El camí de l'èxit

El conseller Maragall ens mostra el camí, com si fos un d’aquests infumables “reality show” que la tele ens escup diàriament, ens ensenya que per tal de tenir èxit cal una fórmula ben senzilla: mentir, enganyar, manipular, i tot això amb una dosi extraordinària de cinisme, de falsedat. Ha de comptar, però, amb els còmplices necessaris entre els acòlits (estòmacs agraïts) dels mitjans de comunicació.

Des de fa ja molts dies parlem de la “brunete mediàtica” del conseller. Més o menys explícits, més o menys tapats, els membres de l’orquestra mediàtica del conseller ja està tocant els diferents moviments, que recorden aquells moviments de l’obra de Johann Sebastian Mastropiero:

1. Enunziazione in tempo de menuetto;
2. Hipotesis agitata;
3. Tesis;
4. Demostrazione, ma non troppo;
5. Finale presto, con tutti.

Cadascún dels diferents “moviments” que està seguint el camí del (ara per ara) projecte de LEC són fàcilment identificables per a tots aquells que han seguit de prop el tema. Molt em temo que aquests han estat els professors, els pares, els titulars de la iniciativa social; segurament no han estat els de la menjadora, diguem alguns “periodistes” (gairebé a sou, podriem dir), que ara desbarren al so que toca el conseller.

Espero que no acabem al Parlament amb un “finale presto”, sinó assenyadament amb una llei de país, de veritat.

Per a mostra un botó:

Hi ha dos articles recentment publicats a l’Avui i a La Vanguardia, que són un fidel reflex de l’estratègia, en el tempo “demostrazione, ma non troppo”; glossarem només uns bocinets.

Diari Avui, editorial pàgina tres del dia 1 d’agost de 2008.

1. “… posa en marxa un model educatiu que ha de satisfer a tots els sectors.” Es evident per a la majoria que això no és cert, i el fet que CCOO hagi demanat la dimissió del conseller i que tingui a pares i escoles d’iniciativa social molt enfadats no ho avala.
2. “Entre els avantatges de la nova llei d’educació, que va ser acollida amb alguna reserva des d’IC-V”. Primer no és una nova llei, sinó un projecte de llei que ha de passar pel Parlament. Retorçar deliberadament el llenguatge i el que significa ha estat una especialitat del periodisme i els polítics d’esquerres. Segon, cal tenir poca memòria (abans en deiem cinisme o barra) per considerar com “alguna reserva” mostrar una oposició frontal al projecte al si del consell de Govern.
3. “…és important assenyalar el consens que ha presidit la seva elaboració, amb l’objectiu de satisfer tots els ciutadans…” “ I la col.laboració de l’oposició amb les seves aportacions que han quedat recollides en el projecte”. On ha estat en els darrers mesos el que ha escrit això? Potser ha estat per aquí, però poc atent; ens preguntem si potser perquè ja tenia la instrucció d’escriure allò que li diguessin des de la conselleria…
4. “El nou marc legal del servei d’educació català (…) posa un nou èmfasi en l’adaptabilitat, l’eficiència, els resultats i l’orientació d’un model educatiu que reflecteixi la identitat i la pluralitat del país”. Identitat i pluralitat? El text del projecte de llei menysté la diversitat, menysprea i castiga a diferents models pedagògics existents, com l’educació diferenciada, intentant uniformar-los ideològicament sota una feblíssima capa d’autonomia. Els projectes de centre o idearis són bandejats, si més no perquè una llei hauria de parlar amb intensitat del que és rellevant, i d’aquest tema no en parla gaire…

 

Ja ho veuen…

Anem amb La Vanguardia. També és del dia 1 d’agost.

La “Llei Maragall”, diu el títol. Si miren més avall, en aquest bloc, molt ens temiem que aquest era l’horitzó del conseller: passar a la història batejant una llei, encara que sigui a costa de no-consens, no-pau, no-sentit comú, no-llibertat.

