. Crec que l'avaluació ha de ser global, que segurament té mancances des d'alguns punts de vista (segons qui se la miri), però també té virtuts i potser una de bona és que és una llei de consens.


També estaria bé afegir que la llibertat d'educació, és a dir, la possibilitat que es concreti realment el dret dels pares a triar el model educatiu i pedagògic per als seus fills té ara unes bases garantides legalment. Com bé diu l'autor, caldrà estar molt atents al decrets i normes que desenvolupin la Llei.

L'article es titula "Superar la moderada esperança", i l'autor és Enric Puig Jofra, s.j., Secretari General de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

"Després d'un llarg procés, iniciat fa un any i mig amb un document de bases, i que té com a antecedent el Pacte Nacional per a l'Educació del 2006, tenim a les mans la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) aprovada amb els vots dels grups parlametnaris de CIU, PSC i ERC, el primer dia del mes de juliol d'enguany.


El text final ha millorat molt respecte l'avantprojecte inicial que era molt poc respectuós amb la realitat històrica de l'educació al nostre país, que ha anat configurant un sistema educatiu plural -escola pública i escola concertada, amb un 63,4 i un 36,6% respectivament. Un avantprojecte que provocà la presentació de 225.429 al.legacions per part dels pares de l'escola concertada.


El resultat actual de la LEC és una modificació profunda, fis i tot, del projecte de llei presentat inicialment al Parlament de Catalunya. la LEC aprovada és la millor LEC possible en el nostre context social i polític i d'aritmètica parlamentària. Suposa un important avenç respecte la situació actual de l'escola, tot i que deixa aspectes oberts i ambigus que són el tribut al consens. Entre les oportunitats que presenta convé destacar l'estabilitat, en ser una llei aprovada amb ampli consens entre els partits majoritaris; l'avaluació periòdica del sistema des d'un organisme extern a l'escola; la continuïtat del model lingüístic actual que tant a contribuit a la cohesió social, evitant la fractura social per aquest tema; la definició, d'acord amb l'Estatut d'Autonomia, del model educatiu de Catalunya com un model d'interès públic que reconexi l'existència de dues xarxes educatives, pública i privada, que es complementen, l'escola pública i la privada concertada integren el Servei Educatiu de Catalunya. És important també el compromís per incrementar, fins a arribar al 6% del PIB, la inversió en educació.

Pel que fa a l'escola concertada convé destacar, també, que estén la grauïtat als Programes de Qualificació Professional Inicial i als cicles formatius de grau mitjà, que possibilita l'ajut econòmic per a l'educació infantil (0-3) i les escoles de música i obra perspectives per a la concertació de l'educació postobligatòria (batxillerat i formació professional) i que es compromet a l'homologació de les condicions laborals del professorat.

Pel que fa als aspectes més preocupants convé destacar l'intervencionisme i disparitat de criteris que pot generar la creació i el desenvolupament de les zones educatives i de determinades delegacions de funcions en els ajuntaments; l'aplicació dels contractes programa si pretenen comportar nous condicionaments per als centres amb la possibilitat de divisió en el col.lectiu...; l'ambigüitat en els marcs competencials que pot generar conflictes amb l'Estat i diluir competències de la Generalitat en consorcis i ajuntaments.

Per tot plegat considerem que la LEC pot ser acollida amb moderada esperança tot i que la comunitat educativa ha de mantenir una actitud vigilant i activa pel que fa al desenvolupament del text legal. Som davant una gran oportunitat. Acomodar el sistema educatiu català, escola pública i escola concertada, a les disposicions de la Llei i a l'esperit que l'anima, cadascuna des de la seva realitat i missió. La nova legislació demana un canvi de cultura educativa. Deixar enrere picabaralles i enfrontaments estèrils, constatar i estudiar les dificultats del moment, cercant noves respostes. No podem restar ancorats en les que foren adequades fa anys en un altre context, ni en intuïcions que s'han mostrat ineficaces en avaluacions actuals. El servei als infants, joves i adolescents està per sobre de dogmatismes educatius periclitats. Tots els qui vivim el dia a dia dels centres educatius del país i també la societat catalana, necessitem signes a l'hora d'aplicar la LEC que ens permetin passar d'una moderada esperança a una realitat reeixida. Els infants, joves i adolescents en seran els beneficiaris."

Ja tenim Llei, estem satisfets.... i ara?

