Comença el vals

Ja tenim totes les peces del ball, i pot començar el vals. La política té aquestes coses, aquests divertiments. Els partits es miren les coses, sovint, des d'un punt de vista global. Sempre hi ha un punt de renúncia, de pèrdua, de transacció, si allò troncal o cabdal al meu discurs és respectat. Una reverència pactada, unes passes mesurades, al ritme que toca l'orquestra. Finalment tots els participants queden al lloc d'on van sortir...

A l'educació, hi cap la transacció? Crec que no podem permetre'ns com a país, que ens passem els anys (els darrers trenta així ha estat) transaccionant, canviant, modificant el sistema educatiu, en funció de qui governa. De fet la trasacció i el pacte ja existeixen, i es diu Pacte Nacional per l'Educació. Només calia posar-lo en articulat.

És clar que el conseller ara ja comença a tenir el protagonisme que no ha volgut fins ara: la roda de premsa d'avui (dimarts 30 de juliol) ha estat un exercici de demagògia, de disfressar la veritat amb girs, epítets, descripcions poc concretes. I els diaris hi entren al drap, qué innocents!. O potser no tant... (allò de la menjadora, ara recordo...) Ara sembla que qualsevol que estigui contra el projecte de LEC és poc menys de antipatriota, perquè estem parlant d'un projecte de país, que compta amb la convicció sincera de tots els sectors de l'educació (pares, mestres, patronal, alumnes...) Quanta mentida!!!!

Però ara és el moment dels polítics, al Parlament, amb unes regles del joc taxades, uns terminis, unes formalitats... i també unes aritmètiques que, vulguin o no, són molt sàdiques. Potser caldrà anar passant pel Parlament per recordar als polítics que els pares existim, que volem que els nostres drets es respectin, que volem llibertat. I si cal anar amb alguna cassola perquè no es despistin, doncs hi haurem d'anar.

Sortosament (o gràcies a la comissió jurídica assessora, caldria esbrinar) el concepte de servei públic ha desaparegut. Malgrat que els antiquats de l'esquerra síndria (verda per fora, vermella per dins), ja han dit que confien entrar esmenes en aquest sentit. Ara veurem l'abast de les cessions al tripartit: primer van ser els transvassaments; ara serà la MAT?, o bé les medusses?, o el "pla bombeta" del ministre d'indústria, o qualsevol altra xorradeta...? Això és molt poc seriós.

Si el projecte no millora al Parlament, que NOMÉS vol dir assemblar-se mínimament al Pacte Nacional per l'Educació, tindrem un nyap i tots els sectors en peu de guerra un altre cop. I amb la crisi (bé perdó, suau desacceleració econòmica), les hipoteques, els llibres, les quotes bestials de l'AMPA d'alguns centres públics, les aportacions voluntàries però necessàries, i la Visa (ex visa, perque s'ha fos durant l'agost per efecte de la calor), etc. el personal estarà bastant encabronadet (perdoneu l'expressió) com per acceptar una LEC com la planteja el govern. Perquè no oblidem que ara, el responsable del projecte de llei, no és només el conseller, sinó el govern presidit pel M.H. sr. Montilla.

Recordo una pel.lícula de cinema, on hi havia un fantàstic ball: un saló amb grans columnes, bordejada de grans finestrals i portes cap a un jardí encisador. Unes aranyes que penjaven dels sostres policromats; l'orquestra tocant valsos i peces divertides... Les regles socials de la urbanitat tot ho gestionaven, tot semblava sota control, totes les expressions estaven estandaritzades, res es movia un bri del que estava establert pel protocol i l'etiqueta.

Espero que no ens passi això, al Parlament, sinó que s'acabi com acabava aquella pel.lícula: una monumental batussa provocada per l'amor a la veritat, que mou els cors i els esperits de les persones, fins i tot dels que es dediquen a la política.

