Ara tenim pressa??

Estem estorats, bocadabats i esmaperduts. Quina pressa tenim, ara? 

Sembla que la llei més important dels darrers decenis, alguns se la volen pulir en unes setmanes de mirar-s'ho ràpidament. Reclamem ja mateix el dictamen del Consell Consultiu sobre el projecte de llei d'educació (comparegut, esmenat i informat convenientment) que vagi a votació al Parlament. Suposo que algú tindrà el sentit comú de demanar-lo, però per si les mosques...

Miraré d'expressar-me, analitzant els fets:

• Novembre 2007: document de bases.
• Maig 2008: avantprojecte de llei.
• Agost 2008: projecte de llei.
• 14 Novembre 2008: consideració del projecte de llei.
• 11 Desembre 2008: "corre, corre, que te pillo" (amb l'objecte de tenir ja totes les esmenes presentades, segons sembla, a principis de febrer).

Sis mesos mirant-se el document de bases. Tres mesos, l'avantprojecte, gairebé quatre mort de riure al Parlament, esperant... I ara de cop i volta, en un parell de mesos volem tenir una llei "de primera"?. Així, ni de tercera, escolti...

De moment se m'acut (quina sagacitat, eh?) que el govern (que no ens enganyem, és qui vol dictar el ritme en aquesta festa), ha donat la consigna d'apretar l'accelerador. Amb quina finalitat?

El conseller ha dit que voldria aplicar la llei al curs 2009-10. Això significa que, per anar bé (que vol dir malament pels drets dels pares i mares, i de les escoles) hauria de tenir-la aprovada abans del periode de preinscripcions (abril?) i poder trinxar ben de gust els drets constitucionals dels pares, a través del sistema totalitariament aplicat de zones, punts, etc.

Llàstima (pel conseller i els seus amics) que la renovació de concerts educatius no pugui entrar sota l'aplicació de la llei per l'any vinent; però no cal patir, alguna cosa se li acudirà al conseller, doncs ja hi ha en vigor alguns aspectes del projecte de LEC (perquè a aquest pais som idiotes i ens deixem enganyar). El frau de llei no és difícil amb una bona dosi mediàtica, oi? O simplement negar el dret i prou ("que s'ha cregut vostè? els cabals públics no són per malgastar-los en bestieses com l'educació, que tenim altres prioritats!!!")

Una altra possibilitat: els socis de govern es van aprentant els uns als altres. Quan va sortir l'avantprojecte de llei, va coincidir amb les canonades, els "transvassaments" (perdó, aportacions puntuals) i els encomanes a la Mare de Déu de Montserrat. Ara coincideix amb el finançament: potser algú ja sap que no n'hi haurà el promès (fixa't, que ja és estrany, amb lo cumplidors que són!!), i la moqueta val massa per fer-hi sang al damunt. Es evident que no hi té res a veure, però només es constata la coincidència temporal...

Agendes ocultes. Sembla un terme d'espies, però s'aplica a aquelles situacions en que un equip (som un país?) en la que els seus components (ara per ara alguns polítics; vaja, ja hi tornem a ser...) tenen interessos i objectius que no poden posar-se damunt de la taula perquè, en el fons, són inconfessables. He vist una definició a un article que diu que "Responen a pica-baralles, rancúnies, ambicions, venjances, prejudicis, conflictes històrics o desitjos contraris als objectius explícits del grup, o a les normes que l'equip s'ha dotat."

Encaixa de pel.lícula!!! Es el paradigma del joc polític!!! Aquí sembla que gairebé tots en tenen, d'agendes ocultes. I així és evident que no ens entendrem en el que és essencial: el dret a la llibertat d'educació. Per cert, és públic que el conseller anirà a Santpedor el dilluns: allà s'ha comès un atropellament dels drets fonamentals que els pares han denunciat i els tribunals els han donat la raó. Ara tot serà normalitat "democràtica", oi?

Ara repassava un post publicat mesos enrere, i recordo que parlava dels "minuets" dels polítics (http://noalalec.blogspot.com/2008/07/comena-el-vals.html). Sap greu haver errat tan poc. Per moltes bones paraules que ens diguin a totes les parts, la transacció existirà, i hi haurà ferits i algun mort pel camí. Però tot sigui per conservar l'statu quo, oi?

A mi em sona a covardia. Pragmatisme, en diran alguns. Pactisme, uns altres. La nostra cultura política, que ens ha permès avançar... ha, ha, ha...!! Però és que amb els principis no hi podem jugar. Encara espero equivocar-me absolutament.

Heu vist la pel.lícula "Beautiful mind" (2001)?. Era protagonitzada per Russel Crowe, que encarnava a John Nash, premi Nobel d'economia de 1994. Bé, una idea que s'il.lustra a la pel.lícula és el seu famós "equilibri de Nash" o "teoria dels jocs"; em va cridar l'atenció i vaig llegir alguna cosa al respecte. Es força espès, basat en matemàtiques; però una cosa em va quedar clara: si algú, en un entorn competitiu, actua pensant en el benefici de tots, guanya i fa guanyar als altres. Sembla paradoxal, però aparentment aquest senyor va demostrar, matemàticament, que pensar en fer el bé als altres té premi.  Que cadascú ho apliqui com cregui oportú.

El que sembla evident és que treballar amb agendes ocultes (moneda de canvi freqüent a l'entorn del que parlem), no s'adiu amb aquest equilibri. Per tant, jo a la meva, a conservar l'statu quo i a mirar de mantenir-lo o millorar-lo en "benefici" (llegir perjudici) d'altres. I si són els pares, o les escoles, o la llibertat d'educació, se me'n fum.

Si 225000 persones a la porta del departament no són escoltades, potser caldrà que els passem pel damunt, a veure si s'assebenten del que són 550000 peus en moviment...

Acabarem, però, donant les gràcies a tota aquesta colla que ens desgoverna per les molles que han aconseguit pel pais. De moment, però, el pastís se'l mengen ells. Ep!, i ben contents!!!!