Feia mesos que estava aquí tot amagat, mirant l'anar i venir de notícies, de declaracions, de vagues, d'amenaces. El cert és que des del mes de març no sabia què pensar: tan aviat el pacte semblava possible com no.

En primer lloc, felicitar als qui han tingut la valentia de tirar endevant aquesta llei. Possiblement vagi més enllà del que es pot en alguns aspectes? Potser cal ser innovador, transgressor... Possiblement aquesta llei només ha estat possible amb uns partits de govern afeblits per la seva pròpia idiosincràsia i un partit de la oposició valent, responsable, tossut i convençut.

Deixeu-me que faci un breu parèntesi: n'hi ha pels qui la transgressió només ha de ser en un sentit, en allò que a ells els sembla transgredible a ells i prou; però quan es plantegen transgressions en altres sentits, ho "senten molt", però hi ha "normes que ens marquen el camí". Ja... d'això se'n diu la llei de l'embut, si no ho recorden. Per exemple, la zona com a criteri de "repartiment" de l'alumnat sembla quelcom que no es pot transgredir ni qüestionar. Perquè no??? Parèntesi acabat i qui vulgui entendre que entengui...

Els mitjans de comunicació publiquen aquests dies articles, cartes, notícies, reaccions, davant l'aprovació de la LEC. Ara ja és una Llei, amb majúscules. I diu coses força interessants, que poden millorar el sistema educatiu. De l'educació podem parlar un altre dia, perquè no crec que depengui només d'un sistema educatiu, sinó dels pares, mestres i la societat en general.

I ara què? Imagino que ja deuen estar preparant-se, a la cuina de la conselleria i dels ideòlegs corresponents (no pedagogs, ni experts en educació, ni potser homes de lleis), els decrets i normes que vagin desenvolupant cada aspecte desenvolupable de la Llei. Doncs cal anar, ara encara més, en compte perquè quan un té una llei de país, el que té és una espasa de doble fil, que ha de permetre que qui governa en faci l'ús que vulgui: i hi ha coses inalienables: la llibertat d'educació en totes les seves vessants.

Una cosa molt engrescadora en aquest sentit és la possibilitat que també als centres públics es vulgui potenciar la identitat pròpia, el projecte singular, que segur que revertirà en la llibertat de triar el centre que els pares vulguin per educar els seus fills. Perquè no podem oblidar que qui educa és la família, i l'escola és una gran ajuda (i malauradament són sovint una rèmora perquè els pares no poden triar escola)

Només esperem que, pel bé de l'educació dels nostres fills i filles, també tots els mestres vulguin ser excel.lents, cohesionadors i, sobre tot, responsables del que tenen entre mans: el futur del país.

En un món ideal, el govern hauria de fer uns decrets que, entre altres moltes coses, permetin que la llibertat de triar escola sigui una realitat, i no una fal.làcia com fins ara: nominalment sí, realment no. Potser hauriem de fer això cada quatre anys: a l'enquesta dic una cosa i en faig una altra, a veure si aprenen...

Mentre això no passa, bones vacances.

En llatí: de fraus, dolus, falacia

Fa uns dies, ha saltat als mitjans la mesura (estalinista, diria) que proposa el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

La forma de la normativa sembla que és una Resolució (concretament la Resolució EDU/553/2009, de 2 de març, que es pot llegir íntegra a https:// www.gencat.cat/diari/5333/09057094.htm) de manera que la responsabilitat de la cosa només pot recaure en el nostre ínclit i mai ben ponderat Conseller.

Quan deixi el càrrec, que esperem que sigui el més aviat possible, caldrà fer una bona ponderació de tot el que ha fet, desfet o deixat de fer.

Però és aquesta Resolució, que ha aixecat tanta polseguera, que ens preocupa enormement. Caldria preguntar-se perquè alguns pares estarien disposats a mentir per defensar la seva llibertat. Tornem a ser-hi: quin és el valor que va per damunt, quin és el dret prevalent: el de l'administració a planificar (com l'Stalin o en Hitler, que també ho feia) o el dels pares a triar l'educació que volen per als seus fills?

Crec recordar que els tribunals més qualificats, a Espanya, Europa i el món sencer (el normal, no les dictadures) han defensat que és el dret a triar dels pares el dret preferent.

Però, és clar, al senyor conseller li molesta tant això que els pares tinguin drets, que ha de fer normes així.