No cal que aquest ball acabi a bufetades, però sí cal que el políticament correcte o les transaccions interessades no deixin que la veritat i la llibertat quedin bandejades, ignorades o enterrades. Anem al que és essencial: la llibertat, la diversitat, la qualitat, l'equitat, l'excel.lència. Tornem al Pacte!!!

L'estratègia

"La brunete mediatica". Recordo aquesta expressió d'anys enrere, i tenia a veure amb l'aplicació als mitjans de l'estratègia militar. La feien servir tant els mitjans associats ideològicament a l'esquerra, com a la dreta. Tradicionalment ha estat l'esquerra (des d'un tal Felipe González), que van optar per les tècniques goebelianes de comunicació i mitjans: qui domina els mitjans, domina el poder. I els ha sortit francament bé, a jutjar pels resultats...

Ara s'ha despertat un mitjà de comunicació, deliberadament adormit en els darrers dos mesos i mig. A veure qui adivina quin mitjà és, i qui és el director del mitjà??

Ja hem vist que el conseller té una forta "vis" mediàtica, i l'interessa especialment el control de la informació, la seva dosificació interessada. Això, de fet, interessa a tots els polítics. Va dir, fa uns dies, que haviem d'esperar al text final, i això hauriem de fer. Però hem de malfiar, perquè els fets són tossuts, i ens diuen que el conseller vol acontentar a tothom, i l'únic que està aconseguint, de moment, és tenir a tothom d'esquena. Li protesta la concertada, la pública, els sindicats, els pares i mares, els alumnes. Només falta que li protestin els cuiners i els transportistes d'alumnes!

Desconcertant. Perquè s’entesta en fer coses tan diferents al Pacte Nacional?, que van signar gairebé totes les institucions educatives (les més importants) i les polítiques (que es creuen les més importants). La supèrbia de ser l’impulsor d’una llei idiosincràtica, maragalliana?; la de tenir una llei creada pel PSC en contra del món mundial?.

Perquè no partim del que estem d’acord? Això si que és una “síntesi de màxims” segons les seves paraules, senyor conseller, i no el nyap que s’entesta en proposar un i un altre cop. Quantes versions veurem del text? (veurem en sentit figurat, perquè no sembla molt procliu a treballar esborranys amb la col.laboració del sector… Ara resulta que el text que ha aprovat el consell tècnic ja no és el que anirà a govern. Ningú l’obliga a que ho sigui, fins al que es pot saber del procés legislatiu, però home, una mica de serietat si que li és exigible.

Permetin-me l’expressió: té a tothom encabronat. Ja em diran què hi guanya?

Avui he vist a TV3 (http://www.tv3.cat/videos/563889) un breu debat, 10 minutets, sobre el tema. M’han agradat els senyors (pares i patronal d’escoles d’iniciativa social), però les senyores no  (pares i mestres d’escoles de titularitat pública). Val a dir que res a veure amb el gènere, sinó amb els arguments exhibits per les representants de la FAPAC i una mestra de Rosa Sensat. Francament, sense apassionaments, ha estat una batalla desigual en arguments i convicció (a favor dels senyors). Han quedat per un segon “round”, no se’l perdin…

El dimarts vinent sembla que el consell de govern tindrà damunt de la taula i amb un Tàpies de testimoni, un munt de documents:

-   El text d’un avantprojecte de llei d’educació.

-   L’informe de la comissió jurídica asesora

-   El dictamen del Consell Escolar de Catalunya

-   La memòria econòmica de  l’avantprojecte de llei

També, probablement, informes diversos del departament d’educació, on no dirà tot el cal dir, perquè si no segur que no s’aprovaria el text.

El que no tindran, de ben segur, són les més de 220000 al.legacions de pares i mares de Catalunya reclamant una llei justa i de país. Cal apel.lar als consellers del govern que les tinguin en compte, que sentin el pes d’aquestes famílies que no volen aquest text. Que notin la remor llunyana de les mobilitzacions que poden generar.

No a aquesta LEC. Si al Pacte Nacional per l’Educació.

