La perversió del llenguatge

Desperto, des de fa ja uns dies, amb una agitació periodística sense precedents des del document de bases. Ni l'avantprojecte de llei d'educació, ni les més de 225.000 al.legacions que se li van fer, ni el projecte de llei, havien aixecat tanta polèmica.

Però a banda de l'objecte de tanta diatriba, que cadascú pensi el que vulgui, em sorpren molt el llenguatge. Un cop vaig escoltar una conferència interessantíssima (crec que no és el primer cop que l'esmento). El tema era el llenguatge, i casualment era a càrrec d'un personatge que durant més de 20 anys va ser cap de comunicació de la persona amb més influència al món durant els darrers 30 anys. Alguna cosa sabia del llenguatge, doncs.

Establia com a tesi que cal acordar, abans d'abordar un tema, la semàntica dels mots a emprar en una discusió. No importa quin tema sigui, però cal que ens posem prèviament d'acord en què significa cada paraula, cada concepte, quin sentit té, quin abast li donem, etc. Altrament correm el risc d'estar discutint estèrilment durant moltes hores o escriure moltes pàgines, però sense coincidència en els sentits, en els conceptes, en els significats. Així és complicat transmetre o compartir una idea o arribar a acords.

Potser caldria fer un diccionari, especialment per aquells (periodistes, columnistes, ciutadans de carta al director i públic en general) sobre el significat d'alguns conceptes que, segurament sense malícia però potser per ignorància, utilitzen sovint d'una manera que, en castellà, es diu "torticera" (segons la RAE, "Injusto, o que no se arregla a las leyes o a la razón".) Potser caldria que un "gurú campechano", com un tal Leopoldo Abadías, faci un diccionari com el que ha fet de l'economia i del crack econòmic perquè els babaus ho entenguem...

Concert educatiu, front a ajuda o subvenció. El concert és una eina jurídica amb la que l'administració financia el servei d'educació, PARCIALMENT i A CANVI D'UNES OBLIGACIONS i REQUISITS, a iniciatives socials, a fi i efecte de posar a l'abast d'un major nombre de persones diferents propostes, projectes i idearis educatius. Es, doncs, una eina posada al servei de la llibertat d'educació.

Una ajuda, o una subvenció, tenen un caràcter diferent; de fet concreten una política de foment per part de l'administració, en un moment determinat i amb una durada concreta. Val a dir que, encara avui, el tema dels costos de la plaça escolar és una burla sagnanat, doncs el pacte nacional va establir que calia un millor finançament del sistema educatiu, i les comissions encarregades de treballar-hi estan morint d'inanició en mans d'un govern que no es creu el Pacte Nacional i que, per tant, se'n fot (significat unívoc) de tots els que el van signar. La concertada surt al cost del 25% de la pública (més o menys), i amb resultats iguals o millors. Si no fos així, ja s'hi hagués fet alguna cosa des del departament del senyor Castells, oi? Sense comentaris.

Iniciativa social, front a empresa privada. Fundacions, associacions, cooperatives. Centenars d'escoles són titularitat d'entitats SENSE ANIM DE LUCRE, que compleixen una funció essencialment social. Si els detractors creuen que és un bon negoci, perquè no s'hi posen? Catalunya ha crescut els darrers 250 anys i ho ha de seguir fent en mans de la iniciativa privada, de la famosa "societat civil". Però si l'escanyen...

Educació diferenciada, front a segregació. Una metodologia pedagògica que dona bons resultats, no té com a base el menysteniment d'uns drets front a d'altres, sinó la igualtat d'oportunitats i la personalització. Segregar comporta menystenir drets i no donar igualtat d'oportunitats, igualtat de tracte, etc. I si això es fa, cal demostrar-ho i portar-ho als tribunals. Millor o pitjor que altres? doncs no ho sé, però segur que si no existeix ningú la pot triar. Si no existís la mixta, caldria inventar-la: a més opció i més coneixement, més llibertat.

Llibertat d'educació, front a planificació. L'administració té dret a planificar, i tant!!. Però qui té un dret anterior, i que la planificació ha de respectar és la família en el dret de triar, en la llibertat d'educació. Aquest dret ha de guiar la planificació com a eina de gestió, no com a finalitat o ideologia. I la zonificació ja comença a ser un totem ideològic d'alguns bufanúvols...

Servei públic / servei d'interès públic. És cansat, però cal repetir: el servei públic és aquell que l'administració ha de prestar o garantir-ne la prestació per part de tercers, perquè la finalitat és arribar a tothom (per exemple, el servei universal de telecomunicacions, o bé el subministrament de llum, o les carreteres, etc.). Si no el pot prestar, pot demanar al sector privat que el presti sota les condicions que l'administració estableixi per la via ordinària o extraordinària que preveuen les normes de la contractació administrativa.

Però l'educació no és un servei públic. La constitució consagra la igualtat en la concurrència del sector públic i del privat, en una relació de subsidiarietat.

Ranci. Se'n diu d'un tipus de vi que adquireix una flaire i un tast especials que el milloren en envellir a la bóta.

Això, per cert, em recorda al debat endegat fa ja uns anys sobre la figura de la monarquia, de la successió, o de la llei sàlica: o la volem o no la volem, però mentre la constitució sigui la que és, caldrà respectar-la.

Es pretén modificar el dret per la via dels fets: si tinc una petita protesta, a la que poso el micròfon i la càmera al davant, es converteix en un clam social i popular: la típica fal.làcia de l'esquerra retrògrada i manipuladora. La llàstima és que tots coneixem persones compromeses amb opcions d'esquerres que no tenen res a veure amb això; i també periodistes que busquen la veritat i la informació real. Però aquests no interessen.

Per cert, els de la vaga d'estudiants s'han deixat la reivindicació de l'entrepà gratuït i el massatge setmanal. Però ja en faran alguna per demanar-ho, no patim...

Enlloc de donar la culpa a l'escola d'iniciativa social i, de retruc, al 40% de les famílies de Catalunya que hi confien, construim un sistema basat en que la família sigui educadora principal i l'escola cooperi en aquesta tasca. Formem els pares i mares a través de les centenars d'iniciatives d'escola de pares que hi ha. Acostem la família al mestre i el mestre a la família, però concretament, no en abstracte: donem temps als mestres perquè rebin a les famílies i tractin d'educar conjuntament als nostres fills; i també als pares i mares!!

Els resultats vindran per la llibertat, i la confiança que això genera en els mestres i en la implicació dels pares i mares. I en educar en valors i virtuts: treball, exigència, puntualitat, disciplina, ordre, estudi, implicació, responsabilitat...

Ranci? Periclitat? Doncs, senyors, "así nos luce el pelo"!!!!