Si algú recorda alguna lliçó d'història...: hi va haver un rei (ho poso en minúscula) d'un país veí que va promulgar una llei: si algun dels jueus o musulmans es converteix, però continua practicant la seva religió; si algú coneix algú que sigui heretge... que el denuncii, i el premiarem amb la meitat del seu patrimoni.

Aquesta és la política d'aquest personatge: el foment de la denúncia, la del.lació i el bon rotllo!

Aquesta esquerra s'ha carregat ("a este país no lo va a conocer ni la madre que lo parió", Alfonso Guerra dixit) la mínima moralitat d'una societat, que ara va a la deriva. Ara pretenen que no facin allò pel que se'ls ha preparat: la trampa, la mentida i la confabulació per aconseguir el que un vol. Ara no els agrada i amenacen amb donar la meitat del seu patrimoni al denunciant (que evidentment ho fa per amor a la justícia i al dret, no pas perquè se senti perjudicat personalment!!!)

És a dir, que la delació es convertirà en una forma més d'entretenir al personal. O potser és que han pensat a dinamitzar el sector econòmic de la investigació privada per disminuir l'atur, no voldria ser malpensat!!!

Però no queda aquí la cosa. Els nois i noies, nens i nenes que tenen la mala sort de tenir uns pares separats, divorciats o barallats, estan de sort (o de pega, segons ho mirem!!): els pares podran fer dues preinscripcions. No com els altres, que si en fan dues queden totes dues anul.lades automàticament, perdent tots els drets preferents que tinguessin!!. Concretament, diu:

"Quan la duplicitat es produeixi per discrepància de criteri entre persones que comparteixen la custòdia del menor, i mentre no hi hagi una resolució judicial, es prioritza la continuïtat al mateix centre on està escolaritzat l'alumne o l'alumna o, quan es tracti de nova matrícula, les comissions d'escolarització afectades, escoltades les persones interessades, anul·len una de les sol·licituds."

A veure quantes se'n presenten duplicades, buscant la trampeta. Perquè no diu que calgui estar separat o divorciat o barallat. Simplement discrepància de criteri entre els que comparteixen la custòdia del menor. Ara caldrà interpretar la interpretació interpretable que fa l'intèrpret??? Embolica, que fa fort!!!

Que s'ho pensi aquest senyor, però li creixen els "enanos" per allà on passa. Diu que ha dialogat amb tothom, però el cert és que té a tothom encabronat (i perdoneu l'expressió, però és prou descriptiva). I aquesta és la llei que ha de durar molts anys, moltes legislatures?

Gairebé estariem d'acord en no tenir cap llei pròpia, amb aquest tarannà. Talante que en diuen uns altres...

La libertad en juego

Transcrivim un article publicat avui a "El Confidencial Digital". Per la seva claredat sobre la llibertat de triar dels pares, que és la màxima reivindicació d'aquest bloc.
L'autor, Emili Avilés, és especialista en educació familiar, i ja ens ha aportat altres articles. Val la pena seguir les seves aportacions a la web de referència, sempre sobre educació i llibertat.


LA LIBERTAD EN JUEGO (http://www.elconfidencialdigital.com/Articulo.aspx?IdObjeto=19669)

En lo que se refiere a la educación estamos muy lejos de que se respeten en nuestra país los derechos de todos los ciudadanos.

¿Se imaginan ustedes que la empresa que suministra la energía eléctrica en sus hogares les impusiera la forma de iluminar las habitaciones de su domicilio? Pues, por lo que respecta a la educación en España, nuestros gobernantes actuales hacen algo parecido al imponer sus particulares preferencias ideológicas y sus monocromas opciones didácticas a familias y a profesores.

Amigas y amigos, no es posible vivir en democracia sin que la libertad de todos sea defendida y respetada. No entraremos ahora en el debate de cómo encajar verdad y libertad, tiempo tendremos, pero es claro que en lo que se refiere a la educación estamos muy lejos de que se respeten en nuestra país los derechos de todos los ciudadanos.

Y para que vean que no exagero les quiero explicar que en un reciente encuentro de profesionales de la educación con “políticos del ramo”, observé que muchos de estos últimos, con verdadera fijación, se dedicaron a repetir argumentos ideológicos ya muy manidos, de piñón fijo, sin aportar soluciones o salidas de consenso. Todo lo contrario. Hasta algunos rechazaban la posibilidad de que las familias fueran más libres para poder elegir centro educativo o “cargaban” sobre el profesorado incluso lo más básico de la formación conductual de niños y jóvenes.

