Ja tenim Llei, estem satisfets.... i ara?

Feia mesos que estava aquí tot amagat, mirant l'anar i venir de notícies, de declaracions, de vagues, d'amenaces. El cert és que des del mes de març no sabia què pensar: tan aviat el pacte semblava possible com no.

En primer lloc, felicitar als qui han tingut la valentia de tirar endevant aquesta llei. Possiblement vagi més enllà del que es pot en alguns aspectes? Potser cal ser innovador, transgressor... Possiblement aquesta llei només ha estat possible amb uns partits de govern afeblits per la seva pròpia idiosincràsia i un partit de la oposició valent, responsable, tossut i convençut.

Deixeu-me que faci un breu parèntesi: n'hi ha pels qui la transgressió només ha de ser en un sentit, en allò que a ells els sembla transgredible a ells i prou; però quan es plantegen transgressions en altres sentits, ho "senten molt", però hi ha "normes que ens marquen el camí". Ja... d'això se'n diu la llei de l'embut, si no ho recorden. Per exemple, la zona com a criteri de "repartiment" de l'alumnat sembla quelcom que no es pot transgredir ni qüestionar. Perquè no??? Parèntesi acabat i qui vulgui entendre que entengui...

Els mitjans de comunicació publiquen aquests dies articles, cartes, notícies, reaccions, davant l'aprovació de la LEC. Ara ja és una Llei, amb majúscules. I diu coses força interessants, que poden millorar el sistema educatiu. De l'educació podem parlar un altre dia, perquè no crec que depengui només d'un sistema educatiu, sinó dels pares, mestres i la societat en general.

I ara què? Imagino que ja deuen estar preparant-se, a la cuina de la conselleria i dels ideòlegs corresponents (no pedagogs, ni experts en educació, ni potser homes de lleis), els decrets i normes que vagin desenvolupant cada aspecte desenvolupable de la Llei. Doncs cal anar, ara encara més, en compte perquè quan un té una llei de país, el que té és una espasa de doble fil, que ha de permetre que qui governa en faci l'ús que vulgui: i hi ha coses inalienables: la llibertat d'educació en totes les seves vessants.

Una cosa molt engrescadora en aquest sentit és la possibilitat que també als centres públics es vulgui potenciar la identitat pròpia, el projecte singular, que segur que revertirà en la llibertat de triar el centre que els pares vulguin per educar els seus fills. Perquè no podem oblidar que qui educa és la família, i l'escola és una gran ajuda (i malauradament són sovint una rèmora perquè els pares no poden triar escola)

Només esperem que, pel bé de l'educació dels nostres fills i filles, també tots els mestres vulguin ser excel.lents, cohesionadors i, sobre tot, responsables del que tenen entre mans: el futur del país.

En un món ideal, el govern hauria de fer uns decrets que, entre altres moltes coses, permetin que la llibertat de triar escola sigui una realitat, i no una fal.làcia com fins ara: nominalment sí, realment no. Potser hauriem de fer això cada quatre anys: a l'enquesta dic una cosa i en faig una altra, a veure si aprenen...

Mentre això no passa, bones vacances.