La ma estesa

El conseller Maragall ha instat a les veus crítiques amb l'avantprojecte de la LEC a veure el projecte de llei que aprovi el Govern. Diu  que serà fruit de tot un procés de diàleg i, segons les seves pròpies paraules, no es tracta d'un compromís de mínims, sinó una síntesi de màxims.

Si això és veritat, que ho hem de veure encara, potser ens agradarà una mica. El que em preocupa és que els màxims que contemplarà també seran els d'altres postures radicals i específicament contràries a la llibertat d'elecció dels pares. Quins equilibris haurà de fer el text?

"By de way", que diuen els anglesos, estem esperant que el govern aprovi un text que ningú ha vist. També diuen "wait and see". Aplicant això, ens podria passar el que va passar amb el text de l'avantprojecte? Hi havia esperances molt grans posades en un text que havia de respectar l'Estatut, el Pacte Nacional i el document de Bases... Però el resultat va ser força galdós. Així que "wait and see", i una ma estesa...

He sabut que el conseller, a Tribuna Barcelona, va fer un discurs sobre educació que, segons un article d'El Periódico (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=527305&idseccio_PK=1006) , volia salvar el món... Mentre salvi l'educació dels nostres fills en tindrem prou, senyor conseller, que no és poc!!! I ja sap que la llibertat, la diversitat, l'exigència, la disciplina, l'esforç, el respecte, la formació dels pares i la seva implicació, són els elements que fan que un sistema educatiu excel.leixi. Ho està dient als seus discursos, però no he sabut trobar-ho al text. Comenci per eliminar tot el referent a l'admissió d'alumnes, que no hauria de ser-hi. Flexibilitzi el sistema amb una llei mínima que contempli els màxims. Però els màxims de llibertat, diversitat, exigència, etc. etc. Deleixo per llegir el projecte de llei, i també el dictamen del Consell Escolar de Catalunya i els seus vots particulars, així com el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

Mentre esperem, podriem comentar les darreres novetats educatives de la conselleria, que han estat als mitjans els darrers dies: les EBE. Li donariem tots un aprovat a la mesura (ara l'explico), només (allò de les mates "si y sólo si") es respecta el dret dels pares a triar el projecte educatiu, l'escola que vulguin per educar als seus fills... Els EBE són els "Espais de Benvinguda Educativa", espais on alguns dels nouvinguts i les seves famílies s'hi relacionin i romanguin un breu periode de temps per tal d'adaptar-se al seu nou entorn social, educatiu. De nou, "wait and see"... Cal seguir respectant els drets de triar escola dels pares.

Pessebrisme

Encara no ha arribat el Nadal, però els pessebres tornen a estar de moda al sector educatiu. El nostre "ínclit" conseller els fomenta i s'hi recrea. 

Però, què hem d'entendre per "pessebre"?. Tot i que el diccionari de l'IEC no recull aquest sentit seria, figuradament, aquella escena en la que algú rendeix obligada pleitesia a algú altre per raó del seu càrrec generalment, i aquest s'hi recrea amb delit, regalant-se les orelles i l'autoestima.

Com ja hem posat de manifest reiteradament el silenci mediàtic és gravíssim, però el més greu és que el senyor conseller el fomenta i no vol que el debat arribi al carrer, sinó que el manté als despatxos. S'amaga darrera la taula, on hi convida a tots aquells que vulguin dir-li alguna cosa, i en la intimitat del seu despatx, sense testimonis incòmodes que li puguin treure una hemeroteca, "despatxa" amb qui convingui.

M'hi jugo un sopar amb qui vulgui (frankfurt i cervesa) que el desplegament mediàtic del conseller quan el govern aprovi el projecte de llei serà digne d'uns jocs olímpics. A més, vendrà el consens, el diàleg, etc. etc. etc... 