¿Pero a qué están jugando con nosotros? ¿Por qué motivo se ponen tantas trabas a la libre elección de centro, a conseguir el pluralismo educativo respetando el ideario y preferencias de los padres?

Considero que después de 30 años ya es hora de buscar estabilidad en nuestro sistema educativo, tanto en lo que respecta a las autonomías como al gobierno central. Pero, para eso, nos urgen políticos valientes, sin prejuicios, que busquen el bien común no el voto fácil o el silencio “como sea”. Y me remito, como una de las muchas reacciones sensatas que se están produciendo, al Círculo de Economía de Barcelona que reclamaba, hace sólo una semana, la estabilidad normativa en Educación, a partir de un acuerdo de mínimos. Y es que saben bien los empresarios que una sociedad culta es una de las grandes riquezas de un país.

Digo todo esto porque es verdad que los padres necesitamos orientación y criterio educativo y nos hemos de dejar ayudar. ¡Por supuesto! Pero sería tremendamente injusto que alguien deseara dejarnos atrás en la tarea de ser los primeros educadores de nuestros hijos.

No crean que exagero. Tan es así que, por ejemplo, en los debates sobre la nueva Ley de Educación de Cataluña (LEC) se están valorando más las razones ideológicas partidarias, a menudo estatalistas y de pensamiento único, que los argumentos de calidad educativa que son los que padres y madres, y profesores, valoramos principalmente.

Así, insisten algunos en limitar el derecho a la libertad de educación frente a otro supuesto "derecho a planificar", o sea la zonificación y el intervencionismo uniformador de la administración pública, que prohíbe escoger libremente entre los diversos centros públicos y concertados.

De igual forma, en esa futura LEC no se garantizaría la gratuidad para todas las familias al no financiarse los centros concertados equitativamente con los centros públicos. Incluso hay quien quiere hablar del "servicio público de educación" para referirse a escuelas públicas y concertadas, como si el Estado o cualquier gobierno autonómico fueran los propietarios de ambas.

También se ignora en esa controvertida ley el carácter propio que pudieran tener los centros educativos. Y se prohíbe, en grave contradicción con la legislación vigente, la posibilidad de la educación diferenciada (o no mixta) en los centros públicos y concertados.

Por cierto, considero que es una gran farsa que personas que se llaman expertas en educación insistan en despreciar el modelo educativo de la escuela diferenciada, pues está más que probado que es un buen medio –como muchos otros- de personalización, de atención a la diversidad y de mejora de la calidad educativa.

En fin, una ley así impediría que la sociedad civil pudiera promover y organizar centros docentes. Y, de hecho, cuando el Estado se apoya en su poder financiero –que es de todos- para arrogarse cualquier autoridad metodológica en educación, lo que hace es, ya, abusar de su poder.

Pongámonos de acuerdo, consolidemos la calidad de la escuela pública y de la privada. Y para eso será preciso ofrecer opciones reales de elegir en libertad. Como dice un buen amigo: "Jamás se me ocurriría decirle a un vecino cómo tiene que educar a sus hijos. En el mejor de los casos y con el fin de ayudarle, le daría alguna sugerencia delicadamente, pero nada más".

Y, digo yo, mucho menos ningún gobernante actual o futuro debe poder quitarnos el derecho a elegir –de forma efectiva- el tipo de educación que consideremos más adecuada para nuestros hijos. Recordemos que, un país sin libertad de educación es un país en el que difícilmente se podrá disfrutar de ninguna libertad.

Ara, les esmenes...

Ep!, que ja s'acaben les compareixences. Segons es pot veure a la web del Parlament, el proper dimarts dia 3 s'acaben.

Qui parlarà de llibertat? En principi se'n poden reconèixer dos: el representant de la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya i la Inger Enkvist. El primer podria ser el senyor Carles Camí, president de l'entitat que acull centres d'iniciativa social i que s'ha caracteritzat per la defensa de la llibertat d'educació des de fa molts anys.

Inger Enkvist és professora de la Universitat de Lund i assessora del Ministeri d'educació suec. Serà bonic veure com els hi trenca la cintura als pijoprogres del Parlament. Només cal buscar a internet quantes entrades (i de quina categoria), té aquesta figura internacional. 