1. “…reconocimiento al conseller Ernest Maragall, que con tanto teson y entre tantas dificultades la está sacando adelante.” Això em recorda a aquella mare que tenia un fill cabut fins a l’exasperació, i en deia tenacitat. Fer virtut del defecte és cosa de mares amantíssimes.
2. “ El cambio contó con diversos principios, siendo a mi entender muy relevantes la mayor igualdad entre centros públicos y privados –evitando así que con el dinero de todos se consolidaran dos calidades diferenciadas-“. I es queda tan tranquil. Es carrega amb una frase a la concertada, sembrant el dubte sobre la diferència de qualitat i acusant la concertada de tots els mals de la pública. No ho diu expressament, però està en el discurs maniàtic i fal.laç d’alguns manipuladors poc entesos.
3. “… según la democratica idea  de que los criterios de admisión de los alumnos deben ser iguales (hoy, la concertada selecciona, ergo discrimina)”. De nou la ma i el criteri mentider de l’esquerra intolerant torna a sortir. Si fos cert que la concertada selecciona, caldrà demanar les responsabilitats als inspectors de centre, a les comissions d’escolarització municipals, als delegats i delegades territorials d’educació, que consenteixen aquest fet. Senyor conseller, sigui diligent i expedienti ràpidament totes aquestes persones i organismes per no complir la llei. Els esmentats elements del sistema educatiu dediquen força part del seu temps a “posar la lupa” en el procés d’admissions, especialment a la concertada. I seria a ells atribuible, en l’actual entorn de control inquisitorial i pèrdua de llibertats. Però afortunadament per al país, això no és cert.

 

Retorçar la veritat, fent que la mentida sembli veraç; insistir en els arguments (erronis) propis, fa que semblin veritats; desprestigiar l’adversari amb frases plenes de falsa magnanimitat; atribuir als altres el que no s’ha dit o no s’ha fet… sembla que aquest és el camí de l’èxit.

Cinisme, descaro, barra

S’ha de ser molt cínic per fer una nota de premsa com la que s’ha emès des de la Conselleria d’educació. Però molt cínic i, a més, tenir molta barra. Ara el jovent en diu tenir molt “morro”.

Vista la reacció de totes les institucions i col.lectius afectats pel projecte de llei, la conselleria reacciona i, el dia 31 de juliol, vistos els titulars i continguts de la majoria dels diaris i televisions, assegura que tornarà a asseure’s amb totes les institucions educatives per “esvair dubtes”. Senyor conseller, no tenim cap dubte, jo crec que ningú en té, que ha fet el que li ha donat la gana, no ha escoltat a ningú (potser a la comissió jurídica assessora perquè la bufetada no sigui “reglamentària”).

La nota no té desperdici, és un compendi agosarat de mentides i mitjes veritats. Direm que potser hi ha alguna veritat per allò de la pressumpció d’innocència, però els asseguro que no la veig per enlloc (ni la veritat ni la innocència).

Anem a pams. Dir que es “completa la fase de diàleg iniciada fa tres anys” és riure’s del poble de Catalunya, tractar-los d’idiotes. La conselleria, si té alguna entitat jurídica, la té des de fa més de vint-i-cinc anys. L’actual equip, a qui cal atribuir aquest nyap, porta marejant la perdiu (no dialogant, com cal entendre el diàleg) gairebé un any. No es pengi la medalla del Pacte Nacional, senyor Maragall, perquè està fent just el contrari que inspirava aquest pacte, si més no a les vint institucions que el van signar.

Seguim. Ha de ser una errada. No podria creure que es menteixi amb aquest “descaro”: dir que “el Pacte Nacional per l’Educació s’ha anat desplegant i executant en la seva pràctica totalitat” és tornar a tractar el poble de Catalunya d’idiota, d’ignorant i un insult directe als qui van participar en el pacte nacional (vostè no, conseller Maragall): només cal mirar el nyap de projecte de llei que presenta al govern. Només li hagués faltat que no li haguessin aprovat, ja el van menystenir prou al seu “congrés” i l’executiva del PSC… Es com dir “va, deixem que s’estampi amb aquesta llei; marxarà tot solet i no caldrà que el fem fora…”.

Només cal remetre’s a la comissions que afectaven al finançament del sistema educatiu: la del cost de la plaça i la de les plantilles; l’equiparació de la sisena hora… El conseller Castells ha d’estar molt content que no es gastés les partides pressupostàries consignades per estudiar aquestes qüestions, potser per això li donarà tota la morterada de milions d’euros que demana el conseller Maragall. Un altre senyal: “ja s’estamparà solet…”

Més. Diu (el conseller a la nota), que l’avantprojecte ha comptat amb “les al.legacions presentades per diferents organitzacions, associacions, entitats i col.lectius proposant les millores del text que han considerat convenients”. Senyor conseller, si són millores i són convenients, perquè no les afegeix? Si no ho fossin, tots ho entendriem, no? Ara bé, que més de 225.000 pares de Catalunya i centenars d’institucions (escoles, fundacions, associacions, federacions, confederacions) diguin que manca llibertat en l’elecció de centre, que manca finançament, que manca respecte als projectes educatius dels centres, etc. etc., que vostè els entengui (segons la nota) com a millores, i no tingui ni la delicadesa (ni l’educació) de respondre-les, ni tampoc incorporar-les al projecte de llei… Que se’n riu? Es molt greu!!!