Abans no passi això, però, el conseller va de pessebres. Darrerament no se'l veu més que amb els auditoris més proclius, penjant-se les medalles corresponents, sense deixar de dir les "paraules - clau": servei públic, excel.lència i equitat. Crec recordar que ja varem tractar el tema de l'excel.lència i l'equitat en altres articles.

En general, els seus darrers pessebres i alguns de futurs, han estat els típics "pijo-progres", muntats en el dòlar que juguen a progressistes, però que són el més conservador que hi ha, especialment del seu estatus social, econòmic i laboral. És una llàstima, però, contrastar que la majoria d'aquests auditoris no han tingut ni la prudència de mirar al diccionari què vol dir servei públic, excel.lència ni equitat, i en conseqüència aplaudeixen cegament un discurs buit de futur però que els permet seguir de "figures del pessebre".

I ara que diu?

Avui el Conseller Maragall ha dit això: "La Llei, vull remarcar-ho, és un instrument. Les Lleis per sí soles no solucionen res. Ens en sortirem no només per aplicar un article concret. Ens en sortirem si estem construint un sistema entre tots. Si tots hi som presents, si tots hi tenim veu, i possibilitat d’afegir-hi el què calgui. Per recuperar la confiança en vosaltres mateixos i per obtenir el reconeixement de la societat. Aquesta és la meva obsessió. L’única. És una obsessió per l’educació de Catalunya. Us convido a compartir-la. Com a projecte, com a estratègia sense perdre un bri de la personalitat, de l’interès, de la posició que cadascú representa." 

Què voleu que us digui. M'agrada (ep!! no el conseller, sino el que diu) No sembla gens ni mica el que traspua la llei i l'actitud del conseller en els darrers dos mesos, des de que va presentar l'avantprojecte de LEC. Ara bé, és veritat això?, o l'anterior?; parlar és fàcil però els fets no l'acaben d'avalar prou...

Doncs faci una cosa, senyor conseller, només és un suggeriment que segurament subscriurien més de 225.000 persones, moltes més. Llenci aquest text i comenci de nou. I a l'exposició de motius hi posem el paràgraf que es trascriu a dalt. I abans de res parlem entre tots de construir entre tots, i que tots tinguem veu i hi poguem afegir allò que caracteritza el sistema educatiu de Catalunya, i també la seva societat: la llibertat, la pròpia consciència, la diversitat, el respecte.

Què volen aquesta gent...?

"Què volen aquesta gent, que truquen de matinada", deia la cançó. En Serrat cantava un drama familiar, personal, d'un estudiant perseguit per pensar diferent dels qui manen. 

Perquè tinc la sensació que torna a passar? I el pitjor és, potser, que ara qui reprimeix és qui era reprimit com descrivia en Serrat i tants d'altres; i ja no recorda la por dels pares a perdre els seus fills per un compromís personal o familiar. 

Potser algú ja coneix aquesta famosa frase: "Els nostres joves d'avui estimen el luxe, tenen modals pèssims i avorreixen l'autoritat, mostre molt poc respecte pels seus superiors i perden el temps anant i venint d'un cantó a l'altre, i estan sempre disposats a contradir als seus pares i a tiranitzar als seus mestres". Es perfectament aplicable a la nostra joventut, no? Doncs és de Sòcrates, S. IV abans de Crist. Sembla que la història es va repetint generació rere generació, però generació rere generació es van superant les crisi, es van posant les coses al seu lloc, i els qui eren joves, esdevenen pares, i el rol canvia.

Perquè el nostre govern s'entesta a substituir als pares? No volem que ho facin. Si algú, per circumstàncies concretes, personals, particulars, no pot ocupar-se'n prou, segurament no serà perquè no vol, perquè ens posen a tots al mateix sac? Potser és aquest pare o mare que necessita ajut de l'escola, del mestre. Donem-li les eines als pares, i no els prenem els drets.

Es evident que hi ha situacions frustrants, que no tiren endevant, sempre n'hi ha. Però no es poden generalitzar ni crear mecanismes generals per resoldre problemes particulars. Hem d'anar d'allò més important al que ho és menys. 

