El camí de l'èxit

El conseller Maragall ens mostra el camí, com si fos un d’aquests infumables “reality show” que la tele ens escup diàriament, ens ensenya que per tal de tenir èxit cal una fórmula ben senzilla: mentir, enganyar, manipular, i tot això amb una dosi extraordinària de cinisme, de falsedat. Ha de comptar, però, amb els còmplices necessaris entre els acòlits (estòmacs agraïts) dels mitjans de comunicació.

Des de fa ja molts dies parlem de la “brunete mediàtica” del conseller. Més o menys explícits, més o menys tapats, els membres de l’orquestra mediàtica del conseller ja està tocant els diferents moviments, que recorden aquells moviments de l’obra de Johann Sebastian Mastropiero:

1. Enunziazione in tempo de menuetto;
2. Hipotesis agitata;
3. Tesis;
4. Demostrazione, ma non troppo;
5. Finale presto, con tutti.

Cadascún dels diferents “moviments” que està seguint el camí del (ara per ara) projecte de LEC són fàcilment identificables per a tots aquells que han seguit de prop el tema. Molt em temo que aquests han estat els professors, els pares, els titulars de la iniciativa social; segurament no han estat els de la menjadora, diguem alguns “periodistes” (gairebé a sou, podriem dir), que ara desbarren al so que toca el conseller.

Espero que no acabem al Parlament amb un “finale presto”, sinó assenyadament amb una llei de país, de veritat.

Per a mostra un botó:

Hi ha dos articles recentment publicats a l’Avui i a La Vanguardia, que són un fidel reflex de l’estratègia, en el tempo “demostrazione, ma non troppo”; glossarem només uns bocinets.

Diari Avui, editorial pàgina tres del dia 1 d’agost de 2008.

1. “… posa en marxa un model educatiu que ha de satisfer a tots els sectors.” Es evident per a la majoria que això no és cert, i el fet que CCOO hagi demanat la dimissió del conseller i que tingui a pares i escoles d’iniciativa social molt enfadats no ho avala.
2. “Entre els avantatges de la nova llei d’educació, que va ser acollida amb alguna reserva des d’IC-V”. Primer no és una nova llei, sinó un projecte de llei que ha de passar pel Parlament. Retorçar deliberadament el llenguatge i el que significa ha estat una especialitat del periodisme i els polítics d’esquerres. Segon, cal tenir poca memòria (abans en deiem cinisme o barra) per considerar com “alguna reserva” mostrar una oposició frontal al projecte al si del consell de Govern.
3. “…és important assenyalar el consens que ha presidit la seva elaboració, amb l’objectiu de satisfer tots els ciutadans…” “ I la col.laboració de l’oposició amb les seves aportacions que han quedat recollides en el projecte”. On ha estat en els darrers mesos el que ha escrit això? Potser ha estat per aquí, però poc atent; ens preguntem si potser perquè ja tenia la instrucció d’escriure allò que li diguessin des de la conselleria…
4. “El nou marc legal del servei d’educació català (…) posa un nou èmfasi en l’adaptabilitat, l’eficiència, els resultats i l’orientació d’un model educatiu que reflecteixi la identitat i la pluralitat del país”. Identitat i pluralitat? El text del projecte de llei menysté la diversitat, menysprea i castiga a diferents models pedagògics existents, com l’educació diferenciada, intentant uniformar-los ideològicament sota una feblíssima capa d’autonomia. Els projectes de centre o idearis són bandejats, si més no perquè una llei hauria de parlar amb intensitat del que és rellevant, i d’aquest tema no en parla gaire…

 

Ja ho veuen…

Anem amb La Vanguardia. També és del dia 1 d’agost.

La “Llei Maragall”, diu el títol. Si miren més avall, en aquest bloc, molt ens temiem que aquest era l’horitzó del conseller: passar a la història batejant una llei, encara que sigui a costa de no-consens, no-pau, no-sentit comú, no-llibertat.

1. “…reconocimiento al conseller Ernest Maragall, que con tanto teson y entre tantas dificultades la está sacando adelante.” Això em recorda a aquella mare que tenia un fill cabut fins a l’exasperació, i en deia tenacitat. Fer virtut del defecte és cosa de mares amantíssimes.
2. “ El cambio contó con diversos principios, siendo a mi entender muy relevantes la mayor igualdad entre centros públicos y privados –evitando así que con el dinero de todos se consolidaran dos calidades diferenciadas-“. I es queda tan tranquil. Es carrega amb una frase a la concertada, sembrant el dubte sobre la diferència de qualitat i acusant la concertada de tots els mals de la pública. No ho diu expressament, però està en el discurs maniàtic i fal.laç d’alguns manipuladors poc entesos.
3. “… según la democratica idea  de que los criterios de admisión de los alumnos deben ser iguales (hoy, la concertada selecciona, ergo discrimina)”. De nou la ma i el criteri mentider de l’esquerra intolerant torna a sortir. Si fos cert que la concertada selecciona, caldrà demanar les responsabilitats als inspectors de centre, a les comissions d’escolarització municipals, als delegats i delegades territorials d’educació, que consenteixen aquest fet. Senyor conseller, sigui diligent i expedienti ràpidament totes aquestes persones i organismes per no complir la llei. Els esmentats elements del sistema educatiu dediquen força part del seu temps a “posar la lupa” en el procés d’admissions, especialment a la concertada. I seria a ells atribuible, en l’actual entorn de control inquisitorial i pèrdua de llibertats. Però afortunadament per al país, això no és cert.

 

Retorçar la veritat, fent que la mentida sembli veraç; insistir en els arguments (erronis) propis, fa que semblin veritats; desprestigiar l’adversari amb frases plenes de falsa magnanimitat; atribuir als altres el que no s’ha dit o no s’ha fet… sembla que aquest és el camí de l’èxit.