Però la “brunete mediàtica” funcionarà, o això és el que espera en Maragall en la seva estratègia: mentir, seguir mentint i insistint en la mentida; cinisme i cara alta, desafiador. Finalment els mitjans es cansaran del tema i donaran per bona la versió oficial. Per la història quedarà que tampoc seria tan important si el poble no es va rebel.lar als carrers de Catalunya. Cap mitjà, o potser algún de seriós (més periodista que mitjà), vulguin indagar en tot aquest procés. Repto als estudiants de Ciències Polítiques, sociologia i dret (especialment), a analitzar-lo des de les seves disciplines. Als del MIR de psiquiatria potser no, però no descarto que més endevant puguin veure en tot el procés algun patró de conducta a estudiar per part de l’administració i polítics en general.

I si no tinc raó, sortim tots al carrer a donar una lliçó de democràcia al senyor Maragall i al senyor Montilla, que sembla que el poder els té anestesiats (o potser ens hi volen a nosaltres??).

Cal mobilitzar-se?

Primera pregunta: Perquè caldria mobilitzar-se?

Segona pregunta: Per a què caldria mobilitzar-se?

De ben segur que cal mobilitzar-se, perquè la llibertat està en perill. Sota l’excusa demagògica de l’excel.lència i l’equitat ens volen fer passar per l’adreçador. Bé, millor dit per l’embut: el clàssic embut socialista que han estat practicant durant anys i anys.

Ara el forat petit de l’embut és cada cop més petit, cada cop més estret.

Hem anat avançant per l’embut, però cada cop és més estret i, per passar-hi, la nostra societat ha anat deixant enrere cada cop més coses: primer  el que anava semblant, tot i no ser-ho, més prescindible, i aleshores hem acceptat el relativisme “blandi blub” que mana a la societat: social, econòmic, moral; hem acceptat que la família ja no és una cosa (concreta, amb una finalitat, amb uns beneficis personals i socials); hem acceptat que la vida comença i acaba quan a l’administració “li peta”, influida per pseudo-intel.lectuals (ideòlegs de pa sucat amb oli) que dicten la nova ètica social, a la que tots hem de plegar-nos.

Allò que és realment més important; la vida, la persona, la família, la intimitat, la trascendència, la llibertat, la responsabilitat, l’exigència, l’ordre... tot és relatiu, tot és prescindible per passar pel tubo, pel foradet de l’embut, per arribar al paradís socialistoide buit de tot el que és important.

Perquè ens hem de mobilitzar, doncs? si anem estupendament, “tot avall”, i ens anem desempellegant del que “sobra” per passar per l’embut. Quina mandra anar contra corrent, quina mandra haver de recuperar tot allò que, per mandra, hem renunciat en el camí de baixada; total, ja ens haviem fet a la idea i ja teniem la nostra pròpia justificació moral i intel.lectual... Quina mandra!!!

Però potser val la pena fer-ho, per recuperar allò que som i que volem exercir cada quatre anys a les urnes. Potser val  la pena recordar als nostres dirigents que estan allà perquè els hem posat nosaltres, que no tenen un dret absolut a fer el que vulguin amb els nostres drets. Potser cal dir-los que no volem que ens manipulin, que tenim criteri propi, que volem ser lliures, i que volem educar els nostres fills com nosaltres, els pares, volem fer-ho. I que cada pare trii el model que vulgui, i si en falta algún, que lluiti per assolir-lo: hi té dret.

Per a què mobilitzar-se, és la segona pregunta. La dignitat de cada persona mereix que ens mobilitzem? Val la pena recordar-nos que la llibertat d’educar els nostres fills no ens la poden manllevar? Ser conscients dels nostres drets i exercir-lo, ser conscients de les nostres responsabilitats I no delegar-les a ningú: ni a l’administració, ni a l’escola, ni a la minyona, ni al cangur, ni a la tele, ni als avis. Els pares manem en l’educació dels nostres fills. I el trist és que calgui anar recordant la constitució, tan sovint que la gastem. No caldria, però hem anat deixant tantes coses en el camí de baixada cap al foradet de l’embut, que sembla que recuperar el que és nostre sigui un favor que ens han de fer.