I qui ha estat l'agosarat que ha plantejat aquesta compareixença? Podriem pensar que l'esquerra, que sempre busca al nord d'Europa els seus referents, la seva Meca ideològica. Però no, sembla que ha estat Convergència i Unió, que ha estat capaç de buscar experts internacionals i proposar-los perquè ens expliquin què és la llibertat d'educació a alguns d'aquí (periodistes, polítics, parlamentaris...).

Llibertat... paraula en desús real, gastada i sense continguts...

I què més? Movilitzacions? Uffffff. Encara és el moment del Parlament, de la negociació política, de la transacció, del minué (o bé el vals, com vulguin). Les pressions artificials, orquestades des de les mateixes ideologies que formen part de l'escenari de la política són deslleials i poden tenir uns resultats diferents dels esperats. El que és gairebé segur és que distorsiona, molesta...

En fi, que el dimecres comencen vuit dies per presentar les esmenes al text del projecte de llei d'educació (un termini extraordinariament breu, que el "tripa" s'ha tret de la mànenga amb una interpretació laxa del reglament del Parlament...). 

La llàstima és que per quan tinguem la Llei d'Educació aprovada pel Parlament, no serà cap novetat per ningú, perquè el conseller s'està dedicant a aplicar tot allò que ha proposat al projecte de llei abans d'aprovar-la el poble. Tota una lliçó de democràcia, oi?

Es van aclarint...

Ha començat ja el moment de les compareixences.

Tots els qui han estat cridats a participar del procés legislatiu ho estan fent amb ilusió, amb rigor i també amb el respecte que han de generar els representants del poble.

Per les compareixences que s'han pogut veure per internet (que s'aniran publicant a http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040601?p_cp7=2), quan els problemes tècnics no ho han impedit, es van clarificant les postures.

• N'hi ha preocupats per l'educació i d'altres preocupats per l'status-menjadora.
• N'hi ha disposats a acceptar transacció i d'altres, sectaris, que no ho toleren.
• N'hi ha que defensen la llibertat i d'altres que volen la intervenció de l'Estat.
• N'hi ha que defensen el dret d'escollir i n'hi ha que no...

Parlo dels compareixents, però també dels diputats i diputades.

Val la pena seguir el que va passant perquè sovint als ciutadans només ens arriben aspectes parcials i partidistes del que els representants del poble fan en el dia a dia. De moment, vistos i analitzats dos dies de compareixences (apretades perquè s'ha imposat un criteri poc realista en la seva programació) la cosa dona pel següent. Proposo una endevinalla, a veure si sabeu de qui parlo...

- xxx. Defensa millorar el text, fer una llei de país, respectant la llibertat d'educació.
- xxx. Defensa el text pensant que fa una llei de país, hauria d'entendre millor la llibertat d'educació i que no es pot planificar i municipalitzar l'educació.
- xxx. Prioritza el control administratiu, el servei públic i xarxa única, etc.
- xxx. Ataca el text, no vol una llei de pais, respecta la llibertat d'educació.
- xxx. Servei públic, discriminació a qui no pensi con ells, igualitarisme per baix de tot, els pares no pinten res, xarxa única, planificació com a principi sagrat...
- xxx. Només els preocupa una cosa.

Vinga, ànim que és molt fàcil...

Entre els compareixents d'aquestes tres sessions maratonianes val la pena destacar especialment les que defensen la llibertat d'educació i els drets dels pares ("we, the parents")

- Antoni Arasanz, de la FAPEL
- Mercè Rey, de la CCAPAC

Escoltades amb més detall trobareu molt positives per la llibertat d'educació algunes altres compareixences, que van al moll de l'òs de la llei i que desacrediten molts aspectes relacionats amb la xarxa educativa, amb el finançament, amb el dret a triar que tenim els pares, a la llibertat d'establiment i de projectes pedagògics mixtes o diferenciats... etc. etc.

No sorpen, però cal constatar que tenim molts i grans professionals de l'educació a Catalunya. Aquesta llei no pot deixar-los sense el reconeixement, els recursos i el tracte que mereixen. Defensem la consideració social dels professionals de l'educació, juntament amb la llibertat d'educació per a pares, professors i alumnes.

El proper post, més novetats de les compareixences, que estan força interessants.