Cinisme, descaro, barra

S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).