Hi ha un aforisme que diu que fa més soroll un arbre quan cau que milions d'arbres creixent. I això és el que sembla que senti el govern, un arbre que fa soroll, o potser dos, entre els milers i milers de families que fan bé les coses, que tiren endavant, que eduquen els fills en uns valors, en virtuts, en la llibertat. 

I perquè m'he recordat de la cançó que li sentia al cantautor? perquè tinc la sensació que avui, ara, s'està perseguint per pensar diferent. I aquesta persecució no és com aquella, sinó més subtil, tot ignorant als que volen ser lliures, establint discursos "políticament correctes" que exclouen aquells que no els comparteixen. Han vist la pel.lícula GATTACA? La recomano. Una societat que rebutja als que volen ser lliures, només accepta als perfectes, aquells que s'han sotmès a les lleis injustes, a les pràctiques antinaturals... Allà on la persona, antropològicament parlant, no té cap rellevància, i només compta la perfecció del cos i de la ment, sense cap altra finalitat que el transcedeixi. 

La cançó també deia que "els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana"... 

Seguim educant, lluitem per la llibertat

L'escola s'ha acabat. Fa ja uns dies que tenim als menuts per casa, pels casals, a casa dels avis o tiets, amb cangurs ocasionals... Però l'educació no es para (no el departament, eh?, que si que es para una mica). Tots els pares i mares de Catalunya continuem educant els nostres fills encara que els mestres i professors ja hagin plegat (a efectes escolars lectius, si hem de ser exactes).

Però fiquem-nos amb l'avantprojecte de LEC, que és el que ens motiva. Sembla que té ara dificultats, doncs el President Montilla diu que necessita consens, que és un tema de país. Quina por. Es el preludi d'una entrada urgent i aprovació ràpida de la LEC tal com està.

Curiosament no ha sortit a la premsa ni als mitjans gairebé res de l'avantprojecte, ni de les queixes de TOTS els sectors, ni de les manifestacions dels pares i mares, ni de les al.legacions (més de 225.000!!). I això que el president diu que és un tema de país. Sembla que el sector periodístic i mediàtic té altres prioritats al cap, potser és per això que no era important i per això no sortia... Vet-ho aquí!!

Ara surt el president amb lletres grosses dient que això requereix un màxim consens perquè és un tema de país... Quina casualitat. Ha vist la llum? Perquè ho diu ara, a quinze dies de tancar el Parlament? Avui fa un mes, tenia a la porta de la conselleria d'educació 225.000 persones demanant la retirada d'aquesta llei: rep amb tant de retard el resum de premsa? Fa tres setmanes tenia allà mateix, i també a la Diagonal de Barcelona milers de famílies catalanes emprenyades: no informen a temps al President?

Deixeu-me ser una mica dolent. No serà que prepara la opinió pública perquè pensi que ell vol el consens? Jo crec que l'interessa sortir així als mitjans per crear la percepció que és un home de consens i d'harmonia, de diàleg. Espero equivocar-me, però crec que hi haurà més aviat poc diàleg i es voldrà fer passar per l'embut (com sempre) al Parlament, aprovant un cop més una llei injusta. Però l'hemeroteca dirà el contrari.

I els pares i mares seguirem educant perquè és la nostra vocació com a pares i mares. I encara que el senyor Montilla i el senyor Maragall s'ho pensin, seguirem educant els nostres fills dient-los que una llei injusta no es moralment vinculant ni és cap referent ètic a la societat; perquè si és injusta, va en contra de les persones, encara que algú vulgui fer creure que va a favor dels drets. Però és que els drets no són una entelèquia sense suport, sinó que són de les persones, que doten els drets de sentit; i si la llei és injusta, no pot anar a favor dels drets, sinó en contra. Però els pares i mares seguirem educant, i seguirem lluitant contra les propostes injustes dels qui ens governin. I els direm als nostres fills perquè tinguin criteri i siguin lliures.